5 minutes
El reconocido director de orquesta venezolano formará parte del gran espectáculo de la final del Mundial de Fútbol de 2026 junto a estrellas internacionales, en una actuación que combinará deporte, cultura y una llamada a la solidaridad.
El reconocido director de orquesta venezolano formará parte del gran espectáculo de la final del Mundial de Fútbol de 2026 junto a estrellas internacionales, en una actuación que combinará deporte, cultura y una llamada a la solidaridad.
5 minutes
Un dels elements més reconfortants per habitar el cos social és tenir la percepció que els mateixos valors, la manera de mirar el món i fins i tot les intuïcions ètiques o morals més íntimes són àmpliament compartides per l’entorn. No cal que tothom pensi igual, evidentment. Però sí que cal una mínima sensació de complicitat, una mena de sòl compartit des d’on interpretar la realitat sense haver de justificar-ho tot a cada instant. La sensació de pertànyer a una mitjana, de ser un més, de formar part d’una tribu, ens protegeix de la melancolia de sentir-nos fora de lloc. Ens estalvia, almenys parcialment, la intempèrie de veure com els grans corrents que mouen la història passen pel nostre costat i arrasen tot allò que havíem cregut defensar. La pèrdua del relat compartit El pitjor de tot plegat no és només la sensació de perdre el relat del món que t’envolta. El més corrosiu és la vulnerabilitat en què queden exposades les mateixes conviccions, fortament tensionades i sotmeses a un interrogatori intern permanent. Si ja no puc estar convençut ni segur de les meves creences, què em queda? Qui soc? Què seré? Aquesta sensació de minorització cultural pot arribar a ser més opressiva que les accions concretes de qualsevol institució social o política que operi sobre la mateixa experiència vital. Perquè les institucions, amb totes les seves formes de poder, encara són identificables. Tenen rostre, estructura, llenguatge i responsabilitats. En canvi, la despossessió simbòlica és més difusa, no sempre saps d’on ve, però notes com et va deixant sense espai vital dins del teu propi temps. Hi ha una mena de dolor específic en descobrir que allò que abans semblava evident ara necessita defensa, justificació i blindatge argumental. Pensar que, si et creus en possessió d’uns valors correctes, hauries de ser capaç de defensar-los amb convicció, i veure’t incapaç de fer-ho, destrueix el sentit del món al qual creies pertànyer. L’hegemonia perduda Les categories amb què llegíem la política, la comunitat, la nació, el progrés o la llibertat han perdut part de la seva capacitat explicativa. I quan les paraules que coneixíem deixen d’ordenar el món, el món comença a allunyar-se de nosaltres. Tota generació viu, en algun moment, el trauma de descobrir que ja no és el centre de gravetat de l’època. Però avui aquest desplaçament és més violent, perquè no es produeix només per relleu biològic o per canvi ideològic, sinó per una transformació profunda dels mecanismes que fabriquen realitat. La conversa pública ja no s’organitza només a través de les estructures socials pròpies de la societat industrial, partits, religió, mitjans de comunicació, escoles, sindicats, ateneus o famílies. S’organitza també —i cada vegada més— a través de sistemes opacs, immediats i emocionalment addictius que decideixen què veiem, què ens indigna i què forma part o no de la conversa. La màquina algorítmica de la realitat No sé si és la pressió d’un nou mecanisme generador de realitats, algorítmic i difícilment comprensible, que escapa al nostre control, o si és simplement la decadència de l’esperit generacional, que llangueix amb el pas del temps i esmicola l’idealisme que havia servit de motor per construir la pròpia identitat. Probablement són totes dues coses alhora. D’una banda, hi ha una tecnologia que ha accelerat la circulació de la negativitat, ha convertit la indignació en combustible corrosiu i dissolvent de les realitats anteriors. De l’altra, hi ha el desgast íntim de qui veu com les seves conviccions ja no produeixen comunitat, sinó cansament, sospita o incomoditat. Habitar un món que cada vegada entens menys, i veure com la mateixa trajectòria t’allunya d’un sentit de pertinença imprescindible per aspirar a incidir-hi, et