Open Newswire

The work in our region is just beginning to build a 21st century Navy.

Cleveland's debate over surveillance with license plate readers will likely continue, even after City Council's vote. The post Key takeaways from the surveillance debate over Cleveland’s Flock cameras appeared first on Signal Cleveland.

High schoolers in 2024 perceived regular cannabis use as less risky than in the year 2000. But how harmless is it?

During the hottest hours, solar was producing was generating approximately 3,594 MW. That's more than both New England’s largest power plants.

The dual earthquakes revealed how geology, corruption, and a longstanding humanitarian emergency amplified destruction across La Guaira, Caracas and seven other Venezuelan cities.

Die Erde ist zwar ein ausgesprochener Wasser-Planet – trotzdem ist Wasser kein Privileg der Erde. Das Wasser gab es schon lange, bevor sich die Erde aus Staub zusammengeballt hat.

สปสช. ย้ำ 'ผ่าตัดรักษาโรคอ้วน' ไม่ใช่เพื่อความสวยงาม ต้องประเมินตามหลักวิชาการก่อนผ่าตัด

Wajumbe watatu wa jeshi la Jamhuri ya Kidemokrasia ya Congo, wamewasili jijini Goma wiki hii, kuthathmini utekelezwaji wa mkataba wa kusitisha vita kati ya waasi kati ya serikali ya Kinshasa na waasi wa AFC/M23.

മിക്സ്ചർ കഴിച്ചുകൊണ്ടിരിക്കുന്നതിനിടെ കടല തൊണ്ടയിൽ കുടുങ്ങി ശ്വാസതടസമുണ്ടാവുകയായിരുന്നു

In the West African nation of Benin, Vodun, an ancient spiritual religion rooted in a deep connection between humans and nature, has become a primary tool for protecting the country’s disappearing mangroves. By invoking the authority of the Zangbéto deity, local communities and conservationists create spiritual sanctuaries that forbid the destruction of mangroves under threat […]

Ndoto ya timu ya taifa ya soka ya Ufaransa kushinda kombe la dunia, imegonga mwamba, baada ya kufungwa na Hispania, mabao 2-0 katika mechi ya nusu fainali iliyochezwa siku ya Jumannne usiku jijini Arlington nchini Marekani.

