7 minutes
പാർലമെന്റ് വർഷകാല സമ്മേളനത്തിന്റെ മൂന്നാം ദിനത്തിലും ഇരുസഭകളും പ്രക്ഷുബ്ധമാകാൻ സാധ്യത.
പാർലമെന്റ് വർഷകാല സമ്മേളനത്തിന്റെ മൂന്നാം ദിനത്തിലും ഇരുസഭകളും പ്രക്ഷുബ്ധമാകാൻ സാധ്യത.
7 minutes
നമ്മുടെ കുട്ടികളുടെ തലച്ചോറുകൾ വിൽക്കാനുള്ളതല്ല, അത് അമേരിക്കൻ പ്ലാറ്റ്ഫോമുകൾക്കോ ചൈനീസ് അൽഗോരിതങ്ങൾക്കോ വിട്ടുകൊടുക്കാൻ കഴിയില്ല
നമ്മുടെ കുട്ടികളുടെ തലച്ചോറുകൾ വിൽക്കാനുള്ളതല്ല, അത് അമേരിക്കൻ പ്ലാറ്റ്ഫോമുകൾക്കോ ചൈനീസ് അൽഗോരിതങ്ങൾക്കോ വിട്ടുകൊടുക്കാൻ കഴിയില്ല
12 minutes
L’Estat espanyol ha aconseguit convertir una llei d’amnistia en una nova fase del càstig. És una proesa notable. La norma es va aprovar precisament per extingir les conseqüències penals, administratives i comptables relacionades amb el procés independentista, però dos anys després encara discutim si pot beneficiar algunes de les persones que van provocar que fos necessària. L’amnistia existeix, és vigent, ha superat el Tribunal Constitucional i ara també el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Només li falta aquest petit detall administratiu que sovint dificulta les lleis a Espanya: que els jutges encarregats d’aplicar-la decideixin aplicar-la. El TJUE va concloure el 16 de juliol que el dret europeu no s’oposa a la llei d’amnistia. També va descartar que les despeses vinculades al referèndum haguessin perjudicat els interessos financers de la Unió Europea mitjançant aquella imaginativa teoria segons la qual una Catalunya independent hauria reduït en el futur les aportacions espanyoles al pressupost comunitari. Una independència que no es va produir generava, per el que sembla, unes pèrdues futures que tampoc no es van produir. El dret penal havia entrat ja en el terreny de la ciència-ficció pressupostària, però Luxemburg ha tingut la descortesia de demanar que els perjudicis econòmics existeixin abans de castigar-los. El tribunal europeu també ha rebutjat que la normativa comunitària contra el terrorisme impedeixi l’amnistia dels CDR, sempre que els actes no hagin provocat intencionadament vulneracions greus dels drets humans. En definitiva, Europa ha anat tancant les portes jurídiques que alguns tribunals espanyols havien obert amb l’esperança que darrere aparegués, per fi, una prohibició europea de l’amnistia. No hi era. Quin disgust. Això no significa que el TJUE hagi ordenat directament retirar l’ordre de detenció contra Carles Puigdemont. Les qüestions resoltes procedien del Tribunal de Comptes i de l’Audiència Nacional, i correspondrà als tribunals espanyols aplicar-ne les conseqüències als casos concrets. Però Luxemburg sí que ha desmuntat un dels arguments utilitzats per el Tribunal Suprem per negar l’amnistia als dirigents independentistes condemnats o processats per malversació: la suposada afectació dels interessos financers europeus. No passa res. En queda un altre. Fonts del Tribunal Suprem han avançat que Pablo Llarena no preveu retirar l’ordre de detenció contra Puigdemont perquè considera que la sentència europea no altera l’altra justificació emprada: l’existència d’un presumpte benefici personal de caràcter patrimonial. Cal remarcar que, de moment, no parlem d’una nova resolució judicial de Llarena, sinó de la posició transmesa per fonts del tribunal. Però l’argument ja és fascinant: els responsables del referèndum s’haurien beneficiat personalment perquè l’Administració va assumir unes despeses que, segons aquesta interpretació, ells haurien hagut de pagar de la seva butxaca. No consta que Puigdemont s’endugués una urna al menjador de casa, que cobrés comissions per cada papereta ni que destinés els diners a reformar una cuina. El benefici patrimonial consistiria a haver-se estalviat personalment el cost d’una actuació política executada des del Govern. Amb aquesta doctrina, gairebé qualsevol despesa pública considerada il·lícita podria transformar-se màgicament en enriquiment personal: si l’Estat no l’hagués pagada, potser l’hauria pagada el càrrec públic. I si la meva àvia hagués tingut rodes, potser també hauria calgut matricular-la. La mateixa llei estableix que no es considerarà enriquiment l’aplicació de fons públics a les finalitats polítiques incloses en l’amnistia quan no existís el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. Però la gràcia del dret espanyol contemporani és que el legislador pot escriure una cosa i el tribunal pot descobrir, després d’una lectura espiritual intensa, que en realitat en diu una altra. L’amnistia, convé recordar-ho, tampoc obliga ningú a confessar cap delicte ni a acceptar-se culpable. No és un indult individual concedit a una persona condemnada que demana clemència. El Tribunal Constitucional ha deixat clar que una llei d’amnistia no determina la culpabilitat o la innocència: el Parlament decideix, per motius extrajurídics, extingir la responsabilitat punitiva derivada de determinats fets del passat. Les lleis d’amnistia, segons el mateix Constitucional, ni jutgen ni executen allò jutjat. Per tant, acceptar l’amnistia no implica reconèixer-se culpable. Però aprovar-la sí que conté un reconeixement polític molt més