Des de Renaixença Demogràfica, ens recorden la importància d’unes sigles que ja s’han fet populars entre nosaltres. TFR, en anglès, Total Ferlitity Rate, o taxa global de fecunditat, o el nombre de fills que tindrà una dona entre els 15 i els 49 anys. Si les dones no tenen fills, no hi ha població, és així de senzill. Població nacional, és clar.
Estadísticament, si la TFR és 2,1, la població es rejoveneix. Si és inferior, el conjunt de la població envelleix. Avui a Catalunya, comptant tothom, com li agrada dir al Govern actual i amb dades contrastades del 2024, la TFR és d’1,08. Això indica que en tres generacions Catalunya perdrà el 75% de la població, llevat que hi hagi més immigració, la qual igualment abandona el natalisme després d’instal·lar-se, en general.
L’envelliment de qualsevol societat, i Catalunya, tota la nació, no és una excepció, no és bo. L’envelliment sostingut no sols redueix la població activa i tensiona la sanitat o les pensions, sinó que trenca el cicle de la vida, en negar el relleu generacional. Per això, totes les nacions, d’alguna forma, es plantegen la qüestió natalista. I Catalunya també ho fa, encara que les polítiques actives en aquest sentit encara són del tot insuficients, àdhuc negligents.
El cicle de la via és néixer i morir. Calen naixements i els naixements sorgeixen de la procreació i la fecunditat. I culminen amb la gestació. I en això la implicació de la societat és vital. Mai millor dit. La reproducció depèn biològicament de la dona i la dona té una etapa fèrtil limitada. Són dues condicions que cal assumir col·lectivament, donar-los-hi tota la importància que mereixen i buscar les millors solucions.
La maternitat, en general, atesa la nostra condició humana, cerca seguretat en la criança, és un reflex instintiu. I això és més fàcil si hi ha bones condicions en l’habitatge, en els rols familiars i en les expectatives socials, tot plegat en un entorn amigable per a la vida amb infants, on els vincles de convivència són estables i gratificants. Tota una mentalitat de vida que els poders públics descuiden en bé de minories que no tenen la reproducció com el seu element central.
El compte sos.catala amb un apunt sobre natalitat, centrat en la fecunditat de la dona perquè les divulgadores són dues noies, ha tingut un èxit esclatant. Esperar a trenta-dos anys a tenir algun fill, com a mínim, no sembla el més assenyat, expliquen. Això és perquè, a l’altra banda de la balança, altra gent hi posa el desenvolupament personal i no la vida afectiva que comporta la família, els vincles filials i la perspectiva generacional. Hi ha una falsa percepció de la vida amb fills, segons la qual aniria en contra de projectes més divertits, creatius o lliures.
S’ha instal·lat una idea entre alguna gent, bastant influent, que som molta gent i millor no tenir gaires fills. I també, es veuen les famílies nombroses com gent pobra o inconscient. Dues referències que perjudiquen enormement, per falses i imprudents, l’estabilitat social i el futur nacional. Tot plegat, fins al punt que a llocs com la ciutat de Barcelona hi ha més animals de companyia que infants, segons dades recents.
Ras i curt, tot això, no és normal. Hi ha una ma negra que està intentant destruir el cicle intergeneracional. El normal relleu de saber, cultura i tradició que els avis expliquen als nets. La felicitat que dona la maternitat i l’alegria de qualsevol nova vida. La força de la unió dels esposos i el goig de pujar els fills amb tantes il·lusions i projectes que porten i expliquen. En fi, que ens convé el natalisme.
