Open Newswire

Any rere any, milers de joves, a vegades encara adolescents o infants, decideixen marxar sols del seu país i buscar un futur millor a milers de quilòmetres de casa seva. Molts d’ells han arribat a Catalunya, on l’expectativa d’una vida digna xoca amb una realitat crua: un sistema —sota l’empara de la llei d’estrangeria— que sovint no els protegeix, i els posa traves per accedir als drets humans bàsics. Sense una xarxa familiar o referents adults que els sostinguin, aquests joves sovint fan front a situacions molt complexes que dificulten el seu procés d’acollida, pas imprescindible per encetar així el futur que han imaginat.   Entre 2017 i 2020, més de 8.000 infants i joves van arribar sols a Catalunya. Les dades parlen per si soles: el 30,9% dels joves atesos pel Servei Municipal de Detecció i Intervenció de Barcelona es troben en situació de sensellarisme. Això repercuteix en altres drets, com l’educació i la salut, on un 56% no té targeta sanitària. També són significatives les dificultats per accedir a l’empadronament, un prerequisit d’accés als serveis públics.  A través de cinc joves del Sud Global que han arribat a Catalunya en els darrers anys, el projecte transmèdia del Social.cat ‘L’última frontera'. La lluita pels drets dels joves que migren sols’ analitza quina és la lluita diària a la qual han de fer front per gaudir dels drets més bàsics, com són el dret a migrar sense traves administratives, el dret a la salut, a l’habitatge, a l’educació i a la diversitat sexual i de gènere. Una lluita que compta, sortosament, amb el suport de moltes entitats catalanes que actuen com a puntal perquè els projectes d’aquests joves puguin tirar endavant.   L’Abdoulie, la Chaimae, el Nasser, la Lissa i l’Abdou ens expliquen de quina manera desafien les adversitats que han hagut de superar, i encara superen, per viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix. Tots ells estan travessant l’última frontera. El Social.cat us convida a travessar-la amb ells.    L’Abdoulie L. Marreh va deixar Gàmbia fa tres anys. Ara viu a Manlleu, Osona. Parla un català perfecte, fa voluntariat i està estudiant un graduat en educació secundària per a adults. Vol ser infermer  Autor/a:Tomàs González Carbó   Abdoulie, i el dret a migrar  La primera frontera amb la qual topen els joves és literal. Una frontera física, que un cop travessada, muta en lleis i traves administratives molt complicades. Els joves que migren sols, si no reben l’emparament de l’Estat per ser menors d’edat, queden durant anys sense una situació legal que els permeti llibertat de moviment i de treball a l’Estat, el que dificulta enormement els seus projectes personals i vitals.   Ho exemplifica bé l’Abdoulie L. Marreh, qui actualment està estudiant un graduat en educació secundària per a adults a Torelló, Osona. Vol ser infermer, per una vocació clara: ajudar les persones més vulnerables. Amb només 21 anys, aquest jove de Gàmbia té les coses clares. I va decidit a aconseguir-les. Tot i que no és gens fàcil per a l’Abdoulie. El seu procés migratori i posterior acollida ha passat per moments molt complicats, en els quals els seus drets han estat vulnerats.   Només tenia 18 anys quan va arribar a Canàries després d’un viatge de vuit dies de travessia en pastera. Quan arriba a terres espanyoles, comença a ensumar una altra realitat que està allunyada de les seves expectatives: a Europa, ell és un jove migrant en una situació administravia irregular. “Pensava que en tres o quatre mesos aconseguiria els meus papers i podria treballar i estudiar”, explica l’Abdoulie, però la realitat és ben diferent: tres anys després el jove encara no té regularitzada la seva situació.  Després de ser destinat a la Península, va passar de centre en centre sense poder decidir què volia fer, ni on, ni amb qui. Alguns dies dormir al ras va ser l’única alternativa. Finalment, el jove és traslladat a un centre per a joves migrats a Osona, on troba l’ajut d’alguns educadors socials que l’acompanyen a acomplir el seu somni: estudiar.     “Pensava que en tres o quatre mesos aconseguiria els meus papers i podria treballar i estudiar”, explica l’Abdoulie   Però com, quan la situació administrativa no es resol durant anys? “Cada cop van canviant les directrius i van afegint dificultats. I el que et funciona un dia amb uns joves, de cop i volta, reps una denegació per a un altre jove que has fet exactament el mateix procediment”, explica Gerald Llach, educador social i coordinador de Joves, un projecte d’inserció sociolaboral que es desenvolupa a Osona i que impulsa l’associació Tapís, i en el qual ha participat l’Abdoulie. L’arbitrarietat, les traves burocràtiques i les dificultats per aconseguir certs requisits per regularitzar la situació —estudis, feina, padró— són com un peix que es mossega la cua per a milers de joves.   “Vivim amb molt estrès perquè el procés administratiu és molt difícil i lent”, certifica l’Abdoulie. La urgència de qui pateix la manca de drets per una qüestió administrativa s’imposa a la lentitud d’una administració que no dona una resposta àgil i diligent. Tot i això, l’Abdoulie estudia, fa voluntariat, aprèn la llengua i va teixint vincles estables, amb una xarxa de persones i entitats que li donen suport en la seva acollida: “Jo soc un noi migrant que ve de fora que tinc molta sort de conèixer gent catalana que em donen facilitats, necessites gent en el teu entorn amb qui poder compartir les teves necessitats per avançar una mica. Però hi ha moltes persones que pateixen la mateixa situació que jo que no tenen aquesta oportunitat”, admet.     La marroquina Chaimae Benlemchkraf ensenya català i castellà a dones migrades al centre cívic del barri de Bonavista, Tarragona, on viu des del 2021. L’esclerosi múltiple que li han detectat des que viu a Catalunya, no l’atura en el seu objectiu: ajudar els altres  Autor/a: Tomàs González Carbó   Chaimae, i el dret a la salut  Per a la Chaimae Benlemchkraf, parlar de salut és parlar d’un procés d’aprenentatge constant. Procedent del Marroc, va arribar a Catalunya sense cap referent adult, l’any 2019, amb un visat d’estudiant i, enmig de l’adaptació a una nova llengua, una nova ciutat i una nova vida, va rebre un diagnòstic que ho canviaria tot: esclerosi múltiple. El camí fins a posar nom a la malaltia va ser llarg. “No t’ho diuen directament, has d’esperar molt”, recorda.  Entre visites, proves i derivacions, va passar més d’un any abans de saber què li passava. Avui continua sotmesa a controls mèdics constants, tractaments periòdics i una agenda marcada per les visites a especialistes. Malgrat les dificultats, reivindica el valor dels professionals que l’han acompanyada: “Hi ha metges que et diuen què tens i ja està. Però també n’hi ha que t’ho expliquen tot, i això és molt important per a mi”.  La seva experiència posa de manifest com la salut no depèn només de l’atenció mèdica. També està condicionada per l’habitatge, la mobilitat, les xarxes de suport o les barreres administratives. Durant dos anys va viure en una residència de joves menors d’edat tutelats per la Generalitat, situada al complex educatiu de la Laboral, als afores de Tarragona, un entorn que considera poc adequat per a una persona amb una malaltia crònica. “No és un entorn urbà. I si estàs malalta, no hi ha ningú que et pregunti res. És molt dur”, explica. Amb un 68% de discapacitat reconeguda, denuncia també les dificultats per accedir amb agilitat a l’atenció primària i la manca de recursos d’acompanyament per a moltes persones migrades que no dominen la llengua o desconeixen el funcionament del sistema sanitari.  Des de Regularización Ya, l’activista Paula Rossi alerta que aquestes situacions no són casos aïllats. Tot i que el dret a la salut és universal, assegura que moltes persones migrades es troben amb una “carrera d’obstacles” burocràtica i administrativa per accedir-hi. L’empadronament, la tramitació de la targeta sanitària, les barreres idiomàtiques o els prejudicis continuen dificultant l’atenció efectiva. Segons Rossi, encara avui es produeixen cobraments il·legals en serveis d’urgències i moltes persones renuncien a anar al metge per por o desconeixement dels seus drets.    “Jo estava lluitant per viure aquí. Al meu país d’origen no hi ha ni sistema de salut”, destaca la Chaimae   “Les persones en situació administrativa irregular viuen amb un temor constant i això fa que arribin tard als serveis sanitaris i amb la salut molt més deteriorada”, assenyala. Aquesta realitat és especialment perjudicial per a la salut mental dels joves migrats sols. Precisament, aquesta és una de les principals preocupacions de les entitats que treballen amb aquest col·lectiu. El mateix procés migratori, les experiències viscudes durant el trajecte, la incertesa administrativa o les dificultats per construir un projecte de vida propi poden tenir un impacte profund en el seu benestar emocional.   