Open Newswire

ബൈക്ക് സ്റ്റാർട്ട് ചെയ്തത് അമിതമായ ശബ്ദമുണ്ടാക്കിയെന്ന് പറഞ്ഞുള്ള തർക്കമാണ് കൊലപാതകത്തിൽ കലാശിച്ചത്

ഒരുകിലോഗ്രാം കോഴിയിറച്ചി വിൽപ്പന നടത്തിയത്‌ 245 രൂപക്കാണ്‌. കോഴിമുട്ടയുടെ ചില്ലറവിൽപ്പന വില എട്ടുരൂപയിലെത്തി. കഴിഞ്ഞയാഴ്‌ച 230 രൂപയുണ്ടായിരിന്ന

A l'hora de prendre-li el pols a l'economia, el diagnòstic d'Antoni Castells (Barcelona, 1950) sempre és un dels que més expectació aplega. I sembla lògic si revisem el seu currículum: Castells no només va ser el conseller d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya des del 2003 fins al 2010, sinó que també és llicenciat i doctor en Economia per la Universitat de Barcelona (UB), on posteriorment es va vincular com a catedràtic d'Hisenda Pública. Com a economista de mena, gaudeix d'un perfil docent ben destacat: ha estat professor visitant a la Johns Hopkins University de Baltimore i a casa nostra va ser director de l'Institut d'Economia de Barcelona fins que va ser nomenat conseller. Castells es defineix com a europeista —malgrat que no amaga la seva decepció amb Brussel·les—, alhora que recorda que el govern del que va formar part ja va detectar i plantejar les problemàtiques estructurals que arrossega Catalunya. Ser el primer, però, no és el que li atorga el seu estatus. És la rotunditat amb què ofereix la seva visió autocrítica d'una Catalunya millor. Text: Carlos Rojas/ AMIC Imatge: Arxiu   Malgrat que les dades macroeconòmiques són bones, darrerament s'han publicat diversos informes en què s'adverteix de la inconveniència del model productiu de Catalunya. Comparteix aquesta idea? Aquest problema del model és cert i el tenim des de fa molts anys. Pensi que quan nosaltres vam arribar al govern a finals del 2003, una de les primeres coses que vam fer va ser posar en marxa l'acord estratègic per la qualitat de l'ocupació, la internacionalització i la competitivitat de l'economia catalana. Partíem del pronòstic que l'economia catalana tenia un problema seriós de model, perquè era un massa basat en el treball extensiu, en molta bona part en serveis de baixa productivitat, i que calia fer un esforç i centrar les bases per a un augment de la productivitat a tots els sectors. L'acord per tirar endavant el pla estratègic el vam signar el febrer del 2004, o sigui, de seguida ens vam posar d'acord Govern, les tres patronals —que eren Pimec, Fepime i Foment— i els dos sindicats —UGT i CCOO—. Es va crear un equip assessor molt potent presidit pel Manolo Castells i un grup operatiu que va portar a terme en Josep Oliver. En un parell d'anys ja teníem l'acord. Vull dir, que aquest diagnòstic ja està fet des de fa molts anys: l'economia catalana té un problema molt seriós des d'aquest punt de vista. I 22 anys després continuem igual.   Per què no s'ha arribat enlloc? Perquè això altre és fàcil, és la inèrcia. Llavors, anem creixent en extensió. Si creix el PIB és perquè augmenta l'ocupació, no perquè ho faci la productivitat. I és evident que aquest no és un bon model, perquè creixen sectors de baixa productivitat: la restauració, el comerç, serveis personals... Vol dir això que no hi ha coses que funcionin bé? Evidentment que n'hi ha. Tenim empreses d'avantguarda al seu sector, que han millorat molt la productivitat o que són capaces d'exportar d'una manera molt important, etc.. Però el model continua patint aquest problema bàsic, que encara s'agreuja si mirem l'economia espanyola. Trobo que es fa molt triomfalisme. Es diu que Espanya és l'estat que creix més d'Europa, però mirem com ho fa i fixem-nos en el PIB per càpita, sobretot. No tot és parlar de l'augment del PIB.   L'estudi més recent ha estat l'Informe Fènix, que no sé si l'ha pogut llegir. Quines són les seves conclusions? Perquè em semblen molt similars a les que està fent. No l'he llegit. He vist part de la polèmica, però no l'he llegit.   Aquesta setmana s'ha signat el Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030. Entre altres coses, hi ha la voluntat d'apujar l'aportació de la indústria al 25% del PIB. Fa anys que es viu amb aquest desig, però fins ara no ens hem apropat a l'objectiu. És realment possible o són falses esperances? Home, hi ha un punt d'utopia en tot això, perquè la tendència a tot arreu és que la producció industrial, la manufacturera, ha anat cap avall. A Catalunya, que era un país molt important des d'aquest punt de vista, s'ha notat. M'haurien d'explicar com es farà per arribar al 25%. En Dani Rodrik, que és un gran economista turc de Harvard, va explicar que en el seu moment havia defensat la reindustrialització, però no sabia si ara podria dir el mateix, perquè el que és important és la millora de la productivitat. Amb això estic totalment d'acord. De manera que les manufactures, si són serveis de tecnologia avançada que tenen una productivitat molt elevada i aporten un alt valor afegit, a mi també em valen. En tot cas, hauríem d'apuntar cap aquí.   