Su habilidad para acumular autoridad sin abolir formalmente la República dio origen a un sistema de gobierno que perduró durante siglos Octavio y la batalla de Accio, el fin de Cleopatra y del Egipto independiente Octavio es recordado como el vencedor de Marco Antonio y Cleopatra, pero su verdadera hazaña fue política. La victoria obtenida frente a las costas de Accio en el año 31 a. C. encaminó de forma decisiva el desenlace de la última gran guerra civil de la República romana, aunque su mayor consecuencia llegó después. Aprovechando la desaparición de sus principales rivales y la incorporación de Egipto al dominio romano, el heredero de Julio César inició una reorganización gradual de las instituciones que acabaría dando origen a un nuevo modelo de gobierno. No se proclamó emperador de un día para otro ni abolió la República, pero construyó un poder personal que cambiaría para siempre la historia de Roma. De heredero de César a dueño de la guerra El asesinato de Julio César en el año 44 a. C. dejó a Roma sumida en una nueva etapa de enfrentamientos internos. Las instituciones republicanas seguían existiendo, pero llevaban décadas debilitadas por las luchas entre las principales familias políticas y por el creciente protagonismo de los grandes generales. En ese escenario emergió Octavio, hijo adoptivo y heredero testamentario de César, que muy pronto comenzó a disputar el control de la República. Tras la formación del Segundo Triunvirato, Octavio y Marco Antonio compartieron temporalmente el poder, aunque la alianza nunca fue estable. Mientras Octavio reforzaba su posición en Occidente, Antonio estableció su centro de operaciones en Oriente junto a Cleopatra VII. La reina de Egipto aportaba recursos económicos, una poderosa flota y un reino estratégico para controlar el Mediterráneo oriental. Octavio explotó esa alianza en el terreno político y propagandístico, presentando a Antonio como un dirigente que había subordinado los intereses de Roma a los de una soberana extranjera. La difusión del contenido del testamento de Antonio, en el que reconocía derechos a los hijos de Cleopatra, contribuyó a deteriorar definitivamente su imagen y preparó el terreno para el enfrentamiento final. Accio: la victoria que abrió una nueva etapa El desenlace de la guerra comenzó a decidirse el 2 de septiembre del año 31 a. C., cuando las flotas de ambos bandos se enfrentaron frente al promontorio de Accio, en la costa occidental de Grecia. Bajo el mando de Marco Vipsanio Agripa (futuro César Augusto), las fuerzas de Octavio derrotaron a Marco Antonio y Cleopatra en la mayor batalla naval de la guerra civil. Tras la retirada de Cleopatra y la salida de Antonio del combate, las fuerzas de Octavio quedaron en ventaja y, durante los meses siguientes, completaron la conquista de Egipto. La victoria militar resolvió el equilibrio del conflicto y, sobre todo, eliminó el último gran obstáculo que impedía a Octavio ejercer un dominio incontestado sobre Roma. La batalla de Accio (1672), por Lorenzo A. Castro, Museo Marítimo Nacional. La derrota en Accio no puso fin de inmediato a la guerra, pero sí hizo irreversible su desenlace. Marco Antonio y Cleopatra regresaron a Alejandría con la esperanza de reorganizar sus fuerzas y negociar una salida, mientras Octavio consolidaba su control sobre Oriente. Sin embargo, muchos de los antiguos aliados de Antonio abandonaron su causa y el equilibrio político se inclinó definitivamente hacia el vencedor. Un año después, las tropas romanas entraron en Egipto. Antonio, convencido de que Cleopatra había muerto, decidió suicidarse. La reina intentó negociar con Octavio, pero al comprender que sería llevada a Roma para formar parte de su triunfo también puso fin a su vida. Con la desaparición de ambos terminó la dinastía ptolemaica y Egipto dejó de ser un reino independiente para convertirse en un territorio administrado directamente por Octavio. El hombre que concentró el poder La conquista de Egipto otorgó a Octavio una posición que ningún dirigente romano había disfrutado hasta entonces. Además de eliminar a sus últimos rivales, pasó a controlar uno de los territorios más ricos del Mediterráneo, una fuente extraordinaria de ingresos y el principal proveedor de cereal para Roma. Egipto quedó bajo su autoridad directa y el acceso de los senadores al territorio fue restringido, una decisión que refleja el enorme valor estratégico que atribuía a aquel enclave. El control de sus recursos reforzó su posición y redujo la capacidad de cualquier posible oposición. Pero el poder de Octavio no se construyó únicamente sobre la victoria militar. También fue el resultado de una calculada estrategia política. Se presentó como el dirigente que había devuelto la paz tras décadas de guerras civiles y evitó alimentar la imagen de un conquistador que había derrotado a otros romanos. Su propaganda insistía en que el conflicto había sido contra Cleopatra y la amenaza que representaba para Roma, una interpretación que reforzaba su legitimidad ante la población. Al mismo tiempo, impulsó monumentos conmemorativos, fundó Nicópolis junto al escenario de Accio para recordar la victoria y vinculó su figura a la restauración del orden y de las tradiciones romanas. "Cleopatra mostrando a Octavio el busto de Julio César!", de Pompeo Batoni Del triunfo militar al nacimiento del Principado La mayor habilidad de Octavio consistió en transformar su posición sin romper formalmente con las instituciones existentes. El Senado siguió funcionando, las magistraturas continuaron desempeñando sus funciones y la República conservó buena parte de su estructura. Sin embargo, el vencedor de Accio fue acumulando progresivamente el mando del ejército, la dirección de las principales provincias y las competencias que le permitían convertirse en la figura decisiva de la política romana. El cambio no fue una ruptura repentina, sino una evolución que alteró el equilibrio institucional sin eliminar la apariencia republicana. Ese modelo recibiría el nombre de Principado y marcaría el inicio de una nueva etapa en la historia de Roma. El nacimiento de un nuevo orden La victoria de Accio y la posterior conquista de Egipto permitieron a Octavio culminar un proceso de concentración de poder que transformó de forma definitiva el sistema político romano. Sin abolir formalmente la República, fue acumulando competencias y autoridad hasta convertirse en el centro de todas las decisiones del Estado. Años después, el Senado le concedería el título de Augusto, con el que pasaría definitivamente a la historia. Aquel reconocimiento no fue el inicio de su poder, sino la culminación de un proceso que había comenzado tras la victoria de Accio y continuado con la reorganización del Estado.