La Chaimae coneix bé aquesta realitat perquè, a més de conviure amb la malaltia, acompanya habitualment altres dones migrades del seu barri a fer gestions o a anar al CAP. Quan alguna d’elles no entén l’idioma, sovint fa de traductora improvisada. “Llavors sí que ens escolten una mica més”, diu. Per a ella, garantir el dret a la salut implica molt més que tenir accés a una consulta mèdica: vol dir trobar professionals que escoltin, sistemes que no excloguin i recursos que permetin viure amb dignitat. “Jo estava lluitant per viure aquí. Al meu país d’origen no hi ha ni sistema de salut”, recorda. Una frase que resumeix la distància entre el dret a la salut reconegut sobre el paper i les dificultats que encara afronten moltes persones per exercir-lo plenament.    La marroquina Chaimae Benlemchkraf ensenya català i castellà a dones migrades al centre cívic del barri de Bonavista, Tarragona, on viu des del 2021. L’esclerosi múltiple que li han detectat des que viu a Catalunya, no l’atura en el seu objectiu: ajudar els altres  Autor/a: Tomàs González Carbó   Nasser, i el dret a l’habitatge  Un dels drets més vulnerats actualment entre els joves que migren sols és l’accés a l’habitatge. Si per a joves amb xarxes familiars i situació administrativa regular ja és un repte, per als que migren sols accedir a una llar és un escull sovint infranquejable.   Per això, les situacions de sensellarisme d’aquests joves són habituals. Segons dades del Servei Municipal de Detecció i Intervenció de Barcelona, un 30,9% dels joves atesos que atenen es troben al carrer.   El Nasser Boudrikech és un dels joves que han migrat sols a Catalunya que no ha tingut més alternatives que passar per situacions de carrer i moltes dificultats per aconseguir un sostre on viure. El jove marroquí, després de viure en diferents províncies espanyoles, va arribar a Barcelona el 2021, amb la intenció de treballar per poder ajudar la seva família perquè les seves germanes poguessin estudiar al Marroc.   Els sis primers mesos els va passar a una furgoneta abandonada a la Zona Franca. Ell, igualment, va esforçar-se per estudiar l’idioma, i al temps, va accedir a una plaça en un alberg per a persones en situació de carrer. Allà comença a estudiar, i arriba a ser el primer de la seva classe en un PFI d’Electricitat.   Però trobar un pis on viure esdevé impossible, i per això truca a la porta de Migrastudium i la seva Xarxa d’Hospitalitat. Allà entra a viure en diferents recursos de l’entitat: pisos compartits, cases de famílies acollidores... Tot i que la seva situació legal es va resolent i troba una feina, triga anys en poder emancipar-se per si sol. I és que a banda de totes les dificultats —tenir feina, nòmines, documents— encara ha de lidiar amb un altre mur: el racisme immobiliari.     “Truques per un pis i et pregunten per l’origen. L’endemà et diuen que ja està llogat”, denuncia el Nasser   “Truques per un pis i et pregunten per l’origen. I clar, directament, no et diuen que no, però sempre hi ha barreres i entens que no em deixaran aquest pis. Et diuen, et truco demà i demà et diuen que ja està llogat”, admet el noi. Una discriminació que el jove ha viscut “moltes vegades”, diu. “No només trucades, també missatges. Et pregunten pel teu nom, de quin país ets. A vegades et diuen, si ets d’aquest país o d’aquest altre, no”.  Una realitat que no només afecta el Nasser, sinó a molts altres joves migrats sols. Ho corrobora Lucía Mendoza Palomar, responsable de la Xarxa d’Hospitalitat de Migrastudium. “Ens passa amb els joves que estan a la xarxa. En el moment de la sortida, quan ja tenen la situació administrativa regularitzada, feines estables, i un contracte de feina i ingressos que poden provar, quan es posen a buscar habitació o pis de lloguer, es troben amb moltíssimes negatives que comencen en dir el seu nom o quan els hi veuen la cara”, sosté Mendoza.  