pot empènyer cap a un relativisme i un nihilisme politicocultural que generen un cinisme enorme. El presentisme com a derrota política La finestra de l’esperança en el futur es va estrenyent. I quan el futur deixa de funcionar com a promesa, el present ho devora tot. Ens aboquem a una immediatíssima de supervivència, a un anar fent que ens allunya de qualsevol projecte col·lectiu mínimament robust. La nació, la família, els amics, la comunitat política, la continuïtat entre generacions, tot plegat queda desplaçat davant l’auge d’un individualisme resistencialista, que ja no aspira tant a transformar el món com a protegir-se’n. L’individu contemporani sembla cada cop més entrenat per resistir, gestionar-se, optimitzar-se i defensar-se, però cada cop menys preparat per compartir i relacionar-se. I aquí hi ha una de les grans fractures del nostre temps, la pèrdua de la comunitat no es viu necessàriament com una tragèdia col·lectiva, sinó com una suma d’esgotaments privats. Cadascú administra la seva pròpia desconnexió, la seva pròpia ansietat, la seva pròpia pèrdua de sentit, com si fossin problemes estrictament personals. Però potser són símptomes polítics. Potser el pessimisme és també una forma de desarrelament social autoinfligit. La comunitat després de la intempèrie Malgrat tot, no crec que la sortida sigui idealitzar el passat. Tot temps passat és un miratge difús, com també ho serà el present quan el mirem des d’un altre temps. La memòria sempre embelleix allò que ja no pot fer-nos mal. Però tampoc no podem resignar-nos a viure dins d’un present permanent, administrat per pantalles, pors i estímuls breus. Si hi ha alguna possibilitat de reconstrucció, probablement no vindrà d’una gran revelació ideològica, sinó d’una pràctica més humil, tornar a crear vincles, tornar a donar valor a les formes concretes de pertinença, tornar a defensar espais on la vida no sigui només entreteniment, consum i supervivència emocional. El moment és estrany i poc engrescador. Però, entremig, la vida flueix. Les coses bones continuen passant, encara que sovint quedin fora d’un algoritme segrestat per la negativitat. Hi ha converses, afectes, complicitats, paisatges, memòria i formes petites de resistència que sostenen el nostre món més del que ens pensem. I quan el pèndol torni —que tornarà—, ho celebrarem. Mentrestant, continuarem esperant.
Un dels elements més reconfortants per habitar el cos social és tenir la percepció que els mateixos valors, la manera de mirar el món i fins i tot les intuïcions ètiques o morals més íntimes són àmpliament compartides per l’entorn. No cal que tothom pensi igual, evidentment. Però sí que cal una mínima sensació de complicitat, una mena de sòl compartit des d’on interpretar la realitat sense haver de justificar-ho tot a cada instant. La sensació de pertànyer a una mitjana, de ser un més, de formar part d’una tribu, ens protegeix de la melancolia de sentir-nos fora de lloc. Ens estalvia, almenys parcialment, la intempèrie de veure com els grans corrents que mouen la història passen pel nostre costat i arrasen tot allò que havíem cregut defensar. La pèrdua del relat compartit El pitjor de tot plegat no és només la sensació de perdre el relat del món que t’envolta. El més corrosiu és la vulnerabilitat en què queden exposades les mateixes conviccions, fortament tensionades i sotmeses a un interrogatori intern permanent. Si ja no puc estar convençut ni segur de les meves creences, què em queda? Qui soc? Què seré? Aquesta sensació de minorització cultural pot arribar a ser més opressiva que les accions concretes de qualsevol institució social o política que operi sobre la mateixa experiència vital. Perquè les institucions, amb totes les seves formes de poder, encara són identificables. Tenen rostre, estructura, llenguatge i responsabilitats. En canvi, la despossessió simbòlica és més difusa, no sempre saps d’on ve, però notes com et va deixant sense espai vital dins del teu propi temps. Hi ha una mena de dolor específic en descobrir que allò que abans semblava evident ara necessita defensa, justificació i blindatge argumental. Pensar que, si et creus en possessió d’uns valors correctes, hauries de ser capaç de defensar-los amb convicció, i veure’t incapaç