Feed icon
elDiario.es
CC BY-NC🅭🅯🄏

Su habilidad para acumular autoridad sin abolir formalmente la República dio origen a un sistema de gobierno que perduró durante siglos Octavio y la batalla de Accio, el fin de Cleopatra y del Egipto independiente Octavio es recordado como el vencedor de Marco Antonio y Cleopatra, pero su verdadera hazaña fue política. La victoria obtenida frente a las costas de Accio en el año 31 a. C. encaminó de forma decisiva el desenlace de la última gran guerra civil de la República romana, aunque su mayor consecuencia llegó después. Aprovechando la desaparición de sus principales rivales y la incorporación de Egipto al dominio romano, el heredero de Julio César inició una reorganización gradual de las instituciones que acabaría dando origen a un nuevo modelo de gobierno. No se proclamó emperador de un día para otro ni abolió la República, pero construyó un poder personal que cambiaría para siempre la historia de Roma. De heredero de César a dueño de la guerra El asesinato de Julio César en el año 44 a. C. dejó a Roma sumida en una nueva etapa de enfrentamientos internos. Las instituciones republicanas seguían existiendo, pero llevaban décadas debilitadas por las luchas entre las principales familias políticas y por el creciente protagonismo de los grandes generales. En ese escenario emergió Octavio, hijo adoptivo y heredero testamentario de César, que muy pronto comenzó a disputar el control de la República. Tras la formación del Segundo Triunvirato, Octavio y Marco Antonio compartieron temporalmente el poder, aunque la alianza nunca fue estable. Mientras Octavio reforzaba su posición en Occidente, Antonio estableció su centro de operaciones en Oriente junto a Cleopatra VII. La reina de Egipto aportaba recursos económicos, una poderosa flota y un reino estratégico para controlar el Mediterráneo oriental. Octavio explotó esa alianza en el terreno político y propagandístico, presentando a Antonio como un dirigente que había subordinado los intereses de Roma a los de una soberana extranjera. La difusión del contenido del testamento de Antonio, en el que reconocía derechos a los hijos de Cleopatra, contribuyó a deteriorar definitivamente su imagen y preparó el terreno para el enfrentamiento final. Accio: la victoria que abrió una nueva etapa El desenlace de la guerra comenzó a decidirse el 2 de septiembre del año 31 a. C., cuando las flotas de ambos bandos se enfrentaron frente al promontorio de Accio, en la costa occidental de Grecia. Bajo el mando de Marco Vipsanio Agripa (futuro César Augusto), las fuerzas de Octavio derrotaron a Marco Antonio y Cleopatra en la mayor batalla naval de la guerra civil. Tras la retirada de Cleopatra y la salida de Antonio del combate, las fuerzas de Octavio quedaron en ventaja y, durante los meses siguientes, completaron la conquista de Egipto. La victoria militar resolvió el equilibrio del conflicto y, sobre todo, eliminó el último gran obstáculo que impedía a Octavio ejercer un dominio incontestado sobre Roma. La batalla de Accio (1672), por Lorenzo A. Castro, Museo Marítimo Nacional. La derrota en Accio no puso fin de inmediato a la guerra, pero sí hizo irreversible su desenlace. Marco Antonio y Cleopatra regresaron a Alejandría con la esperanza de reorganizar sus fuerzas y negociar una salida, mientras Octavio consolidaba su control sobre Oriente. Sin embargo, muchos de los antiguos aliados de Antonio abandonaron su causa y el equilibrio político se inclinó definitivamente hacia el vencedor. Un año después, las tropas romanas entraron en Egipto. Antonio, convencido de que Cleopatra había muerto, decidió suicidarse. La reina intentó negociar con Octavio, pero al comprender que sería llevada a Roma para formar parte de su triunfo también puso fin a su vida. Con la desaparición de ambos terminó la dinastía ptolemaica y Egipto dejó de ser un reino independiente para convertirse en un territorio administrado directamente por Octavio. El hombre que concentró el poder La conquista de Egipto otorgó a Octavio una posición que ningún dirigente romano había disfrutado hasta entonces. Además de eliminar a sus últimos rivales, pasó a controlar uno de los territorios más ricos del Mediterráneo, una fuente extraordinaria de ingresos y el principal proveedor de cereal para Roma. Egipto quedó bajo su autoridad directa y el acceso de los senadores al territorio fue restringido, una decisión que refleja el enorme valor estratégico que atribuía a aquel enclave. El control de sus recursos reforzó su posición y redujo la capacidad de cualquier posible oposición. Pero el poder de Octavio no se construyó únicamente sobre la victoria militar. También fue el resultado de una calculada estrategia política. Se presentó como el dirigente que había devuelto la paz tras décadas de guerras civiles y evitó alimentar la imagen de un conquistador que había derrotado a otros romanos. Su propaganda insistía en que el conflicto había sido contra Cleopatra y la amenaza que representaba para Roma, una interpretación que reforzaba su legitimidad ante la población. Al mismo tiempo, impulsó monumentos conmemorativos, fundó Nicópolis junto al escenario de Accio para recordar la victoria y vinculó su figura a la restauración del orden y de las tradiciones romanas. "Cleopatra mostrando a Octavio el busto de Julio César!", de Pompeo Batoni Del triunfo militar al nacimiento del Principado La mayor habilidad de Octavio consistió en transformar su posición sin romper formalmente con las instituciones existentes. El Senado siguió funcionando, las magistraturas continuaron desempeñando sus funciones y la República conservó buena parte de su estructura. Sin embargo, el vencedor de Accio fue acumulando progresivamente el mando del ejército, la dirección de las principales provincias y las competencias que le permitían convertirse en la figura decisiva de la política romana. El cambio no fue una ruptura repentina, sino una evolución que alteró el equilibrio institucional sin eliminar la apariencia republicana. Ese modelo recibiría el nombre de Principado y marcaría el inicio de una nueva etapa en la historia de Roma. El nacimiento de un nuevo orden La victoria de Accio y la posterior conquista de Egipto permitieron a Octavio culminar un proceso de concentración de poder que transformó de forma definitiva el sistema político romano. Sin abolir formalmente la República, fue acumulando competencias y autoridad hasta convertirse en el centro de todas las decisiones del Estado. Años después, el Senado le concedería el título de Augusto, con el que pasaría definitivamente a la historia. Aquel reconocimiento no fue el inicio de su poder, sino la culminación de un proceso que había comenzado tras la victoria de Accio y continuado con la reorganización del Estado.

