9 minutes
El catalanisme igual que el progressisme ha renunciat a la idea que un futur millor és possible. I el pitjor no és que hagin perdut aquest relat, sinó que l’han regalat als seus adversaris. Comencem per un fet que hauria de pertorbar qualsevol persona d'esquerres o catalanista (no faig cap assimilació, senzillament constato que aquestes dues dimensions de pensament tenen problemes coincidents) que no hagi instal·lat en el seu cervell un implant neuronal de denegació de la realitat: avui, els únics actors polítics amb una proposta concreta sobre com hauria de ser el món d'aquí a vint anys són els que molts de nosaltres considerem els fatxes. Els neoreaccionaris, els acceleracionistes tecnfeudals, els populistes autoritaris i etnicistes d'un pelatge i l'altre —tots ells tenen una cosa que el progressisme contemporani sembla haver perdut pel camí, una narrativa de futur. Equivocada?, segurament. Perillosa?, tot apunta que sí. Però narrativa, al cap i a la fi, i en política la narrativa s’imposa a la raó amb una regularitat que, a hores d'ara, ja no hauria de sorprendre ningú. Contra factum non valet argumentum. Si l’independentisme va passar de la marginalitat al centre del debat públic va ser precisament per la seva capacitat de construir una narrativa de futur. Igual que ho va aconseguir el progressisme o l’esquerra post 15-M. El progressisme —i el catalanisme com a expressions en el nostre context— han passat, en el curs d'una dècada, de ser moviments que imaginaven el futur a ser moviments que el temen des de l’ansietat i el pessimisme. De la utopia hem passat a la distopia. D'agitadors de consciències a buròcrates obsessionats a establir els límits del possible. La transformació ha estat gradual, pràcticament indolora, i absolutament devastadora per a qualsevol possibilitat de construir una alternativa a la idea reaccionària i cada cop més hegemònica que defensa que cada cop anem pitjor. L'esquerra i l’independentisme que van encarnar una certa idea d’utopia possible, s'han convertit en el principal agent conservador i reactiu a les transformacions que patim. La dreta, que durant segles va defensar la tradició i l’immobilisme, ara ha hegemonitzat tot ideal de futur alternatiu. Alguna cosa deu haver passat. I. L'apropiació reaccionària del demà Convé entendre per quin mecanisme ha passat tot això, perquè sense el diagnòstic etiològic adequat qualsevol proposta d’intervenció serà inútil. El neoreaccionarisme —terme paraigua que agrupa fenòmens tan diversos com el trumpisme, mileiisme, nativisme europeu (AC, Vox, Le Pen etc), tecno autoritarismes i apèndix varis— ha aconseguit combinar tres elements amb una habilitat política que mereix, si més no, un punt de reconeixement. Primer, una diagnosi efectiva de la percepció de decadència sistèmica que connecta amb experiències vitals reals de capes àmplies de la població; segon, una nostàlgia que funciona com a substitut operatiu de la utopia; i tercer, una promesa de futur que, malgrat ser autoritària i excloent, és almenys una promesa concreta i imaginable. La retrotopia està guanyant, de moment, la batalla cognitiva. El progressisme ha respost a aquest triple moviment amb allò que podríem anomenar, amb generositat, el triple equívoc. Davant les diagnosis - de decadència desqualificació moral de qui la comparteix. Davant la nostàlgia - burles i estigmatització. Davant la promesa de futur - conservadorisme epistemològic. Tot plegat és políticament raonable, intel·lectualment defensable, però electoralment suïcida (ho veiem). Ningú no ha guanyat mai una la batalla pel sentit des de posicions reactives als corrents de fons de la història. Allò de renyar a la gent per pensar malament sembla haver contrastat la seva ineficàcia. I en política, com en tants altres àmbits, la batalla pel sentit és la que determina bona part del resultat. Més enllà de percepcions més o menys subjectives podem fer l’exercici de repassar els discursos de qualsevol líder progressista europeu o independentista català durant els darrers cinc anys i comptar quantes vegades apareix el concepte de "futur" com a substantiu actiu —com a cosa que cal construir— i quantes com a sinònim de "no voler tornar enrere". La distinció pot semblar irrellevant, però no ho és gens. II. El catalanisme, entre el greuge i el cul-de-sac El cas català mereix un capítol propi, no pas perquè sigui excepcional, sinó precisament perquè il·lustra amb claredat els mecanismes generals que hem descrit. El catalanisme ha viscut en les darreres dècades dos grans moments de mobilització que han produït una renovació profunda del seu projecte polític. El primer, el cicle del tripartit i la reforma estatutària, que va acabar amb la sentència constitucional del 2010 i la gran onada de rebuig que en deriva. El segon, el procés independentista, que va mobilitzar una energia generacional extraordinària entre el 2012 i el 2017 i que es va tancar amb una sonora derrota per la via de la força, però no des de la perspectiva de les idees de fons que alimentaven el projecte i que segueixen plenament vigents. Cap dels dos cicles va acabar produint allò que en condicions normals hauria d'haver produït, resultats tangibles, un rearmament ideològic, una solidificació del projecte, una proposta renovada sobre quina Catalunya es vol construir i per a qui. El que va produir, en canvi, és un marc de ressentiment i derrota que ens encadena en una doble trampa perfectament simètrica. D'una banda, la trampa identitària, l'obsessió amb el reconeixement, la reparació, la injustícia rebuda —legítima en l'ordre emocional, estèril en l'ordre polític. De l'altra, la trampa institucional, la conversió dels partits independentistes en forces de govern que administren el que hi ha amb una pretesa competència tècnica però amb una manca absoluta d’ambició transformadora i perspectives reals de canvi. Entre el greuge i l'administració del mentrestant, el catalanisme ha perdut just allò que tota força política necessita per no morir d’inanició, l’energia i la creativitat de proposar un món que encara no existeix capaç de canalitzar els anhels de la gent en un propòsit col·lectiu. El resultat és un catalanisme que va dedicar una energia intel·lectual considerable a discutir si la independència ha de ser unilateral o negociada, si ha de passar per eleccions plebiscitàries o per una declaració al Parlament, si cal prioritzar la via escocesa o la kosovar —debats perfectament legítims— i que ara ha esgotat tota capacitat de reflexió sobre quin