Open Newswire

Per Silvio Falcón   Les eleccions del 7 de maig a Escòcia i Gal·les no parlen només de sobiranisme, com es podria pensar a primer cop d'ull. Parlen, sobretot, d'una lliçó que el progressisme britànic encara no ha sabut llegir amb prou claredat: que davant l'avenç de la dreta radical, només es pot resistir amb projectes de govern arrelats al territori i amb capacitat real de transformació. I això vol dir, agradi o no a Westminster, refer una aliança política multinivell amb les perifèries nacionals que el laborisme porta dècades tractant amb una barreja de paternalisme i indiferència. Quan parlem d'Escòcia i de Gal·les, tendim a pensar en qüestió nacional, en referèndums, en banderes i en la batalla simbòlica que des de fa dècades caracteritza els sobiranismes britànics. Tot plegat és cert, però els resultats del 7 de maig de 2026 demanen una lectura diferent i, en certa mesura, més incòmoda per a alguns dels seus protagonistes. La notícia de fons no és que l'SNP hagi guanyat un cinquè mandat consecutiu o que Plaid Cymru hagi fet història al Senedd, malgrat que aquests dos fets ja serien prou rellevants per omplir cròniques durant setmanes. La notícia de fons és una altra: mentre a Anglaterra Reform UK arrasava a les municipals sense que cap força progressista fos capaç de posar-li fre, a Escòcia i a Gal·les el mapa ha quedat dibuixat d'una altra manera. No immaculat, ni de bon tros, i no exempt de senyals d'alerta que caldrà saber llegir, però sí substancialment diferent. Aquesta és, en definitiva, l'excepció gal·lesa i escocesa: dos territoris on el progressisme resisteix, però amb uns protagonistes nous que el laborisme britànic porta anys ignorant i que ara, paradoxalment, resulta que són la seva única taula de salvació possible. Tot això s'ha de llegir, a més, en un context que no convé perdre de vista en cap moment: el del Regne Unit post-Brexit. La sortida de la Unió Europea ha accentuat les fractures territorials preexistents i ha generat una desafecció econòmica de fons que les forces populistes han sabut canalitzar amb una eficàcia notable, especialment a Anglaterra. El que el 7 de maig ens mostra, en realitat, és una illa que es trenca en tres direccions ben diferenciades: una Anglaterra que es replega cap a un nacionalisme reactiu i identitari de tons cada cop més inquietants, una Gal·les que es polaritza entre l'avenç de Plaid Cymru i el creixement de Reform sense gaire espai per al centre, i una Escòcia que resisteix sostenint estructures progressistes consolidades després d'anys de govern de l'SNP. Tres respostes diferents al mateix xoc post-Brexit, i totes tres mereixen una lectura atenta perquè entre elles es juga el futur immediat del Regne Unit. La pregunta veritablement rellevant, doncs, no és si John Swinney o Rhun ap Iorwerth governaran, perquè tot apunta que sí ho faran. La pregunta és si Keir Starmer serà capaç d'entendre que la sortida a la seva crisi passa, paradoxalment, per les mateixes forces davant les quals acaba de perdre la perifèria.   La crisi del laborisme Comencem pel que de debò ha passat el 7 de maig, que no és el triomf dels sobiranistes sinó el col·lapse dels laboristes, encara que els grans titulars hagin tendit a presentar-ho a la inversa. A Gal·les, Welsh Labour va obtenir només nou escons en un Senedd de 96 membres, una xifra que en termes històrics gairebé costa de processar. Nou diputats per a una formació que ha estat la força electoral hegemònica al país des de 1922 i que ha governat Cardiff de manera ininterrompuda des de la posada en marxa de la devolució el 1999. Eluned Morgan, a més, va perdre el seu propi escó mentre exercia de primera ministra, una circumstància que no li havia passat mai a cap primer ministre gal·lès en exercici i que, per si sola, ja dona la mesura del sotrac. Des de l'escenari del recompte, Morgan va dir que “l'era del bipartidisme ha mort”, i difícilment es podria resumir el moment amb menys paraules i més precisió. Cal afegir-hi, val a dir-ho, que el sistema de partits gal·lès, tal com l'havíem conegut fins ara, ha patit una mutació de calat que tindrà conseqüències durant anys. A Escòcia el quadre és menys catastròfic en xifres, però no pas en diagnòstic, i seria un error consolar-se amb la comparació. Scottish Labour ha quedat en segon lloc empatat amb Reform UK, a 17 escons cadascun, una circumstància simbòlicament