incòmode: continuar castigant aquells fets no resolia el conflicte. L’Estat no admet necessàriament que tota la seva actuació fos injusta, però sí que la persecució penal havia deixat de ser una solució i s’havia convertit en part del problema. I si el càstig no servia per resoldre res, potser algun ciutadà malpensat podria començar a preguntar-se per què va ser tan intens, tan llarg i tan entusiasta. Des del 2017 hem vist intervenció de l’autogovern, presó preventiva, condemnes, exilis, euroordres, indults, reformes del Codi Penal, una llei d’amnistia, recursos d’inconstitucionalitat, qüestions prejudicials i sentències europees. La causa s’ha reproduït més vegades que una telenovel·la amb audiència decreixent. Cada vegada que sembla arribar el capítol final, apareix un personatge secundari amb una carpeta nova i anuncia que encara queda una excepció per interpretar. El 155 va desaparèixer formalment, és clar. Però la idea que l’autogovern català és una concessió permanentment vigilada no ha marxat amb la mateixa rapidesa. Catalunya pot governar-se sempre que no governi massa, legislar sempre que els resultats agradin i protegir la seva llengua sempre que aquesta protecció no impliqui que el català ocupi tot sol cap espai visible. El 155 va caducar administrativament; la fantasia que Catalunya viu sota llibertat condicional continua gaudint d’una salut excel·lent. Aquesta mateixa setmana, el Tribunal Suprem ha anul·lat l’exclusió del castellà en la retolació, la senyalització i els indicadors dels centres educatius públics i concertats catalans. El castellà, una llengua pràcticament inaudible als tribunals, als ministeris, a les televisions, a les plataformes digitals, als comerços i als carrers de Catalunya, necessitava evidentment protecció urgent davant uns rètols escolars. La seva supervivència depenia d’aquella placa al final del passadís. Sort que l’Estat vigila. La prova més concloent que el castellà està perseguit a Catalunya és la quantitat de polítics, periodistes i tertulians que poden denunciar-ho cada dia en castellà, des de qualsevol mitjà i sense que ningú tingui la menor dificultat per entendre’ls. Mentrestant, qualsevol intent de garantir un espai propi al català és presentat com una imposició, una falta de convivència o una forma inquietant de supremacisme. El castellà pot ocupar-ho gairebé tot sense imposar-se. El català només necessita quedar-se sol en un cartell perquè s’activin les sirenes constitucionals. I així arribem a Europa. La Unió Europea és una institució magnífica quan distribueix fons, rescata projectes, finança infraestructures o permet reclamar solidaritat econòmica. Aleshores les seves decisions són sagrades, la pertinença europea és irrenunciable i cada transferència confirma la maduresa democràtica del projecte comú. Quan un tribunal europeu no dona la raó al relat nacional espanyol, però, comencen els murmuris sobre ingerències, magistrats allunyats de la realitat i una burocràcia estrangera que no comprèn la complexitat d’Espanya. Europa és plenament sobirana quan obre la cartera i sospitosament incompetent quan obre una sentència. La catalanofòbia, a més, continua sent un combustible electoral barat i abundant. No existeix un cens oficial de polítics que en viuen, però tampoc no cal una auditoria gaire sofisticada. Catalunya encara serveix per mobilitzar votants, tapar escàndols, reforçar identitats i presentar qualsevol demanda d’autogovern com una amenaça existencial. Uns ho fan cridant. Uns altres ho administren amb un llenguatge jurídic més distingit. El resultat acostuma a ser semblant: Catalunya pot ser perdonada, normalitzada i reintegrada sempre que no decideixi per si mateixa què significa estar normalitzada. El 2017 ens deien que tothom ens mirava. Europa mirava, sí, però sovint com mira un veí quan sent soroll al replà: amb una preocupació moderada i una determinació encara més moderada per obrir la porta. Nou anys després, però, els seus tribunals continuen havent d’examinar les conseqüències jurídiques d’aquell “afer intern”. No han reconegut la independència ni han beneït totes les decisions de l’independentisme. Han fet una cosa molt més molesta per a determinats relats: han començat a descartar algunes de les excuses jurídiques construïdes per prolongar-ne el càstig. L’amnistia havia de normalitzar la situació institucional, política i social de Catalunya. El Constitucional diu que és legítima. El TJUE diu que el dret europeu no la impedeix. El Parlament l’ha aprovada. La llei és vigent. Però la principal figura política que en justificava l’existència continua sota una ordre de detenció mentre els tribunals estudien amb extraordinària dedicació totes les maneres possibles de no arribar al final. És una obra perfectament espanyola: l’amnistia és constitucional, europea i obligatòria, però la seva aplicació continua pendent d’una última interpretació, d’un altre recurs, d’una nova escletxa o d’un pròxim capítol. La platea riu. Els actors saluden. El teló baixa lentament. I Puigdemont encara no pot tornar.
