Hem començat el curs escolar 2026-27 amb un dia de vaga que ha servit per recordar-nos que el curs passat vàrem protagonitzar un dels conflictes laborals més destacats a Catalunya d’aquest segle XXI, un conflicte en el món de l’educació pública que només es pot comparar amb els que en els anys 80 del segle passat van servir per fer desaparèixer aquella frase que des de 1939 s’havia convertit en popular: "Passar més gana que un mestre d’escola".
Aquest conflicte educatiu, tot i partir de la part docent, PAE, 0-3... no ha tingut en cap moment només una motivació única, tot i que també hi és perquè en els darrers 20 anys, per no reivindicar prou, hem perdut un 20% de capacitat econòmica. Això, en qualsevol altre sector hagués estat un daltabaix, però en el món educatiu, difícil de mobilitzar, l’únic que fins al curs passat havia generat era perplexitat quan ho explicaves.
El curs passat, tot va saltar per l’aire, perquè les condicions en què el nostre alumnat és a l’aula són a anys llum de les que voldríem i de les que sabem que, objectivament, serveixen per aprendre i per gestionar de forma satisfactòria els mil i un problemes que el nostre alumnat arrossega. Perquè l’escola ha esdevingut quelcom més que un espai de transmissió de coneixement i se’ns demana, i fem, de tot i, fins i tot, que solucionem problemes, moltes voltes greus, de les famílies dels nostres alumnes. Tot això amb aules massificades, munts de paperassa per omplir que no serveix per a res i amb salaris que no tenen res a veure, sempre per baix, amb la resta de comunitats autònomes de l’Estat però encara menys amb els de la resta d’Europa. Pel que fa a la inversió en educació, aquí just passem del 3% d’inversió mentre la mitjana europea és del 6% i els països capdavanters en educació, al nord d’Europa, hi destinen prop de l’11%.
Per cert, si passem del 3 és per les mobilitzacions del curs passat. Aleshores, vàrem guanyar moltes coses, sobretot per al nostre alumat, amb acords lluitats al carrer i tancats per dalt que preveien reducció significativa de ràtios i ampliació de les plantilles dedicades a l’escola inclusiva, més necessàries que mai.
I el que vàrem guanyar, sobretot, ho va ser per la mobilització, però també per mesures clares i contundents com negar-nos a fer coses que no ens toca fer per contracte. Entre aquestes, hi ha els viatges i les colònies. Aquesta mesura, seguida per claustres de prop de 1.300 centres, suposa un punt i a banda, ja que obliga l’administració a seure per negociar coses que a poc a poc van apareixent en el debat públic però que són fonamentals. No entenem per què van tan lents millorant l’educació pública, quelcom que és per a tothom i suposa el més gran anivellador amb què compta la nostra societat.
Aquest curs, ha començat una ofensiva per terra, mar i aire per aconseguir fer enrere aquesta mesura. A molts centres ens han fet tornar a votar les sortides. Hi ha llocs on s’ha votat, ha sortit que no i ens han fet repetir la votació i, fins i tot, votar-ho per segon cop en un mateix claustre. Quan s’ha votat dos cops i ens els dos ha sortit que no farem sortides, hi ha hagut direccions que han enviat alumnes cridant, famílies cridant o sense cridar, exigint-nos que féssim quelcom que no és part de la nostra feina. I ho repeteixo: enviats per algunes direccions.
En alguns llocs, les direccions han exigit que es facin sortides, han proferit amenaces, han inclòs les sortides a la Programació General Anual (PGA) unilateralment, les han defensat al consells escolars quan els claustres hi havien votat en contra... I inclús hi ha hagut companys i companyes que ens han insultat i assenyalat pel fet clar i diàfan de votar a favor de no fer ni sortides ni colònies perquè no formen part de la nostra feina, perquè hi hem anat anys i panys sense cobrar res però ara estem enmig d’un conflicte laboral i social que cada guany que té serveix per tenir una educació pública digna i lliure, inclusiva i més igualitària.
Fins al dia d’avui, ningú no ens ha donat les gràcies per muntar viatges durant anys i panys, organitzant colònies cada curs, emportant-nos desenes d’alumnes a cada sortida sense cobrar res per pernoctacions, sense cap assegurança que, si passava res, ens protegís de qui quan passa quelcom sempre busca culpables i sempre apunta cap al professorat... I no cal que ens les donin, les gràcies, però sí que cal que s’entengui que per aconseguir el millor per a l’educació pública hem de poder utilitzar i utilitzem les mesures de pressió que ens poden portar a aconseguir els nostres objectius que, ho torno a recordar, són la millora de les condicions en què ensenyem i que reverteixen, sobretot, en l’alumnat.
Famílies, pares, mares i tutors, societat en general, qui està destrossant l’educació té uns noms i els sabeu. Es diuen Esther Niubó, Conselleria d’Ensenyament, Salvador Illa... Ells poden revertir el que està passant, tenen capacitat per incrementar el pressupost per no haver de patir, poder treballar i aprendre en condicions mínimes, en millors condicions. Ajuntem-nos tots i fem front a aquest govern que, com tots els altres que l’han precedit, té per no res les vostres filles i fills. Posem l’educació al centre i si no ho volen fer, fem-los-hi fer. I construïm junts l’escola del segle XXI (ja portem 26 anys d’aquest segle i sembla que encara siguem al passat), que no vol dir l’escola (només) tecnològica, sinó l’escola de qualitat, amb ràtios baixes, alumnat atès en la seva diversitat, espais acollidors i continguts amplis, diversos i sense renunciar a res. És possible fer-la, no és cap quimera, però primer ens cal guanyar aquest conflicte i, per fer-ho, enguany no hi haurà ni colònies ni sortides a no ser que el Govern rectifiqui, s’assegui i, també junts, esdevingui motor de canvi i millora. Fins ara, no ha estat així