A los egipcios queer, las redes sociales les brindan conexión, pero también los expone a vigilancia, trampas y acoso en virtud de leyes sobre ciberdelincuencia que cada vez están más difundidas.

Feed icon
Global Voices
CC BY🅭🅯

A los egipcios queer, las redes sociales les brindan conexión, pero también los expone a vigilancia, trampas y acoso en virtud de leyes sobre ciberdelincuencia que cada vez están más difundidas.

14 minutes

ميغافون
Feed icon

العنف الداخليكأنّها أتيةٌ من بعيد، من زمن سحيق لا تبلغه الذاكرة، وماضيةٌ إلى مستقبل لا يستشرفه الخيال. كأنّها بلا بداية ولا نهاية. تُذكِّرني أحياناً باجتياح عام 1982 وبحصار بيروت، مع أنّني لم أولد سوى في العام التالي. وتذكّرني، في أحيان أخرى، بحرب تموز 2006 التي لا أذكر منها الكثير. وتذكّرني أيضاً باغتيال رفيق الحريري، وبتمرّد حزب الله المسلّح في 7 أيار 2008، وبالحرب الأهلية التي انتهت وأنا في السابعة من عمري. إنّها تستدعي إلى ذاكرتي أحداثاً ووقائعَ عشت بعضها وشهدت عليه، فيما لم أعرف بعضها الآخر إلّا ممّا سمعت أو قرأت. لكن كيف للحرب الجارية أن تُعيد إلى ذهني ذلك كلّه؟يُقال إنّ الشيء بالشيء يُذكر. غير أنّ ما يُستعاد هنا ليس العنف وحده، أو بالأحرى ليس العنف بصورته الخام، أي بما هو مجرّد قتل أو تدمير. فما يربط تلك الوقائع والأحداث بالحرب الجارية عنفٌ ينبثق من داخل المجتمع، فيفجّره ويُشظّيه، أو يدفعه إلى شفير الانفجار والتشظّي. فحتّى الحرب التي يشنّها اليوم طرفٌ خارجيٌّ على لبنان انقلبت صراعاً أهليّاً انقسم فيه اللبنانيون بين مَن يُحمِّل فريقاً داخليّاً مسؤوليّة التسبّب بالحرب، ومَن يتّهم الفريق الآخر بالعمالة للعدوّ الخارجي.ما يجعل الأمور مربِكةً وأكثر تعقيداً أنّ في كلٍّ من الاتّهامَين قدراً من الحقيقة. فحزب الله هو مَن فتح جبهة الحرب في 8 تشرين الأوّل 2023، ولم يُبدِ في قراره هذا أيّ اكتراث بالمصلحة اللبنانيّة. وقد تصرّف إذّاك بوصفه جماعة أهليّة لها مصالح داخليّة وخارجيّة تتمايز عن مصالح الجماعات الأخرى بل تتناقض معها. لذلك فإنّ وحشيّة إسرائيل، مهما استفحلت، لا تلغي حقيقة أنّ ما نعيشه اليوم حربٌ بادرت إلى شنّها إحدى الجماعات اللبنانيّة.اتفاق يبحث عن خلافهأمّا السلطة اللبنانيّة، ممثَّلةً بالحكومة ورئاسة الجمهوريّة، فتتصرّف كما لو أنّ نزاعها الوحيد هو مع حزب الله، فيما تبدو إسرائيل، من منظورها، طرفاً غير معادٍ. ولعلّ أبرز دليل على ذلك، من بين أدّلة باتت كثيرة، «اتفاق الإطار» الذي يكاد يقول صراحةً إنّ لا خلاف بين الحكومتَين اللبنانيّة والإسرائيليّة، وإنّ المشكلة الوحيدة التي يعاني منها الطرفان، وينبغي لهما التعاون على معالجتها، هي سلاح حزب الله. والأدهى أنّ هذا الاتّفاق يبرّر لإسرائيل جرائم الحرب التي ارتكبتها أو قد ترتكبها في المستقبل. فالعمليات العسكريّة الإسرائيلية في لبنان– وفقاً لما جاء في نص الاتفاق– هي حصراً نتيجة للهجمات والتهديدات والنوايا العدائية الصادرة عن الجماعات المسلّحة غير التابعة للدولة، ولا سيما حزب الله. بكلمات أخرى: إذا قصفت طائرة إسرائيليّة مبنى مدنيّاً وقتلت جميع مَن فيه، فإن ذلك لا يُعدّ سوى نتيجة للهجمات والتهديدات والنوايا العدائية الصادرة عن حزب الله. غير أنّ جرائم الحرب هي، تعريفاً، ما لا يمكن تبريره تحت أيّ ظرف، وأيّاً يكن الطرف البادئ بالحرب، وهو ما تدركه إسرائيل جيّداً. لذلك توجّب على الحكومة اللبنانيّة الالتزام بعدم ملاحقة إسرائيل في المحافل السياسية أو القانونية الدولية. هكذا تكون قد تخلّت عن ورقة تفاوضية يستطيع حتّى العاجز عجزاً مطلقاً أن يتمسّك بها، ألا وهي القول إنّ الجريمةَ جريمةٌ والعدوانَ عدوانٌ. الدولة كجماعة أهليةهذا كلّه، على الرغم من فداحته وسرياليّته، لا يجعل من السلطة اللبنانية خائنةً أو عميلةً، بل يكشف أنّها تتصرّف بوصفها جماعة أهليّة تناصب العداء لجماعة أهليّة أخرى هي حزب الله. ثمّة حربٌ أهليّة تخاض بوساطةٍ إسرائيليّة بين هذين الطرفَين اللبنانيَّين. وفي الحروب الأهليّة، لا مصلحة وطنية عليا، ولا خائن أو عميل. هناك فقط الولاء الأعمى للجماعة، نصرةً لسطوتها ومصالحها. أمّا كلّ ما عدا ذلك، من قبيل المقاومة وتحرير الأرض، أو السيادة وبناء الدولة، فلا يعدو أن يكون أحجبةً شفافة للعصبيّة الأهليّة.لا يُغيّر شيئاً أنّ رئيس الجمهوريّة ورئيس الحكومة ليسا من زعماء الطوائف، وأنّهما أتيا من خارج ما يُسمّى «الطبقة السياسيّة». فالنظام السياسي الذي ابتلعهما، أو تكيّفا معه، هو نظام حربٍ أهليّة باردة. وقد بدأ هذا النظام يخرج من طوره البارد، مقترباً من لحظة الانشطار والتشظّي. فالدولة اللبنانيّة، على عكس ما يُقال عن مضيّها في مسار التعافي والنهوض، باتت طرفاً في نزاع أهليّ، وانحدرت إلى مرتبة الجماعة الأهليّة.لا يمكن لأحد أن يعلم متى يحصل الانفجار، أو ما إذا كان سيحصل أصلاً. لكنّ المؤكّد أنّه أصبح احتمالاً يلوح في مستقبل غير بعيد. وكأنّ اللبنانيين مصابون بلعنة التكرار. وكأنّهم استبطنوا إرث حروبهم الأهليّة، فتحوّل الإرث إلى ما يُشبه الغريزة: غريزة عمياء وبلهاء، كما كلّ الغرائز. ولذلك قد يشعر الواحد أحياناً بأنّ الحرب الجاريّة مِن صنع أيدينا: بأنّها عقاب إلهي على خطيئة أصليّة ارتكبناها في زمن سحيق لا تبلغه الذاكرة.