12 minutes
L’Estat espanyol ha aconseguit convertir una llei d’amnistia en una nova fase del càstig. És una proesa notable. La norma es va aprovar precisament per extingir les conseqüències penals, administratives i comptables relacionades amb el procés independentista, però dos anys després encara discutim si pot beneficiar algunes de les persones que van provocar que fos necessària. L’amnistia existeix, és vigent, ha superat el Tribunal Constitucional i ara també el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Només li falta aquest petit detall administratiu que sovint dificulta les lleis a Espanya: que els jutges encarregats d’aplicar-la decideixin aplicar-la. El TJUE va concloure el 16 de juliol que el dret europeu no s’oposa a la llei d’amnistia. També va descartar que les despeses vinculades al referèndum haguessin perjudicat els interessos financers de la Unió Europea mitjançant aquella imaginativa teoria segons la qual una Catalunya independent hauria reduït en el futur les aportacions espanyoles al pressupost comunitari. Una independència que no es va produir generava, per el que sembla, unes pèrdues futures que tampoc no es van produir. El dret penal havia entrat ja en el terreny de la ciència-ficció pressupostària, però Luxemburg ha tingut la descortesia de demanar que els perjudicis econòmics existeixin abans de castigar-los. El tribunal europeu també ha rebutjat que la normativa comunitària contra el terrorisme impedeixi l’amnistia dels CDR, sempre que els actes no hagin provocat intencionadament vulneracions greus dels drets humans. En definitiva, Europa ha anat tancant les portes jurídiques que alguns tribunals espanyols havien obert amb l’esperança que darrere aparegués, per fi, una prohibició europea de l’amnistia. No hi era. Quin disgust. Això no significa que el TJUE hagi ordenat directament retirar l’ordre de detenció contra Carles Puigdemont. Les qüestions resoltes procedien del Tribunal de Comptes i de l’Audiència Nacional, i correspondrà als tribunals espanyols aplicar-ne les conseqüències als casos concrets. Però Luxemburg sí que ha desmuntat un dels arguments utilitzats per el Tribunal Suprem per negar l’amnistia als dirigents independentistes condemnats o processats per malversació: la suposada afectació dels interessos financers europeus. No passa res. En queda un altre. Fonts del Tribunal Suprem han avançat que Pablo Llarena no preveu retirar l’ordre de detenció contra Puigdemont perquè considera que la sentència europea no altera l’altra justificació emprada: l’existència d’un presumpte benefici personal de caràcter patrimonial. Cal remarcar que, de moment, no parlem d’una nova resolució judicial de Llarena, sinó de la posició transmesa per fonts del tribunal. Però l’argument ja és fascinant: els responsables del referèndum s’haurien beneficiat personalment perquè l’Administració va assumir unes despeses que, segons aquesta interpretació, ells haurien hagut de pagar de la seva butxaca. No consta que Puigdemont s’endugués una urna al menjador de casa, que cobrés comissions per cada papereta ni que destinés els diners a reformar una cuina. El benefici patrimonial consistiria a haver-se estalviat personalment el cost d’una actuació política executada des del Govern. Amb aquesta doctrina, gairebé qualsevol despesa pública considerada il·lícita podria transformar-se màgicament en enriquiment personal: si l’Estat no l’hagués pagada, potser l’hauria pagada el càrrec públic. I si la meva àvia hagués tingut rodes, potser també hauria calgut matricular-la. La mateixa llei estableix que no es considerarà enriquiment l’aplicació de fons públics a les finalitats polítiques incloses en l’amnistia quan no existís el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial. Però la gràcia del dret espanyol contemporani és que el legislador pot escriure una cosa i el tribunal pot descobrir, després d’una lectura espiritual intensa, que en realitat en diu una altra. L’amnistia, convé recordar-ho, tampoc obliga ningú a confessar cap delicte ni a acceptar-se culpable. No és un indult individual concedit a una persona condemnada que demana clemència. El Tribunal Constitucional ha deixat clar que una llei d’amnistia no determina la culpabilitat o la innocència: el Parlament decideix, per motius extrajurídics, extingir la responsabilitat punitiva derivada de determinats fets del passat. Les lleis d’amnistia, segons el mateix Constitucional, ni jutgen ni executen allò jutjat. Per tant, acceptar l’amnistia no implica reconèixer-se culpable. Però aprovar-la sí que conté un reconeixement polític molt més incòmode: continuar castigant aquells fets no resolia el conflicte. L’Estat no admet necessàriament que tota la seva actuació fos injusta, però sí que la persecució penal havia deixat de ser una solució i s’havia convertit en part del problema. I si el càstig no servia per resoldre res, potser algun ciutadà malpensat podria començar a preguntar-se per què va ser tan intens, tan llarg i tan entusiasta. Des del 2017 hem vist intervenció de l’autogovern, presó preventiva, condemnes, exilis, euroordres, indults, reformes del Codi Penal, una llei d’amnistia, recursos d’inconstitucionalitat, qüestions prejudicials i sentències europees. La causa s’ha reproduït més vegades que una telenovel·la amb audiència decreixent. Cada vegada que sembla arribar el capítol final, apareix un personatge secundari amb una carpeta nova i anuncia