Open Newswire

O “princípio da reciprocidade” é o dispositivo diplomático que permitiu a revogação do visto de trabalho de um agente estadunidense que trabalhava no Brasil. A decisão anunciada pelo presidente Luiz Inácio Lula da Silva (PT) ao lado do diretor da Polícia Federal, Andrei Rodrigues, na quarta-feira (22) é uma resposta à determinação de que o […] Fonte

One Palestinian American researcher warned that Israel is seeking “annexation without legal burden.”

On the Radar: Guatemala’s Justice Gamble, Kinahan’s Fall, and CIA Deaths in Mexico This week's On the Radar delves into the controversial departure of Attorney General Consuelo Porras in Guatemala, the arrest of international drug kingpin Daniel Kinahan in Dubai, and the deaths of two CIA agents in Mexico. The post On the Radar: Guatemala’s Justice Gamble, Kinahan’s Fall, and CIA Deaths in Mexico appeared first on InSight Crime.

Os primeiros meses de 2026 comprovam que vivemos em um mundo profundamente impactado pelas crises estruturais do capitalismo e a luta política no Brasil assume um papel central no contexto mundial. O sequestro de Nicolás Maduro e Cília Flores na Venezuela, os conflitos no Irã e os crimes humanitários contra Cuba são exemplos do acirramento […] Fonte

Some analysts argue there’s a hidden struggle going on in the Kremlin between security structures and economic interests.

University of Kentucky Athletics Director Mitch Barnhart has decided not to take a $950,000 a year job that would begin after his June 30 retirement, UK President Eli Capilouto announced on Thursday.  “Mitch Barnhart came to me earlier this week to share his concern that the discussion surrounding his future role leading our sports workforce […]

فریبرز کلانتری در «میدان»: هیچ پرونده فسادی در ایران نیست که ردی از سپاه در آن نباشد

تونسێر باکرحان هاوسەرۆکی پارتی دیموکراسی و یەکسانی کوردستان سەبارەت بە پڕۆسەی ئاشتی لە تورکیا بە دەنگی ئەمەریکای ڕاگەیاند، پرۆسەی ئاشتی نێوان حکومەتی تورکیا و کورد کەموکوڕی تێدایە، بەڵام لەگەڵ ئەوەشدا بەرەو پێشچوون هەیە لە پڕۆسەکەدا

