Al Institut d'Estudis Catalans han trobat la quadratura del cercle: una llengua que desapareix amb una elegància impecable i, sobretot, amb el nom perfectament debatut.
Perquè és això, al capdavall: el català pot estar en retirada a tot arreu, però que ningú no gosi dir-ne malament el nom. Aquí sí que hi ha línies vermelles. Aquí sí que hi ha dignitat. Que la llengua sigui residual? Bé. Que sigui jurídicament feble? També. Però que algú la bategi d’una manera no consensuada? Això ja seria la barbàrie.
I mentrestant, en paral·lel —com qui no vol la cosa—, es va duent a terme l’altra gran obra: convertir el català en una mena de gasòfia lingüística. Tot més fàcil, més pla, més tou. Menys excepcions, menys estructura, menys nervi. Una llengua que no exigeixi res, que no incomodi, que no faci mandra… que no es parli.
És un projecte d’una coherència brutal: si la gent no la parla, potser és que era massa complexa. Així que solucionem-ho: traguem-li complexitat fins que ja no hi hagi res a aprendre. I, si cal, res a dir.
La paradoxa és magnífica. D’una banda, un debat gairebé teològic sobre el nom de la llengua, com si estiguéssim decidint el títol d’una obra mestra immortal. De l’altra, una pràctica constant de rebaixa, simplificació i domesticació, com si la llengua fos un producte defectuós que cal adaptar a un consumidor que, en realitat, ja ha marxat de la botiga.
És alta artesania del fracàs.
S’està aconseguint una cosa extraordinària: una llengua cada cop més fàcil de no fer servir. Més accessible a ningú. Més correcta en abstracte i més irrellevant en concret. Una llengua que no posa obstacles… perquè tampoc no ocupa espai.
I tot això amb una seriositat admirable. Amb informes, ponències, comissions. Amb aquella gravetat tan característica de qui està convençut que el problema central és si diem “català”, “valencià” o “sistema lingüístic X”, mentre el sistema —diguem-li com vulguem— es va desfent com un terròs dins d’un cafè que ja ningú no beu.
Potser el pla és aquest: quan ja no quedi ningú que el parli, podrem afirmar, amb una tranquil·litat absoluta, que almenys sabíem perfectament com s’havia d’anomenar i que, a més, era facilíssim.
Una llengua ideal: sense conflictes, sense parlants i amb el nom impecable.
Una obra mestra de l’autodestrucció assistida.