I aquests sectors de baix valor afegit, com el turisme, es poden convertir en sectors d'alta qualitat? Sí, i en part ja ho tenim. Existeix aquesta dualitat del turisme: el massiu, amb turistes que consumeixen productes i serveis de baixa qualitat, i el d'alt poder adquisitiu, amb turistes que gasten molt i ho fan, a més, en productes de consum de luxe. Segurament, totes dues realitats han de conviure, però sí que hauríem de fer un esforç perquè el nostre turisme cada vegada fos més selectiu i de més nivell. De fet, el turisme es reflecteix en tres sectors: restauració, hostaleria i comerç. I és allà on la productivitat és baixa. Hem tingut molta immigració, sí, però on ha anat? Bàsicament, a aquests sectors i serveis personals.   "La patronal diu el que convé als empresaris que donen feina als immigrants de baixa ocupació"   Què li han semblat els discursos de les patronals respecte a la immigració? Per exemple, vam sentir dir al president de Foment del Treball que Catalunya necessita els immigrants com l'aigua que bevem. És sa que les patronals no s'apuntin a la moda del discurs antiimmigració per sistema de la dreta xenòfoba, populista i franquista. Ara bé, la patronal també hauria de ser exigent a l'hora de demanar una immigració que ens ajudi a créixer en productivitat.   Per què creu que no es diu aquest matís? Perquè, qui compon la patronal? Els empresaris. Bé, alguns, perquè també n'hi ha molts que no deuen estar afiliats a cap associació. Qui són els que donen feina a aquests immigrants de baixa ocupació? Els empresaris (riu). Per tant, la patronal diu el que els convé a aquests empresaris.   Però el Cercle d'Economia també es compon d'empresaris i la seva nota d'opinió ha estat diferent. Sí... Jo crec que ens fa falta un acord estratègic per aquest tema. I ho puc dir perquè nosaltres ho vam intentar. Caldria tornar-ho a fer uns quants anys després; aprofitar que es té el Next Generation, que serveix per això, veure on hem fallat, què s'ha d'intentar... El plantejament que vam fer nosaltres era el que prevalia en aquells moments: quan es pretén dur a terme una transformació del model productiu en certa direcció, no s'ha de ser arbitrista. És a dir, no s'ha d'apostar per un sector i no per un altre, perquè això acaba sent una cosa poc objectiva i s'afavoreix uns en detriment d'altres. S'han de sentar les bases i fer polítiques horitzontals que serveixin per a tots els sectors. I aleshores, que siguin les empreses que s'arrisquin i, si ho fan bé, les que els tirin endavant.   Quins serien els sectors horitzontals? Doncs l'educació, la recerca, les infraestructures, l'energia... Ara, des de la covid, ha aparegut amb molta força la idea de la nova política industrial. La seva primera concreció pràctica es va produir amb la Inflation Reduction Act (IRA) que va aprovar Joe Biden: teòricament era una llei contra la inflació, però, de fet, optava clarament per impulsar sectors determinats als Estats Units, perquè van veure que no podien ser dependents de segons quines coses. Es van gastar molts diners en energia neta, digitalització, biotecnologia, etc. Aleshores, van fer un paquet d'un bilió i mig de dòlars per ajudar les empreses a dur a terme això als EUA. I si hi havia una companyia europea que ho volia fer, havia d'anar allà. Aquí vam dir que això era intervencionista, perquè no s'estava plantejant fer una cosa horitzontal. A partir d'aquí, Europa ha de dur a terme quelcom similar, evidentment sense la potència ni la capacitat d'intervenció directa que té el govern federal, però s'ha de produir. Hem de barrejar polítiques horitzontals amb altres que prioritzin sectors determinats.     I quins han de ser aquests sectors? En aquests moments és evident que haurien de ser els dos tradicionals, que són les energies verdes netes i la digitalització. Ara, però, hi hauríem d'afegir la defensa, perquè depenem de comprar a fora. Hem de crear grans empreses capaces d'estar al capdamunt en matèria de defensa. I també hauríem d'esmentar la intel·ligència artificial, que si vol està en part lligat amb la digitalització. Tots quatre són sectors clau i Europa hauria de posar el que fes falta per fer-ho.   "Hem de barrejar polítiques horitzontals amb altres que prioritzin sectors determinats"   Quin ha de ser el paper de Catalunya en aquesta construcció de grans empreses campiones europees? Perquè la nostra indústria no ha estat tradicionalment de defensa. Bé, però hi ha moltes indústries que s'han reconvertit a la defensa.   O sigui, a través de la reconversió. He vist que s'estan reconstruint indústries al sector de l'automoció. Ja es va produir a la Segona Guerra Mundial: en no res, els Estats Units van ser capaços de crear una indústria de defensa enorme, perquè estaven molt endarrerits respecte a Alemanya en matèria d'armament. A Catalunya segur que existeixen moltes empreses que no ho acaben de passar bé i que alhora tenen la tecnologia adient per convertir-se en indústries de defensa. El tema, però, és que el problema és a escala europea. Per exemple, França i Alemanya van acordar que farien un avió de combat i al final van decidir que no perquè no es posaven d'acord.   