Open Newswire

Las ciencias sociales no solo describen la realidad: también pueden contribuir a estabilizarla. Este artículo analiza cómo sus lenguajes y marcos interpretativos actúan como dispositivos de pacificación del conflicto social. L'entrada Las ciencias sociales como dispositivos de pacificación ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Në vend që të përkrahin klubet sportive nëpër stadiume dhe salla, tifozët maqedonas vazhdojnë me brohoritje nacionaliste duke kërkuar dhoma gazi dhe vdekje për shqiptarët. Institucionet po veprojnë me hapa të ‘breshkës’ në dënimin dhe parandalimin e këtyre fenomeneve në terrenet sportive, ndërsa mosndëshkimi i thirrjeve nacionaliste ka ndikuar që ato të përsëriten vazhdimisht nëpër […]

És infermera especialista en Atenció Familiar i Comunitària i presideix des de finals de l’any passat l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). La entrada Emi Camprubí Rodríguez: “Les infermeres d’atenció primària de Catalunya som pioneres a Espanya i les que tenim més autonomia, tinguem o no reconeguda l’especialitat” se publicó primero en Diari de la Sanitat.

За твердженням російського уряду, федеральний бюджет отримав близько 12 мільярдів доларів від податків на видобуток корисних копалин у квітні 2026 року

Rusia a avertizat diplomații din Kiev și să se pregătească pentru evacuarea capitalei ucrainene, afirmând că forțele sale vor lansa un atac „masiv” cu rachete asupra orașului în cazul în care Ucraina va perturba comemorările din 9 mai, de la Moscova.

El economista Josep Maria Bricall reflexiona sobre la crisis de liderazgo en Europa, la polarización en España y el momento político de Cataluña, destacando el papel de Salvador Illa. L'entrada Josep Maria Bricall: “En Europa no valoramos lo suficiente lo que tenemos” ha aparegut primer a Catalunya Plural.

കുളിക്കുന്നതിനിടെ ജനൽവഴി ആരോ മൊബൈൽ ഫോണിൽ ദൃശ്യങ്ങൾ പകർത്തുന്നത് ശ്രദ്ധയിൽപ്പെട്ട യുവതി നിലവിളിച്ചതോടെ പ്രതി ഓടി രക്ഷപ്പെടുകയായിരുന്നു.

Numri i ankesave për kërkesa të papërgjigjura nga institucionet publike në Maqedoninë e Veriut përmes Ligjit për Qasje të Lirë në Informacion me Karakter Publik është dyfishuar. Agjencia ende nuk e ka publikuar raportin vjetor në uebfaqen e saj, kështu që Prizma e shfrytëzoi të drejtën për qasje të lirë në informacion me karakter publik […]