de fer-ho, destrueix el sentit del món al qual creies pertànyer. L’hegemonia perduda Les categories amb què llegíem la política, la comunitat, la nació, el progrés o la llibertat han perdut part de la seva capacitat explicativa. I quan les paraules que coneixíem deixen d’ordenar el món, el món comença a allunyar-se de nosaltres. Tota generació viu, en algun moment, el trauma de descobrir que ja no és el centre de gravetat de l’època. Però avui aquest desplaçament és més violent, perquè no es produeix només per relleu biològic o per canvi ideològic, sinó per una transformació profunda dels mecanismes que fabriquen realitat. La conversa pública ja no s’organitza només a través de les estructures socials pròpies de la societat industrial, partits, religió, mitjans de comunicació, escoles, sindicats, ateneus o famílies. S’organitza també —i cada vegada més— a través de sistemes opacs, immediats i emocionalment addictius que decideixen què veiem, què ens indigna i què forma part o no de la conversa. La màquina algorítmica de la realitat No sé si és la pressió d’un nou mecanisme generador de realitats, algorítmic i difícilment comprensible, que escapa al nostre control, o si és simplement la decadència de l’esperit generacional, que llangueix amb el pas del temps i esmicola l’idealisme que havia servit de motor per construir la pròpia identitat. Probablement són totes dues coses alhora. D’una banda, hi ha una tecnologia que ha accelerat la circulació de la negativitat, ha convertit la indignació en combustible corrosiu i dissolvent de les realitats anteriors. De l’altra, hi ha el desgast íntim de qui veu com les seves conviccions ja no produeixen comunitat, sinó cansament, sospita o incomoditat. Habitar un món que cada vegada entens menys, i veure com la mateixa trajectòria t’allunya d’un sentit de pertinença imprescindible per aspirar a incidir-hi, et pot empènyer cap a un relativisme i un nihilisme politicocultural que generen un cinisme enorme. El presentisme com a derrota política La finestra de l’esperança en el futur es va estrenyent. I quan el futur deixa de funcionar com a promesa, el present ho devora tot. Ens aboquem a una immediatíssima de supervivència, a un anar fent que ens allunya de qualsevol projecte col·lectiu mínimament robust. La nació, la família, els amics, la comunitat política, la continuïtat entre generacions, tot plegat queda desplaçat davant l’auge d’un individualisme resistencialista, que ja no aspira tant a transformar el món com a protegir-se’n. L’individu contemporani sembla cada cop més entrenat per resistir, gestionar-se, optimitzar-se i defensar-se, però cada cop menys preparat per compartir i relacionar-se. I aquí hi ha una de les grans fractures del nostre temps, la pèrdua de la comunitat no es viu necessàriament com una tragèdia col·lectiva, sinó com una suma d’esgotaments privats. Cadascú administra la seva pròpia desconnexió, la seva pròpia ansietat, la seva pròpia pèrdua de sentit, com si fossin problemes estrictament personals. Però potser són símptomes polítics. Potser el pessimisme és també una forma de desarrelament social autoinfligit. La comunitat després de la intempèrie Malgrat tot, no crec que la sortida sigui idealitzar el passat. Tot temps passat és un miratge difús, com també ho serà el present quan el mirem des d’un altre temps. La memòria sempre embelleix allò que ja no pot fer-nos mal. Però tampoc no podem resignar-nos a viure dins d’un present permanent, administrat per pantalles, pors i estímuls breus. Si hi ha alguna possibilitat de reconstrucció, probablement no vindrà d’una gran revelació ideològica, sinó d’una pràctica més humil, tornar a crear vincles, tornar a donar valor a les formes concretes de pertinença, tornar a defensar espais on la vida no sigui només entreteniment, consum i supervivència emocional. El moment és estrany i poc engrescador. Però, entremig, la vida flueix. Les coses bones continuen passant, encara que sovint quedin fora d’un algoritme segrestat per la negativitat. Hi ha converses, afectes, complicitats, paisatges, memòria i formes petites de resistència que sostenen el nostre món més del que ens pensem. I quan el pèndol torni —que tornarà—, ho celebrarem. Mentrestant, continuarem esperant.