que encara queda una excepció per interpretar. El 155 va desaparèixer formalment, és clar. Però la idea que l’autogovern català és una concessió permanentment vigilada no ha marxat amb la mateixa rapidesa. Catalunya pot governar-se sempre que no governi massa, legislar sempre que els resultats agradin i protegir la seva llengua sempre que aquesta protecció no impliqui que el català ocupi tot sol cap espai visible. El 155 va caducar administrativament; la fantasia que Catalunya viu sota llibertat condicional continua gaudint d’una salut excel·lent. Aquesta mateixa setmana, el Tribunal Suprem ha anul·lat l’exclusió del castellà en la retolació, la senyalització i els indicadors dels centres educatius públics i concertats catalans. El castellà, una llengua pràcticament inaudible als tribunals, als ministeris, a les televisions, a les plataformes digitals, als comerços i als carrers de Catalunya, necessitava evidentment protecció urgent davant uns rètols escolars. La seva supervivència depenia d’aquella placa al final del passadís. Sort que l’Estat vigila. La prova més concloent que el castellà està perseguit a Catalunya és la quantitat de polítics, periodistes i tertulians que poden denunciar-ho cada dia en castellà, des de qualsevol mitjà i sense que ningú tingui la menor dificultat per entendre’ls. Mentrestant, qualsevol intent de garantir un espai propi al català és presentat com una imposició, una falta de convivència o una forma inquietant de supremacisme. El castellà pot ocupar-ho gairebé tot sense imposar-se. El català només necessita quedar-se sol en un cartell perquè s’activin les sirenes constitucionals. I així arribem a Europa. La Unió Europea és una institució magnífica quan distribueix fons, rescata projectes, finança infraestructures o permet reclamar solidaritat econòmica. Aleshores les seves decisions són sagrades, la pertinença europea és irrenunciable i cada transferència confirma la maduresa democràtica del projecte comú. Quan un tribunal europeu no dona la raó al relat nacional espanyol, però, comencen els murmuris sobre ingerències, magistrats allunyats de la realitat i una burocràcia estrangera que no comprèn la complexitat d’Espanya. Europa és plenament sobirana quan obre la cartera i sospitosament incompetent quan obre una sentència. La catalanofòbia, a més, continua sent un combustible electoral barat i abundant. No existeix un cens oficial de polítics que en viuen, però tampoc no cal una auditoria gaire sofisticada. Catalunya encara serveix per mobilitzar votants, tapar escàndols, reforçar identitats i presentar qualsevol demanda d’autogovern com una amenaça existencial. Uns ho fan cridant. Uns altres ho administren amb un llenguatge jurídic més distingit. El resultat acostuma a ser semblant: Catalunya pot ser perdonada, normalitzada i reintegrada sempre que no decideixi per si mateixa què significa estar normalitzada. El 2017 ens deien que tothom ens mirava. Europa mirava, sí, però sovint com mira un veí quan sent soroll al replà: amb una preocupació moderada i una determinació encara més moderada per obrir la porta. Nou anys després, però, els seus tribunals continuen havent d’examinar les conseqüències jurídiques d’aquell “afer intern”. No han reconegut la independència ni han beneït totes les decisions de l’independentisme. Han fet una cosa molt més molesta per a determinats relats: han començat a descartar algunes de les excuses jurídiques construïdes per prolongar-ne el càstig. L’amnistia havia de normalitzar la situació institucional, política i social de Catalunya. El Constitucional diu que és legítima. El TJUE diu que el dret europeu no la impedeix. El Parlament l’ha aprovada. La llei és vigent. Però la principal figura política que en justificava l’existència continua sota una ordre de detenció mentre els tribunals estudien amb extraordinària dedicació totes les maneres possibles de no arribar al final. És una obra perfectament espanyola: l’amnistia és constitucional, europea i obligatòria, però la seva aplicació continua pendent d’una última interpretació, d’un altre recurs, d’una nova escletxa o d’un pròxim capítol. La platea riu. Els actors saluden. El teló baixa lentament. I Puigdemont encara no pot tornar.
14 minutes
U.S. Rep. Andy Biggs trounced his chief opponent, fellow Congressman David Schweikert, in the Republican primary for Arizona governor on Tuesday. Biggs, who is endorsed by President Donald Trump, had such a massive lead in the early election night results that the Associated Press called the race for him just as the Secretary of State’s […]
U.S. Rep. Andy Biggs trounced his chief opponent, fellow Congressman David Schweikert, in the Republican primary for Arizona governor on Tuesday. Biggs, who is endorsed by President Donald Trump, had such a massive lead in the early election night results that the Associated Press called the race for him just as the Secretary of State’s […]
27 minutes
Российские власти начали блокировать банковские счета и ограничивать операции с недвижимостью участникам оппозиционных мероприятий за границей без возбуждения уголовных дел и приговоров. Эта мера уже коснулась примерно ста человек, в том числе фестиваля "СловоНово", который проводит в Черногории галерист и оппозиционер Марат Гельман. Об этом он сам рассказал Настоящему Времени. По его словам, пока большинство из пострадавших – "уже и так "иностранные агенты" или уехали" и "ликвидировали все...
