9 minutes
Si Abel Cutillas és capaç de formular tot un seguit de propostes polítiques raonables i desacomplexades per al futur de Catalunya i d’Europa, és perquè és bon sabedor de la Història i del Pensament de Catalunya i d’Europa. És del tot justificat, doncs, que enguany participi, convidat pel seu director, Jordi Bilbeny, a la 13a Universitat Nova Història, que coorganitzen l’Associació Montblanquina d’Història i Pensament (AMHIP) i l’Institut Nova Història (INH), diumenge, 2 d’agost de 2026, al llevant de taula, a les 16 h, al convent de Sant Francesc de Montblanc, per a enraonar-hi del Renaixement dels Països Catalans a partir de la sàvia traducció seua amb estudi introductori d’El príncep de Maquiavel: ‘De principatibus i Discurs sobre la nostra llengua de Niccolò Machiavelli’. Caravaggio, Bruno i Cutillas: tres baules del lliurepensament. És per la pel·lícula italiana ‘L’ombra di Caravaggio’, del director Michele Placido, de l’any 2022, que ens assabentàvem fa poc de la presència de l’artista Caravaggio a Malta, l’illa mediterrània que fou catalana, com tantes d’altres, on és protegit de la ira papal durant un any, 1607-1608, a l’empara dels cavallers hospitalers de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem, que governaren l’arxipèlag maltès (format per les illes de Malta, de Goi i de Comí(no)) d’ençà que Carles I els el cedí en el marc de l’imperi de la corona catalano-aragonesa. Se n’hi conserven dos quadres emblemàtics fets allí: ‘La Decapitació de Sant Joan i Sant Jeroni escrivint’. Precisament Jordi Bilbeny és l’autor de ‘Redescobrint la Malta Catalana’: “Hi hem anat a la recerca (..) de tot el rastre que els catalans hi van deixar al llarg dels 247 anys de domini directe (entre el 1283 i el 1530), en què l’illa va ser tan catalana com Sicília i Mallorca, i el de domini indirecte, a través de l’orde dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, també dit orde de Malta, que Carles I, rei i senyor dels catalans, hi va establir el 1530 i que va perviure fins al 1789, en què Napoleó va conquerir l’illa i la va passar, encara que només per dos anys, a domini francès, abans que els anglesos s’hi establissin llargament del 1800 al 1964. Són molts anys. Molts. Exactament 515, en què, d’una manera o altra, Malta va restar sota el domini i la influència dels catalans”. I també és en aquest magnífic ‘biopic’ de Michelle Placido que hi veiem conversant Caravaggio i Giordano Bruno, el savi humanista florentí executat per la inquisitorial acció del Vaticà contra la llibertat de pensament, però homenatjat a Roma a la plaça del Campo dei Fiori, amb una estàtua de bronze a càrrec d’Ettore Ferrari, l’any 1899, on fou cremat viu l’any 1600. De Giordano Bruno, en parlava Abel Cutillas a propòsit del llibre ‘Il sapiente furore. Vita di Giordano Bruno’ (Adelphi, 2020), de Michele Ciliberto, en un report de lectura a l’interessant Patreon d’Enric Vila & Casablanca (encara no en sou subscriptors?) del 14.12.2025. “Feia molt temps que un llibre no m’havia trasbalsat tant, i és que la història que relata és una tragèdia d’una dimensió humana i intel·lectual immensa, una de les injustícies més grans de tots els temps, viscuda amb una heroïcitat i una força poderosíssima. Sobre la vida de Giordano Bruno es tanca, caient-li damunt com una làpida, el final del Renaixement. Aquest és l’autèntic significat històric de Giordano Bruno, més enllà del martiri i la incineració pública. Ell encarna l’últim intent de conduir el món per una via que no trobarà continuïtat, un camí estroncat que la humanitat va deixar suspès. I ho fa sol, contra tothom, contra els homes, contra els reis, contra el Papa, contra l’Església, contra els sants i contra déu mateix. En ell reviu una vegada més, i serà l’última, l’impuls i l’esperit del Renaixement, la intenció de fundar el món, no de fer tornar a aparèixer o de recuperar un món passat imaginari, sinó de fundar-lo des de zero, a través de la fe, del saber, de la vida. Puja a Roma provinent de Nàpols, marcant un itinerari molt recurrent. El Renaixement neix a partir del component artístic exuberant a la Florència del 1300, amb Dante, que vol importar l’art dels trobadors provençals, i Giotto, que dona rostre humà i caràcter a les figures mosaiques de l’art bizantí: posa homes a dins dels déus. Té una segona font en l’humanisme del Regne de Nàpols en el quattrocento, de la mà d’Alfons el Magnànim, que li dona l’instrumental polític. Posteriorment serà absorbit a dues boques per Roma a partir de finals del XV, que fusiona i atreu la font artística del nord i la intel·lectual i política del sud per donar lloc a la grandiositat monumental del cinquecento... per després tapar-lo i enterrar-lo amb el Barroc. Bruno seria el fruit més madur de la font del sud, de la qual som copartícips importants, no cal dir-ho, però apareix en escena cinquanta anys tard, quan un nou poder ja s’ha restablert, ha entès el significat dels dos últims segles i ha decidit prendre el control absolut dels actes i, encara més, de les consciències dels