El recorrido atraviesa todo tipo de paisajes naturales, incluyendo playas, acantilados y pueblos marineros emblemáticosEncuentran frente a Inglaterra el buque Tampa, la mayor pérdida naval de EEUU en la Primera Guerra Mundial El pasado 19 de marzo se inauguró oficialmente el conocido como “King Charles III England Coast Path”, un sendero que recorre un total de 4.325 kilómetros a lo largo de toda la costa de Inglaterra. En el momento de su inauguración, este se convirtió en el sendero costero más largo del mundo. Aquellos que decidan conocerlo, podrán caminar desde la frontera de Gales a la frontera de Escocia sin interrupciones, toda una oportunidad para conocer esta zona marítima a través de sus acantilados, playas, estuarios, marismas y zonas de gran valor natural y paisajístico. Pero llegar hasta aquí no ha sido fácil. El proyecto ha estado 17 años en desarrollo, etapa en la que han pasado hasta siete primeros ministros por el gobierno británico. El primer tramo del sendero se abrió en 2010 en la ciudad de Weymouth, en anticipación a los Juegos Olímpicos de Londres 2012, y desde entonces el objetivo siempre ha sido el mismo: impulsar la economía turística y las comunidades costeras de Inglaterra Según cifras de Natural England, los senderos costeros generan ya un impacto económico de alrededor de 350 millones de libras anuales en las economías locales, además de sostener aproximadamente 6.000 empleos vinculados directa o indirectamente al turismo, la hostelería, el comercio y los servicios asociados a estas rutas. Durante su inauguración, el Rey Carlos III se trasladó hasta los acantilados de Seven Sisters, ubicados en el condado de East Sussex, entre Seaford y Eastbourne, donde recorrió a pie un tramo de 2 kilómetros del sendero. Además de Seven Sisters, el recorrido incluye vistas a otros acantilados emblemáticos como los de Dover, Cornualles y Devon. Una vista a los recorridos disponibles Con la idea de facilitar la búsqueda de información, el sendero “England Coast Path” se ha organizado por zonas, quedando dividido en 8 tramos principales: Noreste y Costa Este, Costa de Lincolnshire, Anglia Oriental, Sureste, Sur, Suroeste-Costa del Canal, Suoreste-Costa Atlántica y Noroeste. Todos ellos ofrecen distintos recorridos con distintas dificultades, desde paseos exigentes a rutas más tranquilas. En términos generales, el sendero de más de 4.000 kilómetros recorre los paisajes más destacados del litoral inglés, como los acantilados de tiza de Seven Sisters, la Costa Jurásica (un tramo declarado Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO), las dunas de Formby (famosas por sus pinares y playas vírgenes) y tramos costeros en las regiones de Cumbria, Cornualles, Northumberland y Norfolk.

Dünýäniň dürli regionlarynda we Türkmenistanda şu günki bolan we bolup duran soňky wakalar barada gysgaça habarlar.

Nûçeyên Cîhanê ji Dengê Amerîka

Mientras los últimos conflictos iniciados por Estados Unidos e Israel acumulan decenas de miles de muertos, otra guerra silenciosa se cobra un número aún mayor de víctimas. El desmantelamiento global de programas de ayuda en zonas críticas amenaza ya la vida de millones de personas. La entrada Recortes en cooperación: los otros muertos de la guerra se publicó primero en lamarea.com.

هەواڵە جیهانیـیەکان لە دەنگی ئەمەریکا

Autoriser dans l'Hexagone des pesticides non approuvés par l'UE. C'est le choix fait par le gouvernement français, deuxième pays d'Europe à accorder le plus de dérogations. « Basta! » a identifié plusieurs substances actives. - Débats / Chroniques, On en Agro, Pesticides

En su libro Químicas piedades, la autora recorre la historia de las drogas, con la ketamina como eje conductor, en su papel dentro de una sociedad capitalista que nos ofrece soluciones patentadas a los problemas que nos genera.Temas principal: PsicoactivosLeer artículo completo

Quels sont les véritables bénéfices de la frénésie actuelle de construction de nouveaux centres de données géants, et pour qui ? Et quels en seront les coûts ? - Profits et pertes : derrière le boom des datacenters en France / France, numérique, données, construction

Le datacenter géant annoncé à Fouju, dans l'Essonne, est présenté comme l'archétype de l'infrastructure numérique « souveraine » dont nous aurions besoin pour réduire nos dépendances. Le projet est pourtant contrôlé à 70% par un fonds d'Abu Dhabi, MGX, dont les liens étroits avec Donald Trump et ses proches, les géants américains de la Tech comme Microsoft, la Chine, ou encore les services de sécurité émiratis devraient susciter davantage d'inquiétude. Enquête. Le projet avait été annoncé (…) - Profits et pertes : derrière le boom des datacenters en France / France, Émirats arabes unis, MGX, Mistral AI, Microsoft, capture, données, numérique, surveillance, finance

