Open Newswire

À l’invitation de son homologue chinois Xi Jinping, le président birman Min Aung Hlaing entame ce lundi une visite d’État de cinq jours en Chine, sa première visite à titre bilatéral. Après l’Inde, il s’agit du deuxième voyage à l’étranger du chef de la junte, depuis son accession au pouvoir en avril dernier, à la suite d’élections largement contestées et qualifiées de mascarade.

Mchezaji wa klabu ya Manchester United na timu ya taifa ya Ivory Coast, Amad Diallo, ameisaidia nchi yake kuanza vema michuano ya kombe la dunia baada ya kufunga goli pekee lililowapa ushindi tembo la Ivory Coast dhidi ya Ecuador.

ഇറാനുമായി വെടിനിർത്തൽ കരാറിലെത്തിയതായും ഹോർമുസ് കടലിടുക്കിലൂടെയുള്ള ടോൾ രഹിത കപ്പൽ ഗതാഗതം ഇനി ആരംഭിക്കുമെന്നും അമേരിക്കൻ പ്രസിഡന്റ് ഡോണാൾഡ് ട്രംപ്

രാവിലെ തനിച്ച്‌ സൻകിജഹാൻ മേഖലയിലെ മാർക്കറ്റിലെത്തിയ ഇയാളെ നാട്ടുകാർ കെട്ടിയിട്ട് ക്രൂരമായി മർദിച്ചു. ഭാഷ അറിയാത്തതിനാൽ കാര്യങ്ങൾ കൃത്യമായി

മരിച്ചവരുടെ ബന്ധുക്കളെ വിവരമറിയിച്ചതിന് ശേഷം മാത്രമേ പേരുകൾ പുറത്തുവിടുകയുള്ളൂ എന്ന് 'സ്കൈഡൈവ് കൻസാസ് സിറ്റി'

കേന്ദ്ര ധനമന്ത്രി നിർമല സീതാരാമന്റെ എഐ വീഡിയോ വഴി ബന്ധപെട്ട് ഓൺലൈൻ ഓഹരി ഇടപാടിന്റെ പേരിൽ 67 ലക്ഷം രൂപയാണ്

യുഎസും ഇറാനും തമ്മിലുള്ള സമാധാന കരാർ വെള്ളിയാഴ്ച ജനീവയിൽ ഒപ്പുവെക്കാനിരിക്കെ, മരവിപ്പിച്ച 12 ബില്യൺ ഡോളർ ഉൾപ്പെടെയുള്ള ഇറാനിയൻ ആസ്തികൾ സംബന്ധിച്ച തർക്കം രൂക്ഷമാകുന്നു.

ഡോ. പി പുകഴേന്തിയായിരിക്കും ചീഫ്‌ വൈൽഡ്‌ ലൈഫ്‌ വാർഡനായി നിയോഗിക്കപ്പെടുക. വനംവകുപ്പ്‌ മേധാവി കഴിഞ്ഞാൽ വനംവകുപ്പിലെ ഏറ്റവും ഉയർന്ന സ്ഥാനമാണിത്‌.

Südostasien/Weltweit – „Indigenes Pflanzenwissen aus aller Welt“ lädt zu einer verbundenen ökologischen Sichtweise ein The post Unsere Familie ist größer als wir denken appeared first on südostasien.

