Amb la seva essència abstracta, amb el seu misteri i el més profund del seu significat, la poesia és potser de les expressions més belles d’aquest món, envoltada d’una incertesa permanent davant un món fràgil i en constant evolució. A què o a qui crida? Què ens vol dir o expressar?
Les Paraules del pleniluni s’endinsen en potser el mes més literari de l’any amb l’inici de la calma i el recolliment de la tardor, les lectures que de mica en mica ens esperen vora la llar de foc amb emoció inusitada.
Es diu que la poesia s’acosta a nosaltres amb siluetes invisibles, quotidianitats gairebé mundanes, aquelles que tenim tan a la vora que cal obrir bé els ulls i abraçar-les.
'Joia és el meu nom' (Columna, 2025) ens convida al gaudi del fet de viure, la defensa de l’alegria, les emocions que es desperten de la curiositat i l’entusiasme de viure amb plenitud transformadora. Mario Benedetti, Joan Maragall, Maria Mercè Marçal, Vicent Andrés Estellés, Jacint Verdaguer entre d’altres conformen els autors d’aquest llibre en una antologia de versos on acostar-nos a la senzillesa del fet de viure i alhora reflexionar sobre temes profunds de la vida, allò que ens fa éssers humans compromesos amb els valors i la dignitat.
Com molt bé afirma Subirana, la poesia és per deixar-se anar, navegar lentament i trobar les paraules que exterioritzin els sentiments, les percepcions properes o llunyanes segons les vivències viscudes.
Jaume Subirana (Barcelona, 1963) és catedràtic de Literatura Catalana per la UB i llicenciat en Filosofia i Lletres. Ha publicat prosa, poesia, articles i és col·laborador habitual en mitjans de comunicació. Editor i traductor d’importants obres literàries, ha estat reconegut amb el Premi Carles Riba (1988) i el Gabriel Ferrater (2011).
Apropar-se a l’instant poètic, diversos autors i una sola veu amb tantes coses a dir, expressar la joia de la vida prodigiosa, sempre amb el to evocador i savi dels grans poetes.
I la poesia que nia tan a prop evocant tot el bri de vida que emergeix de nosaltres mateixos i del que ens envolta, perquè les Paraules del pleniluni anhelen contemplar la tardor amb el cor emocionat per tants instants de joia, de bellesa, de contemplació.
Aquest quart llibre de poesia del cantautor Cesc Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) ens convida precisament a això, un cant a la bellesa que conviu entre nosaltres, la senzillesa del que vivim dia a dia. 'Que avui sopem al carrer' (Sembra Llibres, 2025) és un cant, un poemari que reflexiona sobre l’amor, la lluita, la resistència i la llibertat; tot allò que com éssers humans ens dignifica i el que li dona sentit a la vida.
Pot la poesia lluitar contra un món injust? Pot ser una eina valuosa per reflexionar i crear consciències valentes contra un sistema sovint infame i immoral? Freixas ens parla de sensibilitat envers un futur més just i solidari, sempre amb una mirada crítica i esperançadora que no decaigui, que no ensorri els nostres somnis.
Amb una desena d’àlbums i sis llibres, Cesc Freixas ens evoca la paraula d’una altra manera, perquè la poesia, la música i la sensibilitat van sempre de bracet, la mirada que sempre observant també pot ser crítica amb el món i la nostra realitat.
Dues propostes envoltades de sensibilitat per meravellar-nos dels petits fets de cada dia, no oblidar que acostumar la mirada a la bellesa és créixer i albirar tot des d’una altra perspectiva.