5 minutes
Una història real i poderosa sobre la diferència, l’amor i la supervivència explicada per un jove amb autisme i la seva mare, que trenca silencis i desafia prejudicis. El Marc va néixer diferent. O potser va ser el món qui mai no va saber com estimar-lo. A través d’una veu descarnada i lúcida, el Marc mateix, un jove amb autisme, narra la seva infantesa, els primers brots, la caiguda en la foscor, la incomprensió familiar, el silenci institucional i una societat que no sap conviure amb la diferència. Però aquesta és també la història d’una mare que no es rendeix. Que lluita fins a l’últim alè per comprendre, per protegir, per fer possible una forma d’amor més enllà del llenguatge. Un testimoni sincer, lluminós i ple d’intel·ligència emocional que et travessa i et fa mirar la vida amb uns altres ulls. Una història que és un crit d’esperança i un impactant testimoni de resiliència. Biografia de l'autora Marta Casas Vilella (Barcelona, 1957) és filòloga, docent i autora amb una trajectòria llarga i reconeguda en l’àmbit de l’ensenyament i la divulgació lingüística. Llicenciada en Filologia Catalana, Hispànica i Anglo-germànica, i amb estudis de suec, ha dedicat més de quatre dècades a la docència de llengua i literatura, especialment a les escoles oficials d’idiomes i a universitats d’Alemanya i Suècia. Com a autora i lingüista, ha col·laborat amb Enciclopèdia Catalana en la redacció de diversos diccionaris bilingües (alemany-català, suec-català) i guies de conversa en diferents idiomes. També ha dut a terme feines de traducció i revisió per a editorials com La Galera i Pòrtic. Amb una àmplia experiència en l’àmbit literari, ha escrit i presentat reculls de contes i espectacles de monòlegs literaris arreu del territori. El 2021 va presentar el seu recull 'Odissea a Barcelona i altres paisatges' al Premi Mercè Rodoreda. Amb 'Planeta Marc', fa el salt a la narrativa de no-ficció a partir d’una història real, íntima i colpidora: la lluita per comprendre i estimar un fill amb autisme en un món que no sap escoltar. El llibre combina testimoni, emoció i una veu literària de gran potència.
5 minutes
Una història real i poderosa sobre la diferència, l’amor i la supervivència explicada per un jove amb autisme i la seva mare, que trenca silencis i desafia prejudicis. El Marc va néixer diferent. O potser va ser el món qui mai no va saber com estimar-lo. A través d’una veu descarnada i lúcida, el Marc mateix, un jove amb autisme, narra la seva infantesa, els primers brots, la caiguda en la foscor, la incomprensió familiar, el silenci institucional i una societat que no sap conviure amb la diferència. Però aquesta és també la història d’una mare que no es rendeix. Que lluita fins a l’últim alè per comprendre, per protegir, per fer possible una forma d’amor més enllà del llenguatge. Un testimoni sincer, lluminós i ple d’intel·ligència emocional que et travessa i et fa mirar la vida amb uns altres ulls. Una història que és un crit d’esperança i un impactant testimoni de resiliència. Biografia de l'autora Marta Casas Vilella (Barcelona, 1957) és filòloga, docent i autora amb una trajectòria llarga i reconeguda en l’àmbit de l’ensenyament i la divulgació lingüística. Llicenciada en Filologia Catalana, Hispànica i Anglo-germànica, i amb estudis de suec, ha dedicat més de quatre dècades a la docència de llengua i literatura, especialment a les escoles oficials d’idiomes i a universitats d’Alemanya i Suècia. Com a autora i lingüista, ha col·laborat amb Enciclopèdia Catalana en la redacció de diversos diccionaris bilingües (alemany-català, suec-català) i guies de conversa en diferents idiomes. També ha dut a terme feines de traducció i revisió per a editorials com La Galera i Pòrtic. Amb una àmplia experiència en l’àmbit literari, ha escrit i presentat reculls de contes i espectacles de monòlegs literaris arreu del territori. El 2021 va presentar el seu recull 'Odissea a Barcelona i altres paisatges' al Premi Mercè Rodoreda. Amb 'Planeta Marc', fa el salt a la narrativa de no-ficció a partir d’una història real, íntima i colpidora: la lluita per comprendre i estimar un fill amb autisme en un món que no sap escoltar. El llibre combina testimoni, emoció i una veu literària de gran potència.
12 minutes
El gel limpiador Nivea derma skin clear por 5 euros en Amazon: el básico de belleza que limpia la piel sin disparar el presupuesto.
El gel limpiador Nivea derma skin clear por 5 euros en Amazon: el básico de belleza que limpia la piel sin disparar el presupuesto.
14 minutes
El Facial mist SPF50 de ISDIN rebajado a 18 euros en Amazon: el protector solar en bruma que querrás llevar siempre contigo.
El Facial mist SPF50 de ISDIN rebajado a 18 euros en Amazon: el protector solar en bruma que querrás llevar siempre contigo.