Feed icon
ميغافون
CC BY-SA🅭🅯🄎

العنف الداخليكأنّها أتيةٌ من بعيد، من زمن سحيق لا تبلغه الذاكرة، وماضيةٌ إلى مستقبل لا يستشرفه الخيال. كأنّها بلا بداية ولا نهاية. تُذكِّرني أحياناً باجتياح عام 1982 وبحصار بيروت، مع أنّني لم أولد سوى في العام التالي. وتذكّرني، في أحيان أخرى، بحرب تموز 2006 التي لا أذكر منها الكثير. وتذكّرني أيضاً باغتيال رفيق الحريري، وبتمرّد حزب الله المسلّح في 7 أيار 2008، وبالحرب الأهلية التي انتهت وأنا في السابعة من عمري. إنّها تستدعي إلى ذاكرتي أحداثاً ووقائعَ عشت بعضها وشهدت عليه، فيما لم أعرف بعضها الآخر إلّا ممّا سمعت أو قرأت. لكن كيف للحرب الجارية أن تُعيد إلى ذهني ذلك كلّه؟يُقال إنّ الشيء بالشيء يُذكر. غير أنّ ما يُستعاد هنا ليس العنف وحده، أو بالأحرى ليس العنف بصورته الخام، أي بما هو مجرّد قتل أو تدمير. فما يربط تلك الوقائع والأحداث بالحرب الجارية عنفٌ ينبثق من داخل المجتمع، فيفجّره ويُشظّيه، أو يدفعه إلى شفير الانفجار والتشظّي. فحتّى الحرب التي يشنّها اليوم طرفٌ خارجيٌّ على لبنان انقلبت صراعاً أهليّاً انقسم فيه اللبنانيون بين مَن يُحمِّل فريقاً داخليّاً مسؤوليّة التسبّب بالحرب، ومَن يتّهم الفريق الآخر بالعمالة للعدوّ الخارجي.ما يجعل الأمور مربِكةً وأكثر تعقيداً أنّ في كلٍّ من الاتّهامَين قدراً من الحقيقة. فحزب الله هو مَن فتح جبهة الحرب في 8 تشرين الأوّل 2023، ولم يُبدِ في قراره هذا أيّ اكتراث بالمصلحة اللبنانيّة. وقد تصرّف إذّاك بوصفه جماعة أهليّة لها مصالح داخليّة وخارجيّة تتمايز عن مصالح الجماعات الأخرى بل تتناقض معها. لذلك فإنّ وحشيّة إسرائيل، مهما استفحلت، لا تلغي حقيقة أنّ ما نعيشه اليوم حربٌ بادرت إلى شنّها إحدى الجماعات اللبنانيّة.اتفاق يبحث عن خلافهأمّا السلطة اللبنانيّة، ممثَّلةً بالحكومة ورئاسة الجمهوريّة، فتتصرّف كما لو أنّ نزاعها الوحيد هو مع حزب الله، فيما تبدو إسرائيل، من منظورها، طرفاً غير معادٍ. ولعلّ أبرز دليل على ذلك، من بين أدّلة باتت كثيرة، «اتفاق الإطار» الذي يكاد يقول صراحةً إنّ لا خلاف بين الحكومتَين اللبنانيّة والإسرائيليّة، وإنّ المشكلة الوحيدة التي يعاني منها الطرفان، وينبغي لهما التعاون على معالجتها، هي سلاح حزب الله. والأدهى أنّ هذا الاتّفاق يبرّر لإسرائيل جرائم الحرب التي ارتكبتها أو قد ترتكبها في المستقبل. فالعمليات العسكريّة الإسرائيلية في لبنان– وفقاً لما جاء في نص الاتفاق– هي حصراً نتيجة للهجمات والتهديدات والنوايا العدائية الصادرة عن الجماعات المسلّحة غير التابعة للدولة، ولا سيما حزب الله. بكلمات أخرى: إذا قصفت طائرة إسرائيليّة مبنى مدنيّاً وقتلت جميع مَن فيه، فإن ذلك لا يُعدّ سوى نتيجة للهجمات والتهديدات والنوايا العدائية الصادرة عن حزب الله. غير أنّ جرائم الحرب هي، تعريفاً، ما لا يمكن تبريره تحت أيّ ظرف، وأيّاً يكن الطرف البادئ بالحرب، وهو ما تدركه إسرائيل جيّداً. لذلك توجّب على الحكومة اللبنانيّة الالتزام بعدم ملاحقة إسرائيل في المحافل السياسية أو القانونية الدولية. هكذا تكون قد تخلّت عن ورقة تفاوضية يستطيع حتّى العاجز عجزاً مطلقاً أن يتمسّك بها، ألا وهي القول إنّ الجريمةَ جريمةٌ والعدوانَ عدوانٌ. الدولة كجماعة أهليةهذا كلّه، على الرغم من فداحته وسرياليّته، لا يجعل من السلطة اللبنانية خائنةً أو عميلةً، بل يكشف أنّها تتصرّف بوصفها جماعة أهليّة تناصب العداء لجماعة أهليّة أخرى هي حزب الله. ثمّة حربٌ أهليّة تخاض بوساطةٍ إسرائيليّة بين هذين الطرفَين اللبنانيَّين. وفي الحروب الأهليّة، لا مصلحة وطنية عليا، ولا خائن أو عميل. هناك فقط الولاء الأعمى للجماعة، نصرةً لسطوتها ومصالحها. أمّا كلّ ما عدا ذلك، من قبيل المقاومة وتحرير الأرض، أو السيادة وبناء الدولة، فلا يعدو أن يكون أحجبةً شفافة للعصبيّة الأهليّة.لا يُغيّر شيئاً أنّ رئيس الجمهوريّة ورئيس الحكومة ليسا من زعماء الطوائف، وأنّهما أتيا من خارج ما يُسمّى «الطبقة السياسيّة». فالنظام السياسي الذي ابتلعهما، أو تكيّفا معه، هو نظام حربٍ أهليّة باردة. وقد بدأ هذا النظام يخرج من طوره البارد، مقترباً من لحظة الانشطار والتشظّي. فالدولة اللبنانيّة، على عكس ما يُقال عن مضيّها في مسار التعافي والنهوض، باتت طرفاً في نزاع أهليّ، وانحدرت إلى مرتبة الجماعة الأهليّة.لا يمكن لأحد أن يعلم متى يحصل الانفجار، أو ما إذا كان سيحصل أصلاً. لكنّ المؤكّد أنّه أصبح احتمالاً يلوح في مستقبل غير بعيد. وكأنّ اللبنانيين مصابون بلعنة التكرار. وكأنّهم استبطنوا إرث حروبهم الأهليّة، فتحوّل الإرث إلى ما يُشبه الغريزة: غريزة عمياء وبلهاء، كما كلّ الغرائز. ولذلك قد يشعر الواحد أحياناً بأنّ الحرب الجاريّة مِن صنع أيدينا: بأنّها عقاب إلهي على خطيئة أصليّة ارتكبناها في زمن سحيق لا تبلغه الذاكرة.

