Open Newswire

രാഹുലിനും പ്രിയങ്കയ്ക്കുമെതിരെ വയനാട് ഡിസിസിക്ക് മുന്നിൽ പോസ്റ്റർ; കെ സി വേണുഗോപാലിനെതിരെ രൂക്ഷവിമർശനം

തീവ്ര വോട്ടർ പട്ടിക പരിഷ്‌കരണത്തിന് പിന്നാലെ, പട്ടികയിൽ നിന്ന് പുറത്തായവർക്ക് റേഷൻ ഉൾപ്പെടെയുള്ള സർക്കാർ ആനുകൂല്യങ്ങൾ നിഷേധിക്കാൻ ബംഗാൾ, ബിഹാർ സർക്കാരുകൾ തീരുമാനിച്ചു

Entre tanta brossa infumable, pel·lícula i sèrie algorítimica sense ànima i grans productes dissenyades per agradar a les masses, Netflix ens regala, de tant en tant, alguna petita joia inesperada. Aquest seria el cas de 'Legends', una de les millors estrenes de la plataforma del que portem del 2026. Creada per Neil Forsyth ('The Gold'), es tracta d'una minisèrie de sis episodis que porta a la pantalla una operació secreta real del departament de Duanes i Impostos Especials de Sa Majestat a principis dels anys 90 per combatre els càrtels de l’heroïna i la cocaïna que inundaven el Regne Unit.  La Gran Bretanya de Margaret Thatcher i els seus successors viu una epidèmia de drogues que omple els carrers de morts i genera una pressió política enorme. Davant la ineficàcia de les forces policials tradicionals, un grup de funcionaris de duanes —gent corrent, sense formació d’espionatge ni experiència en infiltracions— rep una missió que frega suïcidi: crear noves identitats ('Legends') i introduir-se en les xarxes criminals més perilloses de Liverpool i el nord de Londres, especialment en comunitats immigrants turques i en els cercles del narcotràfic local. El que comença com una operació desesperada es converteix en un joc de miralls psicològic on els agents corren el risc de perdre’s a si mateixos en un entorn criminal. Steve Coogan ('24 Hour Party People', 'PhilomenaTom) i Tom Burke ('Furiosa. De la saga Mad Max') són la columna vertebral de la sèrie. Coogan, lluny del seu registre còmic habitual, ofereix una actuació continguda, seca i carregada d'aplom. El seu Don és un veterà cínic, però compromès que sap perfectament els riscos que assumeixen els seus reclutes. Les seves escenes de formació i les converses amb els agents són d’una intensitat notable, amb un punt d’humor negre típicament britànic que treu ferro a la situació sense trencar la tensió del que viuen. Tom Burke, per la seva banda, encarna Guy, un funcionari i home de família, que es veu arrossegat a una doble vida. La seva evolució és el motor dramàtic de 'Legends': veiem com un home corrent es transforma en un agent infiltrat que fa la seva feina de manera professional i convincent, però també, com això erosiona el seu matrimoni i la seva salut mental. Burke transmet amb precisió la contenció emocional del personatge davant del que presencia i experimenta i la pressió interna que pateix per contenir-se. Les escenes amb la seva dona (interpretada per Charlotte Ritchie) són especialment doloroses i realistes, per com mostren l'esfondrament de la relació entre tots dos per factors externs que afecten el marit. El repartiment secundari és excel·lent. Hayley Squires (Kate) aporta profunditat al paper d’una agent que ha de navegar per un món dominat per homes; Aml Ameen (Bailey) i Jasmine Blackborow (Erin) completen el grup, mentre que Tom Hughes interpreta un narcotraficant carismàtic i molt perillós amb ecos de Tommy Shelby, de 'Peaky Blinders'. La veterania d'actors com Douglas Hodge, Johnny Harris o Alex Jennings completen un elenc que se sent autèntic i cohesionat. Els directors Brady Hood (episodis 1-4) i Julian Holmes (5-6) aconsegueixen un equilibri notable. La sèrie no cau en l’excés d’acció hollywoodiana ni en el ritme lent de drama pur. Les escenes d’infiltració generen tensió autèntica a través de mirades, silencis i converses aparentment banals que poden acabar en violència. L’ambientació dels noranta és impecable: vestuari, cotxes, decorats, telèfons fixos i, sobretot, una banda sonora de britpop que inclou temes de l’època (Oasis, Blur, Pulp). Forsyth sap dosificar la informació sobre el cas real sense caure en el didactisme. La sèrie explora temes profunds: el preu personal de servir l’Estat, els límits ètics de la infiltració, el racisme i les tensions socials de l’època, i com les decisions polítiques de dalt impacten en vides corrents. No tot és èpic; hi ha fracassos, dubtes i conseqüències devastadores. En definitiva, un drama criminal amb cervell, cor i tensió sostinguda.