homes. El càstig a Bruno pel retard és la mort. El premi, la glòria. No es pot dir que no fos conscient que les dues se li oferien juntes i que no les busqués. A Campo de’ Fiori li anirem a portar flors, les deixarem al peu de l’estàtua que el recorda, en el lloc exacte on el van cremar aviat farà cinc-cents anys, en una edat anterior del món”. És, doncs, cap al Renaixement que els catalans hauríem de mirar i d’anar, suggereix Cutillas en aquest fragment de la seua necrològica ressenya. Abel Cutillas proposa un nou marc per a la política catalana Així, doncs, Abel Cutillas, escriptor, llibreter, Doctor en Filosofia i historiador (Vinaixa, Les Garrigues, 1976), de París estant, ens proposa, des del 18 de març de 2026, una sortida a l’atzucac polític en què es troba el país. D’aquesta data és el seu primer vídeo difós per les xarxes socials fins que el dia 26 de maig, a Barcelona, a l’acte “El català i el poder polític”, va exposar el trencament del pacte social que s’ha produït a Catalunya perquè els catalans ja no confiem en els polítics que ens havien de conduir fins a l’alliberament nacional. La síntesi de tot el que proposa per a la represa política seria aquesta lúcida arenga que tot seguit miraré de resumir. Foc nou per a nous lideratges i per a un nou marc Sobre la responsabilitat ciutadana i la nova política que ens cal, l'autor argumenta que els catalans han de canviar de mentalitat i deixar d'esperar que l'Estat els solucioni els problemes, ja que aquest no millorarà l'economia ni els serveis. La nova política només naixerà quan els ciutadans es facin responsables del seu propi destí i per això calen nous líders per a Catalunya a fi de fer nova política per als catalans. Sobre l'abstenció com a rebuig al catalanisme durant aquesta darrer cicle electoral, assenyala que un milió de catalans van buidar el Parlament per tal d’alliberar-se dels xantatges sentimentals del catalanisme. Aquest milió de vots lliures és un gran potencial que ja no acceptarà partits que només prometin bona gestió, sinó que exigeix idees, principis i la defensa directa dels seus interessos. Sobre la resistència històrica del poble de Catalunya, diu que, en una època de canvis durs que s'acosta, confia en la capacitat de resistència del milió de catalans que ja van superar la Dictadura, la Transició i van fer possible el Primer d'Octubre. Aquest col·lectiu, que actualment s'ha refugiat en l'abstenció, només donarà suport a qui defensi explícitament els seus interessos i no es deixarà arrossegar per discursos del sistema. En relació amb la creació d'un espai polític realment català, no es tracta de crear una altra llista partidista independentista, sinó de crear l'espai perquè neixi una veritable política catalana, que defensi els interessos dels ciutadans i no dels partits o del model autonòmic. És imprescindible comptar-hi amb gent preparada que actualment és a fora del sistema polític oficial. Sobre la devaluació del vot i el control social, denuncia dues grans transformacions: que el vot s'ha devaluat fins a convertir-se en una superstició, i que els serveis públics han passat a ser simples serveis socials que l'Estat utilitza per a fer xantatge i controlar i reprimir la ciutadania a través d'impostos i ajudes. Prou immigració imposada instrumentalitzada com a eina de dissolució Una qüestió important que Cutillas aborda és la immigració com a eina de dissolució. Exposa que la immigració massiva no és un problema creat per Catalunya, sinó un fenomen imposat per les elits, i per això el compara amb els intents del franquisme per dissoldre la identitat catalana. Critica la classe política per emparar-se en discursos morals (de l'odi o de l'amor) en comptes de fer front al problema políticament i permetre que el país es protegeixi. L'aliança entre "la fam i la borsa" descriu una aliança nociva entre les elits (borsa) i la immigració (fam), coberta ideològicament per una socialdemocràcia esclavista que fomenta la importació de mà d'obra barata amb l'excusa de pagar les pensions. Insta els catalans a alliberar-se d'aquesta moralitat que els acusa injustament de racistes o supremacistes per intentar protegir la seva societat. Pel que fa al fracàs de les eines polítiques tradicionals, considera que conceptes com majories, opinió pública o partits polítics han perdut la seva utilitat per a defensar Catalunya, i que l'enfocament ha de canviar cap a les conviccions privades i la capacitat d’assumir el lideratge des de la condició de minoria dirigent que sempre ha impulsat el país, fora dels límits de les institucions controlades per l'Estat. La fi dels intermediaris polítics i el principi de la iniciativa dels ciutadans Cutillas proposa la fi dels intermediaris polítics. Destaca que els catalans tenen molt de poder individual i col·lectiu tot i tenir prohibits els drets polítics. L'època de lliurar aquest poder a intermediaris i partits s'ha acabat; a partir d'ara, la societat ha d'assumir la política de forma directa. Sobre l’organització al marge dels partits, insisteix en la