18 minutes

Tikographie
Feed icon

Le prix des bananes Début juin (ou courant mai ?).- Benjamin Nowak, maître de conférences en agronomie à VetAgro Sup Lempdes et chercheur rattaché à l’UMR Territoires reçoit le prix littéraire « La science se livre » (Hauts-de-Seine), pour son livre « Pourquoi les bananes n’ont-elles pas de pépins ? Et autres récits de la domestication de nos fruits ... Lire plus

Feed icon
Tikographie
CC BY-NC-ND🅭🅯🄏⊜

Le prix des bananes Début juin (ou courant mai ?).- Benjamin Nowak, maître de conférences en agronomie à VetAgro Sup Lempdes et chercheur rattaché à l’UMR Territoires reçoit le prix littéraire « La science se livre » (Hauts-de-Seine), pour son livre « Pourquoi les bananes n’ont-elles pas de pépins ? Et autres récits de la domestication de nos fruits ... Lire plus

18 minutes

Mundiario
Feed icon

La Justicia ha activado esta medida tras sus reiteradas incomparecencias ante los juzgados en varias causas abiertas, mientras él denuncia una supuesta persecución política y asegura que comparecerá para defender su versión de los hechos.

Feed icon
Mundiario
CC BY-SA🅭🅯🄎

La Justicia ha activado esta medida tras sus reiteradas incomparecencias ante los juzgados en varias causas abiertas, mientras él denuncia una supuesta persecución política y asegura que comparecerá para defender su versión de los hechos.

Во земјотресите што ја погодија земјата на 24 јуни десетици илјади луѓе сè уште се водат како исчезнати

Feed icon
META.mk
CC BY-NC🅭🅯🄏

Во земјотресите што ја погодија земјата на 24 јуни десетици илјади луѓе сè уште се водат како исчезнати

Украина утром 3 июля нанесла ракетный удар по Белгороду и Белгородскому округу, сообщили в областном оперштабе.

Feed icon
Медуза
CC BY🅭🅯

Украина утром 3 июля нанесла ракетный удар по Белгороду и Белгородскому округу, сообщили в областном оперштабе.

28 minutes

Catalunya Plural
Feed icon

Una pel·lícula que traspua confiança i esperança en moments difícils. Així defineixen l’Ousman Umar i en Jaume Cela ‘Viatge al país dels blancs’, del director Dani Sancho, que explica la història de l’Ousman des que era petit a Ghana fins que arriba a Barcelona després d’un perible d’anys creuant Àfrica. “Em considero un home afortunat”, … L'entrada Ousman Umar: “M’ha tocat la loteria de la humanitat” ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Feed icon
Catalunya Plural
CC BY-NC-SA🅭🅯🄏🄎

Una pel·lícula que traspua confiança i esperança en moments difícils. Així defineixen l’Ousman Umar i en Jaume Cela ‘Viatge al país dels blancs’, del director Dani Sancho, que explica la història de l’Ousman des que era petit a Ghana fins que arriba a Barcelona després d’un perible d’anys creuant Àfrica. “Em considero un home afortunat”, … L'entrada Ousman Umar: “M’ha tocat la loteria de la humanitat” ha aparegut primer a Catalunya Plural.

Вистиномер провери дали ваков лек, со вакво име Косопасец е регистриран во Македонија, но таков лек во Централниот регистар на лекови нема   Анализираме објава на социјалната мрежа Фејсбук која вели: 100% природно решение за Косопасец! – 700 ден. -исто…

Feed icon
Вистиномер
CC BY-ND🅭🅯⊜

Вистиномер провери дали ваков лек, со вакво име Косопасец е регистриран во Македонија, но таков лек во Централниот регистар на лекови нема   Анализираме објава на социјалната мрежа Фејсбук која вели: 100% природно решение за Косопасец! – 700 ден. -исто…

Buena parte de los empresarios hispalenses optan por el alquiler de furgonetas para proteger su liquidez y resolver, al mismo tiempo, las necesidades puntuales de transporte de mercancías y personas.

Feed icon
Mundiario
CC BY-SA🅭🅯🄎

Buena parte de los empresarios hispalenses optan por el alquiler de furgonetas para proteger su liquidez y resolver, al mismo tiempo, las necesidades puntuales de transporte de mercancías y personas.

Командування зазначає, що російські загарбники не вдавалися до штурмових дій на Краматорському, Оріхівському та Придніпровському напрямках

Feed icon
Радіо Свобода
Attribution+

Командування зазначає, що російські загарбники не вдавалися до штурмових дій на Краматорському, Оріхівському та Придніпровському напрямках

35 minutes

Radio Evropa e Lirë
Feed icon

Teksa Uashingtoni dhe Teherani po testojnë kufijtë e marrëveshjes së brishtë të mirëkuptimit, diplomacia përreth Iranit është bërë gjithnjë e më e ndërlikuar – dhe gjithnjë e më indirekte.