Le gouvernement multiplie depuis le début d'année 2025 les mesures pour attirer les centres de données en France. Menée au nom de la « souveraineté numérique », cette politique profite massivement à des entreprises étrangères, notamment les Big Tech et des opérateurs comme Digital Realty, financés par des fonds d'investissement eux aussi majoritairement étasuniens. Des entreprises françaises dans la construction, les équipements électriques ou l'énergie comptent bien se réserver une (petite) (…) - Profits et pertes : derrière le boom des datacenters en France / France, Microsoft, Google, Amazon, BlackRock, Digital Realty, Schneider Electric, Legrand, EDF, Vinci, Bouygues, Eiffage, Ardian, MGX, pouvoir des entreprises, capture, construction, données, numérique, finance

У гадзіне-дзвюх язды ад Уроцлава ёсць безліч цікавых мясцін, дзе можна правесці вясновы або летні ўік-энд. Ніжняя Сілезія мае свой замак Гродна, некалькі буйных азёр-вадасховішчаў, маляўнічы сад на 60 гектараў і мноства невялікіх атмасферных мястэчак па дарозе. Яны адкрываюцца тым, хто мае правы кіроўцы і аўтамабіль. Журналісты Hrodna.life праехаліся па Ніжняй Сілезіі. Разам з аўташколай [...]