Svetlana Aleksiévitch, en una entrevista al Brasil al 2016. Tomaz Silva/Agência Brasil, CC BYEl juny del 2018 vaig tenir l'oportunitat de visitar Minsk, la capital de Belarús. En una de les grans llibreries del centre de la ciutat, sota la mirada inquisidora dels omnipresents retrats del dictador Lukaixenko, vaig demanar a la llibretera un dels volums de les obres completes de Svetlana Aleksiévitx. L’editorial russa Vrémia les havia tornades a publicar després que l’autora rebés el Premi Nobel de Literatura el 2015. Però la que llavors era l’edició nova de La guerra no té cara de dona, el llibre de l’autora que jo acabava de traduir, no era al prestatge que li tocava: la llibretera em va deixar parat en treure l’exemplar en qüestió de sota el taulell. L’obra completa de l’única premi nobel belarussa estava amagada dels lectors belarussos. Els seus llibres s’havien de sol·licitar, com si fossin un article exclusiu, prohibit o fins i tot perillós. Suposo que amb mi van fer els ulls grossos perquè era estranger, però sospito que llavors els compradors locals de llibres de l’autora devien passar directament a un registre estatal. I dic llavors perquè tinc dubtes que actualment l’obra d’Aleksiévitx encara estigui disponible a les llibreries de la seva terra. La pregària i les veus Aquella escena breu semblava que resumís la condició incòmoda que els seus llibres havien anat adquirint a Belarús i a tot l’espai postsoviètic. Però encara viuria un episodi potser més revelador i tot: tres mesos després de visitar Minsk, un congrés de traducció literària em va dur a Moscou. Com que em faltaven edicions bones de l’autora, vaig aprofitar la visita a Rússia per repetir l’operació Aleksiévitx, aquesta vegada en una gran llibreria del cèntric carrer Tverskaia de la capital. Allà les obres completes no és que estiguessin fora de la vista, sinó que estaven fora de l’abast dels clients: en un prestatge a tocar del sostre vaig albirar-hi el volum que m’interessava, La pregària de Txernòbil. Vaig demanar a la llibretera com em podia enfilar a aquelles altures, i em va respondre amb una descortesia rotunda: “Ja trobarà una escala per algun racó”. I tant que en vaig trobar una. Ara fa quaranta anys de l’accident nuclear de Txernòbil, un dels molts factors que van contribuir a precipitar l’esfondrament de la Unió Soviètica. Amb motiu d’aquesta efemèride fatídica, esbossarem els orígens del menyspreu crític per Aleksiévitx al seu país i a Rússia, a propòsit de La pregària de Txernòbil. El llibre es pot llegir en la traducció catalana de Marta Rebón, publicat per Raig Verd, l'editorial a qui hem d'agrair tota l’obra de l’autora en català. Des del seu exili a Berlín, Aleksiévitx mateixa afirmava en un article de fa poc: “Em temo que avui en dia tota persona moderna hauria de saber alguna cosa de l’àtom i els seus perills”, i és per això que encara recomana La pregària de Txernòbil com a porta d’entrada al seu univers literari. Una primera lectura d’Aleksiévitx El text original d’aquest llibre va aparèixer al primer número de 1997 de la revista russa L’amistat dels pobles (Дружба народов), que el va reconèixer com una de les deu contribucions més destacades de l’any, la qual cosa li va suposar una legitimació literària en primer terme. Svetlana Aleksiévitx a la Villa Waldberta, 1996. Barbara Niggl Radloff /Museu Municipal de Munic, CC BY-SA Aquell mateix any, el poeta i crític Valeri Lipnévitx li va dedicar una llarga ressenya en una de les revistes literàries russes més rellevants del segle XX: El nou món (Новый мир). Amb el títol de “Comiat a l’eternitat”, la crítica interpretava el llibre com una reflexió sobre l’ensorrament del progrés científic i moral de l’home soviètic, i destacava la decisió d’Aleksiévitx de “no escriure, sinó anotar, documentar” una polifonia de veus. Lipnévitx escrivia: “En el cas de Svetlana