La quarta entrega de l’antologia creada per Ian Brennan sobre casos d'assassins reals és protagonitzada per primera vegada per una dona: Lizzie Borden, acusada –i absolta– dels crims a cops de destral del seu pare i la seva madrastra a Fall River, Massachusetts, el 1892. En vuit episodis, 'Monstre: La història de Lizzie Borden' no pretén reconstruir fidelment el cas, sinó reinventar-lo com una fantasia gòtica de repressió, desig i venjança. El resultat és marca de la casa: excessiu, teatral, sanguinari i anacrònic, amb moments de gran impacte visual i interpretatiu que no aconsegueixen del tot compensar les evidents limitacions del guió.
Brennan construeix un relat especulatiu que parteix dels fets coneguts –els assassinats, el judici, l’absolució– i hi afegeix una trama central de relació íntima entre Lizzie i la minyona Bridget “Maggie” Sullivan, convertida en una figura catalitzadora del desig sexual i de la ràbia que sent la protagonista. El guió insisteix en el cos femení com a espai de control i de rebel·lia: cicles menstruals intensos, humiliacions domèstiques, desig reprimit i, finalment, l’esclat violent. Hi ha un intent explícit de llegir el cas a través de la mirada de la ràbia femenina i de les condicions de les dones a l’època victoriana americana.
Tanmateix, el guió peca d’excés i de superficialitat. Vira entre el thriller històric, el melodrama eròtic i el pastitx. Introduir 'flashbacks' amb Elizabeth Báthory –assassina de masses del segle XVI– i, sobretot, la figura d’Aileen Wuornos –assassina en sèrie del segle XX–, amb monòlegs massa artificials i ideològics que dilueix el focus de la trama i converteix la sèrie en un collage de temàtiques actuals més que en un retrat coherent d'una noia del segle XIX.
Els diàlegs oscil·len entre l'humor negre deliberadament vulgar i un to quasi didàctic sobre opressió patriarcal. La seva força rau en la capacitat de generar imatges i situacions memorables; la seva debilitat, la manca de matís històric i psicològic. No aprofundeix gaire en les ambigüitats reals del cas –que van permetre l’absolució– ni en el context social de Fall River; prefereix el melodrama gòtic i la justificació moral de la violència. És entretingut i provocador, però sovint se sent escrit, més enllà de la seva voluntat pedagògica, com una recerca de l'espectacle visceral, fallant en l'anàlisi de la història original.
Max Winkler dirigeix la major part dels episodis. L’estil és deliberadament estilitzat: enquadraments cuidats, una atmosfera que de vegades recorda el formalisme de Wes Anderson filtrat a través del gore i el simbolisme (l’avinguda de cirerers, el colomar, els ocells decapitats). La seqüència inicial dels assassinats, rodada amb ambició tècnica i efectes pràctics, estableix el to de violència exagerada i gairebé coreogràfica que caracteritza la temporada.
La càmera es recrea en la sang, els fluids corporals i els contrastos entre la rígida etiqueta victoriana i l’explosió de la ràbia. Quan funciona, genera una atmosfera opressiva i seductora; quan falla, resulta gratuït i reiteratiu.
El millor de 'Monstre: La història de Lizzie Borden' són les interpretacions. Ella Beatty construeix una Lizzie continguda, gairebé inescrutable al principi, que evoluciona amb una mescla de vulnerabilitat i determinació. La seva interpretació evita l'histrionisme excessiu i dona credibilitat a un personatge que el guió sovint tracta més com a símbol que com a individu complex.
Vicky Krieps, com a Bridget i en els flashbacks de Báthory, és la figura més viva i contradictòria, amb una presència que equilibra el to exagerat de l’entorn. Rebecca Hall, en canvi, fa d'Abby Borden: una madrastra cruel, gairebé caricaturesca i deliberadament i eficaçment excessiva. Charlie Hunnam dona vida a Andrew Borden un patriarca fred i despietat, eficient dins del registre de dolent unidimensional que el guió li assigna. Sarah Paulson, com a Aileen Wuornos, trenca el to de la sèrie amb un personatge portat del segle XX.
A Netflix.