demolidora si tenim present que parlem del partit que durant dècades havia exercit d'alternativa natural al Partit Conservador a Escòcia. Anas Sarwar, que recordem que havia demanat públicament la dimissió de Starmer el passat febrer, ha conduït el seu partit a un resultat sense cap lectura optimista possible. El laborisme escocès porta dècades intentant recuperar-se del sotrac que li va infligir l'SNP a partir del referèndum d'independència de 2014, i els resultats del 7 de maig demostren amb cruesa que el procés de recuperació s'ha aturat o, encara pitjor, ha reculat fins a un punt de difícil retorn. El problema de fons és conegut per qualsevol observador atent de la política britànica, però val la pena parlar-ne sense embuts: el laborisme britànic porta anys oferint a Escòcia i a Gal·les un discurs ple de retòrica devolutiva però sense cedir poder real, i ara aquesta factura s'ha presentat amb tota la seva cruesa a les dues bandes alhora. El cas gal·lès, en aquest sentit, té una sensibilitat particular a les dinàmiques polítiques del seu veí del nord, cosa que amplifica qualsevol senyal de fatiga del model. El resultat de tot plegat és una desafecció acumulada que ha beneficiat alhora les forces sobiranistes progressistes i la dreta radical, dos símptomes molt diferents del mateix malestar de fons. Que les dues sortides puguin coexistir al mateix territori, com es veu a Gal·les, hauria de fer reflexionar seriosament Westminster, perquè significa que el malestar és estructural i no pas conjuntural.   SNP i Plaid Cymru: vocació de govern Plaid Cymru ha emergit com a primera força al Senedd amb 43 escons, una fita que fa només una dècada hauria semblat un escenari de ficció política. L'SNP, per la seva banda, ha conquerit un cinquè mandat consecutiu a Holyrood amb 58 diputats, confirmant així que la seva recuperació després de la greu crisi interna que va comportar la sortida de Nicola Sturgeon és ja un fet consolidat i no pas una circumstància conjuntural. Val la pena subratllar aquesta dada amb una certa insistència, perquè durant un temps va semblar que el partit escocès podia entrar en una espiral de descomposició similar a la que en el seu moment han patit altres formacions sobiranistes europees, i finalment no ha estat així. Tots dos resultats, el gal·lès i l'escocès, comparteixen una mateixa lògica de fons que cal posar en valor: la de l'independentisme entès com a eina de transformació social, no pas com a finalitat tancada en si mateixa. El politòleg Marc Sanjaume va identificar en el seu assaig 'Independència i progrés'  el que va anomenar el “trilema de l'independentisme democràtic”, és a dir, la dificultat de mantenir en equilibri tres factors que sovint operen en direccions oposades: la governabilitat eficaç, els suports electorals amplis i l'avenç cap a l'objectiu de la independència. SNP i Plaid han gestionat aquest trilema amb un pragmatisme que, val a dir-ho, els ha generat tensions internes en més d'una ocasió però que ha acabat donant resultats tangibles a les urnes. Rhun ap Iorwerth ha centrat la campanya gal·lesa en la sanitat, el cost de la vida i els serveis públics, posposant explícitament el debat sobre el referèndum d'independència a una etapa posterior. John Swinney, per la seva banda, ha admès públicament que l’SNP no estava ‘guanyant l’argument’ sobre la independència, i durant aquesta etapa ha insistit reiteradament en la necessitat de recuperar credibilitat de govern abans de tornar a situar la qüestió constitucional al centre del debat polític escocès. Qui hagi seguit l'evolució d'ERC, d'EH Bildu o del BNG durant els darrers quinze anys reconeixerà la recepta sense gaire esforç, perquè és substancialment la mateixa: la independència entesa com a mitjà i no com a finalitat, governar bé com a millor propaganda possible i demostrar que ets una alternativa viable dins del marc actual com a manera de convèncer els indecisos que també seràs millor alternativa fora d'ell. SNP i Plaid apliquen aquesta lògica en un context diferent, certament, però amb una coherència estratègica que mereix ser estudiada amb deteniment per part de qui, des d'aquí, intenta navegar dilemes semblants.   