Està d’acord David Vázquez, educador social i responsable del projecte Joves Migrants Sols de Càritas Diocesana de Barcelona. “La realitat és que si no tenen una bona xarxa, que normalment és d’amics de la mateixa comunitat o coneguts, costa molt trobar un pis. Fa dos anys que no veig que cap jove hagi aconseguit llogar un pis”, assegura l’educador.  El Nasser fa set anys que va arribar a l’Estat espanyol. Fa pocs mesos, per primera vegada, ha trobat, a Vallirana, una casa que pot anomenar llar. “Per a mi era un somni viure en un lloc així, tranquil i amb muntanyes. Un lloc on puc fer moltes coses que m’agraden. Estic molt a gust a casa”.     Lissa Fuentes lluita pels drets de les persones LGTBIQ+. Tot i ser perseguida al seu país, Cuba, per ser una dona trans, l’Estat espanyol va denegar la seva sol·licitud d’asil després de quatre anys esperant la resolució  Autor/a: Tomàs González Carbó    Lissa, i el dret a la diversitat sexual i de gènere  La Lissa Fuentes va marxar de Cuba amb 21 anys perquè, per la seva condició de dona trans, començava a ser perseguida per la policia. Després d’un periple d’anys a Moscou, ja que no podia entrar a Europa amb passaport cubà, aconsegueix arribar a Barcelona, ciutat que per ella era referent en polítiques LGBTIQ+.   Tot i que el seu procés de transició va ser acompanyat des de Trànsit d’una forma molt respectuosa i satisfactòria, la noia va haver de lluitar per poder estar legal al país. Malgrat que va demanar asil a l’Estat espanyol per la persecució a la qual havia estat sotmesa al seu país, quatre anys després d’iniciar el procés li arriba una notificació en la qual li comuniquen la denegació de la sol·licitud.   “Va ser un cop dur, ja que jo pensava que l’acceptarien. No m’ho esperava. La meva història era real, amb proves i evidències. Sempre dic que tinc aquesta espina clavada. Va ser un sotrac molt complicat, no li desitjo a ningú”, lamenta. Per sort, mentre esperava la resolució d’asil, la Lissa va teixir una bona xarxa: va formar-se, va apropar-se a moltes entitats socials que la van ajudar a defendre els seus drets i finalment, va aconseguir el permís de residència i treball per arrelament.     “Va ser un cop dur, ja que jo pensava que l’acceptarien”, admet la Lissa, sobre la denegació de la seva sol·licitud d’asil   La Lissa actualment és tècnica de l’entitat ACATHI, referent en la lluita dels drets de les persones migrades LGTBIQ+, des d’on ajuda a qui, com ella, arriba a Barcelona buscant el dret a la diversitat sexual i de gènere negat a molts països. “Soc la primera que ells veuen quan entren per la porta. Jo també he estat en aquell costat, picant porta a porta. He anat a menjadors socials, he dormit en albergs, he rebut ajudes de menjar. No em fa pena dir-ho. I tracto d’encaminar a aquestes persones de la mateixa manera que em van encaminar a mi”, explica la Lissa.   Segons Rodrigo Araneda, president d’ACATHI, les polítiques migratòries dels governs europeus són, en general, restrictives, la qual cosa genera una “desprotecció” de les persones que arriben sol·licitant asil. “Són aquestes persones les que haurien d’estar cobertes des del principi. Però moltes vegades tenen un període d’espera molt llarg, en el qual es generen vulnerabilitzacions i revictimitzacions. Moltes persones acaben en situació de carrer o altres situacions que compliquen la seva incorporació als programes d’acolliment”, resumeix.  A més, Araneda posa el focus en què les persones LGTBIQ+ migrants pateixen circumstàncies que necessiten una atenció especial en termes de coneixement de les seves realitats, per garantir “un espai segur perquè realment puguin treballar amb tranquil·litat la sol·licitud d’asil”, una qüestió que moltes vegades no es té en compte. “La protecció d’aquestes persones queda a la sort que els treballadors que els atenen tinguin una perspectiva específica i això vol dir que no es té en compte estructuralment una atenció especialitzada sobre el col·lectiu LGTBIQ+”, critica.     Abdou Diallo va deixar Guinea per buscar millors oportunitats de futur. Ara viu a Ciutat Meridiana, ha estudiat múltiples cursos i espera que es regularitzi aviat la seva situació administrativa per buscar feina i poder treballar  Autor/a: Tomàs González Carbó      Abdou, i el dret a l’educació i el treball  Per a l’Abdou Diallo, arribar a Barcelona complia dos objectius clars: poder estudiar per aconseguir un futur millor, la qual cosa no era possible al seu país, Guinea; i viure a la ciutat que sempre havia somniat, ell que és seguidor del Barça.   