Els actes de la Diada Nacional de Catalunya haurien de servir per recordar-nos què compartim, d’on venim i cap a on volem anar, però aquest any he constatat amb molta tristesa fins a quin punt s’ha deteriorat la relació entre els independentistes de dretes i d’esquerres. La discrepància política és legítima, saludable i fins i tot necessària. Però si tots volem un estat propi hem d’estar disposats a fer sacrificis.
No ens podem permetre l’error d’enfrontar-nos permanentment entre nosaltres. Durant massa temps, l’independentisme ha dedicat més energies a combatre les seves diferències internes que a confrontar l’Estat espanyol, que és qui ens impedeix decidir el nostre futur. Hem arribat a un punt en què alguns independentistes semblen considerar més adversari aquell que defensa una Catalunya ideològicament diferent que no pas l’Estat que ens nega el dret a existir.
I això és un error històric que no perdonarem. Cal un punt final a les bajanades dels extrems independentistes. La CUP i Aliança Catalana representen avui dues visions ideològiques oposades i precisament per això tenen una responsabilitat especialment rellevant. Si els dos extrems de l’independentisme són capaços de reconèixer que la construcció de l’estat català és prioritari a la disputa sobre quin model de país volem, demostrarem que la independència no és una simple declaració retòrica.
No demano que comparteixin programa, tampoc que governin plegats ni que renunciïn a les seves conviccions. Demano, i crec que tot independentista hauria d’exigir, que siguin capaços de coincidir en la necessitat de construir un estat propi.
La unitat independentista no significa uniformitat ideològica, significa entendre l’ordre de les prioritats i jo tinc clar que per fer la independència primer hem de disposar de les eines pròpies d’un estat per després poder discutir democràticament com les volem utilitzar.
Cap projecte d’esquerres podrà desplegar-se plenament mentre les grans decisions polítiques, econòmiques i judicials continuïn condicionades per l’estat opressor. I cap projecte de dretes podrà decidir sobre les seves fronteres, els seus impostos, les seves infraestructures, la seva llengua o les seves relacions internacionals si no hem fet la independència plegats.
Que parlin clar, doncs, la independència no és la seva prioritat? Sense estat propi uns i altres podran defensar la seva ideologia, però no la podran aplicar. El que estan fent amb les seves pica baralles absurdes és condemnar-nos a tots els catalans i això cal dir-ho ben alt, repetir-ho i si cal assenyalar-los. La CUP i Aliança Catalana no són conscients que ells tenen la veritable clau. No pas perquè juntes disposin d’una majoria parlamentària, sinó perquè són aquests dos partits els que poden demostrar que fins i tot les expressions més allunyades de l’independentisme són capaces de compartir un objectiu nacional que ha d’estar per sobre de tots.
Si els independentistes d’esquerres, de centre i de dretes actuéssim plegats davant l’estat espanyol ja no ens podrien aturar. Aquesta és la força que més tem qualsevol poder que vulgui mantenir-nos subordinats, un poble divers ideològicament però unit en la defensa de la seva llibertat.
I per aquesta raó ens volen dividits, per això els resulta tan útil que discutim entre nosaltres, que ens vetem, que ens insultem i que convertim cada diferència en una frontera infranquejable. Mentre nosaltres ens acusem mútuament de no ser prou purs, Espanya conserva intactes totes les seves estructures de poder.