paper ha de tenir Catalunya al món del demà. Quin model de país? Quina política industrial? Quin pacte intergeneracional davant de l'automatització i la crisi climàtica? Quina posició en un món que es reorganitza geopolíticament? La maniobra d’escapisme habitual és que primer cal fer la independència i després ja discutirem la resta. III. La resignació com a dispositiu polític conservador Hi ha una diferència important entre els qui han renunciat al futur per convicció —els que han interioritzat que el possible és el que és i que cal gestionar-ho— i els qui han renunciat per esgotament —els que han vist massa derrotes seguides i han après a no il·lusionar-se per no tornar a decebre's. Els primers són els cínics i profetes de la derrota. Els segons són víctimes d'un trauma acumulat que es manifesta a través d’un pseudopragmatisme conservador que intenta amagar la por que li produeix no entendre el que passa al seu voltant. Tots dos arriben al mateix lloc, la resignació com a postura política, vestida amb els hàbits respectables de la responsabilitat i el realisme que cadascú escull a conveniència. El problema del realisme com a ideologia —i aquí cal subratllar "com a ideologia", perquè el realisme com a mètode és una virtut i el principi de realitat és condició de possibilitat per a tota revolució— és que sempre tendeix a reproduir les correlacions de força preexistents. El realista veu les restriccions, calcula les probabilitats i conclou que no val la pena intentar allò que les probabilitats desaconsellen. És un raonament perfectament racional i perfectament circular, si tothom fa el mateix càlcul, les probabilitats mai no canvien. Les grans transformacions polítiques de la història no les han protagonitzat els moviments que entenien millor per què el canvi era difícil. Les han protagonitzat els que tenien prou imaginació i prou voluntat per actuar com si el que semblava impossible fos únicament improbable i d’aquesta manera arrossegar el marc cap a posicions més propícies als seus interessos. IV. Allò que guanya qui proposa un demà, fins i tot si n’és un de terrible Tornem al problema de fons, perquè és central i cal no perdre'l de vista. El neoreaccionarisme no triomfa als electorats populars perquè la gent hagi abraçat de cop i de forma massiva posicions protofeixistes. Triomfa perquè ha après a respondre a una pregunta que el progressisme ha deixat de fer-se: com hauria de ser la vida de la gent normal d'aquí a quinze anys?, i qui els acompanyarà en aquell camí? La resposta reaccionària és equivocada, és perillosa i en molts casos és directament mentida. Però és una resposta. I en absència d'alternativa, la gent —de forma comprensible, de forma humanament racional— s'agafa al projecte disponible. Les dades sobre desindustrialització, precarietat laboral, inaccessibilitat de l'habitatge, incertesa davant de la intel·ligència artificial, desconfiança institucional —totes aquestes realitats que el progressisme diagnostica recurrentment— no generen automàticament un vot progressista. Generen ansietat i pessimisme. I l'ansietat, sense una narrativa que la canalitzi cap a l'acció col·lectiva, és el millor combustible per a la política de replegament. El cicle és senzill i cru, el progressisme descriu el problema, no proposa cap solució que sembli versemblant, la gent s’espanta, i la dreta dura en recull el fruit. Catalunya, com a nació sense estat, pateix aquest cicle amb una fragilitat doble. En un món que es reconfigura geopolíticament —amb la crisi de les institucions multilaterals, l'ascens de potències autoritàries, la pressió sobre les democràcies liberals—, una nació sense estat que no té un projecte propi articulat no és només un actor feble, és un terreny en disputa i un objecte de desig pels altres. I els altres, en aquest moment, no venen precisament amb una agenda que prioritzi les aspiracions de les nacions com la nostra. V. Per una ofensiva de la imaginació Arribats aquí, la pregunta obligada és, d'acord, i ara què? La resposta honesta és que no veig recepta màgica, cap fórmula programàtica que solucioni en un tancar i obrir d’ulls allò que s'ha deteriorat en dècades. Però sí que hi ha, em sembla, una orientació que val la pena defensar amb claredat, cal que el catalanisme i el progressisme deixin de tenir por del futur i tornin a prendre-se'l seriosament com a espai de disputa política. Concretament, això vol dir tres coses. Primer articular una visió de país que vagi més enllà de la gestió del present i de la queixa sobre el passat. El victimisme és un material polític molt menys rendible del que molts ens han pretès vendre. Tothom pot estar a favor d'una Catalunya "justa, lliure i pròspera", però si no es pot conceptualitzar en quelcom tangible: quin model energètic, quin contracte social davant la revolució de la IA, quina política d'habitatge, quin model de ciutadania, quina posició geopolítica en una Europa en reconfiguració, un occident en declivi i un orient a l’alça. Segona, acceptar que la independència, si ha d'arribar, arribarà a conseqüència d'un projecte col·lectiu previ que la gent trobi desitjable i d’un context propici, no com a precondició d'un projecte que sempre s'ajorna perquè primer cal dirimir la qüestió democràtica. L'ordre dels fets en aquest cas si que altera el producte. Tercer, fer les aliances ideològiques, tecnològiques i geopolítiques adequades. Localitzar els moviments i corrents intel·lectuals que arreu d'Europa i del món estan intentant formular una alternativa real al pessimisme i mirar d’incardinar i alinear objectius i agendes per fixar una orientació amb sentit. La imaginació política no és un luxe que un moviment es pot permetre postergar per a quan les condicions siguin més propícies. És la condició de possibilitat de qualsevol política que aspiri a ser alguna cosa més que la gestió dels mateixos límits. Tot plegat pot semblar excessivament esquemàtic i reduccionista vista la complexitat real de la situació. Però de vegades la complexitat és un subterfugi per no dir les coses pel seu nom. El progressisme i el catalanisme han cedit el futur als seus adversaris per omissió, per esgotament, per por o per tot alhora. Recuperar-lo no requereix cap geni polític ni cap circumstància extraordinàriament favorable. Requereix, simplement, tornar a creure que un futur diferent és possible i tenir el coratge de dir-ho en veu alta, de forma desacomplexada i honesta, i si el moment és políticament arriscat o incert, molt millor. Qui no s’arrisca no pisca.
