Open Newswire

നിർദേശങ്ങൾ ലംഘിക്കുന്നവർക്കെതിരേ ദുരന്തനിവാരണ നിയമത്തിലെ ബന്ധപ്പെട്ട വകുപ്പുകൾ പ്രകാരം നടപടി സ്വീകരിക്കുമെന്ന് ജില്ലാ ദുരന്തനിവാരണ അതോറിറ്റി

A 75% cut in tobacco tax won’t make cigarettes as cheap as you might think. Here’s what really helps smokers in a cost of living crisis.

تواجه النساء في تركيا التحرش والإفلات الممنهج من العقاب بموجة شهادات تضامنية تشبه حركة (#MeToo)، مطالبين بإسقاط الصمت وتغيير المنظومة القانونية والاجتماعية التي تستغل استنزاف الناجيات وضياع حقوقهن.

(Article publicat originàriament el 6 d’agost del 2026 al blog "Teatre de les ombres") Vivim en un món on comunitats fracassen per tenir enemics poderosos. En tenim d’altres que no necessiten enemics, i aquestes són les més interessants de veure: tenen comissions internes, grups de missatgeria per a comunicació instantània i sobretot, una reserva inesgotable de persones sense problemes per a dir en qualsevol moment perquè qualsevol iniciativa mai és suficient. En el cas català, aquesta segona categoria ha evolucionat fins a convertir-se en patrimoni immaterial de la catalanitat. Som un poble associatiu, evidentment. Totes les nostres tradicions combreguen al voltant de causes com defensar la llengua, preservar la cultura, reclamar drets, organitzar festes, protegir barris, salvar patrimonis, lluitar per la independència i... discutir 'ab aeterno' quin logotip ha de dur un cartell per a una reunió preparatòria de la comissió que estudiarà si cal crear una nova entitat de caràcter associatiu. No ens manca organització, el que ens manca és la voluntat d’acceptar que quan ens organitzem, això implica fer coses. M’explicaré: fer coses és una activitat perillosa, perquè genera resultats imperfectes, decisions discutibles, terminis, factures, errades i sobretot, persones que s’acaben convertint en caps de turc de la responsabilitat... o l’atac. En canvi, la molt estimada inacció és extraordinàriament segura: no comet errors, no incompleix terminis i permet conservar intacta la superioritat moral. Resulta que aquells que no construeixen mai res poden passar-se la vida explicant com haurien de fer les coses els altres. Una posició certament envejable, oi? Les meravelles de no enfangar-se Aquest associacionisme català conserva — encara avui dia — una capacitat admirable de mobilització: milers de persones dediquen temps, diners i energia a causes de caràcter col·lectiu sense esperar cap benefici personal. Sense aquest teixit, moltes iniciatives ni tan sols podrien somniar en existir. Però això té un revés fosc: l’espectador exigent. Aquest increïble personatge vol que el català sigui present a tot arreu, però troba massa instal·lar una app, revisar un text o llegir unes instruccions. Demana projectes grans, professionals, immediats i gratuïts. Anhela una transparència absoluta, però no disposa de temps per consultar la documentació oportuna. Per si no fos prou, vol participar en les decisions, encara que no pensi participar en l’execució. I així, quan apareix una nova iniciativa, no és capaç de preguntar què pot aportar, més aviat pregunta què hi falta. Aleshores venen els problemes: els projectes petits són irrellevants, els grans són sospitosos, si van lents són ineficients, si són ràpides hi ha trampa, si són experimentals no són professionals, si són professionals és que s’han venut... I després segons la implicació, evidentment: si ho fa una sola persona és personalista, si el fa una entitat és burocràtic, si es demana ajuda és manca de preparació i si no en demana aleshores no és comunitari. Per tant, el projecte ideal és aquell que no arriba a existir. Aquest no molesta ningú, no incompleix expectatives i a més, permet continuar parlant de tot el que es podria fer.   