'La Mà trencada' —Barcelona, de novembre 1924 a desembre 1925—, dirigida per Joan Merli, és una d’aquelles revistes que enganyen pel nom. Sembla que hagi de ser un manifest de ruptura, una declaració d’avantguarda agressiva o un exercici de destrucció cultural. Però no ho és. I aquí és on es torna interessant. En realitat, estem davant d’una publicació breu —només sis números— que funciona més com un espai de recomposició cultural que no pas com un projecte de ruptura. No trenca res: reorganitza. I ho fa en un moment especialment delicat de la cultura catalana, quan el Noucentisme ja ha perdut centralitat, però les avantguardes encara no han estat assumides com a llenguatge estable. El resultat és una revista que no explica la modernitat, sinó que la posa en escena. La clau per a entendre 'La Mà trencada' no és buscar-hi un programa teòric —no n’hi ha—, sinó observar com selecciona, juxtaposa i ordena autors i llenguatges. En els seus sis números hi conviuen Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Casanovas i Carles Soldevila, entre d’altres. Aquesta convivència no és innocent: construeix una idea de modernitat catalana que no es basa en la ruptura, sinó en la coexistència de models. Riba representa la continuïtat d’una poesia altament elaborada, hereva d’una tradició clàssica modernitzada. Sagarra aporta una veu més narrativa i comunicativa, que connecta amb un públic més ampli. Salvat-Papasseit, en canvi, introdueix una modernitat poètica més immediata, encara que ja en procés de canonització. I Soldevila obre la porta a una literatura de la vida urbana, observacional, centrada en la modernitat quotidiana. El que fa la revista és posar-los tots dins el mateix espai. No hi ha jerarquia explícita, però sí una operació implícita molt clara: definir què és modern a Catalunya sense formular-ho teòricament. El primer número de 6 de novembre de 1924 és especialment revelador en aquest sentit. No només perquè actua com a presentació del projecte, sinó perquè estableix una genealogia cultural de la modernitat catalana. La presència de Salvat-Papasseit al costat de Riba o Casanovas no és casual: és una manera de fixar una continuïtat entre tradició i innovació. És revelador el primer text que obre la publicació de Segarra sobre l’escultor Enric Casanovas: “En Casanovas ha cercat un tipus de bellesa animal d’un sentit racial i puríssim que a mi em sembla perfecte. Ha sabut traduir a la pedra tota la tremolor i tota la dignitat d’aquesta forma externa, prescindint de l’expressió i de la intenció. En aquest sentit en Casanovas és un gran clàssic, i això és el millor elogi que jo sabria fer d’un escultor.” Aquesta operació és important perquè mostra una diferència clau respecte a les avantguardes europees més radicals. A París o Berlín, la modernitat sovint es defineix contra el passat. Aquí, en canvi, es defineix a través del passat. No hi ha destrucció simbòlica, sinó reorganització. En consonància a les noves publicacions europees hi ha un element que no passa desapercebut, aquest és el disseny. 'La Mà trencada' no és només un contenidor de textos: és una revista pensada com a objecte visual. Paper cuidat, composició tipogràfica estable, reproduccions artístiques… No estem davant d’una publicació improvisada, sinó d’un producte cultural que ja entén la revista com a experiència estètica total. Això l’acosta, tímidament, a models europeus on la revista ja no és només lectura, sinó disseny i ritme visual. El vincle amb el cànon clàssic el trobem també en el segon número de 20 de novembre del mateix en any en la publicació d’obres com 'Cançó' de Clementina Arderiu. Qui tingué la influència de Carner però també del mateix Riba, el seu marit. Hereva d’una poesia molt trenada i canònica on dominen els temes de l’amor, l’alegria, la feminitat i la mateixa mort. Amb una tendència clara d’idealització de la vida quotidiana. Ho podem observar en els següents versets: “Ai com l’amor que em lliga al món és aromada! Ai de l’amor que ve i es fon d’una mirada. Fou com aquell que en la foscor dormia i jeia, i que en obrir-se el finestró tot s’assoleia.“   A diferència de revistes com 'L’Esperit Nouveau' o altres publicacions europees contemporànies, 'La Mà trencada' no teoritza la seva pròpia modernitat. Això no és una manca, sinó una decisió implícita, la modernitat no es declara, es mostra. La voluntat de la revista no era crear escola, més aviat crear ambient i anant més enllà no trencar amb el classicisme noucentista. Un dels canvis més significatius arriba amb el pes creixent de les arts visuals a partir del tercer i quart número. Les imatges sobre escultura, reproduccions artístiques i composicions gràfiques adquireixen un pes encara més notori dins la revista. No són decoratives: són estructurals. Aquí 'La Mà trencada' s’acosta a una idea molt europea de la revista com a objecte estètic total. Però ho fa de manera continguda. No hi ha fragmentació tipogràfica ni experiments radicals amb la lectura. La imatge no destrueix el text: el complementa i el desplaça subtilment. I això altre cop sense perdre el llegat clàssic, destaca una traducció Josep Lleonart de l’acte IV de 'Molta remor i poca saó' de Shakespeare en el 3r número d’11 de desembre. En aquest número també hi apareixen les primeres publicitats comercials des de la confiteria fins als productes tecnològics com les lots passant per la joieria. El sisè i darrer número de 31 de gener de 1925 obre amb un dibuix de Pau Ruiz Picasso i una reflexió crítica de Llorenç Artigas sobre l’autor donant una especial rellevància al que l’autor considera que és el punt fort del pintor: “Si hi ha tenebres en l'obra d'En Picasso, si hi ha misteri, no és en resultat sinó en el procés de la creació, que, com en l’obra divina s’escapa de la nostra percepció; però els seus productes apareixen clars [...] Els dibuixos i la pintura d’En Picasso ataquen directament la sensibilitat estètica de l’espectador i hi provoquen la reacció de la comprensió; perquè com l’obra és pura i densa, l’autor no tem que l’espectador en descobreixi les falles, sinó desitja i la estimula perquè n’avalori les qualitats.“ El número clou la revista amb dues poesies de Joan Salvat-Papasseit amb assaig musical del mateix Joan Merli, aquestes són "Seré a ta cambra amiga" i "¡Visca l’amor!": “Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà: Cupidell a la porta m'obrirà i tancarà. Entremaliat i destre serà Ell qui et pendrà. I si Tu ets temerosa no et deixarà cridâ.“   Tot això permet entendre una idea central, 'La Mà trencada' no és una revista d’avantguarda en sentit estricte. No té manifest, no té programa, no té ruptura formal. Però tampoc és una revista tradicional. És una revista de transició. I això la fa especialment interessant avui, perquè mostra una cosa que sovint queda amagada en els relats lineals de la història cultural: la modernitat no sempre entra com una ruptura. A vegades entra com una negociació lenta entre llenguatges, autors i sensibilitats diferents. Per això el seu nom funciona gairebé millor del que els seus editors podien imaginar. Una “mà trencada” no és una mà inútil. És una mà que encara funciona, però de manera fragmentada, desigual, no del tot coordinada. I potser aquesta és la millor metàfora de la cultura catalana dels anys vint: no un sistema compacte, sinó un conjunt de peces que intenten encaixar mentre es mouen. 'La Mà trencada', al capdavall, no inventa la modernitat. Però ens mostra com es construeix quan encara no té forma definitiva.