necessitat de deixar de regalar el capital humà, polític i econòmic a elits acomodades o a partits que no serveixen. La defensa dels legítims interessos dels catalans ha de dependre exclusivament d'organitzacions i estructures ciutadanes noves al marge de la vella política. Sobre la necessitat d'una indústria cultural alternativa, alerta de la destrucció del sistema cultural català a mans d'institucions oficials i d’organitzacions submises com Òmnium que asfixien les editorials independents en favor de grans grups afins (Abacus Futur o Planeta) i proposa boicotejar el sistema oficial corrupte i construir una xarxa o indústria cultural alternativa i paral·lela. I sobre el perill del "desarrollismo" del PSC, l’acusa d'actuar com un "Vox social" i d’impulsar un franquisme d'esquerres que utilitza la immigració controlada i la ideologia del ciment per destruir la comunitat catalana i convertir-la en un mer entorn metropolità. Avisa que cap partit al Parlament de Catalunya s'oposa obertament a aquest projecte de substitució social. Finalment, advoca per una nova aliança ciutadana a nivell europeu i, en aquest sentit, argumenta que, igual que els catalans tenen l'Estat espanyol i francès en contra, molts ciutadans europeus (pagesos, metges, mestres...) s’han adonat que els seus propis Estats van en contra dels seus interessos per motius materialistes. Proposa que la política internacional catalana lideri una aliança de ciutadans lliures europeus per defensar-se de l'opressió dels Estats. Abel Cutillas també exposa les raons per a fer política, per a què els catalans hem de tornar a fer política catalana, amb quina finalitat: vivim en un país ocupat, no tenim llibertat política i és a partir d’aquesta constatació que cal evitar fer reformisme autonòmic i per això cal obrir un espai polític per a defensar els interessos dels catalans, sobretot ara que l’estat de lucidesa del país fa que els catalans no esperin res de ningú, ni dels partits polítics ni de les institucions. Els catalans lliures han d’actuar; de fet, ja actuen en àmbits com la llengua, l’ensenyament, el treball, la cultura... Cal començar a pensar com seria la nostra vida en una Catalunya lliure, què podria fer una país lliure per nosaltres: prou sacrificis, prou martirologi, prou comèdia. Els catalans tenim una capacitat de poder que ningú no respecta perquè és molt perillosa, que ha de trobar una aplicació política obrint un espai polític, no unes altres sigles, sinó que es tracta d’actuar amb la confiança que tenim en nosaltres mateixos, de la nostra llibertat. S’ha acabat el dol, s’ha acabat la resignació. Comença la política i hem de deixar de regalar el nostre poder a aquells que no defensen els nostres interessos. Per tot això, proposa d’emprar la llengua catalana per a dir la veritat a l'espai públic i explica quin és el nou marc polític que necessita Catalunya per tal de superar el fet que tothom gesticula i tot sembla que caigui en el no-res. Fer política de debò consisteix a disputar el poder, no a gestionar danys Cutillas explica qui no crearà el nou marc polític que ell proposa per a Catalunya (els enemics: botxins espanyolistes i col·laboracionistes botiflers) i qui està en condicions de crear-lo (els amics: els independentistes que posen l’alliberament país per damunt d’ideologies confrontades) atesa la trajectòria dels uns i dels altres els darrers anys. Els catalans hem trencat el pacte social que hi havia amb el poder autonòmic perquè ja no ens és útil per a defensar els nostres interessos i perquè aspirem a un marc polític que consisteix a fer política catalana per a disputar el poder real, no pas per a gestionar només els danys i els desperfectes provocats per les decisions preses pels actors de la vella política. Com bé diu Jordi Bilbeny, l’Arqueologia del Passat forneix l’Arquitectura del Futur. Els catalans vam ser Estat, vam ser Imperi. I cal una lectura crítica i lúcida de la nostra Història per tal d’analitzar els encerts i els errors que ens han dut fins on ara som per tal d’assolir novament la plenitud de la qual encara som massa lluny, però potser no tant. El nou marc que Abel Cutillas vol crear per tal de superar el processisme que traeix cada dia el Primer d’Octubre bé neix de les consultes popular sobre la independència de la nació catalana, la primera de les quals ideà Bilbeny a Arenys de Munt l’any 2009. El separatisme incipient i minoritari de Gaudí, Guimerà, Cardona o Batista i Roca ha crescut i ha esdevingut independentisme madur i majoritari. “Els propers mesos, anys, dècades, veurem com els catalans ja no accepten l’antic pacte social i construeixen un nou marc polític perquè ja fa mesos, anys, dècades que es catalans ja fan això sense cap direcció política; i aquesta és la diferència i aquesta serà la novetat: no hem tingut cobertura política real perquè no se’ns ha permès fer política de bo de bo i això és que el que s’ha acabat. Ara començarà la política de debò dels catalans”, afirma i proposa Abel Cutillas. I el meu parer és que és un bon punt de partida.