El catalanisme igual que el progressisme ha renunciat a la idea que un futur millor és possible. I el pitjor no és que hagin perdut aquest relat, sinó que l’han regalat als seus adversaris. Comencem per un fet que hauria de pertorbar qualsevol persona d'esquerres o catalanista (no faig cap assimilació, senzillament constato que aquestes dues dimensions de pensament tenen problemes coincidents) que no hagi instal·lat en el seu cervell un implant neuronal de denegació de la realitat: avui, els únics actors polítics amb una proposta concreta sobre com hauria de ser el món d'aquí a vint anys són els que molts de nosaltres considerem els fatxes. Els neoreaccionaris, els acceleracionistes tecnfeudals, els populistes autoritaris i etnicistes d'un pelatge i l'altre —tots ells tenen una cosa que el progressisme contemporani sembla haver perdut pel camí, una narrativa de futur. Equivocada?, segurament. Perillosa?, tot apunta que sí. Però narrativa, al cap i a la fi, i en política la narrativa s’imposa a la raó amb una regularitat que, a hores d'ara, ja no hauria de sorprendre ningú. Contra factum non valet argumentum. Si l’independentisme va passar de la marginalitat al centre del debat públic va ser precisament per la seva capacitat de construir una narrativa de futur. Igual que ho va aconseguir el progressisme o l’esquerra post 15-M. El progressisme —i el catalanisme com a expressions en el nostre context— han passat, en el curs d'una dècada, de ser moviments que imaginaven el futur a ser moviments que el temen des de l’ansietat i el pessimisme. De la utopia hem passat a la distopia. D'agitadors de consciències a buròcrates obsessionats a establir els límits del possible. La transformació ha estat gradual, pràcticament indolora, i absolutament devastadora per a qualsevol possibilitat de construir una alternativa a la idea reaccionària i cada cop més hegemònica que defensa que cada cop anem pitjor. L'esquerra i l’independentisme que van encarnar una certa idea d’utopia possible, s'han convertit en el principal agent conservador i reactiu a les transformacions que patim. La dreta, que durant segles va defensar la tradició i l’immobilisme, ara ha hegemonitzat tot ideal de futur alternatiu. Alguna cosa deu haver passat. I. L'apropiació reaccionària del demà Convé entendre per quin mecanisme ha passat tot això, perquè sense el diagnòstic etiològic adequat qualsevol proposta d’intervenció serà inútil. El neoreaccionarisme —terme paraigua que agrupa fenòmens tan diversos com el trumpisme, mileiisme, nativisme europeu (AC, Vox, Le Pen etc), tecno autoritarismes i apèndix varis— ha aconseguit combinar tres elements amb una habilitat política que mereix, si més no, un punt de reconeixement. Primer, una diagnosi efectiva de la percepció de decadència sistèmica que connecta amb experiències vitals reals de capes àmplies de la població; segon, una nostàlgia que funciona com a substitut operatiu de la utopia; i tercer, una promesa de futur que, malgrat ser autoritària i excloent, és almenys una promesa concreta i imaginable. La retrotopia està guanyant, de moment, la batalla cognitiva. El progressisme ha respost a aquest triple moviment amb allò que podríem anomenar, amb generositat, el triple equívoc. Davant les diagnosis - de decadència desqualificació moral de qui la comparteix. Davant la nostàlgia - burles i estigmatització. Davant la promesa de futur - conservadorisme epistemològic. Tot plegat és políticament raonable, intel·lectualment defensable, però electoralment suïcida (ho veiem). Ningú no ha guanyat mai una la batalla pel sentit des de posicions reactives als corrents de fons de la història. Allò de renyar a la gent per pensar malament sembla haver contrastat la seva ineficàcia. I en política, com en tants altres àmbits, la batalla pel sentit és la que determina bona part del resultat. Més enllà de percepcions més o menys subjectives podem fer l’exercici de repassar els discursos de qualsevol líder progressista europeu o independentista català durant els darrers cinc anys i comptar quantes vegades apareix el concepte de "futur" com a substantiu actiu —com a cosa que cal construir— i quantes com a sinònim de "no voler tornar enrere". La distinció pot semblar irrellevant, però no ho és gens. II. El catalanisme, entre el greuge i el cul-de-sac El cas català mereix un capítol propi, no pas perquè sigui excepcional, sinó precisament perquè il·lustra amb claredat els mecanismes generals que hem descrit. El catalanisme ha viscut en les darreres dècades dos grans moments de mobilització que han produït una renovació profunda del seu projecte polític. El primer, el cicle del tripartit i la reforma estatutària, que va acabar amb la sentència constitucional del 2010 i la gran onada de rebuig que en deriva. El segon, el procés independentista, que va mobilitzar una energia generacional extraordinària entre el 2012 i el 2017 i que es va tancar amb una sonora derrota per la via de la força, però no des de la perspectiva de les idees de fons que alimentaven el projecte i que segueixen plenament vigents. Cap dels dos cicles va acabar produint allò que en condicions normals hauria d'haver produït, resultats tangibles, un rearmament ideològic, una solidificació del projecte, una proposta renovada sobre quina Catalunya