Però per aconseguir-ho, l’Abdou, que només té 20 anys, ha passat moments de molta angoixa: quatre anys després de la seva arribada a l’Estat ha aconseguit un permís d’arrelament per formació, el que inclou un permís de residència però no de treball.   Això el té lligat de peus i mans: ha fet cursos de formació de tota mena, però no són formals ni oficials, i a més, no pot treballar. Una situació que transita amb paciència, però que li esgota els ànims. “Estàs menjant i estudiant, però si no tens feina ni papers, no estaràs feliç”, diu l’Abdou, sobre la seva situació actual: viu en un pis de la Fundació Bayt al-Thaqafa a Ciutat Meridiana amb altres dos joves migrats sols. Està tranquil després d’anys d’entrar i sortir de diferents recursos, però el noi vol avançar: vol tenir autonomia econòmica, poder treballar, formar-se millor, i prosperar.  Que l’Abdou encara no pugui accedir a un permís de treball té una causa legal que evidencia el maltractament i les traves que les administracions infereixen als joves migrats sols. L’Abdou, que va arribar amb 16 anys a les Illes Canàries en pastera després de 19 dies travessant l’oceà, va ser sotmès a la prova de determinació d’edat —més coneguda com la prova del canell— malgrat que el seu passaport indicava que era menor d’edat. Tot i que aquesta prova compta amb denúncies de moltes organitzacions per la seva falta de fiabilitat i de garanties jurídiques, Fiscalia va determinar que era major de 18 i, per tant, va quedar fora de la protecció i l’accés als drets que, com a menor d’edat  li pertocaven.     “Estàs menjant i estudiant, però si no tens feina ni papers, no estaràs feliç”, diu l’Abdou   L’Anna Coca, educadora social de la Fundació Bayt al-Thaqafa i referent de l’Abdou, sap que la frustració d’aquests joves es podria mitigar molt si les administracions facilitessin l’acollida i la inclusió dels joves: “La pregunta no és si volen estudiar o no, sinó si el nostre sistema realment els està donant les condicions mínimes perquè puguin fer-lo. Un jove d’aquí pot triar el seu futur, ells han de triar com sobreviure”, determina Coca.    Acabar amb les fronteres i no defallir en l’intent  Tots aquests joves exemplifiquen a la perfecció les dificultats que viuen els milers de persones que arriben sense referents adults a Catalunya. Són anys de manca de drets, de frustració, de neguits i, sovint, de malviure. Una realitat que, sense el suport i l’acompanyament de moltes entitats d’aquest país, encara seria molt més dura.   Aquests joves, que passats uns anys estan aconseguint amb perseverança i molta resiliència teixir-se un futur millor, són ja part d’aquesta societat que sovint els ha estigmatitzat i els ha utilitzat com a boc expiatori del deteriorament del benestar social. “Quan veiem polítiques negacionistes o criminalitzadores el resultat és un còctel Molotov. I, en canvi, quan mirem a la persona com una oportunitat el resultat és un altre”, opina l’educador David Vázquez.   Les oportunitats que brinden a la resta de la societat —joves amb valors, amb empenta, amb ganes de construir futurs millors en la seva terra d’acollida, Catalunya— i les que tots buscaven per a si mateixos —la Lissa per poder ser qui era; l’Abdoulie per poder estudiar; el Nasser per ajudar les seves germanes; l’Abdou per poder treballar i la Chaimae per no haver de sotmetre’s a una vida que no desitjava— són el reflex que l’acollida dels joves que han migrat sols pot ser exitosa. Caldria, però, que administracions, que emparen les lleis d’estrangeria injustes, i aquells que alcen la veu contra aquests joves, canviïn la mirada i puguin enderrocar l’última frontera, la que ha fet que durant tants anys aquests joves hagin viscut sense garantia de drets.  (Et convidem a conèixer millor el projecte transmèdia 'L’última frontera', així com ampliar les històries dels nostres testimonis: l’Abdoulie, la Chaimae, el Nasser, la Lissa i l’Abdou; també pots escoltar el pòdcast del projecte a Spotify i Ivoox)

ജോലിചെയ്തിരുന്ന സ്ഥാപനത്തിൽനിന്ന്‌ വ്യാജ പർച്ചേസ് ഓർഡർ ചമച്ച്‌ തമിഴ്‌നാട്‌ സ്വദേശിയും ഭാര്യയും ചേർന്ന്‌ 18.53 ലക്ഷം രൂപ തട്ടിയെന്ന പരാതിയിൽ കേസെടുത്തു.