Si Abel Cutillas és capaç de formular tot un seguit de propostes polítiques raonables i desacomplexades per al futur de Catalunya i d’Europa, és perquè és bon sabedor de la Història i del Pensament de Catalunya i d’Europa. És del tot justificat, doncs, que enguany participi, convidat pel seu director, Jordi Bilbeny, a la 13a Universitat Nova Història, que coorganitzen l’Associació Montblanquina d’Història i Pensament (AMHIP) i l’Institut Nova Història (INH), diumenge, 2 d’agost de 2026, al llevant de taula, a les 16 h, al convent de Sant Francesc de Montblanc, per a enraonar-hi del Renaixement dels Països Catalans a partir de la sàvia traducció seua amb estudi introductori d’El príncep de Maquiavel: ‘De principatibus i Discurs sobre la nostra llengua de Niccolò Machiavelli’. Caravaggio, Bruno i Cutillas: tres baules del lliurepensament. És per la pel·lícula italiana ‘L’ombra di Caravaggio’, del director Michele Placido, de l’any 2022, que ens assabentàvem fa poc de la presència de l’artista Caravaggio a Malta, l’illa mediterrània que fou catalana, com tantes d’altres, on és protegit de la ira papal durant un any, 1607-1608, a l’empara dels cavallers hospitalers de l’orde militar de Sant Joan de Jerusalem, que governaren l’arxipèlag maltès (format per les illes de Malta, de Goi i de Comí(no)) d’ençà que Carles I els el cedí en el marc de l’imperi de la corona catalano-aragonesa. Se n’hi conserven dos quadres emblemàtics fets allí: ‘La Decapitació de Sant Joan i Sant Jeroni escrivint’. Precisament Jordi Bilbeny és l’autor de ‘Redescobrint la Malta Catalana’: “Hi hem anat a la recerca (..) de tot el rastre que els catalans hi van deixar al llarg dels 247 anys de domini directe (entre el 1283 i el 1530), en què l’illa va ser tan catalana com Sicília i Mallorca, i el de domini indirecte, a través de l’orde dels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, també dit orde de Malta, que Carles I, rei i senyor dels catalans, hi va establir el 1530 i que va perviure fins al 1789, en què Napoleó va conquerir l’illa i la va passar, encara que només per dos anys, a domini francès, abans que els anglesos s’hi establissin llargament del 1800 al 1964. Són molts anys. Molts. Exactament 515, en què, d’una manera o altra, Malta va restar sota el domini i la influència dels catalans”. I també és en aquest magnífic ‘biopic’ de Michelle Placido que hi veiem conversant Caravaggio i Giordano Bruno, el savi humanista florentí executat per la inquisitorial acció del Vaticà contra la llibertat de pensament, però homenatjat a Roma a la plaça del Campo dei Fiori, amb una estàtua de bronze a càrrec d’Ettore Ferrari, l’any 1899, on fou cremat viu l’any 1600. De Giordano Bruno, en parlava Abel Cutillas a propòsit del llibre ‘Il sapiente furore. Vita di Giordano Bruno’ (Adelphi, 2020), de Michele Ciliberto, en un report de lectura a l’interessant Patreon d’Enric Vila & Casablanca (encara no en sou subscriptors?) del 14.12.2025. “Feia molt temps que un llibre no m’havia trasbalsat tant, i és que la història que relata és una tragèdia d’una dimensió humana i intel·lectual immensa, una de les injustícies més grans de tots els temps, viscuda amb una heroïcitat i una força poderosíssima. Sobre la vida de Giordano Bruno es tanca, caient-li damunt com una làpida, el final del Renaixement. Aquest és l’autèntic significat històric de Giordano Bruno, més enllà del martiri i la incineració pública. Ell encarna l’últim intent de conduir el món per una via que no trobarà continuïtat, un camí estroncat que la humanitat va deixar suspès. I ho fa sol, contra tothom, contra els homes, contra els reis, contra el Papa, contra l’Església, contra els sants i contra déu mateix. En ell reviu una vegada més, i serà l’última, l’impuls i l’esperit del Renaixement, la intenció de fundar el món, no de fer tornar a aparèixer o de recuperar un món passat imaginari, sinó de fundar-lo des de zero, a través de la fe, del saber, de la vida. Puja a Roma provinent de Nàpols, marcant un itinerari molt recurrent. El Renaixement neix a partir del component artístic exuberant a la Florència del 1300, amb Dante, que vol importar l’art dels trobadors provençals, i Giotto, que dona rostre humà i caràcter a les figures mosaiques de l’art bizantí: posa homes a dins dels déus. Té una segona font en l’humanisme del Regne de Nàpols en el quattrocento, de la mà d’Alfons el Magnànim, que li dona l’instrumental polític. Posteriorment serà absorbit a dues boques per Roma a partir de finals del XV, que fusiona i atreu la font artística del nord i la intel·lectual i política del sud per donar lloc a la grandiositat monumental del cinquecento... per després tapar-lo i enterrar-lo amb el Barroc. Bruno seria el fruit més madur de la font del sud, de la qual som copartícips importants, no cal dir-ho, però apareix en escena cinquanta anys tard, quan un nou poder ja s’ha restablert, ha entès el significat dels dos últims segles i ha decidit prendre el control absolut dels actes i, encara més, de les consciències dels homes. El càstig a Bruno pel retard és la mort. El premi, la glòria. No es pot dir que no fos conscient que les dues se li oferien juntes i que no les busqués. A Campo de’ Fiori li anirem a portar flors, les deixarem al peu de l’estàtua que el recorda, en el lloc exacte on el van cremar aviat farà cinc-cents anys, en una edat anterior del món”. És, doncs, cap al Renaixement que els catalans hauríem de mirar i d’anar, suggereix Cutillas en aquest fragment de la seua necrològica ressenya. Abel Cutillas proposa un nou marc per a la política catalana Així, doncs, Abel Cutillas, escriptor, llibreter, Doctor en Filosofia i historiador (Vinaixa, Les Garrigues, 1976), de París estant, ens proposa, des del 18 de març de 2026, una sortida a l’atzucac polític en què es troba el país. D’aquesta data és el seu primer vídeo difós per les xarxes socials fins que el dia 26 de maig, a Barcelona, a l’acte “El català i el poder polític”, va