Open Newswire

This catastrophic-only coverage makes routine "maintenance care" unaffordable for the average American.

The people with the most direct knowledge of incarceration —those who have lived through it -- are frequently absent from the deeper policy discussions that shape it.

Backlash to new fees defined city politics last year. But it turns out cuts to city arts and youth services aren't any more popular.

საერთაშორისო უფლლებადამცველმა ორგანიზაცია Amnesty International-მა 21 აპრილს გამოაქვეყნა ყოველწლიური ანგარიში მსოფლიოში ადამიანის უფლებათა მდგომარეობის შესახებ.

From riverfront painting to urban farm tours, Metro Detroit organizations are hosting more than 20 Earth Day events April 22-26. Here's how to get involved in clean-ups, seed packing, and community celebrations across the region.

Chad itatuma wanajeshi elfu 1 na 500 nchini Haiti ikiwa ni sehemu ya kikosi cha kimataifa kinachoungwa mkono na umoja wa Mataifa kusaidia kukabiliana na makundi ya majambazi kwenye taifa hilo, utawala wa Djamena umethibitisha.

«Роботи не хочуть їсти, не хочуть спати, і вони не кровоточать»

La lletjor dels nostres polítics és proverbial i és això, el que cal canviar. Ja n’he parlat altres vegades però tornarem a insistir-hi perquè, lluny d’estar esgotat, el tema avui emergeix amb més força que mai ‒ni que sigui per contrast amb l’estil i l’elegància dels nous líders que emergeixen. Venim de dècades (si no segles) d’una lletjor cloixarda. Els polítics clàssics de l’autonomisme no només s’assemblen molt entre ells sinó que traven la seva semblança tossudament en el temps, i per això no costa gaire de veure la relació entre l’estètica ‒ho direm així‒ grisa i lleganyosa de Pujol i l’encorbament que caracteritza els actuals membres del govern. A ells ja no els canviarem perquè són una generació perduda, però cal tenir-los presents com a recordatori, com a papus i espantall del que no volem ser mai més. Com que el camí de l’alliberament és complex i els esclaus mai no han vestit bé, val la pena d’entrar a fons ‒ara que hi ha, sembla, la intenció de començar a fer política de veritat‒ en la relació virtuosa que s’estableix entre estètica, caràcter i poder. Qui millor va explicar com funciona aquesta relació és Carles M. Espinalt, figura que per fi es comença a recuperar i de qui Frederic J. Porta ha publicat una biografia. El llibre de Porta es llegeix en una tarda i és ideal per entendre les claus del pensament d’un home que no només dóna a la política un sentit total a través de l’estètica sinó que, a més, és un visionari. Muñoz Espinalt va preveure el referèndum de l’1 d’octubre abans que ningú, i també l’abstenció galopant que ha vingut després i que ell ja presentava, als anys noranta, com un dels factors més efectius per erosionar l’autonomia. Perquè tot això funcioni, però, hi ha una condició prèvia o com a mínim simultània que és la del caràcter. Porta ho explica molt bé a partir de la polèmica amb Vicens Vives. Espinalt va ser el primer a detectar ‒abans i tot que el règim li donés altaveu‒ el truc que s’amaga darrere el binomi del seny i la rauxa. Si Vives dualitza i desorienta el català, Espinalt l’unifica i li dóna caràcter: la possibilitat de tenir una imatge forta de si mateix. De fet caldria veure fins a quin punt, quan Vives fixa el famós binomi a ’Notícia de Catalunya’ l’any 1954, no ho fa tenint present el jove Espinalt, que ja l’havia desafiat en públic i que l’any anterior havia escrit un article per la ‘Revue de Psychologie des Peuples’ que havia aixecat molta polseguera. Hi deia que el problema del català no és de desorientació sinó d’una adaptació que l’obliga a viure de forma estrafeta, més o menys d’acord amb l’essència de l’ocupant. Això és el que fa que fins i tot els catalans de classe alta ‒que en un altre país s’estarien quiets‒ s’embranquin en tota mena d’iniciatives per mirar de fer-se un entorn millor. «Arran d’aquestes aparents contradiccions», diu Espinalt, «ha volgut descobrir-se una dissociació de la personalitat catalana, com si tinguéssim dues cares». L’article acaba amb una referència a l’ocupant i una subtil indirecta a Vives: «la mentalitat catalana és una manifestació històrica constant, tot i que en certs moments la coacció ha volgut enganyar el món i la natura, en intentar presentar-nos amb el to despersonalitzat de província mig perduda en un racó d’un Estat». La superació del dualisme de Vives abans i tot que aquest l’hagués formalitzat i ‒difós‒ amb el vist-i-plau del règim és un exemple de la modernitat de Muñoz Espinalt. Per la mateixa raó que l’època en què escriu no estava preparada per acceptar els termes en què parla, avui ens interpel·la amb una vigència que ens dóna marge i espai per córrer. El monisme subjacent a la idea d’un país que tots portem a dins (també aquells que, diu Espinalt, no posen «darrere el mot ‘català’ l’afegitó ‘nista’») és clau perquè, en potència, tots puguem afinar el caràcter i