es vol construir i per a qui. El que va produir, en canvi, és un marc de ressentiment i derrota que ens encadena en una doble trampa perfectament simètrica. D'una banda, la trampa identitària, l'obsessió amb el reconeixement, la reparació, la injustícia rebuda —legítima en l'ordre emocional, estèril en l'ordre polític. De l'altra, la trampa institucional, la conversió dels partits independentistes en forces de govern que administren el que hi ha amb una pretesa competència tècnica però amb una manca absoluta d’ambició transformadora i perspectives reals de canvi. Entre el greuge i l'administració del mentrestant, el catalanisme ha perdut just allò que tota força política necessita per no morir d’inanició, l’energia i la creativitat de proposar un món que encara no existeix capaç de canalitzar els anhels de la gent en un propòsit col·lectiu. El resultat és un catalanisme que va dedicar una energia intel·lectual considerable a discutir si la independència ha de ser unilateral o negociada, si ha de passar per eleccions plebiscitàries o per una declaració al Parlament, si cal prioritzar la via escocesa o la kosovar —debats perfectament legítims— i que ara ha esgotat tota capacitat de reflexió sobre quin paper ha de tenir Catalunya al món del demà. Quin model de país? Quina política industrial? Quin pacte intergeneracional davant de l'automatització i la crisi climàtica? Quina posició en un món que es reorganitza geopolíticament? La maniobra d’escapisme habitual és que primer cal fer la independència i després ja discutirem la resta. III. La resignació com a dispositiu polític conservador Hi ha una diferència important entre els qui han renunciat al futur per convicció —els que han interioritzat que el possible és el que és i que cal gestionar-ho— i els qui han renunciat per esgotament —els que han vist massa derrotes seguides i han après a no il·lusionar-se per no tornar a decebre's. Els primers són els cínics i profetes de la derrota. Els segons són víctimes d'un trauma acumulat que es manifesta a través d’un pseudopragmatisme conservador que intenta amagar la por que li produeix no entendre el que passa al seu voltant. Tots dos arriben al mateix lloc, la resignació com a postura política, vestida amb els hàbits respectables de la responsabilitat i el realisme que cadascú escull a conveniència. El problema del realisme com a ideologia —i aquí cal subratllar "com a ideologia", perquè el realisme com a mètode és una virtut i el principi de realitat és condició de possibilitat per a tota revolució— és que sempre tendeix a reproduir les correlacions de força preexistents. El realista veu les restriccions, calcula les probabilitats i conclou que no val la pena intentar allò que les probabilitats desaconsellen. És un raonament perfectament racional i perfectament circular, si tothom fa el mateix càlcul, les probabilitats mai no canvien. Les grans transformacions polítiques de la història no les han protagonitzat els moviments que entenien millor per què el canvi era difícil. Les han protagonitzat els que tenien prou imaginació i prou voluntat per actuar com si el que semblava impossible fos únicament improbable i d’aquesta manera arrossegar el marc cap a posicions més propícies als seus interessos. IV. Allò que guanya qui proposa un demà, fins i tot si n’és un de terrible Tornem al problema de fons, perquè és central i cal no perdre'l de vista. El neoreaccionarisme no triomfa als electorats populars perquè la gent hagi abraçat de cop i de forma massiva posicions protofeixistes. Triomfa perquè ha après a respondre a una pregunta que el progressisme ha deixat de fer-se: com hauria de ser la vida de la gent normal d'aquí a quinze anys?, i qui els acompanyarà en aquell camí? La resposta reaccionària és equivocada, és perillosa i en molts casos és directament mentida. Però és una resposta. I en absència d'alternativa, la gent —de forma comprensible, de forma humanament racional— s'agafa al projecte disponible. Les dades sobre desindustrialització, precarietat laboral, inaccessibilitat de l'habitatge, incertesa davant de la intel·ligència artificial, desconfiança institucional —totes aquestes realitats que el progressisme diagnostica recurrentment— no generen automàticament un vot progressista. Generen ansietat i pessimisme. I l'ansietat, sense una narrativa que la canalitzi cap a l'acció col·lectiva, és el millor combustible per a la política de replegament. El cicle és senzill i cru, el progressisme descriu el problema, no proposa cap solució que sembli versemblant, la gent s’espanta, i la dreta dura en recull el fruit. Catalunya, com a nació sense estat, pateix aquest cicle amb una fragilitat doble. En un món que es reconfigura geopolíticament —amb la crisi de les institucions multilaterals, l'ascens de potències autoritàries, la pressió sobre les democràcies liberals—, una nació sense estat que no té un projecte propi articulat no és només un actor feble, és un terreny en disputa i un objecte de desig pels altres. I els altres, en aquest moment, no venen precisament amb una agenda que prioritzi les aspiracions de les nacions com la nostra. V. Per una ofensiva de la imaginació Arribats aquí, la pregunta obligada és, d'acord, i ara què? La resposta honesta és que no veig recepta màgica, cap fórmula