16 minutes
El top asimétrico con volante de H&M por 9,99 euros: la prenda que elevará tus looks de verano sin gastar de más.
El top asimétrico con volante de H&M por 9,99 euros: la prenda que elevará tus looks de verano sin gastar de más.
16 minutes
ബുധനാഴ്ച രാവിലെ പുറത്തുപോയി മടങ്ങിവന്ന മാത്തുക്കുട്ടി കാർപോർച്ചിൽനിന്ന് ലിഫ്റ്റിൽ കയറി മുകളിലേക്ക് പോയതാണ്. ഇതിനിടെ തല പുറത്തേക്കിട്ട് താഴേക്ക്
16 minutes
ബുധനാഴ്ച രാവിലെ പുറത്തുപോയി മടങ്ങിവന്ന മാത്തുക്കുട്ടി കാർപോർച്ചിൽനിന്ന് ലിഫ്റ്റിൽ കയറി മുകളിലേക്ക് പോയതാണ്. ഇതിനിടെ തല പുറത്തേക്കിട്ട് താഴേക്ക്
16 minutes
അതേസമയം, ഏത് സൈനിക നീക്കത്തെയാണ് യുഎസ് പ്രസിഡന്റ് പരാമർശിച്ചതെന്ന് കൃത്യമായി പറഞ്ഞിട്ടില്ല
അതേസമയം, ഏത് സൈനിക നീക്കത്തെയാണ് യുഎസ് പ്രസിഡന്റ് പരാമർശിച്ചതെന്ന് കൃത്യമായി പറഞ്ഞിട്ടില്ല
16 minutes
ഭരണസമിതിയുടെ കെടുകാര്യസ്ഥതതയിൽ ശുചീകരണം പാളിയതോടെ നഗരം പകർച്ചവ്യാധികളുടെ പിടിയിലായി.
ഭരണസമിതിയുടെ കെടുകാര്യസ്ഥതതയിൽ ശുചീകരണം പാളിയതോടെ നഗരം പകർച്ചവ്യാധികളുടെ പിടിയിലായി.
16 minutes
പ്രതികൂല കാലാവസ്ഥയിൽ ശരീരം വീണ്ടുകീറിയും വേദനിച്ചുമാണ് ഏഴുവയസ്സുമുതൽ 67 വയസ്സുവരെയുള്ള സ്ത്രീകൾമാത്രം അടങ്ങിയ 20 അംഗസംഘം ബേസ് ക്യാമ്പിലെത്തിയതെന്നും
പ്രതികൂല കാലാവസ്ഥയിൽ ശരീരം വീണ്ടുകീറിയും വേദനിച്ചുമാണ് ഏഴുവയസ്സുമുതൽ 67 വയസ്സുവരെയുള്ള സ്ത്രീകൾമാത്രം അടങ്ങിയ 20 അംഗസംഘം ബേസ് ക്യാമ്പിലെത്തിയതെന്നും
17 minutes
El top de capa asimétrica de Massimo Dutti rebajado a 39,95 euros: la prenda de lino que elevará cualquier look este verano.
El top de capa asimétrica de Massimo Dutti rebajado a 39,95 euros: la prenda de lino que elevará cualquier look este verano.
19 minutes
El vestido boho estampado de Mango con un 40 por ciento de descuento: la prenda de 36 euros que querrás llevar todo el verano.
El vestido boho estampado de Mango con un 40 por ciento de descuento: la prenda de 36 euros que querrás llevar todo el verano.
19 minutes
Dos semanas después de los terremotos que devastaron La Guaira, los equipos de emergencia han cambiado la esperanza del rescate por una carrera contra el tiempo para recuperar a las víctimas. Entre los últimos hallazgos está el del niño argentino-venezolano Lucas Gámez, de 8 años, localizado junto a su abuela y su tío bajo los restos del edificio Miramar.
Dos semanas después de los terremotos que devastaron La Guaira, los equipos de emergencia han cambiado la esperanza del rescate por una carrera contra el tiempo para recuperar a las víctimas. Entre los últimos hallazgos está el del niño argentino-venezolano Lucas Gámez, de 8 años, localizado junto a su abuela y su tío bajo los restos del edificio Miramar.