Feed icon
Radio Evropa e Lirë
Attribution+

Teksa Uashingtoni dhe Teherani po testojnë kufijtë e marrëveshjes së brishtë të mirëkuptimit, diplomacia përreth Iranit është bërë gjithnjë e më e ndërlikuar – dhe gjithnjë e më indirekte.

oneinchpunch/ShutterstockCom parlarà el català un nen que creix als Estats Units? Sonarà com un parlant nadiu o semblarà estranger? Com són percebuts aquests parlants per altres parlants nadius? Se senten segurs a l'hora de parlar? Aquestes preguntes preocupen molts pares migrants que volen transmetre la seva llengua als fills, sigui quina sigui la llengua que parlin. Cada vegada hi ha més infants que creixen en entorns on conviuen diverses llengües i esdevenen parlants multilingües. Molts d'aquests infants són parlants d'una llengua d'herència. La llengua d'herència és una llengua que es parla a casa, però que no és la llengua majoritària de la societat. Per exemple, si una família catalanoparlant emigra a Nova York, la llengua majoritària dels infants serà l'anglès i el català serà la llengua d'herència. Si bé ens queda molt per descobrir sobre l'adquisició de la llengua inicial, sabem encara menys sobre l'adquisició de les llengües d'herència. La ‘superdiversitat’ ja és aquí El 2025 a les Illes Balears hi vivien més de 270 000 persones estrangeres que, segons l'INE, representaven el 21,7 % de la població total. Es tracta del percentatge més elevat de població estrangera de l'Estat espanyol. La situació és semblant en altres territoris catalanoparlants, amb un 19,5 % dels residents estrangers al País Valencià i un 18,7 % a Catalunya. Aquesta població d'origen estranger destaca per la seva heterogeneïtat i per estar formada per diferents nacionalitats, cultures i llengües, una realitat que se sol descriure amb el terme superdiversitat. Sens dubte, aquest nou paisatge social superdivers representa una nova realitat lingüística que vivim i que encara ha estat poc explorada. Parlar com els amics de l'escola, més que com la família L'àmbit escolar també acull un gran nombre de parlants de llengües d'herència. El seu desenvolupament lingüístic sol seguir un patró semblant: amb l'inici de l'escolarització, els infants comencen a socialitzar en la llengua majoritària de la societat i l'ús de la llengua d'herència disminueix notablement, fins al punt que es pot arribar a perdre. La pèrdua completa o parcial de la llengua d'herència pot tenir conseqüències importants, especialment per al benestar dels infants, les relacions familiars i la identificació amb la cultura d'origen. Si recordeu la pel·lícula Tot alhora a tot arreu i l'angoixa que experimenta una de les protagonistes, filla d'una família migrant xinesa establerta als Estats Units, perquè considera que no parla xinès “prou bé”, us podreu fer una idea de les possibles conseqüències de la pèrdua d'aquesta llengua. En canvi, l'adquisició i el manteniment de la llengua d'herència no només contribueixen al benestar dels infants, sinó que també comporten altres beneficis, com ara un millor rendiment acadèmic i unes competències lectores més sòlides. Sí, aprendre a llegir en una llengua, encara que tingui un alfabet o un sistema d'escriptura diferent, facilita l'aprenentatge de la lectura en una altra llengua. Per tot això, és fonamental dedicar l'atenció i la importància que mereix l'adquisició i el manteniment de les llengües d'herència. Parlaran com a estrangers? Entre la pèrdua de la llengua i una adquisició reeixida hi ha tot un ventall de situacions. De què depèn com parlaran els infants la seva llengua d'herència? Hi influeixen nombrosos factors, com ara l'edat, el lloc de naixement, l'edat d'arribada al país d'acollida, l'estatus socioeconòmic de la família, l'existència d'una comunitat de parlants de la llengua d'herència, l'accés a l'educació formal en aquesta llengua, el grau d'alfabetització i les actituds i creences dels pares, entre d'altres. Sabem que, fins i tot quan es donen les condicions més favorables per a una adquisició reeixida, els infants parlants d'una llengua d'herència presenten diferències sistemàtiques respecte dels parlants monolingües de la mateixa llengua. Per exemple, poden crear paraules noves o utilitzar estructures gramaticals diferents. Tanmateix, cal destacar que, malgrat les diferències, els parlants de llengües d'herència són parlants nadius per definició, ja que han adquirit la llengua des de la primera infància mitjançant els mecanismes d'adquisició del llenguatge. La seva varietat lingüística és distinta, però es pot aproximar a la dels altres parlants nadius, especialment si disposen d'una exposició suficient a la llengua. I com sonaran? La importància de l'accent Pot passar un temps abans que un parlant utilitzi una paraula o estructura no convencional, però l'accent és una de les primeres coses que percebem quan l'escoltem. L'entonació contribueix a la percepció de l'accent i ens ajuda a distingir entre diferents tipus d'enunciats, com ara les declaratives, les interrogatives o les exclamatives. També serveix per estructurar el discurs i destacar la informació que volem emfatitzar. L'emprem, a més, per marcar els canvis de torns de paraula i per expressar cortesia o ironia. Tot i la seva importància cabdal en la comunicació, l'entonació ha rebut molta menys atenció que altres aspectes lingüístics, ja que el camp d'estudi de les llengües d'herència, encara relativament recent, s'ha centrat sobretot en l'adquisició del lèxic i de la sintaxi. Rus amb accent català El Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (GRESIB) de la UIB és pioner en l'estudi de l'entonació dels infants parlants d'una llengua d'herència que viuen en contextos multilingües. Concretament, investiga infants de famílies russoparlants residents en territoris catalanoparlants. Els resultats mostren que, quan parlen la seva llengua d'herència (el rus), aquests infants presenten una gran variabilitat individual. D'una banda, conserven característiques entonatives pròpies del rus. De l'altra, utilitzen els patrons entonatius més habituals d'aquesta llengua amb una freqüència significativament inferior a la dels parlants monolingües. En lloc d'aquests patrons, recorren a patrons menys freqüents que s'assemblen als del català i del castellà, o bé adapten patrons propis del rus perquè s'ajustin millor a aquestes llengües. Per exemple, quan formulen preguntes en rus, hi incorporen la pujada final del to característica de l'entonació interrogativa del català i del castellà. En altres paraules, tot i que no copien directament els patrons de les llengües majoritàries de la societat, s'hi observa una interferència. Parlar millor per sentir-se un mateix Aquests resultats indiquen que el desenvolupament entonatiu en infants de famílies migrants difereix del dels infants monolingües i que l'entonació és especialment vulnerable a la interferència entre llengües. Aquesta interferència pot afectar la intel·ligibilitat del discurs i, fins i tot, generar inseguretat o vacil·lacions a l'hora de parlar. Investigar les llengües d'herència i donar suport a la diversitat lingüística és una manera d'ajudar els infants en la tasca, sovint complexa, de conviure amb diverses llengües. Així podran comunicar-se amb més confiança i sentir-se més ells mateixos en el món globalitzat d'avui. Les persones signants no són assalariades, ni consultores, ni posseïxen accions, ni reben finançament de cap companyia o organització que puga obtenir benefici d'aquest article, i han declarat no tenir vincles rellevants més enllà del càrrec acadèmic citat anteriorment.