exposar el trencament del pacte social que s’ha produït a Catalunya perquè els catalans ja no confiem en els polítics que ens havien de conduir fins a l’alliberament nacional. La síntesi de tot el que proposa per a la represa política seria aquesta lúcida arenga que tot seguit miraré de resumir. Foc nou per a nous lideratges i per a un nou marc Sobre la responsabilitat ciutadana i la nova política que ens cal, l'autor argumenta que els catalans han de canviar de mentalitat i deixar d'esperar que l'Estat els solucioni els problemes, ja que aquest no millorarà l'economia ni els serveis. La nova política només naixerà quan els ciutadans es facin responsables del seu propi destí i per això calen nous líders per a Catalunya a fi de fer nova política per als catalans. Sobre l'abstenció com a rebuig al catalanisme durant aquesta darrer cicle electoral, assenyala que un milió de catalans van buidar el Parlament per tal d’alliberar-se dels xantatges sentimentals del catalanisme. Aquest milió de vots lliures és un gran potencial que ja no acceptarà partits que només prometin bona gestió, sinó que exigeix idees, principis i la defensa directa dels seus interessos. Sobre la resistència històrica del poble de Catalunya, diu que, en una època de canvis durs que s'acosta, confia en la capacitat de resistència del milió de catalans que ja van superar la Dictadura, la Transició i van fer possible el Primer d'Octubre. Aquest col·lectiu, que actualment s'ha refugiat en l'abstenció, només donarà suport a qui defensi explícitament els seus interessos i no es deixarà arrossegar per discursos del sistema. En relació amb la creació d'un espai polític realment català, no es tracta de crear una altra llista partidista independentista, sinó de crear l'espai perquè neixi una veritable política catalana, que defensi els interessos dels ciutadans i no dels partits o del model autonòmic. És imprescindible comptar-hi amb gent preparada que actualment és a fora del sistema polític oficial. Sobre la devaluació del vot i el control social, denuncia dues grans transformacions: que el vot s'ha devaluat fins a convertir-se en una superstició, i que els serveis públics han passat a ser simples serveis socials que l'Estat utilitza per a fer xantatge i controlar i reprimir la ciutadania a través d'impostos i ajudes. Prou immigració imposada instrumentalitzada com a eina de dissolució Una qüestió important que Cutillas aborda és la immigració com a eina de dissolució. Exposa que la immigració massiva no és un problema creat per Catalunya, sinó un fenomen imposat per les elits, i per això el compara amb els intents del franquisme per dissoldre la identitat catalana. Critica la classe política per emparar-se en discursos morals (de l'odi o de l'amor) en comptes de fer front al problema políticament i permetre que el país es protegeixi. L'aliança entre "la fam i la borsa" descriu una aliança nociva entre les elits (borsa) i la immigració (fam), coberta ideològicament per una socialdemocràcia esclavista que fomenta la importació de mà d'obra barata amb l'excusa de pagar les pensions. Insta els catalans a alliberar-se d'aquesta moralitat que els acusa injustament de racistes o supremacistes per intentar protegir la seva societat. Pel que fa al fracàs de les eines polítiques tradicionals, considera que conceptes com majories, opinió pública o partits polítics han perdut la seva utilitat per a defensar Catalunya, i que l'enfocament ha de canviar cap a les conviccions privades i la capacitat d’assumir el lideratge des de la condició de minoria dirigent que sempre ha impulsat el país, fora dels límits de les institucions controlades per l'Estat. La fi dels intermediaris polítics i el principi de la iniciativa dels ciutadans Cutillas proposa la fi dels intermediaris polítics. Destaca que els catalans tenen molt de poder individual i col·lectiu tot i tenir prohibits els drets polítics. L'època de lliurar aquest poder a intermediaris i partits s'ha acabat; a partir d'ara, la societat ha d'assumir la política de forma directa. Sobre l’organització al marge dels partits, insisteix en la necessitat de deixar de regalar el capital humà, polític i econòmic a elits acomodades o a partits que no serveixen. La defensa dels legítims interessos dels catalans ha de dependre exclusivament d'organitzacions i estructures ciutadanes noves al marge de la vella política. Sobre la necessitat d'una indústria cultural alternativa, alerta de la destrucció del sistema cultural català a mans d'institucions oficials i d’organitzacions submises com Òmnium que asfixien les editorials independents en favor de grans grups afins (Abacus Futur o Planeta) i proposa boicotejar el sistema oficial corrupte i construir una xarxa o indústria cultural alternativa i paral·lela. I sobre el perill del "desarrollismo" del PSC, l’acusa d'actuar com un "Vox social" i d’impulsar un franquisme d'esquerres que utilitza la immigració controlada i la ideologia del ciment per destruir la comunitat catalana i convertir-la en un mer entorn metropolità. Avisa que cap partit al Parlament de Catalunya s'oposa obertament a aquest projecte de substitució social. Finalment, advoca per una nova aliança ciutadana a nivell europeu i, en aquest sentit, argumenta que, igual que els catalans tenen l'Estat espanyol i francès en contra, molts ciutadans europeus (pagesos, metges, mestres...) s’han adonat que els seus propis Estats van en contra dels seus interessos per motius materialistes. Proposa que la política internacional catalana lideri una aliança de ciutadans lliures europeus per defensar-se de l'opressió dels Estats. Abel Cutillas també exposa les raons per a fer política, per a què els catalans hem de tornar a fer política catalana, amb quina finalitat: vivim en un país ocupat, no tenim llibertat política i és a partir d’aquesta constatació que cal evitar fer reformisme autonòmic i per això cal obrir un espai polític per a defensar els interessos dels catalans, sobretot