El 21 de desembre de 1988, el vol 103 de Pan Am va esclatar en ple vol sobre el petit poble escocès de Lockerbie. 270 persones van morir: 259 a bord de l’avió i 11 a terra. Va ser l’atemptat terrorista més letal mai perpetrat a Escòcia i a la resta de la Gran Bretanya i va desencadenar la investigació policial més gran de la història d'aquest país. Tres dècades i mitja després, la minisèrie britànica 'The Bombing of Pan Am 103', coproducció de la BBC i Netflix, s’enfronta a aquesta tragèdia amb sobrietat, ambició i una base documental ben treballada.
La sèrie no comença amb l’explosió. Evita la reconstrucció morbosa dels últims minuts a bord i es concentra, des del primer moment, en les conseqüències humanes i procedimentals. Connor Swindells interpreta el sergent detectiu Ed McCusker, un policia escocès de temperament discret que es troba al centre del caos. Al seu costat, Peter Mullan aporta aplom i enteresa com el superintendent en cap de la investigació, John Orr, i Patrick J. Adams dona vida a l’agent de l’FBI Dick Marquise. Merritt Wever, Eddie Marsan, Tony Curran, Phyllis Logan i Lauren Lyle completen un repartiment sòlid, mesurat, al servei de la història. El conjunt funciona com grup coral, més que com una galeria d’estrelles.
El guió de Jonathan Lee (amb la col·laboració de Gillian Roger Park) prioritza la feina d’investigació conjunta entre les forces de l'ordre escoceses i les nord-americanes: la recerca de restes, les friccions institucionals, el viatge a Malta, les pistes forenses, les interferències de la CIA i, finalment, el judici a Camp Zeist. La sèrie es basa en testimonis i dades reals, tot i advertir des del principi que alguns personatges i situacions han estat dramatitzats. Aquesta fidelitat als fets és alhora la seva gran virtut i la seva limitació principal.
L’estil visual de Michael Keillor és sobri: el foc que consumeix Sherwood Crescent (la urbanització on va caure una part important del fuselatge i el tanc de combustible de l'avió), les maletes escampades pels camps, la boira freda d’Escòcia i els despatxos claustrofòbics de Washington, tot desfila davant de la pantalla sense dramatismes ni efectismes. La sèrie sap quan cal callar. Alguns dels moments més colpidors transcorren entre silencis: un policia que recull una joguina carbonitzada, les voluntàries de Lockerbie que ordenen les pertinences de les víctimes, o la mirada d’un infant que ha perdut tota la família. En aquests passatges, 'The Bombing of Pan Am 103' aconsegueix una dignitat difícil de trobar en el gènere de la reconstrucció de tragèdies reals.
Tanmateix, aquesta mateixa contenció genera un problema de ritme. La minisèrie avança amb la lentitud metòdica d’una investigació real, i això pot resultar monòton per a qui busqui tensió dramàtica o un conflicte més accentuat. Potser pel pes de la història real i l'impacte que va tenir quaranta anys enrere, els creadors eviten en tot moment anar més enllà; no volen ofendre, no especulen... deixant la ficció a mig camí entre el documental i el drama, sense aconseguir més impacte emocional com passa amb 'Lockerbie: A Search for Truth' (2025), una producció recent sobre el mateix cas, centrada en Jim Swire, un home que va perdre la seva filla a l'atemptat i es va convertir en el portaveu de les famílies britàniques de les víctimes.
Així tot, la sèrie té un mèrit indiscutible: no instrumentalitza el dolor. Respecta les famílies, el poble de Lockerbie i els investigadors sense convertir-los en herois de cartó-pedra ni en víctimes desemparades. És una obra que prefereix la densitat dels fets reals a l’espectacle cinematogràfic, i que recorda que la justícia, quan arriba, ho fa de manera imperfecta, lenta i sovint incompleta.
'The Bombing of Pan Am 103' és, probablement, una de les reconstruccions més escrupoloses i humanes d'un atemptat. En una època de 'true crime' que sovint confon curiositat amb morbositat, la seva sobrietat resulta gairebé subversiva. Una sèrie que demana paciència i que, a canvi, ofereix memòria i respecte.
A Netflix.