В Украине планируют на 45% повысить стоимость грузоперевозок из-за регулярных атак армии России. Против резкого скачка цен выступают промышленность и аграрии. Говорят – это нанесет вред экономике

El polvo se ha asentado tras la frenética búsqueda de San Diego para cubrir su enorme déficit presupuestario de 118 millones de dólares. El presupuesto inicial del alcalde Todd Gloria proponía recortes amplios a bibliotecas, parques, centros recreativos y programas de arte de la ciudad. Pero el presupuesto final del Concejo Municipal de San Diego […]

Nesta edição, seleções registram o maior número de jogadores nascidos em outros países O post Mundo sem fronteiras: Copa bate recorde histórico de jogadores naturalizados apareceu primeiro em Mídia NINJA.

Idadi ya wagonjwa waliothibitishwa kuwa na maambukizi ya Ebola nchini Jamuhuri ya Kidemokrasia ya Kongo, imeongezeka na kufikia 782, ikiwemo vifo 178n wakati huu mlipuko huo ukienea kwenye maeneo mawili mapya, mamlaka zimethibitisha.

Marekani na Iran zimekubaliana kusitisha mapigano mara moja ambapo yatakuwa ni yakudumu, hatua inayotajwa kuwa mwisho wa zaidi ya miezi mitatu ya vita katika eneo la mashariki ya kati.

რუსეთის ჯარებმა მასირებული შეტევა მიიტანეს უკრაინის ქალაქ ხარკოვზე. დრონებით და რაკეტებით შეტევა გასული ღამის განმავლობაში მიმდინარეობდა. უკრაინის შინაგან საქმეთა მინისტრ იჰორ კლიმენკოს ინფორმაციით, ერთ-ერთ ობიექტზე დარტყმით გამოწვეული ხანძრის ქრობისას განმეორებითი დარტყმა იყო, რის შედეგადაც დაიღუპა საგანგებო სიტუაციების სამსახურის 5 მაშველი და კიდევ 5 დაიჭრა. მანამდე ხარკოვის საქალაქო-სამხედრო ადმინისტრაციის ხელმძღვანელი ოლეჰ სინეჰუბოვი ტელეგრამ-არხზე წერდა, რომ მაშველები ერთ-ერთ...

«Переговори про вступ часто стають можливістю для інших держав-членів ЄС вирішувати власні двосторонні питання»