ara que l’estat de lucidesa del país fa que els catalans no esperin res de ningú, ni dels partits polítics ni de les institucions. Els catalans lliures han d’actuar; de fet, ja actuen en àmbits com la llengua, l’ensenyament, el treball, la cultura... Cal començar a pensar com seria la nostra vida en una Catalunya lliure, què podria fer una país lliure per nosaltres: prou sacrificis, prou martirologi, prou comèdia. Els catalans tenim una capacitat de poder que ningú no respecta perquè és molt perillosa, que ha de trobar una aplicació política obrint un espai polític, no unes altres sigles, sinó que es tracta d’actuar amb la confiança que tenim en nosaltres mateixos, de la nostra llibertat. S’ha acabat el dol, s’ha acabat la resignació. Comença la política i hem de deixar de regalar el nostre poder a aquells que no defensen els nostres interessos. Per tot això, proposa d’emprar la llengua catalana per a dir la veritat a l'espai públic i explica quin és el nou marc polític que necessita Catalunya per tal de superar el fet que tothom gesticula i tot sembla que caigui en el no-res. Fer política de debò consisteix a disputar el poder, no a gestionar danys Cutillas explica qui no crearà el nou marc polític que ell proposa per a Catalunya (els enemics: botxins espanyolistes i col·laboracionistes botiflers) i qui està en condicions de crear-lo (els amics: els independentistes que posen l’alliberament país per damunt d’ideologies confrontades) atesa la trajectòria dels uns i dels altres els darrers anys. Els catalans hem trencat el pacte social que hi havia amb el poder autonòmic perquè ja no ens és útil per a defensar els nostres interessos i perquè aspirem a un marc polític que consisteix a fer política catalana per a disputar el poder real, no pas per a gestionar només els danys i els desperfectes provocats per les decisions preses pels actors de la vella política. Com bé diu Jordi Bilbeny, l’Arqueologia del Passat forneix l’Arquitectura del Futur. Els catalans vam ser Estat, vam ser Imperi. I cal una lectura crítica i lúcida de la nostra Història per tal d’analitzar els encerts i els errors que ens han dut fins on ara som per tal d’assolir novament la plenitud de la qual encara som massa lluny, però potser no tant. El nou marc que Abel Cutillas vol crear per tal de superar el processisme que traeix cada dia el Primer d’Octubre bé neix de les consultes popular sobre la independència de la nació catalana, la primera de les quals ideà Bilbeny a Arenys de Munt l’any 2009. El separatisme incipient i minoritari de Gaudí, Guimerà, Cardona o Batista i Roca ha crescut i ha esdevingut independentisme madur i majoritari. “Els propers mesos, anys, dècades, veurem com els catalans ja no accepten l’antic pacte social i construeixen un nou marc polític perquè ja fa mesos, anys, dècades que es catalans ja fan això sense cap direcció política; i aquesta és la diferència i aquesta serà la novetat: no hem tingut cobertura política real perquè no se’ns ha permès fer política de bo de bo i això és que el que s’ha acabat. Ara començarà la política de debò dels catalans”, afirma i proposa Abel Cutillas. I el meu parer és que és un bon punt de partida.
12 minutes

If the United States were forced to acknowledge its own long history of aggression against Cuba—the invasion, the assassination attempts, the economic warfare, the occupation of Guantánamo—the report's narrative of Cuban "subversion" would collapse. The aggressor would be revealed as the victim, and the victim as the aggressor. The post Cuba: The target of a 67-year crusade appeared first on Bulatlat.

12 minutes
If the United States were forced to acknowledge its own long history of aggression against Cuba—the invasion, the assassination attempts, the economic warfare, the occupation of Guantánamo—the report's narrative of Cuban "subversion" would collapse. The aggressor would be revealed as the victim, and the victim as the aggressor. The post Cuba: The target of a 67-year crusade appeared first on Bulatlat.
14 minutes
L'armée américaine a annoncé mercredi 22 juillet avoir lancé de nouvelles frappes en Iran, pour une douzième nuit consécutive. De son côté, l'Iran a mis en garde les États-Unis contre une riposte « puissante » en cas d'attaques sur ses infrastructures civiles. Les Gardiens de la Révolution ont également annoncé avoir stoppé trois pétroliers qui tentaient de franchir le détroit d'Ormuz, voie maritime verrouillée par Téhéran.
L'armée américaine a annoncé mercredi 22 juillet avoir lancé de nouvelles frappes en Iran, pour une douzième nuit consécutive. De son côté, l'Iran a mis en garde les États-Unis contre une riposte « puissante » en cas d'attaques sur ses infrastructures civiles. Les Gardiens de la Révolution ont également annoncé avoir stoppé trois pétroliers qui tentaient de franchir le détroit d'Ormuz, voie maritime verrouillée par Téhéran.
16 minutes

El exprimer ministro acusó al Ejecutivo de Péter Magyar de instaurar un sistema “autoritario”, luego de que la Fiscalía registrara la sede de su partido debido a una investigación por malversación y a las reformas que marcan el inicio de una nueva etapa política en Hungría.

16 minutes
El exprimer ministro acusó al Ejecutivo de Péter Magyar de instaurar un sistema “autoritario”, luego de que la Fiscalía registrara la sede de su partido debido a una investigación por malversación y a las reformas que marcan el inicio de una nueva etapa política en Hungría.
17 minutes
Les Jeux olympiques de la Jeunesse (JOJ), manifestation sportive de haut niveau ouverte aux jeunes athlètes talentueux du monde entier âgés de 17 ans au maximum, se tiendront du 31 octobre au 13 novembre 2026 à Dakar au Sénégal. Ce sera le premier événement sportif de l’histoire olympique à se dérouler sur le sol africain. À J-100, Christophe Dubi, directeur exécutif des Jeux olympiques et des Jeux olympiques de la Jeunesse au Comité international olympique (CIO), répond aux questions de RFI.