programàtica que solucioni en un tancar i obrir d’ulls allò que s'ha deteriorat en dècades. Però sí que hi ha, em sembla, una orientació que val la pena defensar amb claredat, cal que el catalanisme i el progressisme deixin de tenir por del futur i tornin a prendre-se'l seriosament com a espai de disputa política. Concretament, això vol dir tres coses. Primer articular una visió de país que vagi més enllà de la gestió del present i de la queixa sobre el passat. El victimisme és un material polític molt menys rendible del que molts ens han pretès vendre. Tothom pot estar a favor d'una Catalunya "justa, lliure i pròspera", però si no es pot conceptualitzar en quelcom tangible: quin model energètic, quin contracte social davant la revolució de la IA, quina política d'habitatge, quin model de ciutadania, quina posició geopolítica en una Europa en reconfiguració, un occident en declivi i un orient a l’alça. Segona, acceptar que la independència, si ha d'arribar, arribarà a conseqüència d'un projecte col·lectiu previ que la gent trobi desitjable i d’un context propici, no com a precondició d'un projecte que sempre s'ajorna perquè primer cal dirimir la qüestió democràtica. L'ordre dels fets en aquest cas si que altera el producte. Tercer, fer les aliances ideològiques, tecnològiques i geopolítiques adequades. Localitzar els moviments i corrents intel·lectuals que arreu d'Europa i del món estan intentant formular una alternativa real al pessimisme i mirar d’incardinar i alinear objectius i agendes per fixar una orientació amb sentit. La imaginació política no és un luxe que un moviment es pot permetre postergar per a quan les condicions siguin més propícies. És la condició de possibilitat de qualsevol política que aspiri a ser alguna cosa més que la gestió dels mateixos límits. Tot plegat pot semblar excessivament esquemàtic i reduccionista vista la complexitat real de la situació. Però de vegades la complexitat és un subterfugi per no dir les coses pel seu nom. El progressisme i el catalanisme han cedit el futur als seus adversaris per omissió, per esgotament, per por o per tot alhora. Recuperar-lo no requereix cap geni polític ni cap circumstància extraordinàriament favorable. Requereix, simplement, tornar a creure que un futur diferent és possible i tenir el coratge de dir-ho en veu alta, de forma desacomplexada i honesta, i si el moment és políticament arriscat o incert, molt millor. Qui no s’arrisca no pisca.
9 minutes
Older people often do not know their rights, Ilitha Labantu meeting told
Older people often do not know their rights, Ilitha Labantu meeting told
13 minutes
Former Franklin County Common Pleas Judge Colleen O’Donnell defeated a four-person Republican primary field to earn the nomination for the party, cementing the race against Democratic Ohio Supreme Court Justice Jennifer Brunner in the general election. Races for the state’s top judicial positions were made explicitly partisan when Republican state lawmakers added party labels to […]
Former Franklin County Common Pleas Judge Colleen O’Donnell defeated a four-person Republican primary field to earn the nomination for the party, cementing the race against Democratic Ohio Supreme Court Justice Jennifer Brunner in the general election. Races for the state’s top judicial positions were made explicitly partisan when Republican state lawmakers added party labels to […]
14 minutes
Іран заперечує будь-які атаки на Об’єднані Арабські Емірати, водночас попереджаючи, що дасть «нищівну відповідь» на будь-який напад, розпочатий з території ОАЕ. У заяві, опублікованій 5 травня, штаб Хатам аль-Анбія, який координує військові сили Ісламської республіки, заявив, що збройні сили Ірану останніми днями не проводили «жодних ракетних операцій чи операцій з використанням безпілотників проти ОАЕ», додавши, що «якби були вжиті будь-які дії, ми б чітко та рішуче оголосили про це». У...
14 minutes
Іран заперечує будь-які атаки на Об’єднані Арабські Емірати, водночас попереджаючи, що дасть «нищівну відповідь» на будь-який напад, розпочатий з території ОАЕ. У заяві, опублікованій 5 травня, штаб Хатам аль-Анбія, який координує військові сили Ісламської республіки, заявив, що збройні сили Ірану останніми днями не проводили «жодних ракетних операцій чи операцій з використанням безпілотників проти ОАЕ», додавши, що «якби були вжиті будь-які дії, ми б чітко та рішуче оголосили про це». У...
15 minutes
El desfile del 9 de mayo pierde peso simbólico mientras Moscú refuerza su seguridad ante ataques cada vez más profundos de Kiev, incluido el uso de los misiles Flamingo (de fabricación propia), capaces de alcanzar los 1500 kilómetros de distancia.
15 minutes
El desfile del 9 de mayo pierde peso simbólico mientras Moscú refuerza su seguridad ante ataques cada vez más profundos de Kiev, incluido el uso de los misiles Flamingo (de fabricación propia), capaces de alcanzar los 1500 kilómetros de distancia.
15 minutes
All four incumbents won reelection to the Metro Nashville Public Schools board, with Dr. Berthena Nabaa-McKinney and Cheryl Mayes winning in Districts 4 and 6, respectively, and Rachael Anne Elrod and Erin O'Hara Block running uncontested in Districts 2 and 8. The post All Four Incumbents Prevail in MNPS School Board Primary appeared first on Nashville Banner.