Reform UK: una amenaça real Cap lectura honesta del 7 de maig pot ignorar Reform UK, ni tampoc minimitzar-ne la magnitud. A Gal·les ha aconseguit 34 escons, situant-se com a segona força del Senedd i confirmant que la polarització gal·lesa és real i no pas una projecció catastrofista d'analistes alarmistes. A Escòcia, 17 diputats, tots obtinguts per llistes regionals, l'instal·len per primer cop amb una presència significativa a Holyrood. La dreta radical populista de Nigel Farage ha entrat, per tant, de ple en els parlaments devolutius que en teoria hauria d'odiar per principi, i ho ha fet aprofitant precisament els sistemes electorals proporcionals que existeixen per garantir la pluralitat democràtica. Una paradoxa que, dit sigui de passada, mereixeria un assaig per ella mateixa. A Anglaterra, a les municipals, Reform ha triomfat allà on el laborisme ha deixat un buit polític per absència de propostes engrescadores i on el conservadorisme arrossega el desgast d'anys de gestió erràtica, especialment durant tot el procés del Brexit. A Escòcia i a Gal·les, en canvi, aquest mateix buit no s'ha pogut obrir amb la mateixa amplitud, i la raó és senzilla: SNP i Plaid l'havien anat ocupant pacientment durant anys amb política social i amb un discurs orientat a governar. Reform hi ha crescut, és veritat, però no hi ha guanyat ni hi té perspectives realistes de governar. La diferència, en aquest sentit, no es pot reduir només a factors culturals o identitaris, que òbviament hi pesen i que seria una ingenuïtat negar, sinó que té sobretot una arrel política i estratègica: allà on hi ha una força progressista ben arrelada i atenta als problemes quotidians de la gent, la dreta radical troba menys espai per créixer i menys malestar a canalitzar. El missatge de Reform és senzill i demolidor a parts iguals: el problema no és Londres, el problema és la immigració i la burocràcia europea heretada. Un missatge que, a la pràctica, no té res a veure amb les competències reals del Senedd o de Holyrood, però que connecta amb un malestar econòmic post-Brexit que el laborisme ha estat incapaç de canalitzar i que, en certa manera, els propis laboristes van contribuir a inflar quan van decidir no qüestionar el marc del Brexit per no perdre els seus votants tradicionals d'Anglaterra. Reform, val a dir-ho, difícilment es convertirà a curt termini en una força de govern —ni a Holyrood ni al Senedd, i la resta de partits l'exclouen explícitament com a soci—, però sí que aspira clarament a condicionar el sistema polític britànic des de fora, que no és poca cosa. La dreta radical, en definitiva, no governa, però marca el terreny de joc en què els altres es veuen obligats a moure's.   Recuperar la perifèria? La situació que s'obre al Regne Unit no és, cal aclarir-ho d'entrada, la d'una aritmètica parlamentària que obligui Starmer a buscar suports a la perifèria, perquè el laborisme manté la majoria absoluta a Westminster des de les generals de 2024 i no necessita ni SNP ni Plaid per aprovar les seves lleis. La situació, en realitat, és força més incòmoda que això. Starmer no depèn parlamentàriament dels sobiranistes, però sí que depèn electoralment de recuperar el votant que els ha abandonat. Aquesta interdependència és, per tant, molt més profunda i de més difícil resolució que qualsevol negociació pressupostària puntual. Molts dels exvotants laboristes a Escòcia i a Gal·les no han marxat cap a Reform, com sí ha passat massivament a Anglaterra, sinó que han optat per l'SNP i Plaid Cymru. Aquest fet, lluny de ser una mala notícia per al laborisme, hauria de llegir-se com una oportunitat de primer ordre: aquests votants no s'han radicalitzat ni han girat a la dreta, simplement han buscat un projecte progressista més creïble que el que oferia un Welsh Labour esgotat o un Scottish Labour incapaç de marcar perfil propi. Recuperar-los, doncs, no exigeix renunciar a cap principi ideològic, sinó tornar a parlar el seu llenguatge i tornar a entendre què necessiten. I aquí és on convindria que el laborisme britànic recuperés una conversa que va abandonar massa ràpidament després del referèndum escocès de 2014: la del devo max, és a dir, la profundització de la devolució fins als límits que permet el marc constitucional britànic sense arribar pròpiament a la independència. Aquella va ser, val a recordar-ho, la proposta amb què Gordon Brown va aconseguir mobilitzar in extremis el vot del No a Escòcia, articulant un discurs creïble sobre una autonomia ampliada que connectava amb una part important de l'electorat que no era independentista però que tampoc volia