Per què succeeixen aquestes coses? Fa poc vaig llegir una història dels anys seixanta entre França i Anglaterra. Tots dos també estaven impulsant conjuntament un avió, i de sobre els francesos van dir que no perquè el seu gran empresari de defensa, que era en Marcel Dassault, era molt amic d'en De Gaulle i no hi va voler, ja que l'empresa que anava a fabricar l'avió era anglesa, i ells jugaven un paper més subsidiari. Això no pot ser. Com vostè deia, Europa necessita grans campions, o la política dels campions, si no se'n pot optar per un de sol. El que no pot ser és que en telecomunicacions, com apunta l'informe Draghi, als Estats Units hi hagi tres grans empreses, a la Xina quatre i a Europa 28. Parlem de mercat únic, però quin mercat únic és aquest? O que les empreses diguin que un dels problemes europeus és la burocràcia, i que per fer una cosa cada país té una regulació diferent. L'Enrico Letta proposava la 28ena, és a dir, cadascú la seva i a més una altra que és general, i qui vulgui pot optar per aquesta. A Europa tenim clarament un problema de fragmentació, per molt que parlem de mercat únic. Quants bancs europeus de primer nivell són importants als altres països, a més del seu? Igual el Santander, perquè li ha comprat el TSB al Sabadell, però en general... Als Estats Units, en canvi, hi ha una gran quantitat de bancs petits, però també trobem els set principals a tot arreu. A Europa això no passa, i és un problema gravíssim.   Ha perdut Europa la fe en si mateixa? Perquè semblava que amb el Next Generation es va esperonar una mica aquest sentiment europeista, i també hem vist els informes que comentava, però de moment el grau d'aplicació és molt baix. És molt ambivalent. Els europeistes sempre ens sentim una mica decebuts perquè no anem prou enllà. Jo volia una Europa integrada políticament, amb un govern europeu, però, d'altra banda, Europa continua aguantant. Crec que s'ha respost satisfactòriament a les dues grans crisis que hi ha hagut, que són la covid i la guerra d'Ucraïna. Jo m'hi vaig sentir orgullós. Amb la covid va ser capaç de fer el Next Generation i va reaccionar unida, contràriament del que va fer deu anys enrere amb la gran recessió. Es va decidir fer una política de suport al sector público passés el que passés, es van deixar suspeses les regles de disciplina pressupostària perquè els estats poguessin gastar el que fes falta, el Banc Central Europeu (BCE) va posar en marxa un programa per comprar deute dels estats... I escolti, en un any i mig el món va descobrir una vacuna, que va ser un fet extraordinari. I amb la guerra d'Ucraïna, malgrat tot, Europa està donant suport Ucraïna, i en aquesta guerra Rússia no aconseguirà el que vol, quan els EUA han flaquejat. Tanmateix, és obvi que, tal com està el món avui, Europa està perdent la cursa per estar al primer nivell. Ara mateix només hi ha dos corredors, que són els Estats Units i la Xina. O fem passos decisius cap a la integració política o no estarem en aquesta primera fila. Però, d'altra banda, veiem fins a quin punt és difícil fer aquests passos. Habermas, aquell gran filòsof alemany que va morir fa poc, va escriure precisament això en un dels seus últims articles: que mai com ara no havia vist tan clar que ens cal una Europa unida políticament, i mai com ara no ho havia vist tan impossible. Molts subscrivim aquest diagnòstic.   Detecto pessimisme al seu europeisme. Sí, però ja l'hi he dit: per una banda, sort en tenim d'Europa, perquè és un referent en un món farcit de personatges tan detestables com Putin, Trump o Netanyahu, que fins i tot fan bo el Xi Jinping, perquè almenys no fa servir els canons a la mínima. Ja ho va dir el primer ministre del Canadà, Mark Carney, al seu famós discurs a Múnic: hem de reconstruir una nova coalició de països, i aquí Europa té un paper si s'atreveix i és capaç d'exercir un lideratge. Hauríem de crear una coalició de països democràtics que no estan per la línia d'en Trump. Els països anglosaxons —el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda— i els asiàtics —el Japó, Corea del Sud—. Si fóssim capaços de crear una comissió de tots aquests països i fer que tingui una veu relativament pròpia a l'escenari mundial, això pesaria. I aleshores podríem parlar amb la Xina, l'Índia, els Estats Units, etc.   "La unió financera consistiria en dues coses: la unió bancària, que està a menys de mig fer, i la creació d'un mercat de capitals, que a Europa és molt petit"   Recentment, vostè ha publicat el monogràfic Els desafiaments pendents de la unió fiscal europea. Quina opinió li mereix aquest intent d'empènyer la Unió d'Estalvis i Inversions a través de l'E6, la coalició entre els sis grans països europeus? Bé, aquest també és un tema recurrent. Als Estats Units, les startups que tenen unes certes possibilitats troben finançament fàcilment al mercat de capitals, mentre que a Europa el mercat de capitals és raquític. La idea em sembla molt bé, però tenim un problema d'origen: quin banc espanyol s'ha implantat amb èxit a França? O viceversa? La unió financera consistiria en dues coses: la unió bancària, que està a menys de mig fer, i la creació d'un mercat de capitals, que a Europa és molt petit. Això vol dir crear companyies que siguin capaces d'emetre capital risc i ajudar empreses petites a poder-se finançar, que és el que succeeix als Estats Units.   