All four incumbents won reelection to the Metro Nashville Public Schools board, with Dr. Berthena Nabaa-McKinney and Cheryl Mayes winning in Districts 4 and 6, respectively, and Rachael Anne Elrod and Erin O'Hara Block running uncontested in Districts 2 and 8. The post All Four Incumbents Prevail in MNPS School Board Primary appeared first on Nashville Banner.
19 minutes
Музыкант и антивоенный блогер из поселка Пангоды в Ямало-Ненецком округе Игорь Якуничев, приговоренный к 12 годам колонии, перестал выходить на связь из СИЗО города Камышлов Свердловской области. В конце 2025 года у 36-летнего мужчины обнаружили опухоль в околоушной области, которая мешает ему дышать. Операция по удалению и исследованию опухоли была назначена, но не состоялась. А когда родные начали жаловаться в прокуратуру, в СИЗО им сказали, что Якуничев сам отказался от операции. Теперь...
Музыкант и антивоенный блогер из поселка Пангоды в Ямало-Ненецком округе Игорь Якуничев, приговоренный к 12 годам колонии, перестал выходить на связь из СИЗО города Камышлов Свердловской области. В конце 2025 года у 36-летнего мужчины обнаружили опухоль в околоушной области, которая мешает ему дышать. Операция по удалению и исследованию опухоли была назначена, но не состоялась. А когда родные начали жаловаться в прокуратуру, в СИЗО им сказали, что Якуничев сам отказался от операции. Теперь...
20 minutes
El Ejército ucraniano ha incorporado el videojuego GTA V como apoyo en la formación de pilotos de drones FPV, dentro de un contexto de guerra donde la tecnología marca la diferencia en el campo de batalla. Mejoran coordinación ojo-mano en pilotos de drones FPV con apoyo virtual.
El Ejército ucraniano ha incorporado el videojuego GTA V como apoyo en la formación de pilotos de drones FPV, dentro de un contexto de guerra donde la tecnología marca la diferencia en el campo de batalla. Mejoran coordinación ojo-mano en pilotos de drones FPV con apoyo virtual.
20 minutes
More than 90% of voters now casting ballots by mail, compared with about 65% a decade ago The post Santa Barbara County mails 250,000 ballots to registered voters ahead of election appeared first on Santa Barbara News-Press.
More than 90% of voters now casting ballots by mail, compared with about 65% a decade ago The post Santa Barbara County mails 250,000 ballots to registered voters ahead of election appeared first on Santa Barbara News-Press.
22 minutes
'ടൂബി ടിവി' എന്ന പ്രശസ്തമായ ആപ്പിന്റെ വ്യാജ പതിപ്പ് ഡൗൺലോഡ് ചെയ്തതാണ് തുക നഷ്ടപ്പെടാൻ കാരണമായതെന്ന് ഹൈദരാബാദ് പൊലീസ് അ
'ടൂബി ടിവി' എന്ന പ്രശസ്തമായ ആപ്പിന്റെ വ്യാജ പതിപ്പ് ഡൗൺലോഡ് ചെയ്തതാണ് തുക നഷ്ടപ്പെടാൻ കാരണമായതെന്ന് ഹൈദരാബാദ് പൊലീസ് അ
22 minutes
ദേശീയ വിദ്യാഭ്യാസനയത്തിന്റെ ഭാഗമായി സിബിഎസ്ഇ സ്കൂളുകളിൽ ത്രിഭാഷാപഠനം നിർബന്ധമാക്കി. ആറാം ക്ലാസ് മുതൽ മൂന്നാംഭാഷ പഠിപ്പിക്കണം.
ദേശീയ വിദ്യാഭ്യാസനയത്തിന്റെ ഭാഗമായി സിബിഎസ്ഇ സ്കൂളുകളിൽ ത്രിഭാഷാപഠനം നിർബന്ധമാക്കി. ആറാം ക്ലാസ് മുതൽ മൂന്നാംഭാഷ പഠിപ്പിക്കണം.
23 minutes
Cuyahoga Common Pleas Judge William Vodrey staved off a primary challenge from an assistant county prosecutor with an Irish surname that usually brings luck in judicial races. Vodrey, a Democrat, was first elected to the Common Pleas bench in 2020 and received high marks from Judge4Yourself, a group of legal professionals that rates candidates. He […] The post Judge William Vodrey fends off primary challenge in Cuyahoga County judge race appeared first on Signal Cleveland.
Cuyahoga Common Pleas Judge William Vodrey staved off a primary challenge from an assistant county prosecutor with an Irish surname that usually brings luck in judicial races. Vodrey, a Democrat, was first elected to the Common Pleas bench in 2020 and received high marks from Judge4Yourself, a group of legal professionals that rates candidates. He […] The post Judge William Vodrey fends off primary challenge in Cuyahoga County judge race appeared first on Signal Cleveland.
24 minutes
По приблизительным подсчетам, в Украине заминировано 137 тысяч километров – это 23% территории страны. Ранее оккупированные территории и районы, где велись бои, усыпаны минами, украинские спасатели постоянно проводят операции по разминированию, однако от мин и неразорвавшихся боеприпасов, в том числе кассетных. Спустя четыре года после начала полномасштабного вторжения в районе Бучи под Киевом продолжают работы по разминированию. После деоккупации весной 2022 года здесь до сих пор находят...
24 minutes
По приблизительным подсчетам, в Украине заминировано 137 тысяч километров – это 23% территории страны. Ранее оккупированные территории и районы, где велись бои, усыпаны минами, украинские спасатели постоянно проводят операции по разминированию, однако от мин и неразорвавшихся боеприпасов, в том числе кассетных. Спустя четыре года после начала полномасштабного вторжения в районе Бучи под Киевом продолжают работы по разминированию. После деоккупации весной 2022 года здесь до сих пор находят...