actuar amb llibertat, que és on comença el poder polític. És molt interessant com Espinalt explica la deformació del nostre caràcter, perquè arriba directament fins avui: és lògic, diu, que ens haguem protegit de l’ocupació convencent-nos a nosaltres mateixos que som millor que els espanyols. Però el preu que hem de pagar per continuar llepant el caramel de la superioritat moral (que és el que Vives ens entafora entre cap i coll i entre el seny i la rauxa) és altíssim, sobretot en democràcia i com ja va advertir fa anys López Tena. ¿Com donem forma al nostre caràcter, de manera que surti de la rebotiga i actuï d’acord amb el poder i la llibertat que porta a dins, com fan els pobles que viuen en sintonia amb el que són? A través de l’estètica. La persona que es vesteix de forma descuidada, diu Espinalt, «sempre dóna la impressió d’haver dimitit en l’ús de la seva pròpia llibertat». Qui va vestit com un cloixard no ho fa per voluntat pròpia, sinó justament per absència de voluntat. O bé és realment un indigent, o bé és algú que s’ha deixat anar i ha sucumbit a la lletjor generalitzada: venint d’on venim, és la manera més fàcil de passar desapercebut i no donar problemes. De la mateixa manera que, com diu Louboutin, hi ha sabates tan exclusives que despullen qui les porta, hi ha parracs (especialment en un país ocupat) que vesteixen; dissimulen. Això és el que fan els polítics autonòmics amb el seu look de masover. Espinalt fuig d’aquesta grisor dualista i concep el caràcter català com un tot, on el poder i la brillantor de la forma serveixen per marcar qui ets per dins. En aquest sentit és interessant l’anècdota del ‘Manifest dels Cent’, un text poc conegut però important perquè, encara en ple franquisme, exigia que l’escola pública fos en català i anava signat per cent personalitats amb noms i cognoms. El van impulsar Espinalt i Triadú l’any 1960, i l’objectiu era il·lustrar, amb una acció contundent, la idea que per començar a exercir el poder és imprescindible treure’s el parrac i donar la cara. Com que no els podien tancar tots a la presó, la policia va anar a trobar Espinalt i se’l van endur a Via Laietana. Un cop allà «i en contra d’allò que sol fer la majoria de catalans, que en casos així fan l’orni», Espinalt va amenaçar-los: penseu que tinc contactes a tot el món, els va dir. A ell van deixar-lo anar sense tocar-li ni un pèl; a Pujol, en canvi, poc després el van apallissar de valent. Això ens indica, d’una banda, fins a quin punt els espanyols tenen por d’un català arrogant. I de l’altra, que cal aprofitar sempre la fama internacional. És justament el contrari del que fa per exemple Rosalia, que bruteja de mala manera i, per compensar-ho, de tant en tant projecta una diapositiva del Pedraforca, o fa cantar la tonada als escolanets ‒en espanyol. Afortunadament, aquest gust per la lletjor cloixarda comença a canviar. N’és un exemple Sílvia Orriols, que camina, parla i es vesteix amb aplom, mai grisa ni banal, sempre amb americana per emmarcar i donar eco al seu accent profundíssim. El collaret amb el símbol de la creu connecta amb la nostra identitat europea, com fan els nòrdics: s’hi reconeixen tots com a poble perquè apel·la a uns valors compartits, i avui està de moda entre la gent jove. Només cal fer un cop d’ull a les fotografies de grup de l’entorn d’Orriols per veure el salt generacional que hi ha respecte la tropa de masovers. Allà on uns es repleguen, els altres estan vius i ho demostren amb la postura, la classe, la netedat. Un altre exemple és l’elegància d’Abel Cutillas, sempre impecable i amb un fons lluminós. Els enquadraments dels seus vídeos són d’una bellesa gairebé plàstica. Aquesta elegància ‒i aquest retrobament amb nosaltres mateixos‒ l’hem d’anar a buscar als marges. Com hem dit, és tard pels polítics autonòmics; deixem-los que acabin d’esgotar la seva carta tronada i la seva pobra voluntat. Mentrestant, el llibre de Porta és perfecte per tornar a centrar l’atenció en Muñoz Espinalt. Només hi hauria faltat una última repassada d’estil i, sobretot, un estudi introductori o epíleg d’Enric Borràs ‒que és qui va promoure i publicar Espinalt quan el pujolisme va començar a silenciar-lo, i qui coneix millor el seu pensament. És l’hora ideal per recuperar una figura que ens té perfectament cartografiats i que sap com estirar-nos cap amunt. Podríem començar per estampar les seves millors frases en samarretes: «Amb un concepte tan migrat de la paraula seny, és natural que Vicens i Vives trobi a cada cantonada l’esbojarrament». O bé: «No pensareu que, pel fet de tenir un càrrec públic, hom ja pot considerar-se un dirigent. Parlem de governar, no de l’art de col·locar-se». O aquesta última, que és la resposta que va donar a Pujol quan aquest li va oferir ser conseller de cultura: «Tu vols la independència, Jordi? Jo no vull ser conseller. Vull ser ministre d’un Estat català». En té milers, i són el millor antídot contra la lletjor.