Российские власти начали блокировать банковские счета и ограничивать операции с недвижимостью участникам оппозиционных мероприятий за границей без возбуждения уголовных дел и приговоров. Эта мера уже коснулась примерно ста человек, в том числе фестиваля "СловоНово", который проводит в Черногории галерист и оппозиционер Марат Гельман. Об этом он сам рассказал Настоящему Времени. По его словам, пока большинство из пострадавших – "уже и так "иностранные агенты" или уехали" и "ликвидировали все...
27 minutes
Российские власти начали блокировать банковские счета участникам оппозиционных мероприятий за границей. Это, в частности, коснулось гостей фестиваля "СловоНово", который проводит в Черногории галерист и оппозиционер Марат Гельман. Об этом он сам рассказал Настоящему Времени.
Российские власти начали блокировать банковские счета участникам оппозиционных мероприятий за границей. Это, в частности, коснулось гостей фестиваля "СловоНово", который проводит в Черногории галерист и оппозиционер Марат Гельман. Об этом он сам рассказал Настоящему Времени.
27 minutes
Austràlia és un dels països més segurs del món, però com que això audiovisualment només dona per a fulletons com 'Veïns', els seus cineastes han explotat els seus inhòspits i majestuosos paisatges per a convertir-la en una terra hostil. Des de la seminal 'Wake in Fright' (1971), un film claustrofòbic sobre un home que perd els diners i queda atrapat en un poble del qual no pot sortir, el cinema de terror australià ha construït una tradició pròpia marcada per l’aïllament, la violència latent i la crueltat del paisatge. Obres com 'The Loved Ones' (2009), amb la seva sàdica festa de graduació, 'Wolf Creek' (2005), que va convertir l’interior remot del país en sinònim de malson turístic, o la recent 'Talk to Me' (2022), fenomen global de terror juvenil, demostren que darrere de la imatge idíl·lica d’Austràlia s’amaga un terror salvatge i original. Tant si és el terror psicològic de 'The Babadook' (2014) i 'Relic' (2020) com el 'gore' salvatge de 'Razorback' (1984) o la inquietud sobrenatural de 'Lake Mungo' (2008), el terror australià destaca per la seva capacitat de transformar la bellesa natural en amenaça constant. 'The Surfer' és un thriller psicològic amb Nicolas Cage al capdavant. Dirigida per Lorcan Finnegan i escrita per Thomas Martin, la pel·lícula és una immersió abrasadora, surrealista i sovint hilarantment incòmoda en la toxicitat de la masculinitat, l’obsessió i la territorialitat. Amb una durada de poc més de 100 minuts, es converteix en una experiència que oscil·la entre el drama existencial, el terror psicològic i la comèdia negra més àcida. Al llargmetratge, un home (Nicolas Cage) torna a la platja idíl·lica de la seva infantesa a Austràlia amb el seu fill adolescent per surfejar i, de passada, tancar la compra de la casa que havia estat de la seva família i que hi ha just a sobre de la platja. Però aquest paradís d'infantesa ara està ocupat per un grup de veïns, liderats pel carismàtic i perillós Scally (Julian McMahon), que imposa la llei no escrita: “Si no vius aquí, no surfeges aquí”. El que comença com una humiliació menor es converteix en una espiral de degradació física, mental i social que portarà el protagonista al límit de la seva dignitat i salut mental. Finnegan construeix una atmosfera opressiva amb mestria. La fotografia juga magistralment amb el contrast: els blaus turquesa i els daurats del paradís costaner es van descolorint a mesura que el protagonista s’enfonsa, convertint la platja en un desert hostil i al·lucinatori. Els plans amplis de l’oceà contrasten amb els primers plans sufocants del rostre de Cage, creant una sensació constant d’ofec malgrat l’espai obert. La banda sonora de François Tétaz accentua aquesta tensió amb sons ambientals que es tornen cada cop més inquietants. El gran actiu de la pel·lícula és, sens dubte, Nicolas Cage. Aquí ofereix una actuació que barreja el seu registre més contingut (recordant el Cage de 'Pig') amb esclats de bogeria marca de la casa. El seu descens és físic i emocional: del pare triomfador, ben vestit i ansiós per recuperar la casa del seu passat al vagabund brut, paranoic i deshumanitzat. No és una actuació gratuïta; serveix perfectament el to de la pel·lícula, que flirteja constantment amb l’absurd i el grotesc. Julian McMahon, en el que va ser un dels seus últims papers, està excel·lent com a Scally, una mena de guru surfista amb aires de líder de secta que encarna la pitjor versió del mascle alfa. La pel·lícula beu clarament de clàssics com 'Wake in Fright' i té punts en comú amb 'Li diuen Bodhi' (1991) en la mitologia surfista, però la porta cap a un terreny més kafkià i al·legòric. Explora temes com la masculinitat tòxica, l’exclusió social i la fragilitat de la identitat quan es perd l’estatus. Els rituals del grup de surfistes són propis d'una secta, i malgrat el dolor i les humiliacions, donen sentit i cohesió al grup i a tota la comunitat.