24 minutes
Украина признана одной из самых заминированных стран в мире. Для обезвреживания территории используют не только опыт профессиональных саперов, но и высокие технологии: роботы и искусственный интеллект. Но, по оценкам экспертов, на полную очистку земель от снарядов и мин могут уйти десятилетия.
Украина признана одной из самых заминированных стран в мире. Для обезвреживания территории используют не только опыт профессиональных саперов, но и высокие технологии: роботы и искусственный интеллект. Но, по оценкам экспертов, на полную очистку земель от снарядов и мин могут уйти десятилетия.
24 minutes
Stephen King només ha conegut l'èxit d'ençà de la primera novel·la que li van publicar, 'Carrie' (1974). La seva segona obra, 'Salem's Lot', també va ser arrassar comercialment, i en comptes de gaudir-ne i preparar el seu següent best-seller, es va fer una pregunta: La gent em llegeix perquè els meus llibres són bons o ho fa per què els escric jo? Davant d'aquesta tessitura, King va crear-se un alter ego, Richard Bachman. La seva primera novel·la amb aquest nou nom, 'Rage (1977), no va tenir cap impacte immediat, ni va despertar controvèrsia, però amb el pas dels anys, s'ha convertit en l'obra maleïda de l'autor; un text prohibit i que ja no es reedita a causa de la seva temàtica, els tiroteigs escolars. Després d'una sèrie de quatre novel·les signades amb el seu nom real, va reprendre l''experiment Bachman' amb l'edició d'un nou títol, 'La llarga marxa' (1979), i ara, gairebé cinquanta anys després, el director i productor Francis Lawrence ('Els jocs de la fam. L'ocell de la revolta. Part 1', 'Constantine') el porta a la pantalla, amb guió de JT Mollner ('Strange Darling'). Llegint l'argument, s'entén que Lawrence decidís desenterrar aquesta història del catàleg d'Stephen King, perquè té elements en comú amb l'adaptació que va dur a terme de les novel·les d''Els jocs de la fam', de Suzanne Collins. Un futur distòpic, situat després d'una guerra civil, amb uns Estats Units dominats per un govern totalitari, en què joves competeixen per sortir de la pobresa en una prova en què només pot quedar-ne un de viu. A la saga de Collins els participants són escollits per sorteig i s'han de matar entre ells; a la de King, voluntaris que prenen part en una marxa sense línia de meta per una carretera que només finalitza quan queda un sol home. A 'La llarga marxa' hi participen 50 nois que han d'avançar a un ritme mínim de 4 km/h. Qui s’atura, redueix la velocitat (després del diversos avisos) o surt del camí és executat immediatament amb un tret al cap. L’únic supervivent guanya “el que vulgui”. La premissa és simple, nihilista i absolutament terrorífica: una metàfora brutal de la competició capitalista, el conformisme, el feixisme suau i el desgast de la joventut sota un règim autoritari que ho ven com a espectacle patriòtic del dia treball, pensat per incentivar la producció i retransmès íntegre per televisió. La pel·lícula, com el llibre, no depèn d’acció explosiva sinó de la tensió psicològica constant, les converses entre els participants i la lenta degradació física i mental. La caminada permet descobrir els motius que els han portat a inscriure's en aquesta marxa mortal, la seva esperança en ser el vencedor i com aquesta es va diluint a mesura que passen els quilòmetres i els dies, sempre acompanyats d'un escamot militar que els avitualla i elimina els qui es rendeixen o pretenen escapar-se. Els més impactant i sorprenent és que malgrat saber que només en pot quedar un, entre els nois majoritàriament, es creen llaços d'amistat, i s'ajuden a seguir. Hi ha una galeria àmplia de personatges, cadascú amb les seves raons i el seu pla de cursa, però la història sobretot se sustenta en la química entre Cooper Hoffman ('Licorice Pizza') i David Jonsson. El primer és la brúixola moral del grup, algú que és vulnerable, però al mateix temps té una gran determinació per no defallir, mentre Jonsson, se'l veu físicament més preparat, ajuda els altres i es mostra profundament humà en un escenari de supervivència i mort. La direcció és continguda, sense caure en l’explotació gratuïta. Les execucions són impactants, però mai sensacionalistes; el focus se centra sempre en com cada mort afecta a la resta de participants. La fotografia (amb tons freds i paisatges interminables) i el muntatge mantenen la tensió durant tot el metratge, tot i que algunes parts poden semblar repetitives (és inherent a la premissa). El so i la banda sonora contribueixen a crear una atmosfera opressiva i angoixant. Un llargmetratge que avança inexorablement cap a un final que ja està marcat, i on només cal veure qui és finalment 'el guanyador' d'una cursa que li havia de permetre canviar per sempre la seva vida a escala material, però que en veritat, ho ha fet al llarg de tot aquest trajecte sense sentit. A Prime Video.