Un tribunal etern En aquest món associatiu, hi ha moltes comunitats que han desenvolupat una asimetria moral: examinen amb una severitat extrema qui actua i una indulgència infinita qui observa. Qui construeix ha d’explicar mètode, eines, objectius, límits, errors, fonts, llicències, terminis i de pas, una biografia espiritual quàntica. Per contra, qui no ha fet res només ha de formular objeccions. Només ha de fer preguntes, qüestions laterals, no entendre les respostes i seguir preguntant. Això provoca que l’altra persona se senti en l’obligació de respondre. Cada comentari, una citació administrativa. Cada sospita, un informe externs. Cada malentès, una jornada de pedagogia gratuïta. I quan tot això ha passat i la persona activa es cansa, apareix la gran revelació: “Veus? No acceptava les crítiques”. Un sistema deliciosament perfecte: qui fa quelcom ha de demostrar fins a l’infinit que mereix continuar fent-la, mentre qui no fa res no li cal demostrar que les objeccions mereixen ser escoltades. I així, el món converteix la passivitat en prestigi. Sense produir res i mai exposada a la realitat.   Activisme d’hotel Tot plegat seria magnífic si no fos perquè l’activisme s’ha convertit en una modalitat de consum: les causes han de ser transformadores, però còmodes; confrontar el poder, però no alterar l’agenda pròpia; han de generar comunitat, però no demanar constància; han de tenir incidència però no exigir formació, disciplina ni tasques ingrates. L’activista ideal d’avui dia vol arribar quan la pancarta ja és impresa, la convocatòria difosa, els permisos resolts i el conflicte moral simplificat. Aleshores es farà la fotografia i, evidentment, afegirà una opinió sobre aquesta. No dic que manqui gent disposada a treballar. Ans al contrari, els catalans podem presumir de ser treballadors. El gran problema és que les persones més actives acaben assumint, sovint, una proporció absurda de tasques perquè la resta confon col·laborar amb supervisar. És en aquell moment que apareix la figura central de qualsevol projecte català: el que ho fa tot. Aquesta persona organitza, escriu, dissenya, respon correus, cerca finançament, prepara paperassa, resol incidències, actualitza la web, imprimeix documentació, gestiona conflictes i, quan mostra cansament... rep un consell sobre delegació de qui no havia acceptat cap tasca. Això és simple estadística. Pot tenir a veure amb aquella pregunta feta massa vegades: “Algú pot encarregar-se’n?”. La resposta? El so administratiu buit.   La independència que mai arriba Ni tan sols l’independentisme se’n salva, d’aquest mecanisme. Durant anys s’ha parlat de crear estructures d’estat, d’ampliar majories, reforçar la llengua, generar sobirania econòmica, consolidar institucions i preparar una ruptura política. I què ha passat? Que les paraules sonaven magnífiques, mentre les estructures requerien manteniment. Ara ens trobem amb una part del país que sembla esperar que la independència arribi sola, com caiguda del cel. Potser es pensen que una nit, mentre dormim, algú haurà negociat, organitzat, resistir, planificat, finançat, redactat, mobilitzat i assumit les conseqüències. I clar, l’endemà només caldrà acceptar tota la feinada feta per aquesta persona amb un somriure. Tots guanyem. La situació actual no és que no existint acords estratègics, ja que qualsevol moviment democràtic requereix debat, pluralitat i crítica. Més el problema apareix quan la crítica substitueix l’acció mentre la sospita substitueix la confiança per coordinar-se. Les iniciatives d’aquest caire són acusades de ser massa moderades o radicals; massa institucionals o apolítiques; massa lentes o precipitades; massa unitàries o sectàries. Es reclamen estratègies comunes... sempre que coincideixen amb les pròpies. És evident que la unitat és molt important. Per això cadascú n’ha preparat una de diferent. Per això l’Estat no necessita moure un dit. No li cal demostrar superioritat. Només cal que esperi al fet que el moviment es desgasti, els actius siguin desautoritzats per els seus congèneres i es fragmenti qualsevol iniciativa que converteixi cada imperfecció en potencial traïció. Quina repressió més efectiva: una comunitat que castiga preventivament qualsevol persona que pot arribar a ser i fer quelcom útil.   