Us he de confessar que aquestes coses
no fan massa bon dir
Haver tingut
una infantesa pentinada
com un assolellat diumenge de gener,
dreta com aquells ciris
que portava a la Sang
si els exàmens rutllaven com calia,
no és un motiu d'orgull, ni d'ara fer-ne
un ostentós escarafall.
Però convé que ho sapigueu: mon pare,
ben plantat coronell d'infanteria,
manava molts soldats, i a una veu seva
tots marcaven el pas com si els haguessin
donada corda, i cap no se'n queixava.
El meu avi també era
coronell; emperò aquest de la guàrdia
civil, i, grassonet -algú diu que m'hi assemblo-,
empaitava pel camp els lladregots,
furgava pels vilatges
i les possessions, i, si s'esqueia,
collia els vagabunds
del camí, com si fossin margarides
-esbufegant i congestionat perquè era
una micoia curt d'alè-.
I encara el meu besavi,
que també havia estat,
coronell,
i a no sé quina
estranya auditoria condemnava
aquells que no pensaven com pertoca.
(Dins la butxaca en servo
els retrats,
tot de bigotis i medalles.
I -no us vull enganyar- quan de capvespre
els contemplo una estona,
tot sol, amb un somriure
picotejat d'agulles,
se m'encén en els ulls una llum tendra,
una llum -què hi farem!- plena de besos.)
Doncs heu de pensar i creure que el meu pare
i l'avi i el besavi
eren els àngels tutelars de la infantesa
que Déu o no sé qui volgué donar-me.
I me duien a fer voltes
pel Born o per la Riba, i els diumenges
i les festes colendes
m'empolainaven i m'assabentaven
de com cal que es comporti un bon minyó.
Ells m'ensenyaren el parlar de casa
(una casa amb reserva garantida
de seient confortable
a la llotja del cel),
i a menysprear aquells altres que parlaven
paraules del carrer, mots d'ala curta,
propis d'aquella gent que el pare comandava
i l'avi empresonava
i el besavi jutjava;
paraules sense polpa ni estatura,
que gens no em servirien
si m'arribava el cas
d'haver de manar tropa.
I se'n sortiren
fins a tal punt
(val a dir que nosaltres
teníem mitja cama forastera)
que no se'm coneixia gens l'accent.
Almenys així ho asseguraven
les monges que tenien
cura d'assaonar-me
aquella bona arrel tan dreturera.
I quan sonava
el meu nom polidíssim,
un nom de coronell: José María
Llompart y de la Peña,
dins la festa tan tova
de cotons i retòriques,
i jo m'alçava
part damunt de tothom
i em posaven el floc
color de cel,
les dones de ca nostra s'estremien
agombolant futurs d'aigües ben clares:
primero en español y en catecismo.
I tanmateix -mirau com són les coses-,
no sé què em va passar.
Va ser com si es trencassin les finestres
dins la vena que em va per la mà esquema,
o com si m'enrunassin
tots els castells els rius de les paraules.
Jo no sé com va ser, però es morien
el pare i l'avi i el besavi,
i jo ja no sabia si plorar-los
o obrir de bat a bat totes les portes
on les paraules del carrer trucaven.
Fou aleshores
quan les monges, prudents i condolgudes,
remenaren el cap, i a casa nostra
les dones encetaren un rosari
de sospirs de vellut.
Però fa estona,
molta estona, d'això; i a més no té
potser cap importància. A vegades,
dins el sarró de vagabund em sobta
un bocí del mirall que va trencar-se'm.
I no res més. Camino
camins de rodamón (amb una certa
por que l'avi m'empaiti) i les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara sóc d'elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m'han abocat al poble,
als difícils carrers de la ventada,
als indrets ablamats on he de viure
i qui sap si morir.