அமைப்பு விதிகள் தோழர்களிடம் விளக்கப்பட்டு கிளை மாநாட்டில் ஒருமனதாக ஏற்றுக்கொள்ளப்பட்டது. அடுத்ததாக, புதிய கிளை நிர்வாகிகள் ஒருமனதாகத் தேர்ந்தெடுக்கப்பட்டனர். கிளைச் செயலாளராக தோழர் கதிர், கிளை இணைச் செயலாளர்களாக தோழர் ரிசி மற்றும் தோழர் சத்யா ஆகியோர் ஒருமனதாகத் தேர்ந்தெடுக்கப்பட்டனர்.

Posar-se el davantal, embrutar la cuina i acabar menjant una truita una mica torta. Cuinar amb els fills no sempre és ràpid ni pràctic, però pot convertir-se en una de les millors estones per compartir, aprendre i desconnectar de les pantalles. "Avui què sopem?". Aquesta és, probablement, una de les preguntes que més es repeteixen a qualsevol casa amb criatures. Pensar els menús, anar a comprar, preparar el menjar i aconseguir que tothom mengi sense protestar pot convertir-se en una autèntica gimcana diària. Però, i si, de tant en tant, deixéssim de veure la cuina com una obligació i la convertíssim en un espai per estar junts? Cuinar amb els fills pot semblar una mala idea quan vas amb presses, tens la cuina petita o acabes de netejar el terra. És veritat: hi haurà farina per tot arreu, alguna closca d'ou que acabarà dins del bol i més d'un "jo ho vull fer!". Però, darrere d'aquest petit caos, hi ha una oportunitat per aprendre, conversar i passar una bona estona en família. I no cal ser un xef professional ni preparar receptes complicades. De vegades, fer una pizza casolana o preparar una amanida ja és més que suficient.   Aprendre sense adonar-se'n La cuina és una mena de laboratori domèstic. Mentre remenen, tallen, pesen o barregen ingredients, els nens estan aprenent constantment, encara que no ho visquin com una classe. Mesurar la farina els ajuda a familiaritzar-se amb les quantitats. Comptar ous o repartir racions els permet practicar habilitats matemàtiques. Seguir els passos d'una recepta els ensenya a concentrar-se i a entendre que les coses sovint requereixen un ordre. I això no és tot. Cuinar també és una manera d'afavorir la motricitat fina, la coordinació i la capacitat de seguir instruccions. Però el més interessant és que tot aquest aprenentatge passa sense fitxes, sense exàmens i sense haver de dir-los "això t'anirà bé per al futur".   Un consell Deixa que siguin ells qui pesin els ingredients, remenin la massa o decorin les galetes. Potser el resultat no serà perfecte, però l'objectiu no és guanyar un concurs de cuina.   Més autonomia i menys "mama, fes-m'ho tu" "No sé fer-ho". "Ajuda'm". "Tu ho fas millor". Són frases habituals quan els nens s'enfronten a una tasca nova. A la cuina, però, tenen l'oportunitat de descobrir que poden fer moltes més coses de les que es pensen. Parar taula, rentar les verdures, preparar un entrepà o elaborar una amanida són tasques senzilles que els permeten assumir responsabilitats.  A mesura que creixen, poden participar en receptes més elaborades, planificar què cal comprar o preparar un àpat gairebé sols, sempre que sigui adequat a la seva edat i amb les mesures de seguretat necessàries. El secret és no córrer a fer-ho tot nosaltres. Sí, potser trigaran el doble. Sí, probablement embrutaran més. Però també aprendran.   Un consell En lloc de dir "Aparta, que ja ho faig jo", prova amb "Vols que t'ensenyi com es fa?". Acompanyar no és el mateix que substituir.   Una estona sense pantalles… i amb conversa En moltes famílies, els dies passen entre extraescolars, deures, feina i pantalles. Quan arriba el vespre, tothom està cansat i sovint costa trobar una estona per parlar amb calma. La cuina pot ser un bon punt de trobada. Mentre es renten els tomàquets o s'espera que el forn s'escalfi, apareixen converses que potser no sorgirien asseguts davant d'una taula. Com ha anat l'escola? Què ha passat amb aquell amic? Què li agradaria fer el cap de setmana? No cal preparar una entrevista ni buscar temes profunds. De vegades, parlar de qualsevol ximpleria és precisament el que fa que els fills se sentin còmodes. I amb els adolescents? També funciona, encara que potser cal trobar el moment adequat. Preparar plegats el sopar o demanar-los que triïn una recepta pot ser una manera de compartir temps sense forçar una conversa.   