Rafael Beltrán Llavador ha estat catedràtic de Filologia de la Universitat de València. És especialista en literatures medievals hispàniques, literatura espanyola i tradicions orals peninsulars. Col·labora en àmbits relacionats amb les seues especialitats. Hui ens parla de la seua obra magna: 'Tirant lo Blanc: cavalleria, imaginari i escriptura', publicat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València.   Per què us vau decantar per les literatures medievals hispàniques, la literatura espanyola del Segle d’Or i les tradicions orals peninsulars? M’han agradat des de ben menut la Filologia clàssica i la Història antiga: llegir, escriure, investigar. Pel que fa a la literatura, vaig tindre una formació literària caòtica, com és habitual. Supose que en l’edat mitjana vaig trobar, com feien els romàntics, uns paràmetres extrems (Eros-Tanathos, Carn-Esperit, Pau-Guerra…), que, dins la seua aparent simplicitat, em semblava que podien ajudar a definir i controlar millor unes obres artístiques que em fascinaven: la Catedral, el retaule, el poema èpic, la cançó lírica. Aquell domini era fals, però havia caigut en el parany, en identificar edat mitjana amb infantilisme o senzillesa. Pur romanticisme adolescent, imagine.   Els vostres àmbits han estat l’escriptura, l’edició i la coordinació. Podríeu posar-nos un exemple de cadascun dels tres àmbits? Sí. El meu treball sempre ha girat al voltant de la història i l’anàlisi literàries: contextos, fonts clàssiques, crítica, retòrica… M’ha interessat tot en el fet literari, però m’he interrogat especialment pel miracle de la pervivència dels clàssics en la tradició escrita i també en l’oralitat. En els meus estudis he tractat d’aplicar la teoria comparada, d’una manera sovint tan rigorosa i maniàtica (vici filològic) que reconec que ha pogut frisar l’obsessió. Posaré un exemple d’investigació. Vaig trobar les endevinalles més antigues de la tradició catalana on pocs podíem imaginar que serien: disfressades dins d’un cançoner de principis del segle xv, entre diàlegs d’amor versificats. Aquests enigmes, preciosos, suposaven, a més, el segon fragment de traducció al català de la Historia Apollonii regis Tyri, una novel·la llatina que va recórrer tota Europa i que va ser traduïda a diverses llengües. Es pensava que en català no hi havia testimonis medievals escrits, però ara resulta que ja en comptem amb dos. Estic molt content perquè vaig poder identificar-ne aquest segon. Per a mi va ser un premi: un orgull, com el rescat d’una resta valuosa, de la peça excepcional d’un naufragi antic. La meua edició principal ha estat publicada per la RAE i és la primera biografia peninsular, 'El Victorial', història del cavaller castellà Pero Niño, comte de Buelna. La seua vida és història, però la perícia de l’autor fa que semble una novel·la apassionant. Entre altres, també he coordinat volums sobre recepció clàssica, literatura de viatges (medievals, a l’Orient, a la Xina), literatura didàctica, literatura històrica i de cavalleries, rondalles valencianes i universals, o poesia de cançoner.   Per què vau decidir dur a terme una investigació exhaustiva de la literatura catalana del País Valencià? He ensenyat sempre literatura espanyola, per deure professional, però no crec en els determinismes de la compartimentació lingüística —ni cultural— de l’art. Sempre he reconegut, davant els meus estudiants i per escrit, la superioritat poètica d’Ausiàs March o la narrativa de Tirant lo Blanc (sobre Amadís de Gaula, que reconec que és un magnífic llibre de cavalleries), l’excepcionalitat de la 'Vita Christi' d’Isabel de Villena o la singularitat de l’'Espill' de Jaume Roig (en tants aspectes semblant al 'Libro de buen amor' de l’Arxipreste d’Hita). Hauria sigut absurd per a un medievalista valencià limitar-se a aprofundir en el Segle d’Or castellà i ignorar el Segle d’Or de la literatura catalana. La bona literatura no té fronteres.   