El líder del PP exige explicaciones públicas al expresidente socialista tras las informaciones sobre presuntas investigaciones por blanqueo de capitales, cuestiona su relación con el rescate de Plus Ultra y sitúa al Gobierno bajo una nueva ofensiva judicial.

Nationalism and consumer culture in colonial Southeast Asia The post Buying, boycotting, and the politics of modernity appeared first on New Mandala.

എസ്എസ്എൽസി പരീക്ഷാ ഫലപ്രഖ്യാപനവുമായി ബന്ധപ്പെട്ട നിർണായക പരീക്ഷാ ബോർഡ് യോഗം ഇന്ന് ചേരും.

Els psicopomps són figures mitològiques encarregades de guiar les ànimes en el trànsit cap a l’altre món. Tot i que Orfeu no ho sigui en sentit estricte, descendeix a l’Hades amb l’esperança de rescatar la seva estimada Eurídice. Aquest gest desesperat el converteix en un dels pocs mortals capaços de traspassar el llindar que separa la vida de la mort i de caminar, per un instant, entre els dos mons. Amélie Nothomb fa una cosa semblant amb cada llibre que escriu: de quatre a vuit de la matinada, cada dia sense excepció, es lliura a la pàgina en blanc amb l’esperança de no haver oblidat com s’escriu. Com els ocells, cada matí s’enlaira cap al cel, es regala el plaer de l’aire i aconsegueix aterrar en un sòl que no cedeix. Precisament d’això tracta 'Psicopomp', de volar. El seu amor pels ocells desemboca en una mena de mimesi forçada: als dotze anys, l’autora va viure l’episodi més dolorós de la seva vida. Va passar a la platja de Cox’s Bazar, a Bangladesh, quan un grup de quatre homes va abusar d’ella; un fet que ja havia narrat a 'Biografia de la fam' i que aquí torna a ocupar el centre del relat. Amb 'Psicopomp, probablement el seu text més personal i arriscat fins ara, Nothomb ofereix una reveladora visió de conjunt de la seva obra i afegeix un nou capítol a la seva llegenda, que la consagra, un cop més, com una de les autores més singulars i imprescindibles de la postmodernitat francòfona.   Biografía del autor Amélie Nothomb (Kobe, Japó, 1967). Prové d’una antiga família de Brussel·les, encara que va passar la infantesa i l’adolescència entre la Xina i el Japó; actualment viu a París. Des d’'Higiene de l’assassí', la seva primera novel·la, s’ha convertit en una de les autores en llengua francesa més populars i de més projecció internacional. "Llibres Anagrama" ha publicat 'Barbablava', 'Pétronille', 'El crim del comte Neville', 'En Riquet del plomall', 'Pica’t al cor', 'Els noms epicens', 'Set', 'Primera sang' (Premi Renaudot), 'Els aeròstats', 'El llibre de les germanes' i 'Psicopomp'. El 2008 va rebre el Grand Prix Jean Giono pel conjunt de la seva obra.

Ресейдің стратегиялық зымыран күштері қолбасшысы Сергей Каракаев президент Владимир Путинге "Сармат" зымыран жүйесі сынақтан сәтті өткенін баяндаған. Мұндай ақпаратты ресейлік ТАСС агенттігі таратты. "Сармат" – ядролық бомбаны нысанаға жеткізетін құрлықаралық баллистикалық зымыран. Ол қазіргі Ресей қарулы күштерінің Совет одағы кезінде жасалған ескі зымырандарын алмастырмақ. 12 мамырда Кремль жариялаған репортажда Каракаев зымыран "бүгін сағат 11:15-те" ұшырылғанын баяндаған. "Ұшыру...

La información recopilada por CNN señala que la investigación sobre el hundimiento del buque ruso Ursa Major en aguas del Mediterráneo apunta a que la nave pudo haber estado destinada al traslado de material nuclear a Corea del Norte.

При налетах на украинские города и позиции ВСУ на линии фронта Россия использует тысячи дронов-камикадзе каждый день. Чтобы сбивать их в воздухе и не тратить дорогостоящие ракеты, ВСУ запускают на перехват зенитные дроны Sting С дроном-перехватчиком в руках военнослужащий 5-й штурмовой бригады Владимир выбегает из блиндажа. Пара секунд – и аппарат готов к взлету. Для быстрого запуска зенитный дрон Sting (в переводе – "укус" или "жало") не нуждается в специальной катапульте или...

Улуттук коопсуздук боюнча мамлекеттик комитеттин (УКМК) экс-төрагасы Камчыбек Ташиевге козголгон кылмыш иши тергелип бүтүп, Бишкектин Биринчи май райондук сотуна жөнөтүлдү. Бул тууралуу анын адвокаты Икрамидин Айткулов Фейсбуктагы баракчасына жазды. Адвокаттын кабарлашынча, Ташиев менен кошо жети адам айыпталып жатат. Кылмыш ишине "жашыруун" деген гриф коюлду. Мындай учурда сот отурумдары жабык өтөт. "Бүгүн Кыргыз Республикасынын Башкы прокуратурасы Камчыбек Ташиев боюнча кылмыш ишине...