Excuses industrioses Si pensàveu que la llengua se’n salvava aneu errats: diem que volem català al cinema, plataformes, videojocs, música, tecnologia, empresa i xarxes. Però després resulta que quan algú fa un esforç, crea eines, adaptacions, continguts o espais d’ús, el debat es desvia de la pregunta òbvia. No es pregunta com ampliar la iniciativa, sinó si és perfecta. Una llengua minoritzada amb un privilegi fascinant: només pot existir en condicions d’excel·lència absoluta. Altres llengües com el francès, l’anglès o el castellà poden crear coses mediocres, incompletes, mal dissenyades i plenes d’errors. Però el català no. Ha de justificar metodologia, sostenibilitat, coherència, gramàtica, textualitat, impacte, professionalitat i puresa moral. No és estrany que tantes persones abandonin els projectes on són després de veure el panorama. Com tampoc és estrany després escoltar frases com que no hi ha prou mercat o no hi ha prou interès.   Identitat de la sospita I vet aquí que apareix una forma d’intel·ligència pública molt arrelada a la nostra terra: la desconfiança. Aquestes persones no construeixen res per no semblar ingènues; ni col·laboren no fos cas que les utilitzessin; ni tan sols donen suport tot i que són qui més preguntes fan. Evidentment, això les fa lliures de tota responsabilitat... i esclaves de la seva exquisida lucidesa: sempre detecten els problemes. El graciós és que mai arriben prou aviat per resoldre’ls. Aquesta cultura de la sospita moltes vegades es presenta com a rigor, però aquest exigeix estudiar, contrastar, entendre i formular crítiques proporcionades. En canvi, la sospita només ha d’aixecar una cella. El rigor millora obres, la sospita ajuda a sentir-se superior a qui l’ha feta.   L’adéu dels constructors Quan una persona treballadora se’n va, la pèrdua no es nota al començament. Les reunions continuen, els canals segueixen oberts, algú comparteix una notícia... Tot esdevé amb normalitat. La veritable pèrdua arriba més tard, quan arriba una problemàtica que la persona resolia. Aleshores, misteriosament que aquella aportació suposadament espontània era en realitat infraestructura. Aquestes persones actives no sempre se’n van després d’una traïció, la majoria es retiren després de cinquanta petites friccions: explicacions repetides, preguntes ja respostes, exigències sense reciprocitat, correccions fetes sense lectura contextual i, evidentment, la sensació progressiva que la generositat era obligació. Finalment, quan ja no hi ha marxa enrere i es retiren, apareix la comoditat d’evitar preguntar-se per què quedar-se havia deixat de tenir sentit, i només diuen que s’ha reaccionat de manera exagerada.   L’enemic interior Podríem plantejar-nos si Catalunya fracassa per tenir davant un Estat poderós, una economia dependent, una demografia adversa o unes institucions limitades. També podríem plantejar-nos si fracassa perquè massa sovint es confon intel·ligència amb objecció, participació amb opinió o vigilància amb compromís. Sempre es parla de voler una llengua viva, però es fatiga qui crea espais perquè visqui. Es vol independència, però es penalitza qualsevol persona que assumeixi iniciativa. Es demanen associacions fortes, però es carreguen les tasques sempre sobre les mateixes espatlles. S’exigeix innovació, però es demana que arribi acabada, validada i sense molestar ningú. I, evidentment, es demana que s’atenguin les reclamacions i opinions de qualsevol caire. Els guerrillers del teclat i de sofà en són especialistes. No cal, això sí, que totes les persones construeixin grans projectes. Ni tothom disposa del mateix temps, ni energia, ni capacitats, ni recursos. Però hi ha una diferència profunda entre no poder contribuir... i convertir la pròpia passivitat en un tribunal permanent sobre qui sí que ho intenta. Quan una comunitat desgasta constantment qui construeix... al final només queda qui comenta sense aportar. És en aquells moments en què, aquests queden envoltats de discursos impecables, assemblees eternes i objeccions ben formulades contemplant les ruïnes de tot allò que ningú va voler sostenir. I de qui és la culpa? De qui ho va intentar.

