Quan Puigdemont diu "L'amnistia és europea, la repressió és espanyola" fa que la seva covardia sembli una heroïcitat, i que la reconciliació que en el fons busca ‒i que blanqueja a través d'Europa‒ soni com un desafiament. La trampa és tan grollera com retòricament refinada, i ve del fet de col·locar 'amnistia i repressió' en dos bàndols oposats, quan en realitat totes dues coses vénen del mateix lloc. D'Espanya vam rebre el cop de bastó ‒gens metafòric, perquè els cops de porra van obrir molts caps‒ i és Espanya qui ens pot 'amnistiar' gairebé deu anys després d'haver-nos portat malament. Aquest és el marc que ens intenten vendre uns i altres; el marc de fer-te empassar la derrota com si ells no hi haguessin tingut res a veure, com quan Junqueras diu que "La democràcia està en joc" després d'haver cedit a Madrid els vots i les urnes que els ciutadans havíem defensat amb el cos. De trampes retòriques els últims deu anys n'hem vist mil i una, i les hem denunciat totes en articles, conferències, taules rodones i pòdcasts.
Aquesta feina ja l'hem fet. Els polítics vells continuen fent trampes, certament, però avui hi ha un milió de catalans que, sense necessitat de saber exactament on rauen, ensumen els seus trucs; ja no els compren. El gruix del país és abstencionista o bé vota, sàviament, Orriols, que és l'única política viva i amb voluntat de poder real ‒és a dir, no autonòmic. Això vol dir que la feina de denúncia pública, d'atac constant a cop de tuit i cop d'article contra Puigdemont, Junqueras i tota la tropa de polítics que no van ser capaços de defensar la independència, ja no és tan necessària. Jo vaig fer-ho durant anys. Primer des de Dinamarca, explicant en temps real què passava a les delegacions a través de les xarxes i en una sèrie d'articles. Després des de Barcelona; des del meu compte de Twitter, des del meu bloc, des de 'Vilaweb' ‒fins que me'n van fer fora per un article on denunciava el col·laboracionisme de Torra‒ i des de 'Racó Català'. Durant anys això va ser necessari no només per evitar que els responsables de la presa de pèl del 2017 explotessin amb èxit la carta cínica de l'exili i la presó, sinó també que petits successors com Torra o Aragonès n'agafessin impunement el relleu.
Ara, en canvi, és moment de documentar de manera sistemàtica i unificada tot el que va passar a Diplocat i a la Delegació de la Generalitat a Dinamarca, per evitar que en un futur se'ns manipuli la història. Tot i la quantitat de dades que n'he publicat durant anys en articles de premsa, a les xarxes socials i al #DietariExteriors, m'adono que la memòria col·lectiva és curta. Posaré dos exemples il·lustratius. Fa un parell d'anys, quan jo ja tornava a viure a Copenhaguen, vaig rebre una invitació de la persona que havia agafat el relleu de Guardiola a la nova delegació de Suècia: "A la delegada li agradaria convidar-te a dinar", va dir-me un mitjancer. La petició em va semblar estrambòtica, sobretot pels trets que jo havia disparat públicament no només contra l'anterior delegació (no cal ni dir) sinó també contra l'actual, reoberta sota el 155. Va resultar que la Montserrat Riba i el seu noiet, tots dos amb aire mongil, volien els meus contactes. "En tens tants, oi? Podríem fer tantes coses junts!" va dir-me ella, que no havia parat de somriure en tot el dinar. Quan li vaig dir que això tenia un preu, es va ofendre. Barra o ignorància? Vaig sortir del restaurant amb un punt de dubte i amb la seguretat que, sobre les delegacions, encara no ho havia dit tot.
L'altre exemple és més recent i la barra no hi juga cap paper. Fa pocs mesos vaig tornar a rebre una petició, aquest cop de Catalans DK (la comunitat catalana de Copenhaguen), on em demanaven autorització per passar el meu contacte a l'ambaixada espanyola. "És que estan fent una base de dades d'escriptors i periodistes residents a Dinamarca". Em vaig quedar gelada. Va venir-me al cap una escena del matí del 28 d'octubre del 2017: el president de Catalans DK d'aquella època, que és jurista, intentava fer entendre a la delegada Guardiola que no ens podien clausurar la delegació: "som en territori danès, Francesca" li deia, "aquí la Guàrdia civil no hi pot entrar, per més que us amenacin". Vaig recordar l'article que 'El Español' havia publicat unes setmanes després, quan a la Delegació ja només hi quedava jo; un article on m'amenaçaven indirectament de part del ministeri de Dastis. ¿No en sabia res, l'actual comunitat catalana, del que havia passat feia només sis o set anys? L'anècdota, amb el seu punt distòpic, va bé per veure amb quina rapidesa el temps s'empassa tot el que troba ‒sobretot quan no tens altaveu oficial.
Documentar bé contra l'oblit és difícil, però tinc l'avantatge que ho guardo tot. Des de la clau i el codi de l'antiga Delegació a Copenhaguen fins a documents legals. Guardo tots els dossiers de les missions de Diplocat, centenars de correus electrònics i fotografies, agendes, notes i els meus dietaris. És important fer-ho públic de forma ordenada, per fixar els termes del col·laboracionisme amb el 155 i també per desmentir tòpics com ara que "no hi havia res preparat". En altres departaments no ho sé, però en l'àmbit internacional de feina se n'havia fet molta, sobretot des de Diplocat. També serà útil, em penso, per recordar coneixements bàsics que teníem fa deu anys i que avui sembla que haguem oblidat. A la Barcelona del 2016, Liah Greenfeld omplia el CCCB i tothom se l'escoltava quan ens deia que el nacionalisme català ho té tot per construir un país cívic, perquè fa èmfasi en una llengua i cultura d'arrels profundes i alhora dóna llibertat a l'individu per formar-ne part, vingui d'on vingui. És exactament la mena de nacionalisme que practica Orriols; tothom és benvingut a integrar-se a la nostra cultura i a contribuir-hi, de la mateixa manera que ets ben lliure de rebutjar-la ‒però aleshores òbviament no en formes part, i no pots pretendre que se't consideri català.
Deu anys no són gaires però segons com poden ser una eternitat, especialment quan s'ha patit un procés com el nostre. No d'independència, sinó de degradació i buidatge polític. Contra l'amnistia i altres manipulacions, és hora de recollir evidències, posar-les en filera i publicar-les.