27 minutes
Austràlia és un dels països més segurs del món, però com que això audiovisualment només dona per a fulletons com 'Veïns', els seus cineastes han explotat els seus inhòspits i majestuosos paisatges per a convertir-la en una terra hostil. Des de la seminal 'Wake in Fright' (1971), un film claustrofòbic sobre un home que perd els diners i queda atrapat en un poble del qual no pot sortir, el cinema de terror australià ha construït una tradició pròpia marcada per l’aïllament, la violència latent i la crueltat del paisatge. Obres com 'The Loved Ones' (2009), amb la seva sàdica festa de graduació, 'Wolf Creek' (2005), que va convertir l’interior remot del país en sinònim de malson turístic, o la recent 'Talk to Me' (2022), fenomen global de terror juvenil, demostren que darrere de la imatge idíl·lica d’Austràlia s’amaga un terror salvatge i original. Tant si és el terror psicològic de 'The Babadook' (2014) i 'Relic' (2020) com el 'gore' salvatge de 'Razorback' (1984) o la inquietud sobrenatural de 'Lake Mungo' (2008), el terror australià destaca per la seva capacitat de transformar la bellesa natural en amenaça constant. 'The Surfer' és un thriller psicològic amb Nicolas Cage al capdavant. Dirigida per Lorcan Finnegan i escrita per Thomas Martin, la pel·lícula és una immersió abrasadora, surrealista i sovint hilarantment incòmoda en la toxicitat de la masculinitat, l’obsessió i la territorialitat. Amb una durada de poc més de 100 minuts, es converteix en una experiència que oscil·la entre el drama existencial, el terror psicològic i la comèdia negra més àcida. Al llargmetratge, un home (Nicolas Cage) torna a la platja idíl·lica de la seva infantesa a Austràlia amb el seu fill adolescent per surfejar i, de passada, tancar la compra de la casa que havia estat de la seva família i que hi ha just a sobre de la platja. Però aquest paradís d'infantesa ara està ocupat per un grup de veïns, liderats pel carismàtic i perillós Scally (Julian McMahon), que imposa la llei no escrita: “Si no vius aquí, no surfeges aquí”. El que comença com una humiliació menor es converteix en una espiral de degradació física, mental i social que portarà el protagonista al límit de la seva dignitat i salut mental. Finnegan construeix una atmosfera opressiva amb mestria. La fotografia juga magistralment amb el contrast: els blaus turquesa i els daurats del paradís costaner es van descolorint a mesura que el protagonista s’enfonsa, convertint la platja en un desert hostil i al·lucinatori. Els plans amplis de l’oceà contrasten amb els primers plans sufocants del rostre de Cage, creant una sensació constant d’ofec malgrat l’espai obert. La banda sonora de François Tétaz accentua aquesta tensió amb sons ambientals que es tornen cada cop més inquietants. El gran actiu de la pel·lícula és, sens dubte, Nicolas Cage. Aquí ofereix una actuació que barreja el seu registre més contingut (recordant el Cage de 'Pig') amb esclats de bogeria marca de la casa. El seu descens és físic i emocional: del pare triomfador, ben vestit i ansiós per recuperar la casa del seu passat al vagabund brut, paranoic i deshumanitzat. No és una actuació gratuïta; serveix perfectament el to de la pel·lícula, que flirteja constantment amb l’absurd i el grotesc. Julian McMahon, en el que va ser un dels seus últims papers, està excel·lent com a Scally, una mena de guru surfista amb aires de líder de secta que encarna la pitjor versió del mascle alfa. La pel·lícula beu clarament de clàssics com 'Wake in Fright' i té punts en comú amb 'Li diuen Bodhi' (1991) en la mitologia surfista, però la porta cap a un terreny més kafkià i al·legòric. Explora temes com la masculinitat tòxica, l’exclusió social i la fragilitat de la identitat quan es perd l’estatus. Els rituals del grup de surfistes són propis d'una secta, i malgrat el dolor i les humiliacions, donen sentit i cohesió al grup i a tota la comunitat.
28 minutes
Carcharias taurus memiliki salah satu cara berkembang biak paling tidak biasa di antara hewan bertulang belakang. Ketika beberapa embrio tumbuh bersamaan dalam rahim induknya, embrio yang berkembang lebih cepat akan menyerang dan memakan saudara-saudaranya sendiri sebelum lahir. Fenomena ini dikenal sebagai kanibalisme intrauterin, dengan dua istilah teknis yaitu embryophagy dan adelphophagy, yang secara harfiah berarti […] The post Di Dalam Rahim, Satu Embrio Hiu Harimau Pasir Memangsa Saudara-saudaranya. Ini Fakta Ilmiahnya appeared first on Mongabay.co.id.