Feed icon
The Conversation
CC BY-ND🅭🅯⊜

oneinchpunch/ShutterstockCom parlarà el català un nen que creix als Estats Units? Sonarà com un parlant nadiu o semblarà estranger? Com són percebuts aquests parlants per altres parlants nadius? Se senten segurs a l'hora de parlar? Aquestes preguntes preocupen molts pares migrants que volen transmetre la seva llengua als fills, sigui quina sigui la llengua que parlin. Cada vegada hi ha més infants que creixen en entorns on conviuen diverses llengües i esdevenen parlants multilingües. Molts d'aquests infants són parlants d'una llengua d'herència. La llengua d'herència és una llengua que es parla a casa, però que no és la llengua majoritària de la societat. Per exemple, si una família catalanoparlant emigra a Nova York, la llengua majoritària dels infants serà l'anglès i el català serà la llengua d'herència. Si bé ens queda molt per descobrir sobre l'adquisició de la llengua inicial, sabem encara menys sobre l'adquisició de les llengües d'herència. La ‘superdiversitat’ ja és aquí El 2025 a les Illes Balears hi vivien més de 270 000 persones estrangeres que, segons l'INE, representaven el 21,7 % de la població total. Es tracta del percentatge més elevat de població estrangera de l'Estat espanyol. La situació és semblant en altres territoris catalanoparlants, amb un 19,5 % dels residents estrangers al País Valencià i un 18,7 % a Catalunya. Aquesta població d'origen estranger destaca per la seva heterogeneïtat i per estar formada per diferents nacionalitats, cultures i llengües, una realitat que se sol descriure amb el terme superdiversitat. Sens dubte, aquest nou paisatge social superdivers representa una nova realitat lingüística que vivim i que encara ha estat poc explorada. Parlar com els amics de l'escola, més que com la família L'àmbit escolar també acull un gran nombre de parlants de llengües d'herència. El seu desenvolupament lingüístic sol seguir un patró semblant: amb l'inici de l'escolarització, els infants comencen a socialitzar en la llengua majoritària de la societat i l'ús de la llengua d'herència disminueix notablement, fins al punt que es pot arribar a perdre. La pèrdua completa o parcial de la llengua d'herència pot tenir conseqüències importants, especialment per al benestar dels infants, les relacions familiars i la identificació amb la cultura d'origen. Si recordeu la pel·lícula Tot alhora a tot arreu i l'angoixa que experimenta una de les protagonistes, filla d'una família migrant xinesa establerta als Estats Units, perquè considera que no parla xinès “prou bé”, us podreu fer una idea de les possibles conseqüències de la pèrdua d'aquesta llengua. En canvi, l'adquisició i el manteniment de la llengua d'herència no només contribueixen al benestar dels infants, sinó que també comporten altres beneficis, com ara un millor rendiment acadèmic i unes competències lectores més sòlides. Sí, aprendre a llegir en una llengua, encara que tingui un alfabet o un sistema d'escriptura diferent, facilita l'aprenentatge de la lectura en una altra llengua. Per tot això, és fonamental dedicar l'atenció i la importància que mereix l'adquisició i el manteniment de les llengües d'herència. Parlaran com a estrangers? Entre la pèrdua de la llengua i una adquisició reeixida hi ha tot un ventall de situacions. De què depèn com parlaran els infants la seva llengua d'herència? Hi influeixen nombrosos factors, com ara l'edat, el lloc de naixement, l'edat d'arribada al país d'acollida, l'estatus socioeconòmic de la família, l'existència d'una comunitat de parlants de la llengua d'herència, l'accés a l'educació formal en aquesta llengua, el grau d'alfabetització i les actituds i creences dels pares, entre d'altres. Sabem que, fins i tot quan es donen les condicions més favorables per a una adquisició reeixida, els infants parlants d'una llengua d'herència presenten diferències sistemàtiques respecte dels parlants monolingües de la mateixa llengua. Per exemple, poden crear paraules noves o utilitzar estructures gramaticals diferents. Tanmateix, cal destacar que, malgrat les diferències, els parlants de llengües d'herència són parlants nadius per definició, ja que han adquirit la llengua des de la primera infància mitjançant els mecanismes d'adquisició del llenguatge. La seva varietat lingüística és distinta, però es pot aproximar a la dels altres parlants nadius, especialment si disposen d'una exposició suficient a la llengua. I com sonaran? La importància de l'accent Pot passar un temps abans que un parlant utilitzi una paraula o estructura no convencional, però l'accent és una de les primeres coses que percebem quan l'escoltem. L'entonació contribueix a la percepció de l'accent i ens ajuda a distingir entre diferents tipus d'enunciats, com ara les declaratives, les interrogatives o les exclamatives. També serveix per estructurar el discurs i destacar la informació que volem emfatitzar. L'emprem, a més, per marcar els canvis de torns de paraula i per expressar cortesia o ironia. Tot i la seva importància cabdal en la comunicació, l'entonació ha rebut molta menys atenció que altres aspectes lingüístics, ja que el camp d'estudi de les llengües d'herència, encara relativament recent, s'ha centrat sobretot en l'adquisició del lèxic i de la sintaxi. Rus amb accent català El Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (GRESIB) de la UIB és pioner en l'estudi de l'entonació dels infants parlants d'una llengua d'herència que viuen en contextos multilingües. Concretament, investiga infants de famílies russoparlants residents en territoris catalanoparlants. Els resultats mostren que, quan parlen la seva llengua d'herència (el rus), aquests infants presenten una gran variabilitat individual. D'una banda, conserven característiques entonatives pròpies del rus. De l'altra, utilitzen els patrons entonatius més habituals d'aquesta llengua amb una freqüència significativament inferior a la dels parlants monolingües. En lloc d'aquests patrons, recorren a patrons menys freqüents que s'assemblen als del català i del castellà, o bé adapten patrons propis del rus perquè s'ajustin millor a aquestes llengües. Per exemple, quan formulen preguntes en rus, hi incorporen la pujada final del to característica de l'entonació interrogativa del català i del castellà. En altres paraules, tot i que no copien directament els patrons de les llengües majoritàries de la societat, s'hi observa una interferència. Parlar millor per sentir-se un mateix Aquests resultats indiquen que el desenvolupament entonatiu en infants de famílies migrants difereix del dels infants monolingües i que l'entonació és especialment vulnerable a la interferència entre llengües. Aquesta interferència pot afectar la intel·ligibilitat del discurs i, fins i tot, generar inseguretat o vacil·lacions a l'hora de parlar. Investigar les llengües d'herència i donar suport a la diversitat lingüística és una manera d'ajudar els infants en la tasca, sovint complexa, de conviure amb diverses llengües. Així podran comunicar-se amb més confiança i sentir-se més ells mateixos en el món globalitzat d'avui. Les persones signants no són assalariades, ni consultores, ni posseïxen accions, ni reben finançament de cap companyia o organització que puga obtenir benefici d'aquest article, i han declarat no tenir vincles rellevants més enllà del càrrec acadèmic citat anteriorment.