La polémica por las fotografías del titular de Vivienda en una playa de Santa Marta, a una semana del devastador terremoto en Colombia, amenaza con eclipsar el Plan Milagro de reconstrucción y da alas a la oposición de izquierdas para azotar al Gobierno.

Nchini Marekani, kesi kubwa dhidi ya kampuni ya teknolojia ya Meta, imeanza katika mji wa Oakland, California, ambako majimbo manne yanataka fidia ya mabilioni ya Dola na mabadiliko ya mitandao ya Facebook na Instagram.

Mlipuko wa virusi vya Ebola nchini Jamhuri ya Kidemokrasia ya Congo, unasambaa kwa kasi sana hali ambayo inahatarisha kufika katika nchi zaidi.

Ceuta vuelve al centro de la batalla política por la inmigración: el Gobierno de la ciudad reclama más recursos para cerrar la crisis abierta tras la llegada masiva de migrantes, mientras el PP prepara una ofensiva nacional con la visita de Alberto Núñez Feijóo.

Zak, Zelda y Cody Williams volvieron a poner en marcha la cuenta de instagram del fallecido actor para combatir el uso no autorizado de su imagen.

17 августа Верховный суд оставил в силе решение о недопуске единственной в России антивоенной партии "Яблоко" до выборов в Госдуму. Поддержать политиков к зданию суда пришли множество молодых сторонников партии: кампания с предвыборным лозунгом "За мир и свободу! За жизнь без страха!" вызвала большой отклик в соцсетях. Задерживать их начали еще до начала заседания. Силовики оттесняли людей от здания Верховного суда, загнали часть собравшихся во двор, и затем уводили в автозаки. "Большое...

17 августа Верховный суд оставил в силе решение о недопуске единственной в России антивоенной партии "Яблоко" до выборов в Госдуму. Поддержать политиков к зданию суда пришли множество молодых сторонников партии. Задерживать их начали еще до начала заседания, а за некоторыми приходят уже домой.

Early data shows South Africans and Zambians have a big appetite for the twice-yearly HIV prevention injection. But clinics don’t yet have enough doses for everyone who wants it. It’s a balancing act: how do you persuade people to want a new medicine when there isn’t enough of it to go around? The post SA and Zambia’s HIV shot dilemma: Demand versus supply appeared first on Bhekisisa.

Fostul ministru al Apărării din Ucraina, Mihailo Fedorov, a cărui recentă demitere a declanșat proteste, a publicat un mesaj video prin care a avertizat asupra unei crize sistemice de guvernare și a cerut găsirea unei modalități de organizare a alegerilor chiar și în timpul războiului.

Sergei Loznitsa, cineasta ucraïnès amb una trajectòria meritòria, pivotant entre el documental d’arxiu i el cinema polític, torna a la ficció amb 'Dos fiscals' (2025), adaptació de la novel·la curta de Georgy Demidov, físic i supervivent d'un gulag. Ambientada el 1937, en el moment culminant de la Gran Purga estalinista (750.000 executats i un milió de persones enviades als camps de treball), la pel·lícula dissecciona amb una precisió quirúrgica els mecanismes burocràtics del terror totalitari. El resultat és una de les obres més rigoroses, inquietants i formalment austeres dels últims anys. El jove fiscal Kornyev (Aleksandr Kuznetsov), idealista i acabat de nomenar, rep una carta escrita amb sang d’un presoner, Stepniak (Aleksandr Filippenko), antic bolxevic i jurista de prestigi, torturat per l’NKVD (el ministeri de l'interior de l'URSS i encarregat de la repressió) perquè confessi crims inventats. Malgrat les dilacions i excuses dels responsables de la presó de Briansk, Kornyev aconsegueix entrevistar-lo i decideix elevar el cas fins a Moscou, davant el fiscal general Andrei Vixinski (Anatoliy Beliy). A partir d’aquí, el film es construeix en una successió d’esperes, portes, passadissos i avantcambres que van engolint el protagonista. La burocràcia no es mostra com un obstacle extern, sinó com un organisme viu que s’estén, ho podreix tot i inocula la culpa i la paràlisi a qui pretén desafiar-la i fer justícia. Loznitsa opta per una posada en escena d’una morositat bressoniana. Plans fixos o amb moviments mínims, format quadrat i antic, en comptes del panoràmic, fotografia dessaturada i d’una claredat gairebé pictòrica, i una banda sonora clàssica de Christiaan Verbeek que subratlla la ironia i la fredor de les imatges. Les escenes de tortura se suggereixen més que no es mostren; el veritable horror rau en la normalitat administrativa, en la cortesia gèlida dels funcionaris i en la inevitabilitat del desenllaç, malgrat els esforços del jove fiscal. Hi ha ecos evidents de Kafka ('El castell'), de Dostoievski i del teatre de l’absurd, però sense perdre el focus: el film parla del 1937, de l'estalinisme i, alhora, de qualsevol sistema que substitueixi la justícia per la lleialtat fanàtica i l’obediència cega. Kuznetsov ofereix una interpretació continguda i devastadora: el seu rostre, d’una ingenuïtat inicial gairebé infantil, es va buidant a mesura que comprèn l’abisme en què ha caigut. Filippenko, amb un sol monòleg d’una intensitat terrible, encarna la memòria traïda dels protagonistes de la Revolució del 1917. Beliy, com a Vixinski, és la personificació de la indiferència institucional: una màscara buida, educada i atenta, que amaga la fredor administrativa. 'Dos fiscals' no és una pel·lícula fàcil. Exigeix paciència i atenció al detall —la velocitat amb què desapareix un cadàver del pati de la presó, el so d’un timbre, la manera com un personatge es queda immòbil contra una paret—, però recompensa amb una densitat moral i formal excepcional. Loznitsa demostra que el cinema polític més colpidor no necessàriament li cal el crit i la consigna; de vegades només amb l'observació, des d'una fredor implacable, copsa com el poder engoleix els seus propis ciutadans.  A Filmin.