Com es desencalla això, però? Si els que saben molt d'aquests temes no se n'han sortit... Jo diria que sense unió política, la resta és molt difícil. Cal invertir l'ordre; els petits passos es podien fer fins que no hi havia la moneda única. A partir d'aquell moment, la política passava al capdavant i s'hi havia d'anar cap a la integració política, però no s'ha fet. Més aviat, s'ha retrocedit, perquè quan vam arribar a aquell punt, paradoxalment en lloc d'anar cap a una federalització, es vaen el sentit contrari, és a dir, vam anar cap a un escenari en què el Consell de la Unió pesa cada vegada més. Vull dir, un mecanisme intergovernamental, no federal. Llavors, aixó és un problema. Per exemple, mirem el Next Generation, que en el seu moment va ser extraordinàriament important. Es podrien haver fet servir per engegar programes federals, els quals hauria d'implementar un govern europeu (la Comissió, pel cas) a través d'accions específiques als territoris on cregui convenients. O sigui, com fan els americans: programes concrets per desenvolupar bateries elèctriques o xips, per exemple. Què es va fer, però? El de sempre, la quotització: tenim 750.000 milions d'euros i ara veurem què li toca a cada país. Això és fatal. Però el que comento hauria d'haver servit per donar força a la Comissió per tal que tingués via lliure per treballar a tot Europa i impulsar projectes comunitaris, com es fa als Estats Units. I no esmicolar-ho entre 27 països.    Abans ha tractat el tema de les escasses fusions transfrontereres que s'estan registrant a la banca europea. Fa temps que s'estan empenyent des d'Europa, però de moment no n'hem vist. Succeirà en algun moment o caldrà que Europa hi afegeixi incentius? Suposo que ho podrien fer, perquè quan volen intervenir, ho fan. Al Banc Popular el van liquidar.   Ho dic perquè ja ho han demanat, però, de moment no està passant. Tothom diu que això seria convenient. Una banca europea implantada homogèniament al llarg de tots els territoris hauria tingut uns efectes molt beneficiosos durant la crisi bancària de la gran recessió, perquè no hagués lligat els problemes de país als de la banca del territori. Hauria estat un risc diversificat entre tots els estats. Però ja ho veu, quan l'Unicredit intenta quedar-se el Commerzbank, surten els alemanys i diuen que no. I la Comissió no s'atreveix a demanar que siguin els accionistes els qui ho decideixin. En canvi, amb el Sabadell i el BBVA sí que van atrevir-se a dir la seva.   I era diferent, perquè aquella era una fusió entre bancs nacionals, no transfronterera. Exactament. Escolti, i ens convé que hi hagi un gran banc europeu que sigui en part italià, en part alemany i tant de bo en part francès.   "A Catalunya tenim el problema que quan una empresa creix i li va bé, arriba un moment que li ofereixen mil milions i no sap dir que no"   Sembla que és un altre projecte més d'intencions que no pas d'accions. O de falta de poder polític. És que la Comissió, en el fons, és un poder molt supeditat al Consell. Vam tenir l'exemple a la primera elecció d'Ursula von der Leyen. Aleshores, es va decidir que per contribuir a que hi hagués un poder polític més fort implementarien el Spitzenkandidat, la qual cosa vol dir que cada gran partit col·loca de cap de llista el seu candidat a presidir la Comissió. Per tant, automàticament, si guanya aquell partit, es passa a president de la Comissió. Això es va fer amb el Jean-Claude Juncker i va funcionar, però a les següents eleccions el Partit Popular Europeu va col·locar Manfred Weber com a cap de llista. I un cop va guanyar, el Macron no va voler que fos el president de la Comissió. Aleshores, ell mateix va proposar Angela Merkel el nom de Von der Leyen, per demostrar que eren ells els qui manaven. Crec que aquí ens fa falta un govern europeu elegit pel Parlament, o preferiblement pels ciutadans, com als Estats Units. Aleshores tindria un poder molt gran.    Fa un any, el CEO de Factorial, Jordi Romero, va assegurar que un dels problemes dels empresaris europeus —i també catalans— era que aquí els ofereixen 100 milions d'euros per la companyia i ja pleguen, a diferència dels Estats Units. Tenim un problema de cultura empresarial? En part sí, aquest és un dels problemes de les nostres empreses familiars. Als EUA hi ha aquest exemple típic de companyies que es van crear en un garatge i que creixen fins al punt que no només no es venen, sinó que són elles les que compren altres empreses. Aquí, en canvi, tenim el problema que quan hi ha una empresa que creix i li va bé, arriba un moment que li ofereixen mil milions perquè és una bona companyia i no sap dir que no. Això és encara més acusat a l'empresa familiar, perquè si no tenen les accions a borsa, quan arriba la segona o tercera generació hi ha una quantitat significativa de propietaris, que tenen un patrimoni apreciable, però no el poden realitzar. Per tant, quan ve algú i els ofereix una quantitat molt important de diners, la temptació és enorme.   