Rafael Beltrán Llavador ha estat catedràtic de Filologia de la Universitat de València  Autor/a: Tornaveu   Quina és la vostra relació amb la revista digital 'Tirant'? Ara, les humanitats digitals són una necessitat, però fa trenta anys s’encetava una línia de treball absolutament desconeguda. La revista va nàixer com una de les primeres electròniques en Humanitats en tot l’Estat espanyol. En vint-i-huit anys, hem publicat més de dos-cents articles, sempre girant al voltant del món romànic de la cavalleria literària i sempre tirant al blanc del Tirant. Crec que hem contribuït al fet que el Tirant i la literatura catalana medieval es coneguen més, per exemple, a Mèxic o a Sud-Amèrica, on se n’han fet tesis i articles. Tenim fins i tot dos articles escrits publicats en xinés (amb traducció, és clar). Hui és una de les revistes de literatura medieval més ben considerades i indexades. Si voleu conéixer-la (i participar-hi), ens trobareu a: https://turia.uv.es/index.php/Tirant   Vós heu escrit una obra magna, Tirant lo Blanc: cavalleria, imaginari i escriptura. 624 pàgines plenes de saber. Per què vau escriure aquest llibre? Martí de Riquer, el gran filòleg català, mestre de mestres, va estudiar a fons el Tirant durant tota la seua vida; les seues recerques culminen el 1990 i el 1992, amb dos llibres cabdals. Albert Hauf en va publicar, fa vint anys (2005), una edició extraordinària. Seguint les passes d’aquests investigadors i d’altres, i després d’haver-li dedicat a Martorell dos llibres anteriors (1983 i 2006) i més de vint-i-cinc articles, em trobava amb una experiència suficient (és a dir, amb bastant bibliografia), per a fer una nova guia. Tirant s’havia de tornar a presentar amb un intent d’explicació comprensiva, és a dir, d’explicació total, no parcial. Per a obrir noves recerques, òbviament; no per a tancar-les. Altres ho podien fer millor, però jo tenia voluntat i il·lusió. I col·laboració institucional, fonamental. Perquè sense l’ajuda de Publicacions de la Universitat de València el projecte no s’haguera mai dut a terme.   Quina és la idea global del llibre? El meu estudi parteix de la complexitat de l’obra: novel·la històrica, cavalleresca, sentimental, de costums, psicològica, pràctica (o pragmàtica). El propòsit és oferir un manual, una guia general orientativa i, alhora, un conjunt de lectures crítiques detallades, que assimilen i ordenen orgànicament les lectures dels crítics anteriors. Totes mereixen consideració, però la seua rellevància havia de ser catalogada i prioritzada. Els apartats de l’obra són: 1. Joanot Martorell, entre la ploma i l’espasa: breus apunts biogràfics. 2. L’aventura narrativa: la trama de la novel·la. 3. Cavalleria històrica i biografies cavalleresques. 4. La carrera triomfant del cavaller Tirant. 5. Carmesina i les seues donzelles. 6. Les dones grans: la Viuda Reposada i l’Emperadriu. 7. La religió de l’amor. 8. Espais simbòlics: Fortuna i Mediterrani. 9. La mimesi d’un món admirable. 10. L’espai de la representació i el somni del teatre. 11. Memòria literària i herència retòrica. 12. La paraula en acció: oracions, conjurs i registres populars. 13. “Això diu que era…”: Martorell conta contes. 14. Tirant i els emblemes del rei Magnànim. 15. La fortuna d’un clàssic. 