Un dels elements més reconfortants per habitar el cos social és tenir la percepció que els mateixos valors, la manera de mirar el món i fins i tot les intuïcions ètiques o morals més íntimes són àmpliament compartides per l’entorn. No cal que tothom pensi igual, evidentment. Però sí que cal una mínima sensació de complicitat, una mena de sòl compartit des d’on interpretar la realitat sense haver de justificar-ho tot a cada instant.
La sensació de pertànyer a una mitjana, de ser un més, de formar part d’una tribu, ens protegeix de la melancolia de sentir-nos fora de lloc. Ens estalvia, almenys parcialment, la intempèrie de veure com els grans corrents que mouen la història passen pel nostre costat i arrasen tot allò que havíem cregut defensar.
La pèrdua del relat compartit
El pitjor de tot plegat no és només la sensació de perdre el relat del món que t’envolta. El més corrosiu és la vulnerabilitat en què queden exposades les mateixes conviccions, fortament tensionades i sotmeses a un interrogatori intern permanent. Si ja no puc estar convençut ni segur de les meves creences, què em queda? Qui soc? Què seré?
Aquesta sensació de minorització cultural pot arribar a ser més opressiva que les accions concretes de qualsevol institució social o política que operi sobre la mateixa experiència vital. Perquè les institucions, amb totes les seves formes de poder, encara són identificables. Tenen rostre, estructura, llenguatge i responsabilitats. En canvi, la despossessió simbòlica és més difusa, no sempre saps d’on ve, però notes com et va deixant sense espai vital dins del teu propi temps.
Hi ha una mena de dolor específic en descobrir que allò que abans semblava evident ara necessita defensa, justificació i blindatge argumental. Pensar que, si et creus en possessió d’uns valors correctes, hauries de ser capaç de defensar-los amb convicció, i veure’t incapaç de fer-ho, destrueix el sentit del món al qual creies pertànyer.
L’hegemonia perduda
Les categories amb què llegíem la política, la comunitat, la nació, el progrés o la llibertat han perdut part de la seva capacitat explicativa. I quan les paraules que coneixíem deixen d’ordenar el món, el món comença a allunyar-se de nosaltres.
Tota generació viu, en algun moment, el trauma de descobrir que ja no és el centre de gravetat de l’època. Però avui aquest desplaçament és més violent, perquè no es produeix només per relleu biològic o per canvi ideològic, sinó per una transformació profunda dels mecanismes que fabriquen realitat. La conversa pública ja no s’organitza només a través de les estructures socials pròpies de la societat industrial, partits, religió, mitjans de comunicació, escoles, sindicats, ateneus o famílies. S’organitza també —i cada vegada més— a través de sistemes opacs, immediats i emocionalment addictius que decideixen què veiem, què ens indigna i què forma part o no de la conversa.
La màquina algorítmica de la realitat
No sé si és la pressió d’un nou mecanisme generador de realitats, algorítmic i difícilment comprensible, que escapa al nostre control, o si és simplement la decadència de l’esperit generacional, que llangueix amb el pas del temps i esmicola l’idealisme que havia servit de motor per construir la pròpia identitat.
Probablement són totes dues coses alhora. D’una banda, hi ha una tecnologia que ha accelerat la circulació de la negativitat, ha convertit la indignació en combustible corrosiu i dissolvent de les realitats anteriors. De l’altra, hi ha el desgast íntim de qui veu com les seves conviccions ja no produeixen comunitat, sinó cansament, sospita o incomoditat.
Habitar un món que cada vegada entens menys, i veure com la mateixa trajectòria t’allunya d’un sentit de pertinença imprescindible per aspirar a incidir-hi, et pot empènyer cap a un relativisme i un nihilisme politicocultural que generen un cinisme enorme.
El presentisme com a derrota política
La finestra de l’esperança en el futur es va estrenyent. I quan el futur deixa de funcionar com a promesa, el present ho devora tot. Ens aboquem a una immediatíssima de supervivència, a un anar fent que ens allunya de qualsevol projecte col·lectiu mínimament robust.
La nació, la família, els amics, la comunitat política, la continuïtat entre generacions, tot plegat queda desplaçat davant l’auge d’un individualisme resistencialista, que ja no aspira tant a transformar el món com a protegir-se’n. L’individu contemporani sembla cada cop més entrenat per resistir, gestionar-se, optimitzar-se i defensar-se, però cada cop menys preparat per compartir i relacionar-se.
I aquí hi ha una de les grans fractures del nostre temps, la pèrdua de la comunitat no es viu necessàriament com una tragèdia col·lectiva, sinó com una suma d’esgotaments privats. Cadascú administra la seva pròpia desconnexió, la seva pròpia ansietat, la seva pròpia pèrdua de sentit, com si fossin problemes estrictament personals. Però potser són símptomes polítics. Potser el pessimisme és també una forma de desarrelament social autoinfligit.
La comunitat després de la intempèrie
Malgrat tot, no crec que la sortida sigui idealitzar el passat. Tot temps passat és un miratge difús, com també ho serà el present quan el mirem des d’un altre temps. La memòria sempre embelleix allò que ja no pot fer-nos mal. Però tampoc no podem resignar-nos a viure dins d’un present permanent, administrat per pantalles, pors i estímuls breus.
Si hi ha alguna possibilitat de reconstrucció, probablement no vindrà d’una gran revelació ideològica, sinó d’una pràctica més humil, tornar a crear vincles, tornar a donar valor a les formes concretes de pertinença, tornar a defensar espais on la vida no sigui només entreteniment, consum i supervivència emocional.
El moment és estrany i poc engrescador. Però, entremig, la vida flueix. Les coses bones continuen passant, encara que sovint quedin fora d’un algoritme segrestat per la negativitat. Hi ha converses, afectes, complicitats, paisatges, memòria i formes petites de resistència que sostenen el nostre món més del que ens pensem.
I quan el pèndol torni —que tornarà—, ho celebrarem. Mentrestant, continuarem esperant.