20 minutes
По версии следствия, в годовщину вторжения, в ночь на 24 февраля 2025 года, 23-летняя Ариадна Литвинова оставила антивоенные надписи на Дворцовой площади в Петербурге у арки Главного штаба. На стендах выставки с фотографиями российских военных она написала спреем "Убийцы", "Мир Украине" и "Свободу политзаключенным". Девушку отправили в СИЗО, а затем оштрафовали на 50 тысяч рублей по административной статье о "дискредитации" армии. Меру пресечения смягчили до запрета определенных действий....
По версии следствия, в годовщину вторжения, в ночь на 24 февраля 2025 года, 23-летняя Ариадна Литвинова оставила антивоенные надписи на Дворцовой площади в Петербурге у арки Главного штаба. На стендах выставки с фотографиями российских военных она написала спреем "Убийцы", "Мир Украине" и "Свободу политзаключенным". Девушку отправили в СИЗО, а затем оштрафовали на 50 тысяч рублей по административной статье о "дискредитации" армии. Меру пресечения смягчили до запрета определенных действий....
20 minutes
Куйбышевский районный суд Санкт-Петербурга отправил в СИЗО Ариадну Литвинову после того, как ее депортировали из Турции, где живет ее отец. В 2025 году против девушки возбудили дело о "дискредитаци армии" из-за антивоенной надписи.
Куйбышевский районный суд Санкт-Петербурга отправил в СИЗО Ариадну Литвинову после того, как ее депортировали из Турции, где живет ее отец. В 2025 году против девушки возбудили дело о "дискредитаци армии" из-за антивоенной надписи.
20 minutes
Зеленський для Трампа перейшов з категорії «лузерів» у категорію «переможців»?
Зеленський для Трампа перейшов з категорії «лузерів» у категорію «переможців»?
20 minutes
El Doctor Music Festival, celebrat fa 30 anys als prats d'Escalarre, al Pallars Sobirà, encara resta a la memòria dels habitants de les valls d'Àneu. Aquest esdeveniment va transformar l'entorn rural, atraient més de 25.000 assistents a una vall amb tot just 1.500 habitants. Els veïns encara ho recorden com un esdeveniment musical de primer ordre que va posicionar Escalarre al mapa amb caps de cartell internacionals com David Bowie, Lou Reed, Iggy Pop, Blur, Patti Smith, Sepultura o Bad Religion. A les valls d'Àneu recorden riuades de gent per accedir al festival i llargues cues als establiments per aconseguir menjar o beure. Lamenten que no es pugui tornar a celebrar un festival d'aquestes característiques per manca de permisos. El primer Doctor Music Festival es va celebrar als prats d'Escalarre (Valls d'Àneu) del 12 al 14 de juliol de 1996. Aquest esdeveniment històric va transformar l'entorn rural del Pallars. Prats on fins aquell moment regnava la tranquil·litat, i que ocupaven vaques pasturant o tractors treballant en la recol·lecció de l'herba, es van transformar en escenari d'un dels millors i més grans festivals del moment. Els coberts que guardaven les paques d'herba, van guardar equips de so els dies del festival. Allau de visitants que van desbordar les valls d'Àneu L'organització, des del primer moment, va comptar amb la complicitat del territori. Institucions, propietaris dels terrenys i empresaris de la zona es van alinear per tirar endavant el festival. Josep Montaner Vidal, propietari d'un bar a Esterri d'Àneu i ara ja jubilat, explica que anaven a cegues i que el certamen va superar totes les expectatives des del primer minut. Montaner recorda com a la porta del seu establiment i altres botigues del poble hi havia cues de gent que superaven els 150 metres per entrar. Van passar de gastar com a màxim 25 barres de pa al dia a superar les 150 "i més que n'haguéssim tingut", sentencia Montaner. Josep Palobart, carnisser d'Esterri d'Àneu, diu que la clientela es va multiplicar per quatre o per cinc i no donaven l'abast d'atendre. "Va ser una autèntica bogeria", afirma. A tall d'exemple, aquest carnisser explica que cada dia rostien 400 pollastres a l'ast, sense parar. Palobart també destaca que el benefici no es va limitar a Escalarre i Esterri d'Àneu, sinó que es va estendre per tot el Pallars. Artistes de renom internacional com David Bowie, Lou Reed, Patti Smith, Iggy Pop, Blur, Suede o Bad Religion Manel Arjó afirma que va ser gràcies, en gran part, al seu pare que es va celebrar el festival. Va