Com que vivim dins una allau constant d’informació, no sabem distingir el gra de la palla. Deu ser per aquesta raó (i també perquè hi ha qui vol sempre amagar el cap sota l’ala) que hi ha titulars que passen desapercebuts quan, en realitat, haurien de generar un profund debat social i obrir gairebé una crisi política. De què estic parlant?
Fa una setmana, llegeixo en un digital la següent notícia que es deriva d’un estudi sobre preferències residencials elaborat pel Grup Mutua Propietarios: “Més de la meitat dels catalans marxarien a viure fora de Catalunya si poguessin” Quan acabo de processar el titular, no puc deixar de pensar que passaria a Dinamarca, posem per cas, si es produís una situació similar.
Malgrat que també allà tinguin xarxes socials que bombardegen el cervell de la gent, dubto que ningú amb responsabilitats de govern no poses fil a l’agulla per tal de veure perquè dimonis els fills del país volen tocar el dos. També suposo que aquest fet, el qual estaria amenaçant la supervivència d’aquesta nació escandinava, significaria encetar un debat públic de gran difusió. Seria una situació en què es jugarien el seu futur col·lectiu.
Mentrestant, a Catalunya, les circumstàncies transcendentals que poden marcar l’esdevenidor del poble, són ignorades sistemàticament per les elits polítiques i econòmiques. Mai no interessa parlar de les coses dramàtiques. Els discursos sempre són naïfs, pobres d’esperit i tracten la ciutadania com a nens d’escola bressol.
L’estudi del Grup Mútua de Propietarios no té cap intencionalitat política. Ells només volen vendre assegurances. Però la seva conclusió respecte a Catalunya, no pot amagar el clima d’angoixa i desesperació d’una bona part de la nostra gent. No hi ha ningú que es pregunti que ens està passant? La resposta senzilla és carregar els neulers al preu de l’habitatge i la fiscalitat que hem de patir. Sí, no negarem que tenen la seva importància i que en molts casos, poden ser determinants. Però cal anar més enllà i endinsar-nos en el terreny anímic.
Una de les dades més destacables de l’estudi en qüestió és que 4 de cada 10 joves del país, marxarien. No cal ser un agut psicòleg per intuir que la raó és que no hi veuen futur. El clima de degradació que constaten en molts àmbits del nostre dia a dia (des de la política fins a la brutícia que envaeix els carrers), el canvi de paisatge humà provocat per l’allau immigratori que ha transformat barris i ciutats, la pèrdua d’identitat nacional o uns salaris de misèria fa que vegin Catalunya com un calvari del qual volen fugir. Quan un poble perd el relleu generacional està condemnat a la desaparició.
És clar, aquestes paraules que acabo d’escriure deuen semblar gairebé un tractat filosòfic per la colla de mediocres i mesquins funcionaris que governen Catalunya. Ells no saben veure més enllà de les dades oficials, els tòpics tronats de sempre i els interessos de la màfia disfressada de partitocràcia. Quan ells vulguin marxar de Catalunya, podrem començar a redreçar la situació. Personalment, faré els possibles per ajudar-los a fer-ho.