I això de qui és responsabilitat? De tots. Aquí existeix una mentalitat de voler controlar-ho tot. L'empresari català no es refia que algú fiqui el nas dins de la seva empresa, i si se surt a borsa això és inevitable. Algú vindrà i hauràs de retre comptes, o bé enviar a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) uns informes cada cert temps. I després hi ha un altre problema que s'ha de resoldre: imagini's que en una empresa familiar hi ha un nucli molt potent que està al capdavant i que vol tirar endavant, però apareix el nebot del cosí germà de no sé qui, que és accionista però no hi pinta res, i sap que té unes accions que en els llibres valen tants diners, però ell no les pot vendre, o sí que ho pot fer, però en unes condicions molt limitatives. Quan arriba una oferta que li paga un 20% per sobre del valor de llibres, la temptació de vendre-les per comprar-se una casa a Pedralbes és irresistible. Aquí ens falta tenir una visió amb una mica d'ambició. Quantes grans empreses catalanes tenim que hagin tirat endavant elles soles, fins a convertir-se en grans empreses?? Sí que n'hi ha, però no gaires. Fixi's que les grans entitats catalanes són mutualistes: el Barça, el Racc... fins i tot La Caixa en el seu origen! Totes elles són organitzacions en què la responsabilitat està difosa i no te la jugues.   Aquesta ambició a qui li falta? Al gran empresari o a l'empresari en general? En general. Home, hi ha alguns que no. Fluidra, per exemple, és una empresa familiar que va començar petita, però va tirar endavant i va acabar convertint-se en una gran companyia en el seu sector. Però casos com els de Joan i Eloi Planes són l'excepció, malauradament.   El conseller d'Empresa i Treball, Miquel Sàmper, va assegurar a VIA Empresa que l'única diferència entre Catalunya i Alemanya és la quantitat de grans empreses que hi ha entre els dos territoris. Com s'explica aquesta diferència? Bé, aquesta és una diferència que ja és important (riu).   Segons el conseller, però, és l'única. I també la formació professional i la xarxa de centres científics. Per no parlar de la història.   Ja n'ha trobat tres més. Per no parlar dels Beethoven, o els Mozart i Haydn, encara que no siguin alemanys. I dels Brahms, els Wagner, els Richard Strauss, els Mendelssohn... També els grans científics. Quants Gauss hem tingut nosaltres? ... Nosaltres vam fer un estudi [Policy Brief d’EuropeG] per detectar el problema de la petita i mitjana empresa, i la diferència amb Alemanya era doble. Primer, que en cada sector es concentraven moltes més pimes a Espanya que a Alemanya. I a Catalunya igual. I el segon problema era que en cada una de les dimensions d'empresa la productivitat era més gran a Alemanya que a Espanya. És a dir, a cada segment, la productivitat era més alta a Alemanya. Per tant, tenim aquest doble problema. Encara que haguéssim tingut una distribució empresarial exactament igual, per tamany d’empresa, la productivitat d’Alemanya encara seria superior, perquè ho és en cada nivell.   "Encara que haguéssim tingut una distribució empresarial exactament igual per tamany d’empresa, la productivitat d’Alemanya encara seria superior, perquè ho és en cada nivell"   Encara no hem tractat dos temes cabdals com són l'habitatge i les infraestructures. Què en pensa de les mesures que s'han pres a Catalunya en aquest sentit? És important que es col·loqui l'habitatge com a prioritat. Hi ha gent bona treballant-hi, però ja veurem, perquè s'han intentat coses i costa molt. Veig un problema gruixudíssim, sobretot per la joventut. I amb les infraestructures el que plantegen és correcte, però no sé si confiem massa en el govern central. S'han de tenir garanties, i tot el que fan és assegurar que ja han parlat amb Madrid i que els diuen que hi estan d'acord. Amb la llei ferroviària quina garantia hi ha? Que el govern central els ha dit que s'ho prendrà amb interès?   No ens hem de refiar del govern central? Fins ara no, en absolut. I crec que aquí potser sobra bona fe. Amb el govern central calen garanties.   Llavors, Rodalies no es podrà arreglar fins que no es gestioni des de Catalunya? No ho sé, el que és obvi és que ara mateix és un desastre. És un tema inexplicable. Com pot ser que durant tants anys tinguem aquesta quantitat de problemes? Que cal posar-hi remei és evident, perquè és una cosa que no passa a qualsevol altre lloc del món. Ho faríem millor nosaltres? No ho sé, però pitjor de com ho fan ells sembla impossible, encara que nosaltres també hem fet moltes coses molt malament. De manera que qualsevol solució em sembla que paga la pena provar-la. Nosaltres tenim el problema de Rodalies i teníem el de l'aeroport, que vulguem o no, mentre que el món no canviï, s'ha de fer un aeroport que pugui competir amb els de primera divisió, perquè si no estem perduts. No només pel turisme, sinó també per la localització d'empreses.   "Rodalies? La meva experiència em diu que amb el govern central no n'hi ha prou amb les bones paraules" En matèria d'infraestructures arrosseguem aquests dos grans temes, però també hi ha un problema molt important amb el port o el transport de mercaderies a través de l'eix mediterrani. És fonamental que no depenguem dels camions, com succeeix avui. Finalment, hi ha les grans infraestructures que no són estrictament de comunicacions, com ara els centres de dades de la intel·ligència artificial, que consumeixen nivells d'energia enormes. De moment, les intencions em semblen bones, però això ho jutjarem d'aquí a quatre anys. Hem d'estar-hi molt a sobre, i no sé si s'han creat els mecanismes adients per assegurar que els compromisos es compleixen. La meva experiència em diu que amb el govern central no n'hi ha prou amb les bones paraules, i la realitat política actual funciona com si hi hagués un excés d'optimisme.

