La victòria d’Espanya al Mundial va provocar moltes celebracions. També va provocar una conversa que feia temps que tenia pendent.
Un amic de tota la vida, socialista i nacionalista espanyol, em va proposar quedar per posar-nos al dia. Feia temps que no ens vèiem i, com acostuma a passar, després de parlar de la família i la feina, vam acabar parlant de política.
Ell és el que fa unes dècades hauríem definit amb tota naturalitat com un xarnego de manual: fill i net d’immigrants espanyols, amb tota la família repartida per diferents punts de la península i amb una vinculació sentimental evident amb Espanya. Allà, enmig del nou embriac de nacionalisme espanyol, em deia convençut que jo també soc espanyol, que així ho diu el meu DNI i que, ens agradi o no, aquesta és la realitat.
És un argument que els independentistes hem sentit milers de vegades. Com si un document administratiu pogués determinar allò que un és o allò que un sent. Com si la identitat es pogués imposar per decret. En fi, paciència.
Aquesta vegada li vaig respondre una cosa molt senzilla. Que entenc perfectament que els xarnegos i els colons tinguin aquesta manera de veure el món. Tenen “abuelos”, cosins i una part important de la seva història familiar a Espanya. És normal que hi tinguin lligams emocionals. Ara bé, també han d’entendre que hi ha molts catalans que no tenim avis, tietes ni cosins a Espanya.
En el meu cas, de fet, tinc més família a França i a Mèxic que no pas a Espanya. Per això, quan arriba un Mundial de futbol, m’és fàcil i perfectament natural dir que jo no visc les victòries de la selecció espanyola com a pròpies. Ben al contrari. Per motius personals, familiars, culturals i també polítics, prefereixo sempre que perdi.
La conversa va continuar. Ell em va deixar anar una frase que també he sentit moltes vegades, que els catalans ens mirem massa el melic, que estem obsessionats amb la nostra identitat i que, en el fons, tenim un complex d’inferioritat.
Va ser en aquell moment quan vaig adonar-me que, probablement, passa exactament el contrari. La majoria dels catalans no ens sentim inferiors. Ens sentim privilegiats, i és lògic que sigui així perquè juguem a casa. Aquesta és la nostra terra, la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. No necessitem demostrar res a ningú perquè no vivim Catalunya com una idea prestada, sinó com la nostra realitat quotidiana.
Potser és precisament aquesta normalitat la que costa d’entendre des de determinats sectors del nacionalisme espanyol. Ja no cal despullar a cap feixista, ni a cap espanyolista ranci, és simplement fer obrir els ulls a qualsevol espanyol que diu que també és català. No ho és, és incompatible una cosa amb l’altre, i una cosa no és millor que l’altre.
Ens hem cregut el relat del nacionalisme espanyol, dels morts de fam, però també dels rics. Ells interpreten que qualsevol afirmació de catalanitat és una negació a Espanya, però en realitat, simplement és una afirmació del que som.
La identitat no s’imposa. Ni amb un DNI, ni amb una Constitució, ni amb una selecció de futbol per molt que alguns insisteixin. Al final, però, malgrat les discrepàncies, podem acabar les converses com les comencem, fent un cafè entre amics, amb un somriure i un copet a l’esquena. I això també és important. A la vida convé tenir amics de tots els colors polítics. Convé poder discutir, discrepar i dir-se les coses a la cara sense deixar de respectar-se.
Però també convé entendre que hi ha identitats que no es poden fabricar ni substituir. A Catalunya molts tenim clar que ningú mai no ens farà espanyols, passi el que passi o diguin el que diguin.