28 minutes
Carcharias taurus memiliki salah satu cara berkembang biak paling tidak biasa di antara hewan bertulang belakang. Ketika beberapa embrio tumbuh bersamaan dalam rahim induknya, embrio yang berkembang lebih cepat akan menyerang dan memakan saudara-saudaranya sendiri sebelum lahir. Fenomena ini dikenal sebagai kanibalisme intrauterin, dengan dua istilah teknis yaitu embryophagy dan adelphophagy, yang secara harfiah berarti […] The post Di Dalam Rahim, Satu Embrio Hiu Harimau Pasir Memangsa Saudara-saudaranya. Ini Fakta Ilmiahnya appeared first on Mongabay.co.id.
32 minutes
La estrecha relación entre Donald Trump y Gianni Infantino durante el Mundial de 2026 podría abrir una inesperada vía política: el presidente estadounidense estaría promoviendo al máximo dirigente de la FIFA como candidato para suceder a António Guterres al frente de Naciones Unidas.
La estrecha relación entre Donald Trump y Gianni Infantino durante el Mundial de 2026 podría abrir una inesperada vía política: el presidente estadounidense estaría promoviendo al máximo dirigente de la FIFA como candidato para suceder a António Guterres al frente de Naciones Unidas.
35 minutes
د امریکا د متحدو ایالتونو د بهرنیو چارو وزارت د امریکا غږ د افغانستان څانګې ته ویلي چې دغه وزارت د "تحصیلي بورسونو او په افغانستان کې د لوړو زده کړو په پروګرامونو کې د محصلینو د بریالیتوبونو څخه د ملاتړ" له لارې په درېیمو هېوادونو کې د افغان ښځو او نجونو د زده کړو څځه ملاتړ کوي.
د امریکا د متحدو ایالتونو د بهرنیو چارو وزارت د امریکا غږ د افغانستان څانګې ته ویلي چې دغه وزارت د "تحصیلي بورسونو او په افغانستان کې د لوړو زده کړو په پروګرامونو کې د محصلینو د بریالیتوبونو څخه د ملاتړ" له لارې په درېیمو هېوادونو کې د افغان ښځو او نجونو د زده کړو څځه ملاتړ کوي.
37 minutes
അമേരിക്കയിലേക്ക് ഏറ്റവും കൂടുതൽ ജനറിക് മരുന്നുകൾ കയറ്റി അയക്കുന്ന ഇന്ത്യയെ ഈ തീരുമാനം വരും വർഷങ്ങളിൽ സാരമായി ബാധിച്ചേക്കുമെന്നാണ് വിലയിരുത്തൽ.
അമേരിക്കയിലേക്ക് ഏറ്റവും കൂടുതൽ ജനറിക് മരുന്നുകൾ കയറ്റി അയക്കുന്ന ഇന്ത്യയെ ഈ തീരുമാനം വരും വർഷങ്ങളിൽ സാരമായി ബാധിച്ചേക്കുമെന്നാണ് വിലയിരുത്തൽ.
37 minutes
പുതിയൊരുു മഴയും തണുത്ത കാറ്റും കാരണം ഡൽഹി-എൻസിആറിലെ ബുധനാഴ്ചത്തെ അന്തരീക്ഷം കടുത്ത ചൂടിന് ശമനമേകി.
പുതിയൊരുു മഴയും തണുത്ത കാറ്റും കാരണം ഡൽഹി-എൻസിആറിലെ ബുധനാഴ്ചത്തെ അന്തരീക്ഷം കടുത്ത ചൂടിന് ശമനമേകി.
42 minutes
從高德地圖爭議談圖資安全，到Garmin定位技術、Auto Land自動降落、火星任務、健康穿戴與AI人才，解析台灣科技如何站上世界舞台。 〈高德地圖引熱議 台灣定位科技「登陸火星」！〉這篇文章最早發佈於《台灣事實查核中心》。
42 minutes
從高德地圖爭議談圖資安全，到Garmin定位技術、Auto Land自動降落、火星任務、健康穿戴與AI人才，解析台灣科技如何站上世界舞台。 〈高德地圖引熱議 台灣定位科技「登陸火星」！〉這篇文章最早發佈於《台灣事實查核中心》。
42 minutes
Aquests onze relats, signats per onze escriptors de generacions i procedències diverses, se centra en les petjades que deixem en el nostre entorn vital. I viceversa. Aquí, la terra no és un simple escenari, sinó un dipòsit de memòria. Un espai on el temps ha deixat traces que només prenen sentit quan algú les mira i les explica. Les pedres i els paisatges conserven rastres del que han estat, però sense relat aquestes marques esdevenen mudes i s’esvaeixen. Vet aquí la fragilitat del record humà, sempre amenaçat per l’oblit o la ruptura amb l’origen. De fet, molts dels textos d’aquestes pàgines neixen d’un trencament: migracions, transformacions socials o pèrdues íntimes que activen la necessitat de recordar. I recordar és narrar, una premissa que comparteixen tots els autors del volum. Sense paraules, no hi ha continuïtat. Però la memòria no és mai fixa ni completa, sinó fragmentària, feta de records personals, veus heretades, silencis i buits. D’aquí neix la voluntat de rescatar històries petites i formes de vida que han quedat als marges. La memòria de la terra no és eterna ni garantida, només perviu si algú se’n fa responsable, la converteix en paraula i la transmet en forma de literatura
42 minutes
Aquests onze relats, signats per onze escriptors de generacions i procedències diverses, se centra en les petjades que deixem en el nostre entorn vital. I viceversa. Aquí, la terra no és un simple escenari, sinó un dipòsit de memòria. Un espai on el temps ha deixat traces que només prenen sentit quan algú les mira i les explica. Les pedres i els paisatges conserven rastres del que han estat, però sense relat aquestes marques esdevenen mudes i s’esvaeixen. Vet aquí la fragilitat del record humà, sempre amenaçat per l’oblit o la ruptura amb l’origen. De fet, molts dels textos d’aquestes pàgines neixen d’un trencament: migracions, transformacions socials o pèrdues íntimes que activen la necessitat de recordar. I recordar és narrar, una premissa que comparteixen tots els autors del volum. Sense paraules, no hi ha continuïtat. Però la memòria no és mai fixa ni completa, sinó fragmentària, feta de records personals, veus heretades, silencis i buits. D’aquí neix la voluntat de rescatar històries petites i formes de vida que han quedat als marges. La memòria de la terra no és eterna ni garantida, només perviu si algú se’n fa responsable, la converteix en paraula i la transmet en forma de literatura
49 minutes
Right now, based on market share, organised crime effectively is Big Tobacco in Australia.