ser qui va arrendar a la promotora la majoria dels prats on es va fer el Doctor Music. Casa seva, a tocar de l'església de Santa Maria d'Àneu, eren a l'epicentre dels concerts. El 'backstage' dels músics el tenia a deu metres de casa i recorda veure de molt a prop artistes de renom com David Bowie, Lou Reed, Patti Smith, Iggy Pop, Blur, Suede o Bad Religion. Però recorda especialment Rosendo qui li va signar un LP. "No s'havia vist mai i no ho tornarem a veure" sentencia Arjó. Els deu quilòmetres de gent caminant pels vorals de la carretera, des d'Escaló fins a Escalarre, direcció al festival, va ser la primera imatge que va fer que Arjó es fes una idea de la magnitud del Doctor Music d'Escalarre. "Va ser al·lucinant", reconeix, i recorda com tenia tota la música del moment a tocar de casa. "Des de Woodstock, això no s'ha vist mai", assegura. A més, Arjó assenyala que ara els aficionats a la música fan hores de cotxe per anar a veure un d'aquests artistes quan, a Escalarre, "hi eren tots, i a casa!", reivindica. Malgrat la massificació que va comportar el Doctor Music, durant l'esdeveniment no es van registrar incidents, baralles ni conflictes. Arjó recorda l’ambient com una "festa contínua" marcada pel "bon rotllo". El Pallars, però, no estava preparat per rebre aquests artistes internacionals i pràcticament tots es van allotjar a la Val d'Aran. Marta Azorín, carnissera d'Esterri d'Àneu, explica que arribaven al festival amb helicòpter, fet que aleshores despertava la curiositat de molts veïns. Retorn esperat del "Festival de la vaca" que mai va arribar Després de tres edicions del també anomenat "Festival de la Vaca", el Doctor Music no es va tornar a celebrar. Fa sis anys, es va intentar recuperar, però finalment el projecte no es va materialitzar i el retorn va quedar en no res. Sobretot perquè mai van arribar els permisos necessaris de l'administració argumentant que la zona on es volia tornar a celebrar era inundable. Arjó es lamenta de la “injustícia” que va suposar que no autoritzessin el retorn del Doctor Music i crítica les entitats ecologistes i les decisions preses des dels "despatxos de Barcelona", a qui culpa del fracàs del retorn del Festival. El mateix lament fa l'actual president del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, Carlos Isús, peça fonamental en què la primera edició tirés endavant. Els veïns de les valls d'Àneu són conscients que el festival segurament ja no tornarà mai i que fa trenta anys van viure uns moments històrics i irrepetibles que molts encara guarden en el record amb nostàlgia i orgull.
El Doctor Music Festival, celebrat fa 30 anys als prats d'Escalarre, al Pallars Sobirà, encara resta a la memòria dels habitants de les valls d'Àneu. Aquest esdeveniment va transformar l'entorn rural, atraient més de 25.000 assistents a una vall amb tot just 1.500 habitants. Els veïns encara ho recorden com un esdeveniment musical de primer ordre que va posicionar Escalarre al mapa amb caps de cartell internacionals com David Bowie, Lou Reed, Iggy Pop, Blur, Patti Smith, Sepultura o Bad Religion. A les valls d'Àneu recorden riuades de gent per accedir al festival i llargues cues als establiments per aconseguir menjar o beure. Lamenten que no es pugui tornar a celebrar un festival d'aquestes característiques per manca de permisos. El primer Doctor Music Festival es va celebrar als prats d'Escalarre (Valls d'Àneu) del 12 al 14 de juliol de 1996. Aquest esdeveniment històric va transformar l'entorn rural del Pallars. Prats on fins aquell moment regnava la tranquil·litat, i que ocupaven vaques pasturant o tractors treballant en la recol·lecció de l'herba, es van transformar en escenari d'un dels millors i més grans festivals del moment. Els coberts que guardaven les paques d'herba, van guardar equips de so els dies del festival. Allau de visitants que van desbordar les valls d'Àneu L'organització, des del primer moment, va comptar amb la complicitat del territori. Institucions, propietaris dels terrenys i empresaris de la zona es van alinear per tirar endavant el festival. Josep Montaner Vidal, propietari d'un bar a Esterri d'Àneu i ara ja jubilat, explica que anaven a cegues i que el certamen va