El futur Candel serà negre i no parlarà ni un mot de català. Mentre Sánchez fa veure que rumia si ens envien o no uns quants centenars de menors africans naufragats a Ceuta ‒per què no haurien de fer-ho, si Catalunya és terra d'acollida?‒ a Barcelona es cuina la refundació de la casa gran del catalanisme amb l'originalíssima etiqueta de "Catalans del segle 21". Al seu acte de presentació en societat fa un parell de mesos, Artur Mas va dir que l'objectiu és fer que els immigrants puguin desenvolupar el seu sentit de pertinença a la nació catalana. Fa dues dècades això podia tenir un ressò liberal creïble, i els Nous Catalans de l'Èric Bertran, el nen (llavors encara mític) de l'exèrcit del Fènix, tenien un cert sentit de novetat. Però què vol dir, ara ‒amb el desgavell migratori que assalta Europa i amb Sánchez regularitzant-nos dues-centes mil persones de cop‒ que els "nouvinguts" puguin desenvolupar el seu sentit de pertinença a la nació catalana? No vol dir res, i aquí és on es veu fins a quin punt el catalanisme s'ha anat buidant de contingut des del tombant de segle, i fins a quin punt és una carta esgotada; els convergents ja no poden ni vendre un Candel amb cara i ulls.
A Barcelona torna a haver-hi barraques, ens diuen. Però si als anys seixanta el Somorrostro va servir per començar a engreixar el miratge del que després seria el país del Dragui (sòlid i potencialment integrador, amb unes institucions vàlides, amb escola i televisió pròpies en una llengua amb una acadèmia seriosa al darrere) avui les barraques s'aixequen sobre un terreny desestructurat que ja no aguanta cap miratge. El famós "és català qui viu i treballa a Catalunya" de Pujol, que sacrificava el català a canvi de tenir els amos de Madrid contents ‒i enganyats, com es va veure més endavant amb l'Estatut i el procés independentista‒ avui és insostenible. La immersió s'ha convertit en fullaraca, la televisió fa negoci amb xafarderies i l'acadèmia de la llengua s'entreté des de fa anys amb reformes decadents i capricioses, en lloc de centrar-se en el repte de restituir (almenys als parlants nadius) una fonètica que no es rabegi en la cursileria espanyola, sempre tan curta de vocals. Després del 155 el païset ha quedat exposat als quatre vents, i des de les institucions ja no hi ha marge per traficar a favor de cap espai que valgui la pena.
¿Què voleu que els oferim, als sudamericans que es pensen que tornen a la mare pàtria o als africans que arriben nedant des de Ceuta? En un segle hem anat dels murcians (que als anys vint del segle passat van arribar en proporcions raonables i es van integrar ràpidament a la vida en català) als dos milions d'immigrants i refugiats que Espanya ens ha entaforat entre cap i coll en dues dècades, passant pels fluxos ‒també desorbitats‒ de castellans que el règim franquista va promoure als anys cinquanta i seixanta per "castellanitzar-nos" des de baix. És evident que en part se'n va sortir, tal com sociolingüistes internacionals van preveure molt aviat fent una senzilla operació matemàtica i dient que no sortien els números. Però com va demostrar el fenomen Juana Dolores, la classe masovera es continuava reservant per a si mateixa ‒pels catalans‒ els llocs de poder dins del païset. Per això calia rematar la feina, i això és el que des de fa uns anys intenta fer el socialista Pedro Sánchez, com a bon alumne de Franco, aprofitant l'olla de pressió dels fluxos migratoris que després de la pandèmia s'han abocat en tromba cap a Europa.
La diferència entre el barraquisme del segle XX i el que comença ara, passat el primer quart del segle XXI, és notable. Candel, amb totes les seves trampes o més aviat les de Pujol ‒que és qui el va anar a buscar i va crear el personatge‒ com a mínim parlava català. Els habitants de les noves barraques de l'àrea metropolitana vés a saber què parlen, però una cosa és segura: la llengua franca d'aquesta societat paral·lela que ens ha caigut a sobre serà l'espanyola. Al cap i a la fi el castellà ja articula la pobresa en molts països del món. Com voleu que aquests nouvinguts parlin res més, si amb prou feines poden viure i treballar? Les barraques, evidentment, només són un símptoma; l'agreujament d'un problema que ve de lluny. El va explicar molt bé no fa gaire la primera ministra danesa Mette Frederiksen en un post a Instagram publicat juntament amb Meloni: "Ningú pot negar que la immigració il·legal té un impacte negatiu en les nostres societats: fa pujar la delinqüència, pressiona els nostres serveis públics i erosiona la confiança en les institucions".
A Dinamarca no n'hi ha ni una, de barraca ‒potser justament perquè no frivolitzen amb el benestar. Quan fa deu anys Merkel jugava a les jornades de portes obertes amb els refugiats i a Europa tot just començaven a parlar de quotes i a sospitar que potser allò seria un desori, els danesos aprovaven la mal anomenada "llei de les joies" i endurien les seves fronteres. Durant anys els han criticat molt, però el temps els ha donat la raó i el parlament europeu ‒veient que la Mutti i els suecs s'havien equivocat i que no, wir schaffen das nicht‒ ha aprovat aquest mes de juny un reglament per crear hubs de retorn de refugiats. Frederiksen no diu cap mentida quan s'apunta el mèrit i afirma que tot això ho ha liderat ella; els socialdemòcrates danesos. Però si a Dinamarca no hi ha guetos ‒com sí que hi ha en canvi a Suècia‒ ni molt menys barraques, és perquè tot l'espectre polític protegeix la seva democràcia. Sense anar més lluny, quan fa un parell de dies el cantant Isam B. va dir en un pòdcast que el gest feminista més radical que pot fer una musulmana a Dinamarca és tapar-se amb un nicab, tothom se li va tirar al damunt, començant per Frederiksen i acabant pel portaveu de l'Aliança verda-roja, que és, per entendre'ns, la CUP danesa.
Mentrestant, a Catalunya els convergents ens intenten vendre el mateix discurs de fa quinze anys, de quan Merkel tenia prestigi, aquí encara érem com qui diu sis milions i la idea dels "nous catalans" (tot i que Pujol s'havia venut la llengua) no semblava una presa de pèl. Quan Artur Mas ens diu, com va fer a principi d'estiu abans de tancar la festa dels Catalans del segle 21 a ritme de Guantanamera, que "la virtut dels països bons no és evitar els conflictes que genera la immigració sinó superar-los" sembla efectivament que ens prengui el pèl. No ho sap, el senyor Mas, que l'època de "la feina ben feta no té fronteres" ja ha passat? En tot cas és evident que els dits "catalans" d'aquest segle, mentre el país s'ensorra i se'ns omple de barraques, tenen unes prioritats i uns interessos on la catalanitat no hi juga cap paper. Del que no va parlar Mas és de la qüestió principal: on queden els catalans dels altres segles ‒els de tota la vida‒ en aquesta equació? Però en definitiva Mas ja està de tornada i potser val la pena centrar l'atenció en la persona que vol apadrinar: Victòria Alsina, exconsellera d'exteriors i actual responsable d'Immigració de Junts. Alsina va estar al darrere de l'acord d'immigració pactat amb Sánchez l'any passat ‒una llei que ens convertia en capatassos a colònies‒ i és l'hereva de l'última engruna convergent que ens intentaran vendre.
Però els costarà; entre altres coses perquè Candel fa anys que és mort, i trobar-ne un altre amb la mateixa espurna i el mateix "duende", entre tants pots, deixalles i goteres, no serà fàcil.