Aleksiévitx, se’ns presenta un fenomen radicalment nou. Si bé l’escriptura documental com a tal no és nova, fins ara havíem llegit sobretot una escriptura documental ideologitzada, és a dir, una escriptura que es disfressava de documental, però que no s’interessava per la realitat. El que fa avui Aleksiévitx es podria denominar nova literatura del fet. Han estat precisament la glàsnost i l’apertura social les que han permès que apareguin els seus llibres. S’hi transmet la veu del poble tal com és, sense ornaments”. Entre 1997 i 1999, les crítiques i ressenyes van seguir aquesta mateixa línia. Subratllaven el caràcter ètic i testimonial de l’obra i que s’inseria en la tradició de la prosa documental russa (aquí podríem mencionar les figures històriques dels escriptors Aleksandr Soljenitsin, Alés Adamóvitx o Daniïl Granin). Igualment, assenyalaven l’alt nivell literari de la proposta documental de l’autora. Sembla que l’aperturisme dels salvatges noranta al món postsoviètic acompanyava la recepció de l’obra d’Aleksiévitx. Recepció a partir dels 2000 Tanmateix, i des que va aparèixer la seva primera obra en plena perestroika, la citada La guerra no té cara de dona (1985), la narrativa crítica sobre l’autora arrossegava algunes de les acusacions ideològiques i polítiques que en marcarien la recepció a partir de la dècada dels 2000. Va ser llavors que van proliferar a internet i a les valoracions dels lectors les acusacions de russofòbia i antisovietisme, la denominació de pamflet polític i el retret creixent al mètode literari de l’autora, basat precisament en un conjunt de percepcions complementàries i, de vegades, contraposades sobre alguns dels traumes col·lectius més importants del país de l’homo sovieticus. Però tot plegat va fer el gran gir a propòsit del Premi Nobel i el discurs d’acceptació de l’autora: la visibilitat internacional d’algú que qüestionava els relats d’exaltació nacional promoguts pel Kremlin no va passar desapercebuda. I la situació encara es va agreujar més amb la sèrie Chernobyl, que HBO va estrenar el 2019. Tal com va recollir el mitjà independent Meduza, les capçaleres alineades amb el Kremlin (Argumenti i Fakti, Express-Gazeta, Rossískaia Gazeta o Komsomólskaia Pravda, entre d’altres) van aprofitar l’estrena per llançar crítiques furibundes contra la sèrie i també contra Aleksiévitx i La pregària de Txernòbil, d’on la sèrie havia extret alguns fils argumentals. Fotograma de la sèrie Chernobyl. HBO La clausura a Rússia dels mitjans independents i els espais de memòria històrica, la falta de llibertat d’expressió i manifestació, la rehabilitació del passat soviètic (Stalin i Gulag inclosos) i les suspicàcies envers les narratives crítiques i no heroiques de la història nacional han acabat de modelar un context en què La pregària de Txernòbil i la resta de llibres de l’autora ja no es llegeixen com una aportació literària polièdrica i humanística, sinó que esdevenen textos senzillament incòmodes i de deglució espinosa. L’abril del 2024, el Servei Federal de Supervisió en l’Àmbit de l’Educació i la Ciència de Rússia va obrir una investigació arran de l’aparició d’un fragment de La pregària de Txernòbil a la plataforma en línia per preparar l’examen de la selectivitat russa. La presidenta del Comitè de la Duma per la Protecció de la Família, la diputada Nina Ostànina, va denunciar que les obres d’Aleksiévitx “estan impregnades d’odi per Rússia i la cultura russa”. No falta gaire perquè l’obra d’aquesta autora es prohibeixi del tot: de moment, els seus textos es dissimulen i els seus llibres s’amaguen, es retiren de les biblioteques o es col·loquen en prestatges difícilment accessibles. Esperem que quedi una escala per algun racó… Miquel Cabal Guarro és membre del PEN Català, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i el Consell Europeu de Traductors Literaris