superar totes les expectatives des del primer minut. Montaner recorda com a la porta del seu establiment i altres botigues del poble hi havia cues de gent que superaven els 150 metres per entrar. Van passar de gastar com a màxim 25 barres de pa al dia a superar les 150 "i més que n'haguéssim tingut", sentencia Montaner. Josep Palobart, carnisser d'Esterri d'Àneu, diu que la clientela es va multiplicar per quatre o per cinc i no donaven l'abast d'atendre. "Va ser una autèntica bogeria", afirma. A tall d'exemple, aquest carnisser explica que cada dia rostien 400 pollastres a l'ast, sense parar. Palobart també destaca que el benefici no es va limitar a Escalarre i Esterri d'Àneu, sinó que es va estendre per tot el Pallars. Artistes de renom internacional com David Bowie, Lou Reed, Patti Smith, Iggy Pop, Blur, Suede o Bad Religion Manel Arjó afirma que va ser gràcies, en gran part, al seu pare que es va celebrar el festival. Va ser qui va arrendar a la promotora la majoria dels prats on es va fer el Doctor Music. Casa seva, a tocar de l'església de Santa Maria d'Àneu, eren a l'epicentre dels concerts. El 'backstage' dels músics el tenia a deu metres de casa i recorda veure de molt a prop artistes de renom com David Bowie, Lou Reed, Patti Smith, Iggy Pop, Blur, Suede o Bad Religion. Però recorda especialment Rosendo qui li va signar un LP. "No s'havia vist mai i no ho tornarem a veure" sentencia Arjó. Els deu quilòmetres de gent caminant pels vorals de la carretera, des d'Escaló fins a Escalarre, direcció al festival, va ser la primera imatge que va fer que Arjó es fes una idea de la magnitud del Doctor Music d'Escalarre. "Va ser al·lucinant", reconeix, i recorda com tenia tota la música del moment a tocar de casa. "Des de Woodstock, això no s'ha vist mai", assegura. A més, Arjó assenyala que ara els aficionats a la música fan hores de cotxe per anar a veure un d'aquests artistes quan, a Escalarre, "hi eren tots, i a casa!", reivindica. Malgrat la massificació que va comportar el Doctor Music, durant l'esdeveniment no es van registrar incidents, baralles ni conflictes. Arjó recorda l’ambient com una "festa contínua" marcada pel "bon rotllo". El Pallars, però, no estava preparat per rebre aquests artistes internacionals i pràcticament tots es van allotjar a la Val d'Aran. Marta Azorín, carnissera d'Esterri d'Àneu, explica que arribaven al festival amb helicòpter, fet que aleshores despertava la curiositat de molts veïns. Retorn esperat del "Festival de la vaca" que mai va arribar Després de tres edicions del també anomenat "Festival de la Vaca", el Doctor Music no es va tornar a celebrar. Fa sis anys, es va intentar recuperar, però finalment el projecte no es va materialitzar i el retorn va quedar en no res. Sobretot perquè mai van arribar els permisos necessaris de l'administració argumentant que la zona on es volia tornar a celebrar era inundable. Arjó es lamenta de la “injustícia” que va suposar que no autoritzessin el retorn del Doctor Music i crítica les entitats ecologistes i les decisions preses des dels "despatxos de Barcelona", a qui culpa del fracàs del retorn del Festival. El mateix lament fa l'actual president del Consell Comarcal del Pallars Sobirà, Carlos Isús, peça fonamental en què la primera edició tirés endavant. Els veïns de les valls d'Àneu són conscients que el festival segurament ja no tornarà mai i que fa trenta anys van viure uns moments històrics i irrepetibles que molts encara guarden en el record amb nostàlgia i orgull.
21 minutes
Las sandalias plateadas de tacón ancho por 38 euros: el calzado que combina elegancia y comodidad para cualquier evento.
Las sandalias plateadas de tacón ancho por 38 euros: el calzado que combina elegancia y comodidad para cualquier evento.
23 minutes
El bolso cesta de Primark por 20 euros que se convertirá en el imprescindible de todos tus looks de verano.
El bolso cesta de Primark por 20 euros que se convertirá en el imprescindible de todos tus looks de verano.
25 minutes
El vestido camisero largo de Primark por 22 euros que soluciona cualquier look con un toque elegante y cómodo.
El vestido camisero largo de Primark por 22 euros que soluciona cualquier look con un toque elegante y cómodo.