Les Jeux olympiques de la Jeunesse (JOJ), manifestation sportive de haut niveau ouverte aux jeunes athlètes talentueux du monde entier âgés de 17 ans au maximum, se tiendront du 31 octobre au 13 novembre 2026 à Dakar au Sénégal. Ce sera le premier événement sportif de l’histoire olympique à se dérouler sur le sol africain. À J-100, Christophe Dubi, directeur exécutif des Jeux olympiques et des Jeux olympiques de la Jeunesse au Comité international olympique (CIO), répond aux questions de RFI.
17 minutes
Nchini Sudan, raia wasioupungua 22 wanaripotiwa kuuawa katika mashambulio yanayoaminiwa kutekelezwa na wapiganaji wa RSF katika mji wa kimkakati jimboni Kordofan Kaskazini.
Nchini Sudan, raia wasioupungua 22 wanaripotiwa kuuawa katika mashambulio yanayoaminiwa kutekelezwa na wapiganaji wa RSF katika mji wa kimkakati jimboni Kordofan Kaskazini.
18 minutes

In his dystopian novel “1984,” George Orwell warned that a dictator would create a surveillance state masked as something beneficial. The hallmark of the evil regime was its slogan: “Big Brother Is Watching You.” These days most people think “Big Brother” refers to a TV show. But it turns out we’ve got the Orwellian version […]

In his dystopian novel “1984,” George Orwell warned that a dictator would create a surveillance state masked as something beneficial. The hallmark of the evil regime was its slogan: “Big Brother Is Watching You.” These days most people think “Big Brother” refers to a TV show. But it turns out we’ve got the Orwellian version […]
19 minutes
സിപിഐ എം സംഘടിപ്പിച്ച പ്രതിഷേധ സമരത്തെ തുടർന്ന് വാഗമൺ വരാട്ടുമേട്ടിൽ ഭൂമാഫിയ കൈയേറിയ ഭൂമി റവന്യുവകുപ്പ് ഒഴിപ്പിച്ചു. എൽഡിഎഫ് സർക്കാർ ബോർഡ് സ്ഥാപിച്ച ഭൂമിയിൽ ഭരണമാറ്റത്തിന് പിന്നാലെയായിരുന്നു
സിപിഐ എം സംഘടിപ്പിച്ച പ്രതിഷേധ സമരത്തെ തുടർന്ന് വാഗമൺ വരാട്ടുമേട്ടിൽ ഭൂമാഫിയ കൈയേറിയ ഭൂമി റവന്യുവകുപ്പ് ഒഴിപ്പിച്ചു. എൽഡിഎഫ് സർക്കാർ ബോർഡ് സ്ഥാപിച്ച ഭൂമിയിൽ ഭരണമാറ്റത്തിന് പിന്നാലെയായിരുന്നു
19 minutes
അസമിൽ പ്രളയം രൂക്ഷമായി തുടരുന്നു. കഴിഞ്ഞ 24 മണിക്കൂറിൽ നാല് കുട്ടികളടക്കം 10 പേർ മരിച്ചു; 11 ജില്ലകളിലായി 6.53 ലക്ഷം പേർ ദുരിതത്തിൽ.
അസമിൽ പ്രളയം രൂക്ഷമായി തുടരുന്നു. കഴിഞ്ഞ 24 മണിക്കൂറിൽ നാല് കുട്ടികളടക്കം 10 പേർ മരിച്ചു; 11 ജില്ലകളിലായി 6.53 ലക്ഷം പേർ ദുരിതത്തിൽ.
19 minutes
പാറ തുരക്കുമ്പോൾ തൊഴിലാളികൾക്കു നിർദേശം നൽകിയിരുന്നത് അനീഷാണ്. പാറയ്ക്കുള്ളിലെ മീഥൈൻ വാതകം ചോർന്നതു മൂലമുള്ള സ്ഫോടനമാണ് തുരങ്കം തകരാൻ ഇടയാക്കിയത്.
പാറ തുരക്കുമ്പോൾ തൊഴിലാളികൾക്കു നിർദേശം നൽകിയിരുന്നത് അനീഷാണ്. പാറയ്ക്കുള്ളിലെ മീഥൈൻ വാതകം ചോർന്നതു മൂലമുള്ള സ്ഫോടനമാണ് തുരങ്കം തകരാൻ ഇടയാക്കിയത്.
21 minutes
The 120-year-old, city-owned utility’s main source of money for upgrading its system is the ratepayers themselves. The post Cleveland Public Power has ‘history’ of ‘deferred maintenance,’ chief says appeared first on Signal Cleveland.
The 120-year-old, city-owned utility’s main source of money for upgrading its system is the ratepayers themselves. The post Cleveland Public Power has ‘history’ of ‘deferred maintenance,’ chief says appeared first on Signal Cleveland.
23 minutes

The Blue Ribbon Commission presents a rare opportunity to take a hard look at how to create a funding system that is predictable, transparent, equitable and sustainable over time.

The Blue Ribbon Commission presents a rare opportunity to take a hard look at how to create a funding system that is predictable, transparent, equitable and sustainable over time.
23 minutes

I want America to be the best country in the world because we do the difficult work required to become freer, fairer, more humane and more democratic.

23 minutes
I want America to be the best country in the world because we do the difficult work required to become freer, fairer, more humane and more democratic.
23 minutes

The increase in bear incidents means Connecticut has reached the point where successful conservation requires active wildlife management.

23 minutes
The increase in bear incidents means Connecticut has reached the point where successful conservation requires active wildlife management.
