Han hagut de passar gairebé quaranta anys, i uns quants projectes llençats a la brossa, perquè algú es decidís a fer una nova pel·lícula amb actors de carn i ossos de les aventures de He-Man i els Senyors de l'Univers. Després de la desastrosa adaptació del 1987, amb Dolph Lundgren, que va portar a la fallida a Cannon Films, la productora dels Van Damme, Bronson o Norris, aquesta ficció de Mattel nascuda per a vendre figures d'acció va trobar a la televisió primer, i després a Netflix, el seu lloc amb la proliferació de fins a sis sèries d'animació entre els anys 1990 i 2024.
Ara, aquest 2026, Amazon MGM Studios, s'han atrevit a portar 'Senyors de l'Univers' de nou a la pantalla gran. Dirigida per Travis Knight —un director que ha demostrat domini de l’animació i el cinema familiar amb obres com 'Kubo and the Two Strings'—, aquesta nova versió 'live-action' no només busca acontentar la nostàlgia dels que van créixer amb la sèrie animada dels vuitanta, sinó també conquerir un públic jove que ha descobert Eternia a través de les figures d’acció, els videojocs, els còmics i les sèries més recents de Netflix.
El film aconsegueix un equilibri notable entre el respecte al material original i una actualització més que necessària. El guió de Chris Butler manté l’essència èpica del conflicte primari entre el bé i el mal, però hi introdueix capes emocionals més profundes i explora temes com el dubte, el pes del llegat, la identitat, la responsabilitat o el sacrifici sense que això trenqui l'èpica d'un producte que és purament d'acció. Els personatges tenen conflictes interns i motivacions més humanes, però sense que la història es torni fosca o depriment. I el més important: sense caure en el cinisme postmodern que ha tacat franquícies com Marvel o Star Wars.
En definitiva, 'Senyors de l'Univers' respecta l'essència de la sèrie original. Creu en l’heroisme, en el valor de la lluita entre el bé i el mal, i en l’emoció sincera, sense necessitat de burlar-se’n constantment.
Visualment, el llargmetratge és un espectacle per als ulls. El disseny de producció respecta l’estètica clàssica —els colors vius, les armadures que marquen múscul, les espases i armes gegants— però la incorpora en un món que vol semblar real i possible. El Castell de Grayskull és una construcció monumental que barreja arquitectura gòtica amb elements fantàstics, i les escenes a les planes d’Eternia transmeten una sensació d’escala èpica que recorda les millors pel·lícules de fantasia dels anys noranta. Les batalles, especialment el clímax amb l'espasa del poder, estan coreografiades amb intel·ligència i tenen un ritme excel·lent, sense caure en l’edició hipercinètica que mareja l’espectador.
El treball d’efectes especials és de primer nivell. Skeletor, interpretat per un inspiradíssim Jared Leto, és una creació gairebé perfecta: la cara esquelètica manté l’humor macabre del personatge clàssic, però amb una presència física i una veu modificada que li atorga una dimensió terrorífica i, alhora, còmica. Leto s’ho passa visiblement d’allò més bé i roba totes les escenes en què apareix.
Nicholas Galitzine, per la seva banda, encarna un He-Man convincent: fort, heroic i amb el punt just d’humanitat i de cagadubtes. No és un heroi invencible i arrogant, sinó un jove que assumeix una responsabilitat que no ha triat. La seva relació amb Teela (Camila Mendes) és un dels punts forts del film: Mendes aporta carisma, intel·ligència i força física, convertint-se en l'autèntica coprotagonista i no en un simple interès romàntic.
El guió aprofundeix en temes com el llegat, el preu del poder i la identitat. Qui és realment He-Man? Fins a quin punt el poder de Grayskull el defineix o el limita? Aquestes preguntes donen al film una profunditat inesperada que eleva el material més enllà del simple entreteniment infantil.
La pel·lícula té punts negres. Alguns personatges secundaris, com Man-At-Arms (Idris Elba) o Beast Man (Gary Martin), queden una mica desdibuixats i no tenen tot el protagonisme que mereixerien. Hi ha un parell de moments creats per als fans que se senten forçats i una trama romàntica que podria haver donat molt més de sí. La banda sonora, tot i ser èpica, no arriba a l’icònic nivell del tema clàssic de la sèrie animada, malgrat que el motiu principal és memorable i emocionant.
A Prime Video.
