"Vaig perdre la batalla a les cinc, la vaig guanyar a les set”
Napoleó Bonaparte
Per entendre el funcionament de Pedro Sánchez i la seva 'troupe' del Peugeot que no ho era, cal remuntar-se a la gran obra esperpèntica, satírica, grotesca i ferotge de Ramón del Valle-Inclán, 'La corte de los milagros' de la reina borbona Isabel II, que podria ser considerada precursora de la meva sèrie de llibres, una mena de cas PSIBORN 0.
El Peugeot 407 negre de la foto no ho era, perquè com a La Ventafocs, el carruatge esdevé carabassa: els Torrente que són avui a la Moncloa, Ferraz i la presó recorrien Espanya a la recerca de vots de cara a les primàries del partit, en un carruatge Mercedes-Benz blanc de 70.000 euros, propietat del cap de gabinet de Sánchez, tan bon punt el recollien a 300 metres del local del PSOE, en sortir de l'acte. La carabassa Peugeot que feia el darrer tram del trajecte i apareixia a les fotos, l'havia fet servir més sovint na Begoña, ja fos per dur discretament les filles a l'escola o per repartir com a administrativa els sobres dels pagaments a les putes de les saunes familiars, tants serveis a tal preu, més un especial, plus de nocturnitat o perillositat.
Begoña és la clau de tot, el Rasputin de la tsarina Sánchez. “A la reunió de l'hotel de Sant Petersburg on ens allotjàvem, estàvem amb ella en Javier Hidalgo (Air Europa) i jo" explica Aldama, el confident de la fiscalia. “Arriba un punt que Begoña dispensa els seus dos escortes". Decisió inaudita, no solen separar-se de les persones que protegeixen. Com a molt, compleixen la seva tasca d'escorta a una distància més gran, discretament, però mai abandonen l'autoritat que protegeixen. “S'estava allargant la nit, preníem alguna cosa, estàvem a gust, de tertúlia". Begoña ha enlairat Pedro Sánchez amb els diners bruts del negoci familiar i Begoña l'enfonsarà per les acusacions de corrupció que pesen sobre ella.
Al presidente li plau governar per reial decret, sense haver d'aprovar lleis ni tenir majoria al Congreso, és un monàrquic convençut, sobretot quan el rei és ell.
L'escriptor Valle Inclán descrivia sa Catòlica Majestat com una 'flamencota' vestida amb 'perifollos', pintada com una pepa. En Pedro ho dissimulava al principi, però cada dia encaixa millor en aquesta definició. La reina tenia febrils aspiracions de poder i furor uterí, que dispensava generosament entre professionals, arribistes i amants puntuals. La titllaven de nimfòmana i bagassa, com a mi, empatitzo. Desimbolta, castissa, grollera, vulgar, el Papa Pius IX deia que era una puta molt pietosa, els del Peugeot/Mercedes dirien que “se enrolla que te cagas”. Fogosa al llit, mare de 12 fills que afortunadament per a la salut del llinatge eren de pares diferents, car l'homosexual amb qui la van casar era el seu cosí germà. A l'època, es donava per fet que el futur rei Alfonso XII, rebesavi de l'actual i conegut popularment com el “puigmolteño”, era fill del “pollo real”, el capità d'enginyers Enrique Puig Moltó. Fill meu, es va sincerar Isabel amb el nen, l'única sang Borbó que corre per les teves venes és la meva.
L'afició pel fornici es va manifestar de seguida amb els homes que tenia més a l'abast, els seus preceptors desenvolupen les habilitats sexuals d'Isabel II. José Vicente Ventosa va ser expulsat de Palau per “raons greus”. A Francisco Frontela, li va atorgar Cruz de Carlos III, m'agradaria poder tenir un detall així amb els bons amants. Salustiano Olózaga fou l'encarregat de desflorar-la.
Altres amants van ser el secretari Miguel Tenorio, el cantant Tirso Obregón, Josep de Murga i Reolid, marquès de Linares per concessió reial, el governador de Madrid i posterior ministre d'Ultramar, Carlos Marfori i Calleja, que l'acompanyarà en l'exili a París, el capità d'artilleria, José Ramón de la Puente... un catàleg com els d'en Koldo, on tothom acaba endollat i cobrant diners públics.