36 minutes

Radio France Internationale
Feed icon

As French workers face record-breaking temperatures, attention is turning to Spain, where measures introduced to deal with extreme weather are inspiring a proposal for climate leave in France.

Feed icon
Radio France Internationale
Attribution+

As French workers face record-breaking temperatures, attention is turning to Spain, where measures introduced to deal with extreme weather are inspiring a proposal for climate leave in France.

Ուկրաինայում սգո օր է

Feed icon
Ազատ Եվրոպա/Ազատություն
Public Domain

Ուկրաինայում սգո օր է

Экспэрты амэрыканскага Інстытуту вывучэньня (ISW) вайны зьвярнулі ўвагу на розную рэакцыю беларускіх і расейскіх уладаў на новы інцыдэнт зь беларускім аўтобусам у Бранскай вобласьці.

Feed icon
Радыё Свабода/Радыё Свабодная Эўропа
Attribution+

Экспэрты амэрыканскага Інстытуту вывучэньня (ISW) вайны зьвярнулі ўвагу на розную рэакцыю беларускіх і расейскіх уладаў на новы інцыдэнт зь беларускім аўтобусам у Бранскай вобласьці.

ឯកអគ្គរដ្ឋទូតហ្វីលីពីនប្រចាំនៅកម្ពុជា ដែលផុតអាណត្តិ បានគូសបញ្ជាក់ថា ក្រុមសង្កេតការណ៍អាស៊ាន(AOT) ដែលដឹកនាំដោយហ្វីលីពីន នឹងបន្តអនុវត្តបេសកកម្មប្រកបដោយតម្លាភាព និងអព្យាក្រឹត។ ការបញ្ជាក់របស់ទូតហ្វីលីពីន​ដូច្នេះ ធ្វើឡើងនៅក្នុងជំនួបមួយជាមួយលោកនាយករដ្ឋមន្ត្រី ហ៊ុន ម៉ាណែត កាលពីរសៀលថ្ងៃទី២ ខែកក្កដា ឆ្នាំ២០២៦ នៅវិមានសន្តិភាព។

Feed icon
វិទ្យុបារាំង​អន្តរជាតិ
Attribution+

ឯកអគ្គរដ្ឋទូតហ្វីលីពីនប្រចាំនៅកម្ពុជា ដែលផុតអាណត្តិ បានគូសបញ្ជាក់ថា ក្រុមសង្កេតការណ៍អាស៊ាន(AOT) ដែលដឹកនាំដោយហ្វីលីពីន នឹងបន្តអនុវត្តបេសកកម្មប្រកបដោយតម្លាភាព និងអព្យាក្រឹត។ ការបញ្ជាក់របស់ទូតហ្វីលីពីន​ដូច្នេះ ធ្វើឡើងនៅក្នុងជំនួបមួយជាមួយលោកនាយករដ្ឋមន្ត្រី ហ៊ុន ម៉ាណែត កាលពីរសៀលថ្ងៃទី២ ខែកក្កដា ឆ្នាំ២០២៦ នៅវិមានសន្តិភាព។

Este análisis, con una mirada crítica y cargada de ironía, reflexiona sobre cómo el exceso de burocracia puede ahogar la creatividad, limitar la autonomía de los profesionales y alejar a las organizaciones de la realidad cotidiana.

Feed icon
Mundiario
CC BY-SA🅭🅯🄎

Este análisis, con una mirada crítica y cargada de ironía, reflexiona sobre cómo el exceso de burocracia puede ahogar la creatividad, limitar la autonomía de los profesionales y alejar a las organizaciones de la realidad cotidiana.

La Audiencia Nacional considera que existen indicios suficientes para investigar si la apertura de informaciones reservadas contra agentes de la unidad fue utilizada como mecanismo de presión contra las investigaciones que afectan al Gobierno y el PSOE.

Feed icon
Mundiario
CC BY-SA🅭🅯🄎

La Audiencia Nacional considera que existen indicios suficientes para investigar si la apertura de informaciones reservadas contra agentes de la unidad fue utilizada como mecanismo de presión contra las investigaciones que afectan al Gobierno y el PSOE.

Londonda yerləşən Beynəlxalq Strateji Araşdırmalar İnstitutunun (IISS) məlumatına görə, Rusiya özünün "kölgə donanması"na aid gəmilərdən dronlar qaldıraraq Avropadakı hərbi və nüvə obyektlərini gizlicə izləyib.

Feed icon
Azad Avropa/Azadlıq Radioları
Public Domain

Londonda yerləşən Beynəlxalq Strateji Araşdırmalar İnstitutunun (IISS) məlumatına görə, Rusiya özünün "kölgə donanması"na aid gəmilərdən dronlar qaldıraraq Avropadakı hərbi və nüvə obyektlərini gizlicə izləyib.