Stephen King només ha conegut l'èxit d'ençà de la primera novel·la que li van publicar, 'Carrie' (1974). La seva segona obra, 'Salem's Lot', també va ser arrassar comercialment, i en comptes de gaudir-ne i preparar el seu següent best-seller, es va fer una pregunta: La gent em llegeix perquè els meus llibres són bons o ho fa per què els escric jo? Davant d'aquesta tessitura, King va crear-se un alter ego, Richard Bachman. La seva primera novel·la amb aquest nou nom, 'Rage (1977), no va tenir cap impacte immediat, ni va despertar controvèrsia, però amb el pas dels anys, s'ha convertit en l'obra maleïda de l'autor; un text prohibit i que ja no es reedita a causa de la seva temàtica, els tiroteigs escolars. Després d'una sèrie de quatre novel·les signades amb el seu nom real, va reprendre l''experiment Bachman' amb l'edició d'un nou títol, 'La llarga marxa' (1979), i ara, gairebé cinquanta anys després, el director i productor Francis Lawrence ('Els jocs de la fam. L'ocell de la revolta. Part 1', 'Constantine') el porta a la pantalla, amb guió de JT Mollner ('Strange Darling'). Llegint l'argument, s'entén que Lawrence decidís desenterrar aquesta història del catàleg d'Stephen King, perquè té elements en comú amb l'adaptació que va dur a terme de les novel·les d''Els jocs de la fam', de Suzanne Collins. Un futur distòpic, situat després d'una guerra civil, amb uns Estats Units dominats per un govern totalitari, en què joves competeixen per sortir de la pobresa en una prova en què només pot quedar-ne un de viu. A la saga de Collins els participants són escollits per sorteig i s'han de matar entre ells; a la de King, voluntaris que prenen part en una marxa sense línia de meta per una carretera que només finalitza quan queda un sol home. A 'La llarga marxa' hi participen 50 nois que han d'avançar a un ritme mínim de 4 km/h. Qui s’atura, redueix la velocitat (després del diversos avisos) o surt del camí és executat immediatament amb un tret al cap. L’únic supervivent guanya “el que vulgui”. La premissa és simple, nihilista i absolutament terrorífica: una metàfora brutal de la competició capitalista, el conformisme, el feixisme suau i el desgast de la joventut sota un règim autoritari que ho ven com a espectacle patriòtic del dia treball, pensat per incentivar la producció i retransmès íntegre per televisió. La pel·lícula, com el llibre, no depèn d’acció explosiva sinó de la tensió psicològica constant, les converses entre els participants i la lenta degradació física i mental. La caminada permet descobrir els motius que els han portat a inscriure's en aquesta marxa mortal, la seva esperança en ser el vencedor i com aquesta es va diluint a mesura que passen els quilòmetres i els dies, sempre acompanyats d'un escamot militar que els avitualla i elimina els qui es rendeixen o pretenen escapar-se. Els més impactant i sorprenent és que malgrat saber que només en pot quedar un, entre els nois majoritàriament, es creen llaços d'amistat, i s'ajuden a seguir. Hi ha una galeria àmplia de personatges, cadascú amb les seves raons i el seu pla de cursa, però la història sobretot se sustenta en la química entre Cooper Hoffman ('Licorice Pizza') i David Jonsson. El primer és la brúixola moral del grup, algú que és vulnerable, però al mateix temps té una gran determinació per no defallir, mentre Jonsson, se'l veu físicament més preparat, ajuda els altres i es mostra profundament humà en un escenari de supervivència i mort. La direcció és continguda, sense caure en l’explotació gratuïta. Les execucions són impactants, però mai sensacionalistes; el focus se centra sempre en com cada mort afecta a la resta de participants. La fotografia (amb tons freds i paisatges interminables) i el muntatge mantenen la tensió durant tot el metratge, tot i que algunes parts poden semblar repetitives (és inherent a la premissa). El so i la banda sonora contribueixen a crear una atmosfera opressiva i angoixant. Un llargmetratge que avança inexorablement cap a un final que ja està marcat, i on només cal veure qui és finalment 'el guanyador' d'una cursa que li havia de permetre canviar per sempre la seva vida a escala material, però que en veritat, ho ha fet al llarg de tot aquest trajecte sense sentit. A Prime Video.
26 minutes
Sharon Hurt was selected by Nashville Democrats to be their nominee for Davidson County clerk in the August general election. With no Republicans qualified for the race, she has effectively won the seat and will succeed retiring Clerk Brenda Wynn. The post Sharon Hurt Wins Davidson County Clerk Nomination, Effectively Clinching the Job appeared first on Nashville Banner.
Sharon Hurt was selected by Nashville Democrats to be their nominee for Davidson County clerk in the August general election. With no Republicans qualified for the race, she has effectively won the seat and will succeed retiring Clerk Brenda Wynn. The post Sharon Hurt Wins Davidson County Clerk Nomination, Effectively Clinching the Job appeared first on Nashville Banner.
26 minutes
لا يعيد خبراء البيئة تأهيل الخفافيش فحسب، بل يرشدون السكان المحليين إلى كيفية إطعامها وأين تقضي فصل الشتاء قبل إطلاقها.
لا يعيد خبراء البيئة تأهيل الخفافيش فحسب، بل يرشدون السكان المحليين إلى كيفية إطعامها وأين تقضي فصل الشتاء قبل إطلاقها.
28 minutes
The incumbent easily fended off two Democratic challengers, ensuring victory in the November election because no Republican is on the ballot. The post Martin J. Sweeney wins Cuyahoga County Council District 3 Democratic primary appeared first on Signal Cleveland.
The incumbent easily fended off two Democratic challengers, ensuring victory in the November election because no Republican is on the ballot. The post Martin J. Sweeney wins Cuyahoga County Council District 3 Democratic primary appeared first on Signal Cleveland.
29 minutes
'ทรัมป์' สั่งพักปฏิบัติการ Project Freedom เปิดทางเจรจาดีลอิหร่าน
'ทรัมป์' สั่งพักปฏิบัติการ Project Freedom เปิดทางเจรจาดีลอิหร่าน
36 minutes
The jury made its decision after weeks of trial.
The jury made its decision after weeks of trial.