Per Marta Rovira Martínez, doctora en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Aquesta és la proposta que fa Ricard Zapata en el seu darrer llibre, fruit d’un estudi encarregat pel Memorial Democràtic i que porta per títol Memòria col·lectiva inclusiva i migracions a la Catalunya diversa d’ahir, d’avui i de demà. A Catalunya hi ha un Museu d’Història de la Immigració situat a Sant Adrià de Besòs, en un lloc certament poc accessible. És un museu nascut el 2004 que en aquests vint anys de trajectòria ha procurat exposar i debatre sobre la història de les migracions a Catalunya, però sense uns recursos i un impacte equivalents al que convindria, si tenim en compte la importància de les migracions en la història del nostre país.
De fet, tal com diu Ricard Zapata en el seu llibre, la història de la immigració no està prou explicada ni representada en la història de Catalunya. No apareix al Museu d’Història de Catalunya, ni als llibres de referència d’història del país. De fet, podem dir que a la historiografia catalana li falta incorporar un dels aspectes que més ha definit el país des del segle XVIII. No estem parlant de qualsevol cosa, sinó d’un dels aspectes essencials per comprendre la història de Catalunya que, paradoxalment, ha estat sistemàticament oblidat. L’ombra de Candel és poc allargada i només ha incidit en els discursos públics i en les proclames com “un sol poble”, però no ha anat gaire més enllà.
Zapata reivindica una memòria col·lectiva que es faci ressò dels diferents processos migratoris que ens han marcat, i sobretot que els posi en relació. Avui parlem sobretot de les migracions com un problema, com un fenomen que ens aclapara, com un recurs per suplir la manca de reproducció de les generacions més velles, com una necessitat econòmica, però oblidem la seva implicació com a part de la construcció nacional.
I potser recordem especialment les migracions dels anys seixanta o setanta, però oblidem les que hi va haver en els anys anteriors, ja que les migracions a Catalunya es produeixen també als anys quaranta i cinquanta del segle XX, moltes vegades fugint de la repressió política. De la mateixa manera que hi havia hagut les migracions d’abans de la guerra civil. I aquesta petita memòria que associem sovint a l’obra de Francesc Candel dels migrants del seixanta i setanta queda desconnectada dels que van venir i han vingut després. Com si no es tractés també d’un procés migratori que ha calat en el país, que l’ha transformat i que l’ha fet créixer tal com és avui.
Així doncs, Zapata proposa considerar la migració com un fet consubstancial a la identitat catalana, quan el 73% dels catalans tenen orígens familiars fora de Catalunya. Aquesta vinculació entre immigració i identitat nacional requereix, però, d’una sèrie de recursos o artefactes culturals que acompanyin la memòria (el relat) sobre aquesta relació, siguin monuments o esdeveniments d’alt valor simbòlic. La consideració de la immigració com a patrimoni immaterial és una manera de reblar la proposta, de convertir-la en un projecte de país, en un relat que impulsi la memòria de la immigració com a part substancial de la memòria nacional.
I a mi em sembla una proposta molt interessant.
