Parlem amb la Júlia Riera, creadora de contingut i professora de català, coneguda pel projecte Daily Catalan, una plataforma que apropa la llengua i la cultura catalanes a persones d’arreu del món. Amb milers d’alumnes i una gran comunitat a les xarxes socials, la seva feina combina ensenyament, divulgació i creació de comunitat.
Text i imatge: El Monocle/ AMIC
Per començar, qui és la Júlia Riera i com definiries el teu projecte?
Soc creadora de contingut i també professora de català per a estrangers. A través de la meva plataforma, Daily Catalan, ensenyo català a persones de tot el món. Vaig començar l’any 2021 i, amb el temps, he anat creant una comunitat força gran: més de 150.000 seguidors a les xarxes socials i uns 2.000 alumnes. Són persones de llocs molt diversos —els Estats Units, Austràlia, Japó, Sud-àfrica— però totes tenen en comú una cosa: l’interès per la llengua i la cultura catalanes.
D’on neix la idea del projecte? Va ser una vocació clara des del principi?
No exactament. Jo sempre he tingut una sensibilitat molt gran per les humanitats. Vaig estudiar Humanitats a la universitat i em vaig especialitzar en història de l’art, perquè m’imaginava treballant en un museu. Però em vaig graduar en plena pandèmia, un moment complicat per trobar feina. En aquell moment sentia que tenia alguna cosa a dins que volia compartir amb el món, però no sabia ben bé què. Llavors vaig pensar que podia aprofitar els meus coneixements per ensenyar català. Em vaig adonar que no existia cap projecte a xarxes socials que ensenyés català a través de l’anglès per a estrangers.
Com passa aquest projecte de ser una iniciativa personal a convertir-se en una professió?
Va ser un procés molt orgànic. Al principi ho feia simplement per gust, sense cap expectativa. Just en aquell moment estava a punt d’anar a viure als Països Baixos per fer un màster en mitjans digitals, i el meu objectiu era treballar en màrqueting.
Però vaig començar a publicar vídeos i, de mica en mica, vaig veure que hi havia molt d’interès. En només sis mesos ja tenia uns 40.000 seguidors a Instagram i vídeos amb milers o fins i tot milions de visualitzacions. Això em va fer pensar que potser hi havia una oportunitat real.
Hi ha una paradoxa interessant: mentre hi ha persones de fora molt interessades en el català, sovint es parla de crisi de la llengua. Com ho veus?
És una situació complexa. La meva audiència, en general, no és la típica persona que viu aquí i necessita el català per al dia a dia. Molts són estrangers que tenen una connexió personal amb Catalunya: una parella catalana, una experiència viscuda aquí o simplement un interès per les llengües.
També hi ha gent que arriba a Catalunya pensant que només es parla castellà i descobreix que hi ha una altra llengua. Això els sorprèn i, en molts casos, els desperta interès.
El teu contingut ha evolucionat amb el temps. Has passat d’un enfocament més lingüístic a un de més cultural. Com ha estat aquest procés?
Al principi feia contingut molt bàsic: com saludar, com demanar al restaurant, com dir les hores... És el punt de partida per a qualsevol idioma.
Però amb el temps vaig veure que els vídeos sobre cultura generaven molt d’interès. Un exemple és el vídeo sobre com fer ratafia, que es va fer viral. Aquest tipus de contingut desperta molta curiositat, fins i tot entre catalans. I també permet recuperar tradicions i explicar històries que potser no tenen tanta presència a les xarxes. Això m’ha portat a integrar molt més la cultura dins del projecte.
També hi ha una dimensió comunitària molt forta. Com és el fet de conèixer els teus alumnes en persona?
És una de les parts més boniques del projecte. Crear una comunitat en línia està molt bé, però veure aquestes persones en persona és una experiència molt especial.
Recordo una de les primeres vegades: estava en una cafeteria a Amsterdam i un noi em va preguntar si parlava català. Em va fer gràcia perquè no era una necessitat real, sinó que m’havia reconegut. Em va explicar que la seva parella feia els meus cursos.
A partir d’aquí m’he anat trobant alumnes en diferents llocs: a Barcelona, Girona, o fins i tot viatjant. L’estiu passat, per exemple, em vaig trobar una alumna a Estònia. Aquestes trobades donen molta vida a la comunitat i fan que tot sigui més real.
