Diuen que les paraules se les emporta el vent, també es diu que les paraules són gairebé sagrades, es poden entendre des de tants matisos que els significats són infinits. Idees, emocions, entonacions, melodies, subjectivitat, interpretació. La tardor avança amb els seus colors crepusculars, jardins que s’enfosqueixen de romanticisme i recolliment anhelant aquelles lectures extraordinàries que van esperar, aquelles que volen tota la nostra atenció i dedicació.
Eloy Moreno (Castelló de la Plana, 1976) ens convida amb les seves novel·les a la sensibilitat més autèntica, aquella que no s’amaga darrere d’impostures passatgeres, la ficció i la realitat més humanitzada, la capacitat d’observar el món amb mirada generosa i altruista. Ell és un d’aquests autors amb qui les històries semblen xiuxiuejar-nos sobre el fet de viure i les relacions humanes sovint tan complicades de transformar-les en quelcom bell, simple i generós.
Les Paraules del pleniluni s’acosten aquesta vegada al més profund de l’ànima sensible amb una novel·la més que necessària, instructiva, realista. Podria ser qualsevol de nosaltres, endinsar-nos de manera metafòrica en la història d’un nen qui, des de la innocència infantil construeix una fantasia en creure que s’ha tornat invisible després de patir assetjament dels seus companys. A poc a poc la figura del protagonista s’anirà tancant en un aïllament emocional vers el món.
Una invisibilitat real i figurada, l’esborrament social i personal d’algú qui ha patit el menyspreu i la ignorància continuada; els episodis d’humiliació i violència es van repetint en la seva memòria i el noi es refugia en la fantasia per poder ser invisible i fer desaparèixer per sempre el seu patiment. Podem entendre la imaginació com una via idònia d’escapament? Pot la imaginació ser un superpoder? Som més forts quan utilitzem la fantasia com una eina poderosa?
Assetjament escolar, sensibilitat, amistat, adolescència, por, fragilitat... El moment que una vida sencera es trenca plena d’incerteses, de sentiment invisible.
'Invisible' (Nube de Tinta, 2018) és aquella història propera, llunyana, la que roman amagada i silenciada. Molt necessària i vigent en els nostres dies en què la força poderosa de les xarxes socials inunda massa sovint les vides fràgils dels nostres joves amb violència i humiliacions. Una història desgraciadament massa real avui dia.
Capítols molt breus, prosa àgil i detallada en primera persona, emocionalment punyent i sobretot amb una reflexió necessària en la seva lectura. Imprescindible per a tothom.
Créixer en l’empatia i el respecte ens dignifica com a éssers humans, ens fa lliures i feliços.
I els Plenilunis que no abandonen un sender de narrativa jove i amb un univers en contínua evolució, les problemàtiques dels joves apropant-se al seu llenguatge, al que els importa, el que els fa patir o aquelles situacions amb les quals es desperta la seva fragilitat.
Aloma és la jove protagonista d’aquest llibre fantàstic i encertat sobre la joventut, les xarxes socials, el desig de popularitat, voler destacar per damunt de tot i la sempre incertesa de qui hi ha al darrere dels perfils digitals.
'Drames i likes a l’institut' (Bromera, 2025), de Gemma Pasqual, ens regala una història que emula la realitat i els conflictes personals del jovent amb les problemàtiques dels perfils ficticis, aquells que de manera impune fan mal i desboquen odi als altres, sense respecte ni consideració. Conjuntament amb Aloma, en Joan, Júlia i Pol comencen a actuar investigant aquests comptes anònims i nocius que es dediquen a exposar públicament els secrets dels alumnes de l’institut.
Sempre els valors com l’amistat, la confiança, l’autenticitat per damunt de tot més enllà de realitats superposades.
Dues propostes que ens recorden que més enllà de la tecnologia ultra sofisticada, la paradoxa torna a les nostres vides... Tan incontrolable com efímer és el que no es pot sentir ni emocionar.