16. Bibliografia   Quant de temps us ha dut? La redacció final ha trigat uns dos anys llargs. Però, com que vaig publicar el meu primer llibre sobre la novel·la l’any 1983 (el segon, el 2006), realment és el fruit de més de quaranta anys, tota una vida d’estudis al voltant del Tirant.   La maquetació i les il·lustracions del llibre donen suport a la vostra tasca. En el cas de les segones, què podríeu dir-nos de l’autoria, la responsabilitat seua en l’elecció, etc.? Gràcies a la bona maquetació i edició, els quinze capítols del llibre són com les quinze galeries d’una exposició. Més de 260 il·lustracions. Primer, de pintura medieval, coetània de Martorell: quattrocentistes italians, flamencs, escola gòtica catalana i valenciana, miniatures de manuscrits. Després, més de quaranta gravats de Manuel Boix, qui molt generosament ha permés la seua reproducció. Tirant, Carmesina, Felip, Ricomana… reviuen i prenen cos gràcies als seus dibuixos i aiguaforts. Hi incorporem dotze aquarel·les d’un altre gran il·lustrador, el barceloní Francesc Artigau. Paula Bonet, Santi Tena son il·lustradors més moderns igualment incorporats.   Com veieu el Tirant i Martorell? Hi trobeu alguna projecció de l’un en l’altre? Martorell podria haver dit, com Madame Bovary: “Tirant lo Blanc… c’est moi”. Però realment, abans de la Modernitat, és difícil aquest tipus d’identificacions. Tirant és una figura que encarna una idea, una imatge simbòlica del món, com fan els herois de l’èpica. En aquest sentit, Martorell sí que podria haver projectat els desigs de recuperació de la unitat i poder cristians (molt minvats després de la caiguda de Constantinoble el 1453), no sols seus, sinó de tota la desorientada noblesa cavalleresca europea.   El llibre dona idea de l’època que reflecteix? Efectivament, i més encara; jo diria que no hi ha llibre que done millor idea d’allò que era l’Europa del segle xv, amb totes les contradiccions: foscor bèl·lica i lluminositat artística, misèria i esplendor, masclisme i cortesia, crueltat i magnanimitat (la d’Alfons el Magnànim). Tot això trobem en les accions, els personatges i la llengua del Tirant, perfecta representació dels fets i de l’imaginari del seu temps.   És especial l’erotisme literari valencià? No. Estic en contra dels tòpics. Si volem dir que l’erotisme valencià és més fresc, més desinhibit, més alegre, sí, d’acord, tot i que això també ho tenim en Boccaccio. Si volem dir que és més bròfec i vulgar, no. L’erotisme del Tirant és fresc i desvergonyit, però refinat i cortés, com el d’una comèdia galant. El que sí és especial és la mostra d’uns personatges, joves i grans, homes i dones, que actuen amb molta naturalitat. El contrast, entre el que diuen, perquè ho han llegit, racional, pompós i retòric, i el que fan, amb impulsos libidinosos, ràpids, espontanis, és el que produeix el riure impúdic i desinhibit. Aquest riure sí que potser siga més idiosincràsia valenciana o mediterrània.   Per què cal llegir el llibre? Jo vull que es llegisca la novel·la, el Tirant. Després, si algú vol aprofundir en el context de l’autor i l’obra, la cavalleria, els personatges, els símbols, les fonts literàries, les representacions teatrals o parateatrals, la recepció del text al llarg dels segles…, trobarà al llibre un ventall de materials. Passa sempre que gaudim una obra d’art. Un quadre, un film, una peça musical… t’agraden. Has d’ assaborir-los directament, sense intermediaris. Però, a vegades, ens desperta més curiositat. Aleshores, si algú vol anar més enllà en qualsevol aspecte del Tirant, crec que trobarà en aquest llibre explicacions raonades que li faran entendre millor l’arquitectura d’aquest monument literari, la millor novel·la de literatura catalana o, més enllà, “el millor llibre del món” (Cervantes dixit).