Запорожье и Запорожская область – под ежедневными обстрелами армии России. Рассказываем, как в этих условиях в Запорожье работает перинатальный центр. Любовь не отходит от своих детей, близнецы родились раньше срока. Ее муж военный, и когда удается, он приезжает проведать жену. "Очень тяжело, но боремся. Никуда пока выезжать не собираемся: муж тут, родители тут, все тут. А куда мы поедем? Дома", – говорит Любовь. "Пока ни о чем не мечтаем. Сейчас мечтать, вы сами понимаете... – продолжает...

Las lesiones tras la final condicionan al entrenador justo días antes de enfrentarse al Arsenal por la Champions.

Chama cha TPLF ambacho kinaongoza eneo la kaskazini mwa Ethiopia, Tigray, kimetangaza kurejeshwa kwa bunge la ukanda, ambalo uchaguzi wake ulikuwa moja ya vichocheo vya vita na serikali kuu, uamuzi ambao wadadisi wa mambo wanahofia kuwa huenda ikasababisha mzozo mwingine mbaya kati ya utawala wa Addis Ababa na wapiganaj wa TPLF.

Menschen, die Gewalt gegen Politiker:innen wahrnehmen, demonstrieren mehr. Aber Politiker:innen werden, tun sie deshalb nicht. – Gemeinfrei-ähnlich freigegeben durch unsplash.com TobiasDie Bevölkerung nimmt Gewalt gegen Politiker:innen zunehmend als Bedrohung für die Demokratie wahr. Zu dieser Einschätzung kommt der aktuelle Weizenbaum-Report zu politischer Partizipation. Auch Hass und Falschinformationen prägen den Alltag im Netz und beeinflussen die Bereitschaft zur Teilnahme an gesellschaftlichen Debatten.

കല്ലേറിൽ വടകര പുറമേരി സ്വദേശിയും ആലുവ യുസി കോളേജ് വിദ്യാർത്ഥിനിയുമായ ഐശ്വര്യയ്ക്ക് ഗുരുതരമായി പരിക്കേറ്റിരുന്നു.

ഉത്തരേന്ത്യൻ സംസ്ഥാനങ്ങളെപ്പോലെ ദക്ഷിണേന്ത്യയെയും ആധിപത്യത്തിന് കീഴിൽ കൊണ്ടുവരാൻ ആർ എസ് എസ് ശ്രമിക്കുന്നുണ്ടെന്നും അദ്ദേഹം പറഞ്ഞു.

Lentes alzines, maternals figueres, pollancres cristal.lins, dring de font viva, esclarissades ombres de l'oliva, armat esvolot mut de romegueres, el pomerar pintat, fresques pereres, arrodonida eufòrbia, pleta freda, amb flors l'albó com d'engruixada seda, roques llises, capblaus, esparregueres, pedra amb un liquen, groc com la moneda del temps que calla entre les caderneres, blaus, espigats espígols, llentrisqueres mates enceses, escanya-rossins, fua aturada dels cabridencs pins que s'enfilen amb xiulo a les voreres d'arran de mar, esmusses carritxeres, escambuixades penyes, vent gregal, mar: esperit escènic, fonda sal, roques brescades, conques salineres ... Ran de rel com llengua romanial pateix flor el romaní de les caeres.

Nchini Kenya hivi leo kunatarajiwa kushuhudiwa maandamano ya kupinga kupanda kwa bei ya mafuta.

Російські військові регулярно з різних видів озброєння – ударними БпЛА, ракетами, КАБами, РСЗВ – атакують українські міста і цивільну інфраструктуру в усіх регіонах України

El posible reinicio del oleoducto Druzhba antes de finales de abril podría ser la oportunidad perfecta para marcar un punto de inflexión en las relaciones entre Kiev y Budapest, tras la victoria de Péter Magyar.

La Comisión de Postulación votó por  la lista final de seis aspirantes a fiscal general. El mandatario Bernardo Arévalo tendrá que elegir entre estas seis personas al nuevo o nueva fiscal general 2026-2030.   En la lista no figura Consuelo Porras ya que solo logró 6 votos de los 10 necesarios para ser incluida en ... Read more The post Consuelo Porras queda fuera de lista  final de aspirantes a fiscal general appeared first on Prensa Comunitaria.

Around half of Australians still use cash in a typical week, and we keep about $65 in our wallets.