Rodatge de 'La núvia'. Warner Bros.Nines, autòmates o veus femenines d'intel·ligències artificials. El cinema està esquitxat de dones artificials que, durant els últims anys, han pres consciència de la seua identitat i es comporten diferent vers als seus creadors. Què passa quan una creació artificial deixa d’obeir i comença a pensar per si mateixa? Aquesta pregunta travessa segles de cultura occidental i avui torna amb força al cinema contemporani. Quan les dones artificials deixen de ser objectes i comencen a despertar, no només canvien les històries: també canvia la manera com entenem el poder, la identitat i la mateixa idea de vida. Des dels mites clàssics fins a les pel·lícules del segle XXI, les dones artificials han passat de ser representades com objectes passius de desig a subjectes amb agència i veu pròpia. Aquest article s’interroga sobre aquest canvi. De les dones de pedra a ‘La núvia de Frankenstein’ Les històries sobre cossos femenins subjectes a transformació no són noves, ja apareixen en els mites grecs, com el de Pigmalió, recollit per Ovidi a Les Metamorfosis. En aquesta història, un escultor rebutja les dones reals i crea una estàtua femenina de la qual s’enamora, una dona fictícia que encarna els seus desitjos i necessitats des de la passivitat. Al mite, la dona ideal és una creació de pedra. Però l’amor amb les creacions artificials, que suposadament perfeccionen la naturalesa femenina, resulta, invariablement, problemàtic. Pigmalió demana ajuda a Venus, que dóna vida a l’estàtua. El que era fred esdevé càlid; el que era inert, ara viu. Més endavant, aquest moment de transformació implicarà el pas de l’objecte al subjecte, no pel canvi en la matèria del cos, sinó per l’adquisició d’autoconsciència. Durant segles, artistes i escriptors han concebut dones artificials que reflectien els anhels dels seus creadors. Des de la que anomenem Galatea fins a les figures literàries del segle XIX, aquestes figuracions femenines han despertat una fascinació a mig camí entre la meravella artística o tecnològica i un erotisme inquietant. També trobem aquestes figures en objectes reals, com les Venus anatòmiques de cera, creades amb finalitats científiques però amb una estètica que arrossega l’ideal renaixentista de les deesses nues reclinades, combinada amb l’efecte sinistre del verisme de la cera com a material. Més endavant, el cinema del segle XX recupera aquesta tradició amb històries de nines i dones artificials que sovint acaben malament. Una imatge del rodatge de Metròpolis. Horst von Harbou Metropolis set photograph. Metròpolis (1927) o La núvia de Frankenstein (1935) estan protagonitzades per creadors que intenten controlar la vida de les seues creacions artificials femenines, però fracassen en el seu intent. En molts casos, aquestes històries acaben amb l’exili, la destrucció o la bogeria de la criatura o del seu creador. El gir del segle XXI: de l’obediència a la rebel·lió La relació entre creador i criatura femenina resulta clau per a comprendre el tipus de representació que es fa en dites pel·lícules sobre les dinàmiques sexe-afectives entre homes i dones en un marc heteronormatiu de dominació. I és que les dones artificials sovint són concebudes com a objectes d’amor que es veuen forçades a dita relació. No es tracta doncs d’un amor igualitari, sinó d’un amor narcisista: el creador estima una imatge de si mateix que projecta en la creació. Però aquesta creació, en el mateix moment que adquireix autonomia, trenca amb el sistema de dominació al que està sotmesa. Així, qui havia de ser controlable deixa de ser-ho, obrint la porta a noves narratives. En el cinema contemporani alguna cosa canvia, les dones artificials ja no són només víctimes o monstres, sinó protagonistes de la seua pròpia història, i prenen decisions des de l’autoconsciència. Les criatures es converteixen en subjectes, que passen de ser per a l’altre, a existir per elles mateixa. No només viuen: desperten. Fotograma de Poor things. Element Pictures Her (2013), Ex Machina (2014), Air Doll (2009), Poor Things (2023) o ¡La Novia! (2026) són exemples d’aquestos personatges femenins que problematitzen la seua pròpia existència, que es neguen a acceptar la passivitat des de la que han estat concebudes pels seus creadors. Es pregunten qui són, d’on venen i per què han estat creades. Aquest despertar implica una presa de consciència sobre el poder que tenen en la presa de decisions, fet que transforma el relat cinematogràfic i obre espai per a la generació de noves històries. El reflex del #MeToo Les protagonistes entenen que han estat dissenyades per servir, però decideixen no fer-ho. En lloc d’això, busquen llibertat i opten per la fugida o per la confrontació directa. Aquestes noves representacions contemporànies responen a debats actuals sobre tecnologia i gènere que ens remeten al seu torn a l’enfortiment del moviment feminista a nivell global. En un món on la intel·ligència artificial és cada vegada més present, aquestes històries plantegen preguntes urgents. Què vol dir ser humà? Pot una màquina tenir consciència? I, sobretot, qui té el poder de definir aquestes categories? Des de la teoria feminista i el posthumanisme, aquestes figures es poden llegir com una crítica a les estructures de poder tradicionals. Les ginoides del cinema actual no només desafien els seus creadors, sinó també les normes socials que les han definit. Són, per tant, una crítica a les imposicions de gènere que situen a dones i altres col·lectius en una posició de desavantatge i vulnerabilitat respecte als homes. Aquest pas no és només narratiu, sinó també simbòlic. Respon a un context on moviments com el #NiUnaMenos, #YoSiTeCreo, #MeToo, #WomensRights, etc. han situat el debat sobre la violència contra les dones damunt de la taula. Les criatures artificials femenines que desperten ho fan responent als crits feministes que reivindiquen igualtat i justícia social. Antonio Loriguillo-López rep fons de Generalitat Valenciana (projecte d'investigació CIGE/2024/36.Teresa Sorolla Romero rep fons de Generalitat Valenciana (projecte d'investigació CIGE/2024/36).Maria Medina-Vicent no rep salari, ni realitza tasques de consultoria, ni posseeix accions, ni rep finançament de cap empresa o organització que pugui obtenir benefici d'aquest article, i ha declarat no tenir vincles rellevants més enllà del càrrec acadèmic citat.