No vaig deixar Gent de Barcelona per una enrabiada, ni per una discrepància menor, ni per cap necessitat d’escenificar una ruptura. Ho vaig fer perquè arriba un moment en què una persona ha de decidir si continua posant temps, feina, credibilitat i estructura al servei d’un espai que ja no reconeix com a propi. I perquè Barcelona, amb totes les seves ferides, contradiccions, desigualtats i misèries acumulades, mereix alguna cosa més que una sala d’espera política amb aparença de projecte ciutadà. Gent de Barcelona podia haver estat una bona idea. I això cal dir-ho amb tota honestedat. La intuïció inicial tenia sentit: crear un espai ciutadà, crític, transversal, capaç d’escoltar els barris i de pensar Barcelona més enllà de la propaganda institucional, del partidisme automàtic i de la indignació de consum ràpid. La ciutat necessita espais així. Els necessita desesperadament. També vull deixar clara una cosa: no tinc res contra la Psicòloga del Born. No la conec personalment, més enllà del que he pogut veure públicament, i no tinc cap voluntat de convertir-la en diana de res. Al contrari: si la idea inicial va néixer, en part o del tot, del seu impuls, cal reconèixer que era una bona idea. I espero sincerament que algun dia aquella intuïció trobi una forma real, sòlida i útil per a Barcelona. Però una bona idea no és encara un projecte. Una intuïció no és una estructura. Una marca no és una organització. I una ciutat no es defensa només dient que se l’estima, sobretot quan l’amor, en política, acostuma a ser la coartada preferida de moltes ambicions. La meva vinculació amb Gent de Barcelona no va ser decorativa. Hi vaig aportar feina concreta: suport tècnic, redacció, materials, imatge, estructura web, preparació comunicativa, propostes, guions, criteri i temps personal. Vaig ajudar a donar forma visible a un espai que, massa sovint, funcionava més per impulsos que no pas per organització. Precisament per això em dol. Perquè no parlo des de fora, ni des del ressentiment fàcil de qui no hi ha participat. Parlo des de l’esgotament de qui ha sostingut massa, massa sola i durant massa temps, mentre allò que havia de ser col·lectiu quedava massa sovint pendent de voluntats disperses, silencis, ajornaments i improvisacions. Un web, uns textos, una estructura, una imatge pública o una preparació comunicativa no apareixen del no-res. Són hores. Són criteri. Són responsabilitat. Són feina. I quan aquesta feina és tractada com si fos poca cosa, el missatge és clar: es valora el resultat quan convé, però no sempre la persona que l’ha fet possible. Això, en política, passa sovint. La feina invisible és útil mentre aguanta el decorat. Després, quan algú pregunta qui sosté les bigues, tothom mira cap a una altra banda. Amb el temps vaig veure massa inèrcia, massa manca de claredat i massa poca cultura de responsabilitat col·lectiva. Un projecte no es construeix només dient que es vol fer ciutat. Es construeix treballant, deliberant, explicant les coses, assumint compromisos i respectant les persones que hi posen temps i confiança. Quan això no passa, quan tot queda suspès en converses ambigües, silencis, indefinicions i expectatives que mai no acaben de concretar-se, el problema ja no és només organitzatiu. És de credibilitat. No em molesta que la gent tingui idees polítiques. No em molesta que algú vulgui sumar, pactar, explorar aliances o fins i tot acostar-se a altres partits. La política, quan és honesta, no m’espanta. El que em molesta és una altra cosa: la política disfressada de participació ciutadana, l’ambició presentada com a servei, l’opacitat venuda com a prudència i la manca de projecte real embolicada amb paraules grans. Quan un espai diu voler representar una sensibilitat ciutadana, però internament comença a funcionar amb lògiques poc clares, converses que no sempre es posen damunt la taula i una confusió creixent entre projecte cívic, marca personal i possible encaix partidista, cal aturar-se. I jo em vaig aturar aquí. També hi havia una qüestió de temps polític que no es podia ignorar. Som a les portes del cicle municipal de 2027. Qualsevol espai que vulgui tenir incidència real a Barcelona, sigui com a projecte ciutadà, plataforma municipalista o punt de trobada polític, hauria d’estar construint alguna cosa més que expectatives: diagnòstic, estructura, calendari, responsabilitats, criteris de decisió i una mínima transparència sobre cap on vol anar. Quan això no existeix, o no s’explica prou, el problema ja no és la prudència. És la manca de projecte. I confondre la manca de projecte amb una espera estratègica és una manera massa còmoda de mantenir oberta una porta que ningú no sembla disposat a travessar. Un espai ciutadà no pot viure indefinidament de converses ajornades, cafès pendents, retorns anunciats i promeses que sempre queden per a després. Després hi ha les imatges. I les imatges, de vegades, tenen la mala educació de confirmar allò que les paraules intentaven dissimular. Quan vaig veure determinades escenes públiques parlant de “possibles passos futurs” amb actors polítics concrets, vaig tenir encara més clar que havia marxat quan tocava. Un projecte ciutadà no pot jugar eternament a ser transversal mentre apareix en escenificacions que apunten cap a rumbs polítics que no tothom ha decidit, compartit ni validat. I quan en l’entorn d’un projecte es pot parlar amb naturalitat de fer front tant amb els Comuns com amb Aliança Catalana, alguna cosa falla. No perquè no es pugui parlar amb gent diversa. El diàleg no és el problema. El problema és confondre el diàleg amb una brúixola trencada. Una cosa és escoltar tothom. Una altra és convertir la transversalitat en una coartada per no explicar mai cap on es va. Això ja no és participació ciutadana. És una sala d’espera amb decorat de ciutat. També cal dir una cosa incòmoda: no tot allò que es presenta com a iniciativa ciutadana ho és realment en la pràctica. De vegades només és un decorat. De vegades és una sala d’assaig. De vegades és una manera de provar sort, de veure qui respon, qui s’hi acosta, qui dona cobertura o qui pot ser útil més endavant. I jo no tinc cap interès a formar part d’un decorat. Barcelona mereix més que això. Mereix menys improvisació i més feina. Menys retòrica i més estructura. Menys castells en l’aire i més responsabilitat. Menys gent parlant de ciutat com si fos una plataforma i més persones disposades a escoltar-la de veritat, amb les seves contradiccions, els seus barris, les seves ferides i les seves complexitats. No vaig marxar perquè m’hagi cansat de Barcelona. Vaig marxar perquè em vaig cansar de posar esquelet a fantasmes, veu a silencis i forma a una promesa que altres no semblaven disposats a sostenir amb la mateixa exigència. Tampoc vull confondre compromís amb ingenuïtat. He après que no n’hi ha prou amb compartir una preocupació general per la ciutat. Cal mirar també com funcionen els espais, com es prenen les decisions, què s’explica, què no s’explica prou, què es promet i què acaba passant. Les formes importen. La transparència importa. La coherència importa. I quan aquestes coses fallen, el discurs més bonic comença a sonar buit. La infraestructura digital, els materials comunicatius i bona part de la forma visible del projecte van néixer de contribucions personals, voluntàries i poc formalitzades. Això pot ser comprensible al començament; tota promesa política neix una mica torta, amb entusiasme, improvisació i alguna cadira mal collada. Però si aquesta provisionalitat es converteix en sistema, el problema ja no és la precarietat inicial: és la manca d’estructura. Cap projecte que aspiri a representar una ciutat pot viure indefinidament de tasques sostingudes per persones concretes, sense relleus, sense responsabilitats clares i sense una mínima arquitectura col·lectiva. Altrament, no parlem d’un projecte: parlem d’un decorat que aguanta mentre algú, des de la foscor, encara subjecta els pals. No escric això per assenyalar ningú personalment. Cadascú sabrà què ha fet, què ha volgut fer i què ha deixat de fer. Jo només explico el meu límit. I el meu límit va ser clar: no continuar donant presència, energia, feina ni legitimitat a un espai on percebia massa opacitat, massa indefinició i massa distància entre allò que es deia i allò que realment es construïa. Marxar no sempre és abandonar. A vegades marxar és deixar de sostenir allò que ja no camina. A vegades és negar-se a participar en una representació buida. A vegades és un acte elemental d’higiene política i personal. També vaig deixar-ne constància per una qüestió de protecció personal i pública. No vull que el meu nom, la meva trajectòria, la meva identitat o la meva feina siguin associats a espais, decisions, posicionaments o dinàmiques que no controlo ni comparteixo. Després d’experiències prèvies en què vinculacions alienes han derivat en acusacions greus i en exposicions personals que mai no haurien d’haver-se produït, considero necessari ser absolutament clara: no formo part de Gent de Barcelona, no actuo en nom seu, no el represento i no autoritzo que se m’hi vinculi. Continuaré parlant de Barcelona. Continuaré escrivint sobre la ciutat, sobre el poder, sobre els barris, sobre les institucions, sobre els abusos, sobre les contradiccions i sobre tot allò que considero que cal mirar de cara. Però ho faré des d’espais on la paraula tingui sentit, on la implicació no sigui només simbòlica i on la transparència no sigui una concessió, sinó una condició mínima. La ciutat no és una excusa. La ciutat no és una marca. La ciutat no és una escala per pujar a cap cadira. I precisament perquè Barcelona m’importa, vaig deixar Gent de Barcelona.