«Кустарно перероблений «Калашников» чи «сучасний білоруський автомат із 100-відсотковою локалізацією»

Згодом, рано вранці в середу Федоров повідомив про загрозу застосування керованих авіабомб по Запоріжжю та руйнування будинку

പി കൃഷ്‌ണപിള്ളയുടെ 78–ാം ചരമവാർഷികദിനത്തിൽ സിപിഐ എമ്മിന്റെ നേതൃത്വത്തിൽ മുഴുവൻ ഘടകങ്ങളിലും പതാകയുയർത്തി

വിദ്യാർഥി വെള്ളക്കുപ്പിയിൽ നിന്ന് മൂത്രം കലർത്തി കുടിപ്പിച്ചു. ഇക്കാര്യം പറഞ്ഞപ്പോൾ പ്രിൻസിപ്പൽ മനുഷ്യത്വരഹിതമായി പെരുമാറുകയും ‘വായയ്ക്ക് രുചിയില്ലെങ്കിൽ 10 രൂപയുടെ ചോക്ലേറ്റ് കഴിച്ചോളൂ’ എന്ന് പറയുകയും ചെയ്തതായി പെൺകുട്ടികൾ ആരോപിച്ചു.

La llegada de la extrema derecha al gobierno de Colombia activa la organización y la solidaridad para hacer frente a lo que pueda afectar a una parte del campesinado organizado en un proyecto agroecológico y autogestionado en los territorios.Temas principal: ColombiaLeer artículo completo

Potser perquè la vida és breu i cada segon que fuig és un menys, ens aferrem a tot el que ens envolta: els anhels, la joventut d’anys enrere, la raó, l’orgull, el passat idíl·lic… Com en el món real, els contes d’aquest recull basculen entre el guany i la pèrdua; entre el plaer amagat rere la senzillesa i l’angoixa de sentir-nos buits. Per aquest llibre transiten l’aeronau emocional, el pinzell que enyora els seus amos, el caçador solitari que s’allunya dels records o la doctora rural que no en sap res, de circuits i engranatges, entre altres protagonistes i narradors. El món per on caminen pateix la corrupció d’una monarquia caduca i l’acidesa de les cendres d’una revolució que s’ofega a si mateixa: un món sempre aspre i inhòspit. Qui sap si el secret no és continuar endavant. Potser amb això ja en tindríem prou per trobar el recer on ser feliços: un lloc segur on, deixant caure el pes que ens manté collats al patiment, poguéssim, per fi, dansar seguint el corrent de l’aire.   Biografia de l'autor Gerard Torra i Llibre (Barcelona, 1998) forma part de la generació que va créixer amb el contingut audiovisual del 3XL. Es va llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona, on va entendre què mou els fils de la humanitat. Tot seguit, va prendre dues decisions vitals: encetar el camí de la meditació i apuntar-se a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El silenci de la meditació, i el coneixement previ sobre budisme, li van permetre començar a acceptar la realitat tal com és; i l’Escola d’Escriptura li va aportar les eines necessàries per escriure els seus contes. Tot i ser el seu primer llibre, alguns dels  seus relats han estat publicats en fanzins com 'Pluma Fanzine', en revistes com 'Núvol', en portals com 'Paper de Vidre', o han estat reconeguts en certàmens com ara el Premi literari "Sant Jordi a Instagram", on va quedar primer finalista el 2025 amb el conte 'Ossos i engranatges'. Actualment, treballa com a llibreter i professor d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.