un statu quo immobilista. Brown va exercir aleshores un paper que ni Cameron ni Miliband eren capaços de jugar, i ho va fer precisament perquè parlava des d'una tradició laborista escocesa que entenia el país. Aquella veu, avui, pràcticament ha desaparegut del debat britànic, i la seva absència explica en bona part el col·lapse actual. Recuperar el 'devo max' avui, però, no pot ser una etiqueta nostàlgica que es treu de l'arxiu per omplir un titular, sinó una proposta amb traduccions institucionals concretes i contemporànies. Vol dir, en línies generals, parlar seriosament d'una autonomia fiscal més àmplia per a Holyrood i Cardiff, d'una transferència real de les competències energètiques en un moment de transició ecològica que afecta especialment territoris com l'Escòcia del nord o les valls gal·leses, d'un trasllat efectiu de la justícia i de capacitats normatives pròpies que avui Westminster encara reté per pura inèrcia centralista, i d'un sistema estable de relacions intergovernamentals que substitueixi l'actual model de concessions discrecionals des del centre. No és, ben mirat, una agenda revolucionària; és, més aviat, l'agenda mínima que un laborisme amb visió d'Estat hauria de subscriure si vol disputar electoralment el terreny a SNP i a Plaid sense haver de prometre allò que no està disposat a complir. Tornar a posar aquesta proposta sobre la taula no seria, ben mirat, una concessió als sobiranistes, sinó una manera intel·ligent de competir-hi electoralment, oferint al votant progressista escocès i gal·lès una alternativa que reconegui les seves demandes d'autogovern sense passar per la independència. La fórmula no exigeix que Starmer accepti cap referèndum ni que SNP i Plaid renunciïn als seus objectius nacionals a llarg termini, perquè aquests són debats que es jugaran en altres terrenys i en altres calendaris. Exigeix, en canvi, una cosa que sembla senzilla d'enunciar però que als estats centralistes sol ser extraordinàriament difícil de practicar: tractar la política devolutiva com una relació entre iguals, no com una concessió atorgada des del centre quan convé. Hi ha, a més, un terreny d'agenda compartida que beneficiaria objectivament els tres governs sense necessitat de pactes formals: salut, habitatge, energia i mercat de treball. Coordinar accions en aquests àmbits enviaria al conjunt del país un missatge de governabilitat progressista que és, ni més ni menys, el que Reform vol impedir. No cal una aliança estable ni cap arquitectura institucional nova; n'hi hauria prou amb que Westminster deixés de tractar Holyrood i Cardiff com a problemes a contenir i comencés a tractar-los com a socis amb qui disputar el relat sobre qui resol els problemes reals de la gent. El laborisme britànic, en definitiva, ha d'aprendre la lliçó que el seu homòleg espanyol ha trigat anys a assimilar i que encara no ha incorporat del tot: els sobiranismes d'esquerres no són el seu enemic estratègic, sinó els seus competidors naturals en un espai progressista que cal disputar amb propostes, no amb desdeny. La crisi actual no l'han creada SNP ni Plaid, ni tampoc Reform en darrera instància. La crisi l'ha creada un laborisme que va creure que podia governar eternament la perifèria sense escoltar-la i sense renovar la seva oferta en clau territorial.   Una excepció que cal cuidar Les eleccions a Escòcia i a Gal·les han demostrat, doncs, que quan hi ha forces progressistes ben arrelades, amb proposta de govern i discurs social sòlid, la dreta radical no s'imposa fàcilment, encara que el context hi ajudi i la marea sembli imparable. Aquesta és, condensada en una sola frase, l'excepció gal·lesa i escocesa en un Regne Unit on Anglaterra es replega, Gal·les es polaritza i Escòcia resisteix. El nou tauler britànic no és, doncs, el d'un enfrontament tradicional entre unionisme i independentisme, com encara s'entesta a presentar-lo una part de la premsa londinenca. És, més aviat, el d'una aliança progressista possible entre tres governs que comparteixen l'interès objectiu de demostrar que la política, malgrat tot, pot resoldre els problemes reals de la gent en un context post-Brexit ple de tensions. Si Starmer és capaç de llegir-ho a temps, té al davant una oportunitat històrica que segurament no es repetirà. Si no ho és, la dreta radical s'encarregarà de recordar-li, eleccions rere eleccions, que el buit sempre l'omple algú.