23 minutes
El Tiempo - La previsión anuncia otra jornada con temperaturas muy elevadas durante las horas centrales del día, aunque algunas comarcas registrarán un pequeño descenso en los valores máximos A media tarde volverá a tocar buscar sombra en buena parte de la Comunidad de Madrid, con temperaturas que seguirán muy altas durante las horas centrales del día. Según la predicción de la AEMET para este jueves 23 de julio, el ambiente será muy caluroso pese a un ligero descenso de las máximas en algunas zonas, especialmente en el extremo sur, mientras seguirá activo un aviso amarillo por calor. La jornada arrancará con cielos despejados y presencia de calima durante la madrugada. Después, el cielo permanecerá sin nubes y el viento será flojo y variable al principio. Con el avance de la mañana girará a suroeste y oeste, con intervalos moderados durante las horas centrales del día. Las máximas seguirán cerca de los 40 grados Las temperaturas mínimas apenas cambiarán respecto a días anteriores. En cambio, las máximas bajarán ligeramente fuera de la Sierra, aunque ese descenso no impedirá que los valores sigan siendo muy elevados. La AEMET indica que se podrán superar los 36 grados en la Sierra y alcanzar entre 37 y 38 grados en el resto de la comunidad. Los registros previstos muestran hasta 39 grados en Alcalá de Henares, mientras que Aranjuez llegará a 38. Madrid, Getafe y Navalcarnero alcanzarán los 37 grados, y Collado Villalba llegará a los 36. Además, la Agencia Estatal de Meteorología mantiene un aviso amarillo por altas temperaturas entre las 13:00 y las 20:00 horas, el tramo del día en el que se esperan los valores más elevados.
El Tiempo - La previsión anuncia otra jornada con temperaturas muy elevadas durante las horas centrales del día, aunque algunas comarcas registrarán un pequeño descenso en los valores máximos A media tarde volverá a tocar buscar sombra en buena parte de la Comunidad de Madrid, con temperaturas que seguirán muy altas durante las horas centrales del día. Según la predicción de la AEMET para este jueves 23 de julio, el ambiente será muy caluroso pese a un ligero descenso de las máximas en algunas zonas, especialmente en el extremo sur, mientras seguirá activo un aviso amarillo por calor. La jornada arrancará con cielos despejados y presencia de calima durante la madrugada. Después, el cielo permanecerá sin nubes y el viento será flojo y variable al principio. Con el avance de la mañana girará a suroeste y oeste, con intervalos moderados durante las horas centrales del día. Las máximas seguirán cerca de los 40 grados Las temperaturas mínimas apenas cambiarán respecto a días anteriores. En cambio, las máximas bajarán ligeramente fuera de la Sierra, aunque ese descenso no impedirá que los valores sigan siendo muy elevados. La AEMET indica que se podrán superar los 36 grados en la Sierra y alcanzar entre 37 y 38 grados en el resto de la comunidad. Los registros previstos muestran hasta 39 grados en Alcalá de Henares, mientras que Aranjuez llegará a 38. Madrid, Getafe y Navalcarnero alcanzarán los 37 grados, y Collado Villalba llegará a los 36. Además, la Agencia Estatal de Meteorología mantiene un aviso amarillo por altas temperaturas entre las 13:00 y las 20:00 horas, el tramo del día en el que se esperan los valores más elevados.
24 minutes
From Mexico, Venezuelans mobilized within hours, building trusted networks to deliver aid and proving that solidarity can cross any border.
From Mexico, Venezuelans mobilized within hours, building trusted networks to deliver aid and proving that solidarity can cross any border.
24 minutes
Antibodi hantavirus ditemukan pada sejumlah peternak di Vietnam. Diduga, akibat buruknya manajemen pengendalian penyakit di peternakan.
Antibodi hantavirus ditemukan pada sejumlah peternak di Vietnam. Diduga, akibat buruknya manajemen pengendalian penyakit di peternakan.
24 minutes
Hemos de entender y hacer entender que el único camino frente a la barbarie es la lucha de clases.Temas principal: OpiniónLeer artículo completo
Hemos de entender y hacer entender que el único camino frente a la barbarie es la lucha de clases.Temas principal: OpiniónLeer artículo completo
24 minutes
La normativa laboral es clara desde 1985 y lo es aún más desde su reforma de 2022: quien organiza o produce un concierto es el empleador de los músicos y debe darlos de alta y cotizar por ellos. En la práctica, ese coste se desliza hacia el eslabón más débil de la cadena: bandas emergentes y oficinas pequeñas que se pagan sus propias altas, recurren a cooperativas o directamente cancelan conciertos. Mientras el directo encadena récords de facturación y los macrofestivales absorben millones en ayudas públicas, la legalidad del bolo pequeño la paga quien menos tiene.Temas principal: MúsicaLeer artículo completo
24 minutes
La normativa laboral es clara desde 1985 y lo es aún más desde su reforma de 2022: quien organiza o produce un concierto es el empleador de los músicos y debe darlos de alta y cotizar por ellos. En la práctica, ese coste se desliza hacia el eslabón más débil de la cadena: bandas emergentes y oficinas pequeñas que se pagan sus propias altas, recurren a cooperativas o directamente cancelan conciertos. Mientras el directo encadena récords de facturación y los macrofestivales absorben millones en ayudas públicas, la legalidad del bolo pequeño la paga quien menos tiene.Temas principal: MúsicaLeer artículo completo
24 minutes
Dünýäniň dürli regionlarynda we Türkmenistanda şu günki bolan we bolup duran soňky wakalar barada gysgaça habarlar.
24 minutes
Dünýäniň dürli regionlarynda we Türkmenistanda şu günki bolan we bolup duran soňky wakalar barada gysgaça habarlar.