Un consell Deixa el mòbil a una banda mentre cuineu. No cal convertir-ho en una norma rígida, però sí en una oportunitat per estar presents.   Menjar millor comença abans de seure a taula Si els nens participen en la preparació dels àpats, és més fàcil que descobreixin què hi ha darrere del menjar que arriba al plat. Tocar els ingredients, olorar les espècies, veure com canvia una verdura quan es cou o descobrir fruites que no havien tastat són experiències que poden despertar la curiositat. Això no garanteix que de sobte mengin de tot. Hi haurà qui continuarà apartant els pebrots de la pizza o qui no voldrà ni veure el bròquil. I no passa res. L'objectiu no hauria de ser obligar-los a menjar determinats aliments, sinó oferir-los oportunitats per conèixer-los i experimentar-hi sense pressions. La relació amb el menjar es construeix amb temps, no amb una cullerada més "perquè sí".   Un consell Deixa que triïn entre dues verdures, que proposin una recepta o que ajudin a preparar un aliment nou. Participar en les decisions pot fer que se sentin més implicats.   Treballar en equip, també entre fogons "Jo poso els plats". "Tu remena". "Qui s'encarrega de la salsa?". Cuinar en família implica repartir-se les feines i entendre que el resultat depèn de la col·laboració de tothom. És una manera pràctica de treballar valors com la responsabilitat, la paciència i el respecte pels altres. També permet parlar d'un aspecte que sovint queda en segon pla: mantenir una llar requereix temps i esforç. Els nens poden descobrir que preparar el sopar no és una tasca que apareix feta per art de màgia, i que endreçar la cuina també forma part de l'àpat.   Un consell Repartiu les tasques segons l'edat. Un pot rentar els plats, un altre recollir els estris i un altre parar taula. I, sobretot, que no siguin sempre els mateixos qui ho facin tot.   El repte del sopar Proposeu als nens més grans o als adolescents que triïn una recepta i organitzin el sopar amb la vostra ajuda. Una bona manera de fomentar l'autonomia. I si la cuina acaba feta un desastre? Aquesta és la part que sovint no surt a les fotos de les xarxes socials: la farina escampada, els estris per rentar i una recepta que no ha sortit com esperàvem. Per això és important ajustar les expectatives. Si decidim cuinar amb els fills, hem d'assumir que no serà igual que fer-ho sols. Hi haurà més temps, més embolic i potser algun petit accident. La solució no és convertir l'activitat en una classe de disciplina, però tampoc deixar de banda les normes. Cal explicar què poden fer, quins estris poden utilitzar i quines precaucions han de prendre. I, un cop acabat, recollir plegats. La cuina no ha de quedar perfecta. El que importa és que l'estona compartida hagi valgut la pena.

La crisis del acceso a una casa ha pasado en pocos días de la protesta social a ocupar el centro del debate político. El caso de Maricarmen, las movilizaciones y el rechazo parlamentario a los decretos del Gobierno han acelerado una discusión que afecta a millones de personas. La cuestión ahora es si esta nueva prioridad puede traducirse en un cambio político duradero.

2026 жылы Ресейдегі ең ауқатты адамдар соғыс кезіндегі «өтеусіз жарна» ретінде Ресей бюджетіне 471 миллиард рубль немесе 5,6 миллиард доллардан астам қаражат аударды. Бұл сома үкіметтің барлық шығынының 1%-дан астамын өтейді. Reuters есептеуінше, ірі бизнестің ақшасынсыз Ресейдің бюджет тапшылығы қазіргі уақытта ЖІӨ-нің 3,4%-ын құрайтын еді. Қазір бұл көрсеткіш ЖІӨ-нің 3,2%-ын немесе 7,3 триллион рубльді құрап отыр Жарна мәселесі наурыз айында Ресей президенті Владимир Путин мен ресейлік...