La última Encuesta Cadem arrojó la opinión de los chilenos respecto de diferentes temas en las últimas semanas. La estadística aseguró que un 32% de los encuestados ha sido parte de una directiva del curso de sus hijos. La medición puntualizó que un 13% ha hecho amistades con personas que conoció en el establecimiento de […] Este artículo 32% de los chilenos han sido parte de la directiva del curso de sus hijos fue publicado originalmente en El Diario de Antofagasta.

El informe financiero del presidente estadounidense detalla cientos de millones en operaciones en Bolsa mientras su administración toma decisiones que afectan a varias de las mismas empresas. La gestión de su patrimonio vuelve a abrir preguntas sobre la separación entre poder político y negocios privados en la Casa Blanca.

Un 16 de octubre del 2006 se puso en marcha Antofagasta TV, contado con Erwin Guerra, Daniza Segovia y Harold Rivas, como los primeros rostros en pantalla. La casa televisiva ostenta diversos programas a lo largo de su historia, siendo 3 los más destacados. “Boulevard” comenzó el año 2006, teniendo en la conducción a Andrea […] Este artículo ¿Los viste? Los 3 programas más recordados de Antofagasta TV fue publicado originalmente en El Diario de Antofagasta.

Las nuevas obras del Paseo Las Almejas fueron inauguradas y entregadas a la comunidad, incorporando juegos infantiles, renovadas áreas verdes, sombreaderos, canchas completamente remodeladas, accesibilidad universal y una arquitectura que fortalece la conexión directa con la playa. Este proyecto que revitaliza el borde costero, representó una inversión superior a los 5 mil 400 millones de […] Este artículo Inauguran el renovado Paseo Las Almejas en Antofagasta fue publicado originalmente en El Diario de Antofagasta.

Este historiador ha planteado un momunental libro que recorre la historia de Europa desde el momento previo a la I Guerra Mundial hasta la Guerra de España pasando por el momento revolucionario que puso en jaque a todos los estados del continente.Temas principal: HistoriaLeer artículo completo

Интизор меравад, ки Владимир Путин, раисҷумҳури Русия, ба Чин сафар кунад. Кремл ибрози умедворӣ кардааст, ки Путин дар ҷараёни сафари қарибулвуқӯи худ ба Пекин, бо Си Ҷинпин, ҳамтои чиниаш дар бораи сафари ахири Доналд Трамп, президенти Амрико ба ин кишвар, гуфтугӯ кунад. Ба гузориши хабаргузории "Рейтерз", Дмитрий Песков, сухангӯи раёсати ҷумҳури Русия рӯзи 15 май ба хабарнигорон гуфт, ки ҷузъиёти сафари Путин ба Чин, ки ба гуфтаи ӯ бисёр ба зудӣ анҷом хоҳад шуд, ниҳоӣ шудааст ва таърхи...

El cierre de campaña de Vox en Sevilla estuvo marcado por un discurso centrado en inmigración, seguridad y críticas al Gobierno central y andaluz. Abascal elevó el tono político en vísperas del 17M en un contexto de fuerte polarización y con encuestas que apuntan a un escenario ajustado.