Isabel II va ser una dona d'escasses qualitats intel·lectuals, però hàbil en la manipulació i amb mala llet, com en Sánchez. Igual que ell, va jugar i van jugar en el seu entorn amb les pressions i contrapoders entre progressistes i moderats, sempre amb l'amenaça del carlisme/VOX. Es va carregar el Bienni Progressista mitjançant el pretext que li donà el ball del seu aniversai, celebrat a Palau. La marfanta es bolcà en atencions amb el general Narváez, conegut pel malnom de “El Espadón” no precisament pel seu sabre reglamentari, davant de la mirada indignada del general O’Donnell, que en aquell moment era cap del Gobierno. El moment culminant arribà quan l'orquesta arrencà a tocar la “pièce de résistance”: el rigodó. La reina li tornà a fer el lleig de no voler ballar amb ell. Per gelosia, públicament humiliat, l'endemà presentà la dimissió, així caigué el govern en la que passarà a la història com a “crisi del rigodó”.
El 28 de setembre de 1868, es produeix l'aixecament de la Gloriosa, encapçalada pels generals Prim, Serrano, assassí intel·lectual del català i amant de joventut de la reina a qui anomenaven el “general bonito”, i l'almirall Topete.
El règim del 78 també està en franca descomposició, la caiguda del PSOE seria el final del seu gran valedor, per això la justícia espanyola empapera la dona de Sánchez, el germà, els amics, saludats i coneguts, volen el relleu a la cúpula, però no la desfeta sistèmica que implicaria jutjar un president, ni que sigui l'odiat Perro Sánchez. Pel que fa a Zapatero, que no està en exercici, encara no han decidit què cal fer.
Els partits catalans s'arrengleren descaradament amb el PSC per salvar un règim que considera Salvador Illa intocable, una operació d'estat que cal preservar. Fins i tot aquells que el critiquen de manera tàctica, pacten arreu. Les entitats de Vichy compliquen premeditadament la unitat d'acció, en considerar invàlida la presència d'una Aliança Catalana que amenaça el seu 'modus vivendi', mentre accepten els virreis socialistes com si fossin grans demòcrates. Tant és que espiïn mestres, que donin suport el 155, que persegueixin la desaparició del català, Illa podria violar criatures de la DGAIA a la plaça Catalunya, que igualment no passarien d'un “exigim” amb la boca petita, un “denunciem” sense demanda als jutjats via Projecte Cassandra, per acabar en un sí “vigilant” que els diners s'ingressin a fi de mes. Els preocupa especialment amb qui d'ells balla el rigodó Pedro Sánchez, qui és el seu preferit en cada moment. No volen rebre insults patrocinats als mitjans subvencionats, diatribes dels sindicats verticals o que un altre partit col·laboracionista en tregui més profit que ells.
A fi de mantenir com sigui un règim que s'enfonsa, hi ha molt d'interès a fer-nos creure que hem perdut la guerra, que no hi ha res a fer, que estem pacificats. Els líders del 2017 van fugir de la batalla que nosaltres havíem guanyat a les cinc, malbaratant-la, els havíem agafat per sorpresa defenent el referèndum amb els nostres cossos, com hauríem defensat la independència si ens haguessin convocat a fer-ho. Ells també ens van agafar totalment desprevinguts amb la seva reacció a la victòria aclaparadora i vinculant, la seva “espantá”, des d'aleshores es regiren de manera més barroera a cada dia que passa. Tanmateix, això provoca que justament siguin cada dia més aquells que obren els ulls, que escapen dels cants de sirena i deixen de votar-los, peti qui peti. Només volen el nostre vot, perquè no en tenen cap altre. Lligueu-vos al pal major com Odisseu, no els voteu a les municipals, no els voteu a les autonòmiques, no els voteu al Congreso ni al Parlament Europeu, no els voteu enlloc. Són el principal dic de contenció, el primer mur de defensa d'un estat colonial que quan s'ha enfrontat directament amb nosaltres, com durant el referèndum, ha perdut i perdrà sempre.
Aquesta batalla, a diferència de Napoleó a Marengo, la vam guanyar a les cinc i la tornarem a guanyar a les set.