Al Rif dels anys vuitanta, la Malika creix sabent que ser ella mateixa és perillós: hi ha alguna cosa que la fa diferent i l’assenyala. La mare sempre havia estat l’única en acceptar-la tal com era, però, en la seva absència, haurà d’aprendre a fer front als judicis i al menyspreu de la gent. Tot canvia quan la Souad, una noia que li sembla sortida d’un altre món, arriba a l'institut. Totes dues se senten atretes per una força misteriosa, una passió que les retornarà a un sentiment d’innocència perduda. Juntes hauran d’amagar-se de la mirada dels veïns i amics, guanyar-se la confiança de qui més estimen i prendre decisión difícils, mentre lluiten contra el pes de la tradició i la religió, que dominen la vida. Aquesta és la història de dues dones que cerquen refugi als braços de l'altra; on la família s'estén com un mapa d'aliances i traïcions i la necessitat de fugir cap a un futur millor transforma el significat de la paraula casa.   Biografia de l'autora Laila Karrouch (Nador, Marroc, 1977) és escriptora i infermera. A l’edat de vuit anys va deixar el Marroc amb la seva família per anar a viure a Vic, a Osona. L’any 2004 es donà a conèixer amb la seva primera obra de caràcter autobiogràfic 'De Nador a Vic', amb la qual va guanyar el premi Columna Jove. Va ser la primera escriptora d’origen àrab i amazic a publicar un original en català. També és autora de 'Petjades de Nador', 'Un meravellós llibre per a nens i nenes', 'Quan a l’Isma se li van creuar els cables' i 'Que Al·là em perdoni'. 'Jura’m que tornaràs' és la seva darrera novel·la.

دۆناڵد ترامپ، سەرۆکی ئەمەریکا کە 45 و 47مین سەرۆکی ئەمەریکا، ڕۆژی یەکشەممە 14ی مانگی شەشی ساڵی 2026 تەمەنی بوو بە 80 ساڵ، ئەم بۆنەیەش هاوکات بوو لەگەڵ ڕۆژی ئاڵا وهەروەها لە لەکاتێکدایە کە ویلایەتە یەکگرتووەکانی ئەمەریکا خۆی بۆ یادی 250 ساڵەی سەربەخۆیی وڵاتەکە ئامادە دەکات. دۆناڵد جان ترامپ لە 14 مانگی شەشی ساڵی 1946 لە ناوچەی کوینز لە شاری نیویۆرک لەدایکبووە. ترامپ لە ئەکادیمیای سەربازی نیویۆرک و پاشان لە قوتابخانەی وارتن لە زانکۆی پێنسیلڤانیا خوێندوویەتی. لە ساڵی 1971 کۆمپانیای...