За даними Київської ОВА, наслідки РФ атаки фіксують у Бучанському, Вишгородському і Броварському районах

Una investigación internacional desafía una de las teorías más influyentes sobre la evolución de la inteligencia al demostrar que pulpos, calamares y sepias desarrollaron cerebros excepcionalmente grandes sin necesidad de vivir en sociedades complejas.

Dieciocho agrupaciones provenientes de Chile, Bolivia, Perú y Argentina recorrieron Avenida Angamos en una de las actividades más esperadas de la feria, acompañadas por miles de asistentes de todas las edades. Este artículo Carnaval de los Colores volvió a llenar de música y danza las calles de Antofagasta  fue publicado originalmente en El Diario de Antofagasta.

최근 북한 당국이 평양 시내 버스에 한해 2중 운임제를 도입한 것으로 알려졌습니다. 출퇴근 시간에는 운임이 5원이지만 그 외 시간에는 10배인 500원을 지불해야 한다는 겁니다.

Кыргызстандын Министрлер кабинетинин төрагасы Адылбек Касымалиев Екатеринбургда Орусия Федерациясынын Өкмөтүнүн төрагасы Михаил Мишустин менен жолукту. Бул тууралуу Минкабдын сайты кабарлады. Расмий маалыматта тараптар эки тараптуу кызматташтыктын актуалдуу маселелерин талкуулаганы айтылат. Маселенин өзү аталган эмес. Адылбек Орусияга жумуш сапары 5-6-июлда болду. Анын алкагында ал Екатеринбург шаарына барып, "Иннопром" эл аралык өнөр жай көргөзмөсүнө катышып, бир катар жолугушууларды...

Colombia just prohibited female genital mutilation after approving a bill called “Girls Without Ablation.” It is a law born within the communities that needed it most.

As Oscar Wilde might have said (had he lived in Florida), “To lose one university president may be regarded as a misfortune; to lose three in three years looks like carelessness.” Or arrogance with a side of rank incompetence. Relations between the state Board of Governors and the trustees of University of Florida, the state’s […]

Первыми на место российских ударов по Украине – вместе со спасателями – приезжают парамедики. В прифронтовом Запорожье им приходится работать под угрозой повторных обстрелов и ударов российских FPV-дронов

6-июлга караган түнү Орусиянын армиясы Украинанын борбору Киевге кайра сокку урду. Ракеталардын бири шаардын Подольск районундагы тогуз кабаттуу турак жайга тийип, имарат жарым-жартылай талкаланды. Киевдин мэри Виталий Кличконун соңку маалыматына караганда, жети кишинин өмүрү кыйылып, 24ү түрдүү жараат алды. Кличконун айтымында, дрон сыныктары тийген 21 кабаттуу имараттын үчүнчү, төртүнчү кабаттары жарым-жартылай бузулду. Голосеев районунда беш кабаттуу үйдө, ээн курулушта, кампа...

Behold the many absurd juxtapositions we saw in our nation's capital over the July 4th weekend.

