Incerteses, frustracions, desig, tendresa, por… L’alquímia de l’ésser humà és un enigma, un misteri recòndit envoltat de mirades, somriures, llàgrimes, records, projectes, temps que devora els infinits instants de felicitat i infortunis, aquesta dicotomia sovint complexa en digerir i entendre.
Què és el cos? Què representa per a nosaltres mateixos i pels altres? Quina comunió en fem del cos amb els nostres pensaments i sentiments? Amb el que ens emociona, el que veiem, tot el pes de l'esdevenir de la vida i les seves infinites circumstàncies, les passes amb les que anem construint la nostra personalitat i sentit crític, voluntat i evolució.
L’escriptora d’origen marroquí Najat El Hachmi (Nador, 1979) explora els secrets i contradiccions del desig femení, els prejudicis i pors, així com la necessitat d’encaixar en una societat encara repressiva i moralista en molts aspectes, amb una novel·la molt interessant i intimista. 'La caçadora de cossos' (Edicions 62, 2026) no ens parla de sexe encara que sigui l’eix temàtic i principal. Les relacions sexuals amb homes desconeguts i diferents tenen un anonimat on “l’autoria” és donada per la mateixa protagonista, un ésser que necessita reconstruir-se com a dona, aquesta solitud i insatisfacció tan actual en un entorn urbà en ple segle XXI, una dona sense identitat amb trobades esporàdiques que van enterbolint un viatge sense retorn: voler ser ella mateixa.
Pot ser la sexualitat un crit d’auxili, d’aixecar la veu i el braç per reafirmar la vida? Pot el sexe amagar les ferides més profundes? L’abisme sovint es tenyeix d’un erotisme buit i banal on es demostra que el sexe mai és només sexe; són sentiments, emocions, records, compromís, llibertat, vincles que la protagonista anirà teixint per entendre la seva pròpia idiosincràsia, caminar per humanitzar el que havia estat deshumanitzat.
Inevitable la lectura masculina, la virilitat omnipresent i mai qüestionada, els estereotips que la cultura i la societat han creat del “mascle fort i protector”, aquell que sempre ha de ser hipersexual i catalitzador del desig i el sexe femení. Aquesta novel·la s’ha d’entendre com una reflexió, una crítica de la vella idea de l'alliberació de les dones amb el sexe, aquesta instrumentalització fàcil i obscena d’una reafirmació mal entesa.
Publicada inicialment el 2011 Najat El Hachmi ha fet amb aquesta novel·la una reescriptura exhaustiva amb canvis substancials com l’alliberament de la dona, la igualtat de gènere o les diferents formes d’entendre la sexualitat en una societat avançada. 'La caçadora de cossos' és al capdavall una eina per fugir d’ella mateixa, una estratègia per no involucrar-se en cap mena de lligam emocional i gaudir així d’una mal entesa llibertat anhelada, la metàfora inacabada, aquesta retrobada amb el més íntim i privat de nosaltres mateixos i com ens veuen als ulls dels altres.
Les Paraules del pleniluni se senten commovedores i empàtiques amb els sentiments aliens. Ens fan humans, generosos i sobretot humils en un univers canviant i sovint aclaparador. La pressió externa i social, les mateixes exigències professionals o laborals, els sentiments de pèrdua i identitat desemboquen en una infelicitat difícil d’assimilar.
Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980), investigador mèdic especialitzat en malalties infeccioses obre el seu cor de bat a bat amb una experiència personal colpidora: la depressió. La silenciosa i voraç malaltia que no entén de classes socials, estatus, professió, o ideologia. El metge infectòleg ens relata al llibre 'On neix la llum' (Columna, 2026) una vida marcada per una depressió crònica des de fa vint anys, la seva lluita contra l’alcoholisme i de com conviure amb una mare també depressiva va marcar la seva infantesa amb unes mancances emocionals determinants.
Un Oriol Mitjà que ens remunta a una infantesa difícil, i haver de desenvolupar una cuirassa per superar la por a la humiliació, rebuig o solitud, una infantesa i joventut d’una persona altament sensible i intel·ligent que va poder obrir-se camí i posicionar-se professionalment malgrat els infortunis. 'On neix la llum' és un clam, un exercici de generositat, el desig de compartir quelcom íntim i social alhora en una època en què les malalties mentals són malauradament l’origen de molta infelicitat i patiment, una grisor i una llum que sempre entrelluca, brolla, desitja ser protegida i escoltada.
Oriol ha pogut superar els seus traumes d’infantesa, el dolor de no haver pogut estar sempre estimat i acompanyat d’una mare també malalta i infeliç, i que passat el temps pot compartir les seves experiències colpidores a través d’aquest llibre amb un ànim regenerat i madur.
Les Paraules del pleniluni amb la literatura que també ens acosta al món amb ànima compassiva.