Maria Barbal és una de les autores més rellevants i llegides de la literatura catalana contemporània. Amb una obra marcada per la memòria, l’arrelament al territori i l’atenció als canvis socials, ha construït un univers literari que ha emocionat generacions de lectors i ha traspassat fronteres. A 'Paraules per al silenci', Carme Arenas traça un retrat complet de la trajectòria vital i literària de l’escriptora, des de la infantesa al Pallars fins a la seva projecció internacional. A través d’un recorregut per les diferents etapes de la seva vida i una lectura aprofundida de les seves obres, el llibre revela les experiències, els paisatges i les inquietuds que han alimentat una de les veus més personals de les nostres lletres. Una aproximació rigorosa i alhora propera que permet entendre millor tant l’obra com l’autora que hi ha darrere de novel·les imprescindibles com 'Pedra de tartera'.   Biografia de l'autora Carme Arenas i Noguera (Granollers, 1954), filòloga i historiadora de l’art, és escriptora, traductora i editora. Especialista en literatura catalana contemporània, ha dedicat una part important de la seva trajectòria a l’estudi i la divulgació de l’obra dels grans autors i autores de la nostra literatura. Traductora d’autors com Italo Svevo, Italo Calvino o Umberto Eco, i guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de traducció, és també una de les principals coneixedores de l’obra de Maria Barbal, a qui ha seguit i estudiat durant dècades. Aquesta llarga relació literària i personal culmina en 'Paraules per al silenci', una aproximació rigorosa i alhora íntima a una de les veus fonamentals de la literatura catalana contemporània.

د امریکا د متحدو ایالتونو د بهرنیو چارو وزارت د شنبې په ورځ [اکټوبر ۳مه] د امریکا غږ د افغانستان څانګې د یوې پوښتنې په ځواب کې پر هېوادونو غږ کړی چې د ترهګرو ډلو سره په خپل چلند کې له "احتیاطه" کاري واخلي.

El ataque contra el piloto de un avión de Flydubai ha dejado de ser únicamente un caso de violencia dentro de una cabina. Las informaciones sobre el historial profesional del copiloto han añadido una nueva dimensión a una investigación que todavía debe determinar qué ocurrió exactamente y, sobre todo, por qué.

കരിങ്കൊടി കാട്ടുന്നത് എങ്ങനെ പ്രതിഷേധമാകുമെന്നും പൊലീസ് ഇറങ്ങരുതെന്ന് പറഞ്ഞിട്ടും താൻ പുറത്തിറങ്ങിയതാണ് പ്രശ്നമായതെന്നും കെ എം ഷാജി പറഞ്ഞു

Юлия Мендель, которая два года проработала пресс-секретарем Владимира Зеленского, продолжает пиарить свою книгу о политике и дает интервью ультраправым блогерам и СМИ. Она уже дважды говорила с MAGA-блогером Такером Карлсоном, заявляя: Зеленский — зло, которое "на камеру изображает плюшевого мишку"

Новая порода овец из Кыргызстана вызывает ажиотаж по всей Центральной Азии: за животных готовы платить огромные суммы, пишут Азаттык.Азия Арашанскую породу овец официально зарегистрировали в апреле 2021 года. С тех пор цены на этих животных стремительно растут, а фотографии гигантских баранов стали вирусными в социальных сетях. В 2023 году одного племенного барана этой породы продали за $150 тысяч, и с тех пор ценники, по имеющимся данным, идут вверх. На ярмарке овец в апреле молодого...

Настоящее Время поговорило с музыкантом, драматургом и режиссером Алексеем Паперным о его эмиграции, постепенном исчезновении свободы в России, "хозяевах жизни", ностальгии, поддержке Украины и жизни в "депрессивной Грузии". А также – об искусстве, пьесе "Что-то случится", срыве съемок фильма и новом альбоме. — Вы уехали из России в 2022 году после начала полномасштабного вторжения в Украину, осели в Грузии, но много ездите по миру: Израиль, Америка, Европа. То есть вы фактически, как герой...

В Сербии, незадолго до объявления новых выборов в парламент, была зарегистрирована новая партия, "Партия русско-сербского единства". Официально она якобы представляет интересы русскоязычных в Сербии – что дает ей возможность пройти в парламент по облегченной процедуре, как и другим партиям нацменьшинств. Однако собеседники Радио Свобода выразили сомнения в том, что новая партия имеет реальные связи с русскоязычной эмигрантской общиной в Сербии, многие члены которой бежали от Кремля. Зато...