Implantada hace tres años, se ha convertido en una herramienta que acorta plazos para mejorar la asistencia de los usuarios, pero también en una barrera de entrada que, según denuncian los médicos de familia, deja sin atención sanitaria presencial a pacientes con patologías "potencialmente graves"Andalucía afronta otro verano sin la bolsa de sanitarios actualizada: profesionales y sindicatos, indignados Desde el año 2023, Andalucía cuenta con una herramienta destinada a mejorar la atención sanitaria que reciben la ciudadanía pero que ha abierto una brecha entre los médicos de primaria y los hospitalarios. Hablamos de la teleconsulta. Un método mediante el que un facultativo de un centro de salud puede volcar en un sistema informático todas las pruebas complementarias que se le haya hecho a un usuario para que un médico del hospital de turno pueda mirarlas y responder casi al momento para pautar un tratamiento o agendar una cita con dicho especialista. El problema, sin embargo, es que hay quienes están haciendo un mal uso continuado de esta herramienta. Así, la teleconsulta está generando malestar entre médicos de familia que denuncian que se están reduciendo citas con los médicos de hospital porque esta herramienta permite despachar con demasiada facilidad el cuadro clínico de un ciudadano. Dicho de otro modo: se está convirtiendo en una barrera de entrada que en algunas ocasiones deja a los usuarios sin posibilidad de que les vea un especialista hospitalario que debería atenderles en persona y no basándose simplemente en imponer una pauta de fármacos por lo visto en unas pruebas complementarias que tiene disponibles gracias a este sistema telemático. La teleconsulta nació con una filosofía muy distinta. Implantada por el Servicio Andaluz de Salud (SAS) en 2023, pretendía agilizar la comunicación entre Atención Primaria y Atención Hospitalaria, reducir desplazamientos innecesarios y acortar los tiempos de respuesta cuando una valoración presencial no fuese imprescindible. Un sistema que, sobre el papel, cuenta con el respaldo de todos los actores consultados. El problema llega cuando la teoría se encuentra con la práctica. Pacientes con patologías “potencialmente graves” “Estamos hartos de denunciarlo”. Así explica Marta, médica de familia en Granada, el sentimiento que asegura compartir buena parte de sus compañeros. Su principal reproche no va dirigido contra la herramienta sino contra el uso que, según denuncia, hacen algunos servicios hospitalarios. “Muchas veces vienen denegadas porque el especialista considera que no tiene que verlo y pauta tratamiento sin ver al paciente”, explica. Una decisión que, añade, deja al médico de familia “atado de pies y manos”, obligado a seguir atendiendo a pacientes para los que considera necesaria una valoración hospitalaria. La situación, sostiene, afecta a numerosas especialidades. Cita como ejemplo Dermatología, donde el especialista decide en ocasiones únicamente a partir de una fotografía enviada desde el centro de salud. “Están viendo una foto, no están viendo al paciente”, lamenta. También menciona Traumatología o Nefrología, donde asegura que muchas solicitudes terminan rechazadas sin llegar a generar una consulta presencial. La preocupación de los médicos no reside únicamente en esa sensación de pérdida de criterio clínico. Lo que verdaderamente les inquieta es el riesgo que, a su juicio, puede conllevar resolver determinados casos sin explorar físicamente al paciente. “Hay veces que puede ser una chorrada, pero hay veces que dejan de ver a gente que sí tiene patologías potencialmente graves”, advierte Marta. Una médica de familia ya jubilada en Sevilla, que prefiere mantener el anonimato, coincide con ese diagnóstico. Explica que la teleconsulta nació con una idea “muy buena”, pero denuncia que algunos especialistas hospitalarios la utilizan como un filtro previo para evitar derivaciones. Según relata, tras revisar las pruebas complementarias enviadas por Atención Primaria, responden con una pauta terapéutica sin llegar a citar al paciente, incluso en situaciones donde el médico de cabecera entiende que la valoración presencial resulta necesaria. Esa percepción también ha llegado a las plataformas ciudadanas en defensa de la sanidad pública. Teresa Almagro, portavoz de la Marea Blanca Gaditana, sostiene que la teleconsulta “ha dejado de ser una herramienta para agilizar la asistencia” y denuncia que se está utilizando para sustituir primeras consultas hospitalarias. “Las personas a las que se les hizo una teleconsulta y que están esperando una respuesta no aparecen en ninguna lista de espera oficial”, afirma. A su juicio, el sistema termina ocultando una parte de la demanda asistencial y dificulta que los pacientes conozcan cuánto tiempo llevan realmente esperando. Desde el ámbito sindical también existen reservas, aunque con un discurso más moderado. Fuentes sectoriales consideran que la presión asistencial derivada del incremento de las listas de espera puede estar favoreciendo un mayor recurso a las teleconsultas y los telediagnósticos. El sindicato insiste en que la herramienta puede ser útil dentro de una Atención Primaria suficientemente dotada, pero advierte de que “el abuso de la teleconsulta indiscriminada no es bueno ni para el paciente ni para el profesional”. Mejorar el protocolo El Consejo Andaluz de Colegios de Médicos comparte parte de esa preocupación. Su vicepresidente, Gerardo Sánchez, que además también es neumólogo y médico de hospital, defiende que la teleconsulta es “una herramienta muy potente” para agilizar diagnósticos y mejorar la coordinación entre niveles asistenciales, pero reconoce que puede producirse un uso inadecuado. “Algún médico puede decidir simplemente por las pruebas complementarias, sin ver al paciente, y ese no es el uso que tiene que tener esa herramienta”, explica. En su opinión, “en ningún momento te puedes escudar en hacer ese tipo de medicina para no ver pacientes” ni “puede haber cortapisas a la hora de derivar a un paciente al hospital”. Sánchez asegura además que el Consejo lleva tiempo trasladando esta preocupación a la Consejería de Salud y que ambas partes trabajan en la protocolización del sistema para evitar precisamente esos usos inadecuados. “Tiene que estar todo protocolizado”, dice. El Consejo ha ido más allá y ha remitido una carta a los colegiados en la que alerta de que ese tipo de no derivaciones “puede conllevar consecuencias legales y deontológicas de especial relevancia, por lo que recomendamos no participar en prácticas de esta naturaleza”. “Recomendamos no declarar a pacientes como no tributarios de asistencia ni mantenerlos en situación de pasivo cuando ello implique que no sean valorados o atendidos por el servicio correspondiente, incluso cuando dichas actuaciones estén respaldadas por guías o protocolos”, reza la misiva. La Consejería de Salud, por su parte, rechaza que la teleconsulta sustituya la atención presencial. En respuesta a este periódico recuerda que el SAS aprobó en marzo de este año una instrucción corporativa y protocolos comunes para homogeneizar su utilización en todas las especialidades. “La normativa es clara al establecer que la teleconsulta es una modalidad complementaria de atención sanitaria y que, en ningún caso, sustituye a la atención presencial ni puede convertirse en la única vía de acceso a la atención hospitalaria especializada”, señala. Desde Salud añaden que el paciente “debe ser valorado presencialmente siempre que esté clínicamente indicado” y recuerda que los propios protocolos excluyen expresamente de la teleconsulta las sospechas de patología maligna o aquellas situaciones urgentes que requieran una intervención rápida. Asimismo, asegura que el SAS realiza un seguimiento continuo mediante indicadores sobre tiempos de respuesta, capacidad resolutiva, cumplimiento de plazos y tasas de rederivación para garantizar el correcto funcionamiento de la herramienta. Sobre el papel, todas las partes defienden prácticamente el mismo modelo: una teleconsulta que agilice la asistencia sin sustituir nunca la valoración presencial cuando ésta resulte necesaria. Sin embargo, ahí termina el entendimiento. Mientras la Consejería sostiene que ese es precisamente el funcionamiento que recogen sus protocolos, varios médicos de familia consultados aseguran que la realidad diaria dista mucho de ese diseño y denuncian que continúan produciéndose rechazos de derivaciones, tratamientos pautados sin exploración física y pacientes que nunca llegan a ser vistos por el especialista hospitalario.

