Els darrers anys, hem vist com les enquestes i totes les dades sobre l’ús del català arreu el deixaven molt ferit, gairebé de mort. No vull ser pessimista i en valoro molt les passes cap endavant, ara que tenim més diaris, més revistes, més editorials i mitjans en general. A més a més, hi ha més parlants en nombres absoluts. Ara bé, la realitat al carrer, a les ciutats, a les institucions i al mercat és cada cop més negativa pel que fa a l’ús de la nostra llengua, però sobretot, al meu parer, pel que fa a la visió que en té la gent. Què caldria fer per capgirar la situació?
Primer, posar la llengua al centre de tota la política, tant a nivell autonòmic, com nacional, com estatal i en tots els àmbits locals: pobles, ciutats i comarques d’arreu dels Països Catalans. Totes les administracions han de vetllar per l’ús i el foment del català, sense excuses i sense retards. Ho hem d’exigir i tots els partits hi han de posar de la seva part, independentment del seu color.
Segon, els parlants hi tenim molt a dir. No canviem de llengua. Estimem i fem estimar el català. Defensem-lo i fem-lo defensar, des de la feina, des de casa, des del carrer i des de les places. Arreu. Sempre. A les botigues i restaurants. A les plataformes i a les xarxes. Compartim-lo, ensenyem-lo i transmetem-lo, als infants, als joves i a la gent gran. Busquem complicitats entre tots els voluntaris, xerraires, mestres, entitats (CAL, ACPV, OCB, Plataforma per la Llengua, Joves de Mallorca per la Llengua, etc) i les associacions de veïns, casals, ateneus i entitats de tota mena.
Tercer, tractem els nouvinguts com a catalans, perquè ho són o, en tot cas, un dia ho seran, i si no, els seus fills ho seran. Parlem-los en català i expliquem-los què és, què significa i què ens hi juguem. Segur que ho entendran i ens faran costat.
Per últim, no ens deixem enredar per falsos discursos: els supremacistes són ells, no pas nosaltres. Els catalans som els bilingües i els monolingües són els francesos i els espanyols. No ho oblidem. Demanem dignitat, justícia i no renunciar als nostres drets, ni davant d’un metge ni davant d’un jutge. I l’escola en català no es toca, ja n’hi ha prou.