Right now, based on market share, organised crime effectively is Big Tobacco in Australia.
49 minutes
Nashville's Metro Council established zoning regulations for data centers and implemented a permit moratorium through Dec. 1. The council also advanced legislation to allow Mayor Freddie O'Connell to use eminent domain to acquire property near the Nashville Zoo in order to thwart a planned data center. The post Nashville Green-Lights Data Center Regulations, Permit Moratorium appeared first on Nashville Banner.
Nashville's Metro Council established zoning regulations for data centers and implemented a permit moratorium through Dec. 1. The council also advanced legislation to allow Mayor Freddie O'Connell to use eminent domain to acquire property near the Nashville Zoo in order to thwart a planned data center. The post Nashville Green-Lights Data Center Regulations, Permit Moratorium appeared first on Nashville Banner.
52 minutes
La decisión de Washington introduce una nueva pieza en el complejo tablero venezolano: el Gobierno de Donald Trump busca que los tribunales estadounidenses reconozcan la inmunidad de Delcy Rodríguez, incluso mientras mantiene acusaciones contra otros dirigentes del chavismo por graves delitos.
La decisión de Washington introduce una nueva pieza en el complejo tablero venezolano: el Gobierno de Donald Trump busca que los tribunales estadounidenses reconozcan la inmunidad de Delcy Rodríguez, incluso mientras mantiene acusaciones contra otros dirigentes del chavismo por graves delitos.
53 minutes
A Helena jury found former state Senate President Jason Ellsworth guilty of misdemeanor criminal official misconduct for awarding $170,000 in no-bid contracts to a company represented by a long-time business associate. Jury deliberations took nearly four hours and left Ellsworth, a Hamilton Republican, potentially facing a six-month jail sentence. Ellsworth exited the courthouse shortly after the verdict was read. Lewis and Clark County District Court Judge Christopher Abbott set Ellsworth’s sentencing for Sept. 10. The post Jury finds Ellsworth guilty of official misconduct appeared first on Montana Free Press.
A Helena jury found former state Senate President Jason Ellsworth guilty of misdemeanor criminal official misconduct for awarding $170,000 in no-bid contracts to a company represented by a long-time business associate. Jury deliberations took nearly four hours and left Ellsworth, a Hamilton Republican, potentially facing a six-month jail sentence. Ellsworth exited the courthouse shortly after the verdict was read. Lewis and Clark County District Court Judge Christopher Abbott set Ellsworth’s sentencing for Sept. 10. The post Jury finds Ellsworth guilty of official misconduct appeared first on Montana Free Press.
57 minutes
Эстония, имеющая общую границу с Россией, крайне озабочена войной, которую Кремль ведет с Украиной, и опасается, что она вскоре может быть перенесена и на территорию Европы и стран НАТО. Чтобы минимизировать российскую угрозу для Европы, власти Эстонии уже несколько месяцев лоббируют запрет на въезд в шенгенскую зону воевавших в Украине российских военных. Зачем нужен этот запрет и могут ли его ввести страны — члены ЕС? Об этом в интервью Радио Свобода рассказал замминистра внутренней...
Эстония, имеющая общую границу с Россией, крайне озабочена войной, которую Кремль ведет с Украиной, и опасается, что она вскоре может быть перенесена и на территорию Европы и стран НАТО. Чтобы минимизировать российскую угрозу для Европы, власти Эстонии уже несколько месяцев лоббируют запрет на въезд в шенгенскую зону воевавших в Украине российских военных. Зачем нужен этот запрет и могут ли его ввести страны — члены ЕС? Об этом в интервью Радио Свобода рассказал замминистра внутренней...
57 minutes
Reflexiones sobre ‘La batalla del pensamiento’ de Amador Fernández-Savater.Temas principal: PensamientoLeer artículo completo
57 minutes
Reflexiones sobre ‘La batalla del pensamiento’ de Amador Fernández-Savater.Temas principal: PensamientoLeer artículo completo