Según la prospección electoral de Gizaker, el PSE-EE perdería apoyos y lograría un representante menos, mientras que Vox podría acceder a la CámaraEl PNV deja para después del verano la elección de su candidato en Vitoria para las elecciones municipales El PNV volvería a ganar las elecciones a Juntas Generales en Bizkaia en 2027 con 24 junteros, uno más que en 2023, mientras EH Bildu podría sumar uno o dos y obtener 16 o 17 representantes. Los socialistas perderían un apoderado y obtendrían siete, al igual que el PP, que se quedaría con dos. Podemos podría conservar uno de los dos junteros logrado en coalición con IU y Equo Berdeak o perder la representación, mientras Vox, que ahora no tiene representación, conseguiría 0 o 1 escaños. Sumar volvería a quedarse sin espacio en el Parlamento foral. Estos datos se recogen en la prospección electoral de la Diputación de Bizkaia hecha pública este miércoles, realizada por Gizaker. Durante el sondeo se han realizado 3.000 entrevistas telefónicas entre la población de Bizkaia de más de 18 años a lo largo de los pasados meses de mayo y junio. Los datos reflejan una nueva victoria del PNV, que, con el 39,3% de los votos, una décima más que en 2023, pasaría de 23 a 24 junteros. Continuaría en segundo puesto EH Bildu, con un 29,5% del voto, cuatro puntos más que en la anterior convocatoria, de forma que podría elevar sus actuales 15 apoderados a 16 o 17. El PSE-EE pierde apoyos al obtener un 13,8% de las papeletas (el 16,2% en 2023) y lograr siete representantes, uno menos. También reduciría el volumen de votos PP, que pasaría del 8,4 al 6,6%, y de tres a dos junteros. Mientras, Podemos, que obtuvo un 7,4% del sufragio en coalición con IU y Equo Berdeak, caería al 3,7%, de forma que lograría entre cero y un asiento frente a los dos actuales. Vox pasaría del 2 al 3,1% del apoyo electoral, lo que le permitiría conseguir un juntero o no obtener ninguno, como en la actualidad. Sumar, que conseguiría el 2,3% del sufragio, no entraría en la Cámara foral de Bizkaia. Además, la abstención descendería ligeramente, del 39,9% de las anteriores elecciones a las Juntas Generales de Bizkaia al 38,7% de una eventual convocatoria en 2027. Por circunscripciones El PNV obtendría seis representantes en las circunscripciones electorales de Bilbao (uno más), al igual que en Busturia-Uribe y Encartaciones, y cinco en Durango-Arratia. Mientras, EH Bildu lograría cinco en Busturia-Uribe, cuatro en Durango-Arratia, cuatro en Encartaciones (uno más) y 3 o 4 en Bilbao, lo que le abre la posibilidad de sumar otro juntero en la comarca. El PSE-EE perdería un juntero en Bilbao y obtendría dos, y mantendría el resto en Encartaciones (tres), Durango-Arratia (uno) y Busturia-Uribe (uno). El PP lograría tan solo un escaño en Bilbao y perdería el segundo, mientras que mantendría el de Busturia-Uribe. Elkarrekin Podemos tendría la posibilidad de conservar en la circunscripción de Bilbao su único apoderado o perderlo, y Vox podría conseguir uno en la misma circunscripción o quedarse fuera de nuevo de la Cámara foral.

I have always felt secure about the role our state and federal governments have in supporting and promoting our health care delivery system…until now.

The Midwest Railway Preservation Society is fueled by grit and passion. The humble operation punches above its weight. The post Steam to diesel: Cleveland craftspeople carry on centuries of railroading traditions  appeared first on Signal Cleveland.

French President Emmanuel Macron ​will visit ‌Syria to discuss ways to ​strengthen bilateral ​relations and issues of ⁠mutual interest, ​the Syrian presidency has announced, in what would be the first visit by a Western European head of state since Ahmed al-Sharaa came to power following the overthrow of Bashar al-Assad in late 2024.

Первыми на место российских ударов по Украине вместе со спасателями приезжают парамедики. В прифронтовом Запорожье им приходится работать под угрозой повторных обстрелов и ударов российских FPV-дронов. Корреспондент Настоящего Времени рассказывает о работе украинских парамедиков. Машина скорой помощи в Запорожской области мчит на вызов, не сбавляя газа. С включенной сиреной на дороге ни красный свет, ни водители – не помеха, говорит парамедик Анастасия Нетреба: "С полномасштабным...

Dünýäniň dürli regionlarynda we Türkmenistanda şu günki bolan we bolup duran soňky wakalar barada gysgaça habarlar.