El desgast del PSOE és evident no sols en clau catalana: cap resultat pràctic de millora pels catalans. I ara, amb dures sentències judicials per corrupció, també en clau espanyola. La victòria electoral de PPVox a les pròximes eleccions generals sembla evident. Serà el motor que farà les esquerres catalanes netament independentistes: no tenen cap altra opció. Espanya no té gens de ganes d’evolucionar quan el PSOE no ha pogut canviar res de fons en l’estructura del nacionalisme castellà que s’ha apoderat de l’estat espanyol.
La novetat en l’escenari per a les esquerres catalanes és que la prioritat nacional ara també es fa forta a Catalunya, com a nació. I aquest discurs ja és dominant a Espanya quan encara no ho és a Catalunya, malgrat els esforços del Front Nacional de Catalunya, inicialment, i ara d’Aliança Catalana. Sense posar límits a la immigració, la societat no sabrà gestionar tota la pressió social que aquesta genera, tant en els serveis públics com en la convivència veïnal. I cal evitar-ho com sigui.
Curiosament, partits conservadors, de centredreta, catalans, com el Front Nacional de Catalunya estarien totalment alienats amb les esquerres catalanes per frenar la dinàmica recentralitzadora castellana que s’està preparant i es farà efectiva, en nom de la democràcia i la Constitució. Una raó de més per trobar en la independència, la clau de volta per a una autèntica democràcia i una nova constitució.
Comuns o Podem (abans PSUC o Iniciativa), restes del PSC o del PSOE i sobretot ERC només tenen una opció per defensar un programa de justícia social: la independència de Catalunya. Una prioritat nacional d’un altre caire, però que pot ser una bona oportunitat en benefici de tots els catalans, els originaris i els que s’hi sumin amb plena lleialtat i compromís. L’esgotament espanyol del règim del 1978 és evident i ja és en una via morta.
La memòria democràtica, sobretot la relativa a la guerra civil del 1936 al 1939 entrarà en revisió de cap a peus. Els desitjos progressistes poden caure a trossos com ja es pateix a Mallorca i València. Catalunya no pot caure en aquesta dinàmica, i per això escau una gran convicció nacional, on la prioritat nacional sigui autèntica sobre els pilars de la llibertat, els valors de la família i de la cohesió social. I això és possible no sols per Catalunya sinó també per la responsabilitat a l’hora d’ajudar la resta de la nació, en els territoris esmentats.
Progressisme és defensar el resultat del referèndum d’autodeterminació del 2017, una autèntica revolució social, pacífica i responsable. Però sembla que el PSOE li cal una aclaparadora victòria de PP Vox per adonar-se’n. I a Podem i Comuns també, però encara amb més vehemència, allunyats com estan de la realitat quotidiana de la gent quan demana més seguretat, menys impostos i una vida més senzilla. Ara mateix, unes propostes que a Catalunya lideren a mitges entre tots Junts, sense esma, però sobretot el FNC o AC.
Sense un marc nacional clar qualsevol esforç serà endebades. Ja va passar el 1936 quan la intransigència castellana (ara espanyola, segons la seva Constitució) es va imposar davant les distraccions i confusions revolucionàries del comunisme / anarquisme, sota la falsa idea d’una Espanya plural i diversa. Catalunya com a nació ha de fer el seu camí i amb la independència fer-se forta, treballar per la plena reunificació i consolidar la seva presència enmig del món.