jef77/ShutterstockPassejar pel moll i fotografiar les barquetes ens agrada i ens proporciona una indescriptible sensació d'autenticitat. Però, quant de temps més podrem gaudir de les barques i dels pescadors als nostres ports? Tenim un problema amb la pesca, o millor dit, molts problemes. Sovint es parla dels impactes mediambientals i es responsabilitza els pescadors de bona part dels mals que pateix la mar. En altres ocasions, es posa el focus en els preus elevats del peix i en els canvis d'hàbits de consum que, progressivament, ens allunyen de la dieta mediterrània. Ara bé, d'allò que es parla ben poc és dels pescadors. La pesca a xicoteta escala està morint Podem discutir la velocitat, les causes o, simplement, resignar-nos. Però no cal cap estudi estadístic per adonar-se que la flota pesquera dels nostres ports s'ha reduït de manera dràstica i contínua des d'almenys els anys vuitanta. No és senzill trobar dades històriques, però algunes xifres són ben reveladores: entre 1990 i 2023, el nombre de vaixells pesquers a Espanya ha caigut un 57 %, i només entre 2008 i 2021 el nombre de pescadors ha disminuït un 31 %. En l'actualitat, a Espanya hi ha uns 31 000 pescadors, dels quals uns 24 000 ho són a temps complet. Algunes estimacions indiquen que, fa poques dècades, el nombre de pescadors podia superar els 100 000. A la mar, amb més de 45 anys L'anàlisi de l'edat confirma aquesta tendència: l'edat mitjana dels pescadors és de 45 anys, molt elevada, i només la incorporació d'emigrants ha contribuït a pal·liar parcialment el problema. Tot i això, la pesca té un problema molt greu de relleu generacional. No hi ha joves que vulguen anar a la mar. Les causes són múltiples: condicions laborals, dificultats d'accés a la professió, imatge social de la professió, irregularitat en els ingressos… Tot, a més, en un context de crisi general del sector primari. No és cap consol —més aviat al contrari— saber que aquest problema no és exclusiu del Mediterrani ni d'Espanya. Es tracta d'una situació compartida, com a mínim, amb la resta de la Unió Europea. Les xifres a la resta de països són similars o, fins i tot, pitjors, cosa que dificulta que el problema esdevinga una prioritat política. De fet, només tres països a la UE tenen més de 10 000 pescadors a temps complet (Espanya, Itàlia i Grècia), mentre que als països nòrdics el nombre de pescadors és pràcticament irrisori. Els problemes de la mar, més enllà de la sobreexplotació pesquera Algú podria pensar que, morta la pesca, morta la sobreexplotació pesquera, i que a partir d'ací les espècies marines es recuperaran i tornarem a tindre un mar viu, preciós i farcit de peixos. Malauradament, la realitat no és tan senzilla. Els problemes de la mar no provenen, ni de lluny, només de la pesca: abocaments, residus, plàstics, acidificació, calfament… de fet, en aquest context, prompte sentirem parlar d'espècies invasores que entren des del mar Roig pel canal de Suez i s'adapten a un mar que ja no és tan fred. Paral·lelament, la popularitat creixent del concepte d'economia blava és un indicador clar que l'atenció de l'economia i de la geopolítica està posada en l'explotació dels mars i oceans. Cada vegada hi haurà més interessos i més actors involucrats —energia eòlica marina, transport comercial, mineria submarina, turisme, aqüicultura…— i, en conseqüència, una pressió creixent sobre els recursos marins. O s'hi actua amb criteri, o l'economia blava se'ns anirà de les mans. És evident que la pesca té una responsabilitat mediambiental important, especialment pel que fa a les poblacions de peixos. En qualsevol cas, a la Unió Europea les mesures de control sobre les pesqueries han estat molt estrictes durant les darreres dècades. Es poden discutir els resultats d'aquestes polítiques —que varien segons les espècies i les regions—, però avui existeix un ampli consens sobre la necessitat d'una política pesquera rigorosa i basada en criteris científics. De fet, allà on s'aplica amb coherència, solen haver-hi resultats. De mesures a Europa han hagut moltes i variades: establiment de quotes i límits de captura; plans plurianuals de gestió, limitació de dies d'activitat, prohibició dels descarts, augment del control i la supervisió, establiment d'àrees marines protegides… Tanmateix, molts pescadors se senten els grans damnificats d'aquesta política, sotmesos a un allau de restriccions, requisits burocràtics i a una persistent sensació d'assenyalament. Mentre la política pesquera europea continue mesurant l'èxit exclusivament en termes de biomassa i quotes, sense integrar la dimensió social i cultural del sector, el declivi continuarà. Qui pesca ara i on? A sovint, des del mateix sector s'assenyala la Política Pesquera Comuna com una de les principals responsables de la davallada sostinguda de la pesca a la Unió Europea des dels anys vuitanta. De fet, a escala mundial no s'ha produït una reducció similar: globalment es pesca una quantitat comparable; el que ha canviat és qui pesca. De fet, cal preguntar-se sobre els efectes globals que té la pesca europea, quan avui els vaixells europeus representen menys del 2 % del vaixells globals. Europa només és capaç d'autoabastir-se amb productes del mar en un 38 % i, només entre 2013 i 2022, el dèficit comercial en productes del mar va créixer un 56 %. Amb aquestes dades, resulta inevitable preguntar-se si el rumb actual té gaire sentit. Està molt bé —i fins i tot és necessari— demanar alts nivells d'exigència en termes mediambientals i de seguretat, però els problemes mediambientals, i encara més al medi marí, són, per definició, globals. Conseqüències de perdre els pescadors de tota la vida Estem desmantellant la pesca europea (i, per cert, també l'aqüicultura). Potser, en un futur no massa llunyà, no existirà la pesca a petita escala; potser no quedaran pescadors ni vaixells als molls, i dependrem de tercers països per continuar menjant peix. Això implicarà no tindre cap capacitat d'influència sobre com es pesca ni amb quins criteris, i, de pas, perdrem una part significativa de la nostra identitat i cultura. No passa res: per a això ja hi haurà museus, diorames amb barquetes i plafons explicatius sobre “allò que va ser”. I, pel que fa al consum, mentre continuem tenint salmons de piscifactoria i alvocats tot l'any, tots contents. Al capdavall, el que sembla importar de veritat no és què passa amb la mar ni amb les espècies que desapareixen, sinó que ningú no puga responsabilitzar-nos. Les persones signants no són assalariades, ni consultores, ni posseïxen accions, ni reben finançament de cap companyia o organització que puga obtenir benefici d'aquest article, i han declarat no tenir vincles rellevants més enllà del càrrec acadèmic citat anteriorment.