Potser la raó principal que em va portar a escriure ‘La Darrera Paraula’ (Llibres del Segle, 2026) va ser escoltar com una mediàtica escriptora catalana opinava que passaria molt de temps abans no es pogués escriure una novel·la sobre el Procés. Em va sobtar en una figura independentista que havia estat activa en la defensa del Referèndum de 2017. I quan al cap de poc també vaig sentir rumors que Isabel Coixet s’estava rumiant fer-ne una pel·lícula, ja se’m van encendre totes les alarmes mentre em preguntava a mi mateix: “a sobre de tot el mal que ens ha fet aquesta gent, a veure si seran els unionistes que en faran el relat final mentre nosaltres seguim llepant-nos-en les ferides i barallant-nos entre nosaltres?”.
Amb tots els respectes, tampoc m’identificava amb el missatge que desprenien les poques obres de ficció sobre el Procés que anaven apareixent. Perquè jo em pregunto: ¿De veritat ens hem de dedicar a autoflagel·lar-nos i a refregar la nafra de com vam fallar el 2017 després de patir piolins, Catalangate, la Policía Patriótica, el Lawfare, l’Andorragate, el Pegasus, els consellers empresonats i exiliats i el monumental ‘fake news’ creat amb el Cas Volkov? ¿De veritat que ajudarem a blanquejar -directament o indirecta- els criminals que han posat en marxa tot aquest paquet d’actuacions dignes del pitjor franquisme? ¿De veritat acceptarem lliçons del Sr. Antonio Banderas sobre l’1-O quan ell és Legionario de Honor d’uns dels cossos militars de més execrable currículum d’Europa? ¿Fins quan seguirem abaixant el cap davant miserables catalanòfobs immorals absolutament indulgents amb el llegat franquista?
Jo he escrit 'La Darrera Paraula', doncs, per posar davant el mirall el que ha passat al nostre país i confrontar-lo amb el relat que ens ofereix a diari el Sr. Illa i el seu govern que fa d’excel·lent testaferro avui de l’’Operación Cataluña’. Però alerta, no ho he volgut fer amb un pamflet sinó amb una novel·la força treballada. De vegades a les presentacions em demanen quins models he tingut per teixir-la. I responc sempre evocant la figura de l’actor Jack Lemon a la inoblidable pel·lícula ‘Missing’ -’Desapareguts’- de Costa Gavras (1982). Certament el meu personatge central -en Lex Valentí- hi té no pocs elements en comú. Com amb Jack Lemon, la seva reacció a la injustícia que a poc a poc va veient al seu voltant és de lenta i -espero- versemblant progressió. Aquest ciutadà neerlandès accidentalment “tocat” pel Procés en una visita a Barcelona, evoluciona des d’una visió apolítica i escèptica del món, a veure -i patir a la pròpia pell- les flagrants injustícies que va patir el poble català durant el Procés. I tot explicat a foc lent en un relat que combina els fets que es van viure amb les múltiples truculències policials, polítiques, sociològiques i emocionals que se’n derivaren. A més, la novel·la s’inscriu en un escenari internacional de creixement de l’extrema dreta i la particular pervivència del substrat feixista que té segrestada Espanya des que va descartar aplicar-se el tractament Nuremberg com s’hauria produït a qualsevol país amb aspiració democràtica que sortia d’una dictadura.
Si hagués de situar ideològicament l’obra, partiria d’una idea que li farà de frontispici. Una idea profètica expressada el febrer de 2017 per l’admirat director de Wikileaks Julian Assange: “El que passi a Catalunya crearà un precedent de llibertat o d’opressió per a tot el món occidental”. Quina lapidària veritat que tot català hauria de recordar quan contemplem tota l’onada trumpista i populista que ha devastat la qualitat democràtica d’aquest continent des d’aquell moment amb l’auge de figures tèrboles com Juncker, Marlaska, von der Leyen o Guyomar, tan diametralment allunyats de l’ideal fundacional de la UE... En aquest aspecte voldria citar, amb agraïment, la definició més generosa que fins ara s’ha fet de 'La Darrera Paraula' -en una presentació- que la descriu com una novel·la que “fa justícia a l’1-O, foragita tota temptació d’autoflagel·lació -l’esport nacional dels catalans-, identifica l’autèntic enemic i recorda una èpica (la de l’1-O) que tot el règim 155ista malda perquè o bé l’oblidem, o ens en penedim”. Gràcies! Perquè és per això, justament, que l’he escrita.