Dünýäniň dürli regionlarynda we Türkmenistanda şu günki bolan we bolup duran soňky wakalar barada gysgaça habarlar.

Fernando Blanco Robles analizó inscripciones antiguas y calculó porcentajes reales para la península, rebajando cifras muy repetidas y ofreciendo una imagen más ajustadaHernán Cortés, el conquistador cuya memoria vuelve a dividir a México y España El paso a la servidumbre no respondía a un solo camino ni a una decisión aislada. Muchas trayectorias empezaban con una pérdida concreta, ya fuera de libertad, de respaldo familiar o de estatus jurídico, y seguían con una inserción forzada en trabajos duros y repetitivos. En el Imperio romano, ser esclavo implicaba quedar ligado a otra persona por completo, con tareas asignadas y sin control sobre el propio destino, algo que podía ocurrir tras una guerra, una condena o una venta. Ese encaje cotidiano explica por qué la pregunta sobre cómo se llegaba a esa situación necesita datos y no solo relatos generales. Los datos biográficos dibujaron perfiles alejados de los tópicos más extremos Un trabajo firmado por Fernando Blanco Robles y publicado en la revista Lucentum abordó esa falta de cifras con una mirada centrada en Hispania. El estudio calculó que esclavos y libertos sumaban cerca del 9% de la población durante el Alto Imperio, una proporción más baja de lo que repetían muchas visiones que han llegado hasta nuestros tiempos. La investigación se apoyó en fuentes dispersas pero comparables y ofreció un marco numérico para medir el peso real del trabajo servil en la península romana. El método partió de 230 personas identificadas como esclavas en inscripciones latinas halladas en Hispania. Esa base no cubre a toda la población, pero permite ver pautas claras cuando se contrasta con otros territorios. Muchas personas llegaron a una situación de dependencia tras encadenar pérdidas personales y sociales Los hombres aparecen en torno al 64% de los casos, mientras que las mujeres rondan el 36%, una diferencia alineada con labores agrícolas y productivas asignadas sobre todo a varones. La mayoría murió entre los 10 y los 39 años y la caída se acentúa tras los 40, con una esperanza de vida cercana a los 30 años, similar a la de la población libre. Tampoco se detectó una mortalidad infantil fuera de lo común, un dato que rompe con imágenes extremas sobre las condiciones vitales de este grupo. Otra parte del análisis se centró en cómo se alimentaba ese contingente humano. Durante años se dio por hecho que los vernae, nacidos en hogares serviles, mantenían el sistema. En Hispania solo se documentan unos 120 casos, alrededor del 16% del total estudiado. Esa cifra no basta para sostener el conjunto y obliga a mirar a otras vías. La llegada de prisioneros de guerra tuvo importancia en época republicana, cuando entre 297 y 167 a. C. se esclavizó a cientos de miles de personas, pero ese flujo perdió fuerza con la estabilidad imperial. A partir de entonces entraron en juego los mercados exteriores, la piratería, las condenas penales, el abandono infantil y algunas ventas voluntarias de ciudadanos empujados por la necesidad. La comparación con otras épocas ayudó a poner las cifras en su sitio Al ampliar la escala, el estudio revisó los grandes porcentajes usados para todo el Imperio romano. Las estimaciones tradicionales hablaban de entre un 10% y un 20% de población esclava, con millones concentrados en Italia. Revisiones recientes redujeron esas cifras y situaron el máximo italiano por debajo del 20% en época de Augusto, con un descenso posterior. Aplicado a Hispania, con una población total estimada en 4,2 millones de habitantes, el margen razonable se mueve entre el 5% y el 10%. Eso equivale a entre 200.000 y 400.000 esclavos, con una franja más probable de 300.000 a 350.000. Si se añaden unos 105.000 libertos, la población dependiente rondaría las 405.000 personas. La distribución tampoco fue uniforme. En las ciudades se calculan unos 150.000 esclavos, frente a unos 200.000 en áreas rurales, mientras la población libre alcanzaba cifras mucho más altas en ambos espacios. Las zonas del sur y la franja mediterránea concentraron más presencia servil que Lusitania o los conventus del noroeste, menos integrados en los circuitos económicos imperiales. El trabajo comparó estos datos con la España de finales del siglo XVI, cuando entre 100.000 y 300.000 personas vivían en esclavitud sobre una población de nueve millones. El volumen absoluto era parecido, pero el peso relativo resultaba menor, un contraste que ayuda a situar las cifras romanas sin exageraciones.

Sara Fantova zinemagilearen filmak bide luzea egin du jaialdi eta aretoetan. 'Olentzerori eskatu nion' lan laburra ere sareratu dute Primeran plataforman.