A derrota eleitoral de Viktor Orbán, na Hungria, no domingo passado, é um acontecimento de proporções globais. A barulhenta repercussão na imprensa internacional atesta o que digo aqui, mas uma das razões da magnitude desse fato ainda não foi exposta. Vale um artigo. Muito se disse que Orbán era o centro europeu da estratégia da […] O post A constelação obscura se partiu apareceu primeiro em Observatório da Imprensa.

വ്യാഴം പകൽ മൂന്നിനാണ്‌ സംഭവം. വേങ്ങോട് ജങ്ഷനു സമീപമുള്ള മുത്തശ്ശിയുടെ വീട്ടിലേക്ക് പോവുകയായിരുന്നു ദുർഗ. കാലിൽ മഞ്ഞ നിറമുള്ള ഇഴ ജന്തു കടിച്ചതായി ദുർഗ വീട്ടുകാരോട് പറഞ്ഞു. ഉടൻ മെഡിക്കൽ കോളജ് ആശുപത്രിയിൽ എത്തിച്ചു. പരിശോധനകൾക്കുശേഷം ദുർഗയെ വാർഡിലേക്ക് മാറ്റി.

Serokê Amerîkayê roja Pêncşemê ferman da artêşa Amerîkayê ku her keştîyeke Îranê ku hewl dide mayînan li Tengava Hormuzê biçîne, bikin armanc. Vê nûçeyê û hinekên din di Bultena Rojê de bişopînin.

While the state’s higher education law requires institutions to cut programs enrolling few students, supporters say ending OU’s offering will limit access to behavioral health services in rural communities.

خلیج فارس، ۲۹ فروردین ۱٣۶۷ / ۱۸ آوریل ۱۹۸۸: سکوی نفتی «ساسان» هدف حملۀ آمریکا قرار گرفته است... جنگ هشت سالۀ ایران و عراق در شرایطی تلخ و اندوهبار به پایان رسید. از وقتی شورای امنیت قطعنامۀ معروف ۵۹۸ را صادر کرد تا روزی که  آیت‌الله خمینی نوشیدن «جام زهر» را پذیرفت، یک سال طول کشید. طی این سال، دو رویداد مهم تأثیری بزرگ در شکستن روحیۀ جمهوری اسلامی داشت: عملیات نظامی بی‌سابقۀ آمریکا در خلیج فارس که به انهدام بخش بزرگی از نیروی دریایی منجر شد و سرنگونی هواپیمای مسافربری ایران‌ایر توسط آمریکایی‌ها که ۲۹۰ قربانی گرفت.

This story was published in partnership with the Texas Newsroom, the state’s network of public radio stations.  No modern American city has ever run out of water. But chances are rising that Corpus Christi, Texas, could be the first. Absent a biblical rainfall event, its reservoirs are on track to completely dry up by next […]

Policia e Maqedonisë së Veriut ka ngritur kallëzim penal ndaj drejtorit dhe zëvendësit të tij për shkak keqpërdorimit të detyrës dhe autorizimit zyrtar gjatë dhënies së provimeve me korrespodencë për katër nxënës, transmeton Portalb.mk. “E denoncuara e parë, si zëvendësdrejtore në shkollën teknike “Nace Bugjoni” në Kumanovë dhe e emëruar për të realizuar detyra shtesë […]

ისრაელის თავდაცვის მინისტრმა ისრაელ კატცმა 23 აპრილს განაცხადა, რომ ისრაელი "მზად არის ირანის წინააღმდეგ ომის განახლებისთვის" და დასძინა, რომ მისი ქვეყანა შეერთებული შტატებისგან "მწვანე შუქს" ელოდება, რათა ირანი "ქვის ხანაში" დააბრუნოს. "ისრაელის თავდაცვის ძალები მზად არიან როგორც თავდაცვითის, ისე შეტევისთვის და სამიზნეებიც მონიშნულია", - განაცხადა კატცმა ვიდეომიმართვაში. "ჩვენ ველოდებით აშშ-ის მწვანე შუქს - უპირველეს ყოვლისა, ხამენეის დინასტიის განადგურების დასასრულებლად... და...

A grande imprensa brasileira está deixando passar batido uma história que merece ser melhor esclarecida para os leitores. Dei-me conta disso na quinta-feira (16), quando o ex-governador de Minas Gerais Romeu Zema (Novo), 61 anos, lançou a sua pré-candidatura a presidente da República nas eleições de outubro. Sem a menor cerimônia, ele disse que, caso […] O post Eleitos presidentes, bolsonaristas juram anistiar os golpistas. Como vão fazer? apareceu primeiro em Observatório da Imprensa.

Ato público está marcado para este domingo (26) nas Ruínas de São Francisco Fonte