No us sembla que avui dia hi ha una manera de fer política pública que funciona com el gat de Schrödinger?
Hi és i no hi és alhora.
El servei és públic… però la responsabilitat no sempre ho és.
I fins que no s’obre la capsa —fins que alguna cosa falla—, ningú no sap exactament en quin estat es troba.
La Generalitat manté la titularitat dels serveis, els finança amb diners públics, però en delega la gestió a fundacions, empreses i entitats del tercer sector. Sobre el paper, és una qüestió d’eficiència. A la pràctica, sovint és una altra cosa:
una manera de governar sense assumir plenament les conseqüències de governar.
Quan el sistema funciona, no es nota.
Quan falla, no queda clar qui ha de respondre.
I aquest buit no és tècnic. És polític.
El model: diners públics, gestió externalitzada
L’externalització no és nova ni, en si mateixa, problemàtica. El problema apareix quan deixa de ser puntual i es converteix en estructura.
Quan això passa, el model és aquest:
la Generalitat paga
l’entitat gestiona
el ciutadà queda al mig
I aquí és on es produeix el desplaçament real.
Perquè el dret continua sent públic, però la relació ja no és directa. Es mediatitza. Es burocratitza. I, en molts casos, es desresponsabilitza.
Habitatge: quan el dret passa per una fundació
El cas de Habitat 3 no és anecdòtic. És estructural.
Una fundació que gestiona habitatge social amb finançament públic, actuant de facto com a propietari. No és una anomalia del sistema. És el sistema.
El problema no és només qui gestiona, sinó què passa quan les coses no funcionen:
situacions que s’allarguen anys
inacció sostinguda
resposta només quan hi ha exposició pública
La Casa Orsola ho posa sobre la taula.
Una operació presentada com a solució social que, sense pressió ciutadana, planteja dubtes incòmodes:
s’estan utilitzant diners públics per absorbir dinàmiques especulatives?
qui assumeix el risc real?
qui en surt beneficiat?
No és un cas excepcional. És una manera d’operar.
Infància: la protecció fragmentada
Amb la infància, la qüestió encara és més greu.
El sistema vinculat a DGAIA —i les seves reestructuracions posteriors— ha funcionat durant anys amb una xarxa extensa d’entitats externalitzades.
Centres, serveis, intervenció.
I, malgrat els canvis institucionals, les crítiques es repeteixen:
manca de control efectiu
dificultat real de supervisió
problemes que només emergeixen quan es fan públics
Quan la protecció es delega, la responsabilitat es fragmenta.
I quan la responsabilitat es fragmenta, la rendició de comptes es debilita.
No és eficiència. És una manera de fer
Arribats aquí, la pregunta ja no és tècnica.
És política.
No se n’adonen els responsables públics que una part creixent de la desconfiança
ciutadana neix precisament d’aquesta manera de fer?
Una manera de fer que recorda massa a:
xarxes opaques
dependències creuades
estructures que viuen gairebé exclusivament de l’administració
No cal dir-ne caciquisme. Però tampoc cal fer veure que no s’hi assembla.
Perquè quan els serveis públics passen sistemàticament per les mateixes estructures,
amb poca transparència i control difús, el problema deixa de ser puntual.
Es converteix en model.
El patró no és local
I no, això no és exclusiu de Catalunya.
El 16 d’abril de 2026, Ursula von der Leyen va presentar una aplicació mòbil de
verificació d’edat per “protegir els menors”.
La idea, sobre el paper, és impecable.
El problema és que, en condicions normals, una eina així no hauria superat una
auditoria seriosa en l’àmbit privat sense qüestionaments importants:
privacitat
seguretat
traçabilitat
I, tot i això, es presenta com a solució institucional.
No és una anècdota. És un símptoma.
Una manera de fer política basada en:
anunciar solucions
externalitzar-ne el desenvolupament
i confiar que la legitimitat institucional substitueixi el control real
Quan el servei públic es converteix en pantalla
El problema de fons no és qui executa el servei.
És què passa quan:
la Generalitat paga
altres gestionen
i ningú respon amb claredat quan hi ha un problema
En aquest punt, el servei públic continua existint formalment.
Però funcionalment, pot convertir-se en una altra cosa:
una pantalla institucional darrere la qual operen dinàmiques que no són plenament públiques.
El punt cec del sistema
El debat acostuma a encallar-se en si cal externalitzar més o menys, millor o pitjor.
Però això és secundari.
El que està en joc no és el volum d’externalització, sinó el tipus de sistema que es
construeix a partir d’ella.
Un sistema on:
qui finança no executa
qui executa no respon políticament
i qui ho pateix no té a qui dirigir-se amb claredat
En aquest punt, el servei públic no desapareix. Es transforma en una altra cosa: una estructura que opera, però que no s’exposa.
I aquí és on apareix el veritable problema.
No és només que hi hagi errors.
És que hi ha espais on l’error no té recorregut institucional clar.
No és només una qüestió de gestió.
És una qüestió de responsabilitat.
I quan la responsabilitat no té lloc on fixar-se, el sistema pot continuar funcionant… però deixa de ser fiable.