Nchini Afrika Kusini, kesi ya Kemi Seba imeahirishwa tena. Kesi ya ombi la kumrejesha Benin kutoka Afrika Kusini ilipangwa kuanza Julai 14, lakini imewasilishwa rasmi katika ubalozi wa Afrika Kusini huko Cotonou. Kwa hivyo, mtu huyo mwenye ushawishi dhidi ya nchi za Magharibi bado yuko gerezani hadi itakapotolewa taarifa nyingine.

La votación sobre la senda de déficit anticipa un otoño complicado para las cuentas públicas: el rechazo parlamentario obliga al Ejecutivo a buscar una nueva fórmula mientras crece la presión de sus socios y de la oposición.

Rais wa Senegal Bassiroue Diomaye  Faye anatarajiwa  Ijumaa ,kukutana na mtangulizi wake Macky Sall ambaye anawania nafasi ya katibu Mkuu wa Umoja wa Mataifa.

Less than 10 hours after arriving in Atlanta from Buenos Aires, Facundo Mey and Malena Riesgo were out pounding the streets of midtown sporting their Argentina shirts on a quest for tickets for Wednesday's World Cup semi-final between Argentina and England.

Di alam, warna mencolok sering menjadi tanda bahaya. Pada pitohui, burung endemik Papua, peringatan itu bukan sekadar isyarat. Kulit dan bulunya benar-benar mengandung racun yang dapat mengusir predator maupun parasit. Ironisnya, kemampuan bertahan hidup yang unik ini tidak membuat pitohui aman dari ancaman manusia. Dalam beberapa tahun terakhir, burung “beracun” tersebut justru semakin sering ditemukan […] The post Jangan Sentuh, Burung Endemik Papua Ini Beracun appeared first on Mongabay.co.id.

Нарын облусунун Кочкор районунда базарда ур-тепкиге алынган дыйкан менен аны сабаган соодагерлер милициянын катышуусунда жарашты. Бул тууралуу Нарын облустук ички иштер башкармалыгы кабарлады. 14-июль күнү социалдык тармактарда “Оштуктар бул базарда соода кылбасын деп, Кочкор районунун базарында дарбыз саттырбай байкени уруп салышкан” деген жазуу менен видеоматериал жарыяланган. Анда бир нече адам соодагерлердин бирин кууп, сабап жатканы тартылган. Аталган факты боюнча окуя мыйзамда...

По данным агентства Bloomberg, нефтепереработка в России в июле 2026 года упала до минимума за двадцать один год. Российские заводы перерабатывают в среднем менее четырех миллионов баррелей в сутки – меньше было только в марте 2005-го. Это примерно на полтора миллиона баррелей в сутки ниже прошлогоднего уровня за тот же период. Из-за падения переработки Россия запретила до конца июля экспорт большей части дизельного топлива, вдобавок к действующим ограничениям на вывоз бензина и...

Marufuku ya uagizaji na biashara ya dhahabu kutoka Sudan imetangazwa siku ya Jumatatu, Julai 13, 2026, katika jaribio la kupunguza vyanzo vya ufadhili kwa mzozo wa Sudan. Mzozo huu ni kati ya jeshi la serikali na vikosi vya wanamgambo wa RSF kwa zaidi ya miaka mitatu. Hatua hii ya Umoja wa Ulaya pia inapiga marufuku uuzaji na uhamisho wa zebaki na sianidi kwenda Sudan, vitu vinavyotumika katika uchimbaji wa dhahabu.