Buscar informació a Google en català no sempre garanteix obtenir resultats en aquesta llengua. Sovint, el cercador prioritza continguts en castellà o anglès encara que la cerca s’hagi fet des de Catalunya o en català. Per solucionar-ho existeix el Catalanitzador de Google, una extensió gratuïta per a Chrome que modifica automàticament les cerques perquè Google mostri amb més prioritat resultats en català. L’eina, disponible a la Chrome Web Store, funciona afegint paràmetres interns a les cerques sense alterar el funcionament del cercador ni eliminar continguts en altres llengües. Simplement, reorganitza els resultats perquè el català tingui més visibilitat. En aquest vídeo, la Mireia Vera explica com funciona el Catalanitzador de Google i com pot ajudar a fer del català una opció més visible dins del cercador.           View this post on Instagram                       A post shared by MetaData (@metadatacat)   La instal·lació és senzilla: només cal buscar l’extensió a la botiga de Chrome, instal·lar-la i activar-la. A partir d’aquell moment, Google començarà a prioritzar continguts en català en les cerques habituals.

"เรซูเม่เหมือนกัน ชื่อต่างกัน" งานวิจัยเปิดอคติการจ้างงานที่ซ่อนอยู่ในความ "เป็นอเมริกัน"

Washington sème l’agitation chez ses alliés en poursuivant ses annonces sur les réductions d'effectifs de soldats américains en Europe. Après avoir déclaré le retrait de 5 000 soldats d’Allemagne au début du mois, le Pentagone vient d'annoncer l’annulation du déploiement de 4 000 militaires prévu sur le territoire polonais. De quoi semer le trouble à Varsovie, qui a toujours entretenu une relation très forte avec l’allié américain et prend les questions de défense très au sérieux.

നിയമസഭാ തെരഞ്ഞെടുപ്പ് വിജയത്തിന് പിന്നാലെ കോൺഗ്രസിലെ ഭിന്നതകൾ രൂക്ഷമാക്കി മന്ത്രിസഭാ രൂപീകരണ ചർച്ചകൾ അന്തിമഘട്ടത്തിലേക്ക്.

Una inspección de la Fiscalía de California en siete centros del ICE revela más de 6.000 personas detenidas en condiciones de hacinamiento, con fallos en la atención médica, denuncias de abusos y muertes recientes. El informe cuestiona la gestión migratoria y abre un fuerte debate institucional.

Més de 300 anys de repressió, prohibicions i menyspreu no han aconseguit fer desaparèixer el català. Ben al contrari, sembla que després de segles de persecució els catalans han dit prou. Aquest llibre és un monòleg, una autobiografia lingüística i una crida a l’acció. Amb un humor marca de la casa que sovint glaça el somriure, Òscar Andreu posa el termòmetre a la situació de la llengua, planteja les principals qüestions que n’amenacen l’existència i proposa una mesura radical per assegurar-ne la pervivència: parlar-la. Vet aquí el primer pas —fonamental, però no l’únic— per salvar el català: parlar-lo peti qui peti, a tot arreu, a tota hora i amb tothom.   Biografia de l'autor Òscar Andreu (Terrassa, 1975), codirector i guionista de 'La competència' a RAC1 i col·laborador de 'L’Està Passant' a TV3, també és autor de l’espectacle d’'stand-up' 'Crida als ocells de colors llampants', un monòleg que ha interpretat arreu de Catalunya i que dissecciona amb un to crític però proper comportaments peculiars i sovint absurds dels parlants del català, oferint una mirada lúcida i fresca sobre la situació actual de l’idioma.

The annual festival scheduled for this weekend was abruptly canceled Friday afternoon, with organizers and the city of Long Beach trading blame.

Une nouvelle épidémie d’Ebola est en cours en Ituri, au nord-est de la République démocratique du Congo. Annonce du Centre africain de contrôle et de prévention des maladies (Africa CDC) le matin du 15 mai. Plusieurs échantillons analysés par les équipes de l’Institut national de recherches biomédicales de Kinshasa (INRB), ont été déclarés positifs à la souche dite de « Bundibugyo ». Selon le ministère congolais de la Santé, le bilan est jusque-là de 246 cas suspects, 80 décès potentiellement liés à la maladie ont été enregistrés. Un virus qui, selon un rapport des autorités provinciales de la Santé, pourrait avoir circulé dès le mois d’avril.