Open Newswire

ഐഐടി ബോംബെയിലെ രണ്ടാം വർഷ വിദ്യാർഥി വെള്ളിയാഴ്ച വൈകിട്ട് ആത്മഹത്യ ചെയ്തു. പരീക്ഷയ്ക്കിടെ മൊബൈൽ ഫോൺ ഉപയോഗിച്ചതായി കണ്ടെത്തിയ സഹിൽ വാക്കോഡെയെന്ന വിദ്യാർഥിയെയാണ് ഹോസ്റ്റൽ മുറിയിൽ മരിച്ച നിലയിൽ കണ്ടെത്തിയത്

എംഡിഎംഎ ഉപയോഗിക്കുന്നതിനിടെ പിടിയിലായ കോൺഗ്രസ്‌ നേതാവ്‌ സനീഷ്‌ ജോർജിനെ വൈദ്യ പരിശോധനയ്‌ക്ക്‌ വിധേയമാക്കാതെ പൊലീസ്‌ സഹായിച്ചതായി ആക്ഷേപം.

പാലക്കാട്, കരിമ്പുഴയിലെ ഒരു സ്വകാര്യ ടർഫിൽ സുഹൃത്തുക്കൾക്കൊപ്പം ഫുട്ബോൾ കളിക്കുന്നതിനിടെ കുഴ‍ഞ്ഞുവീഴുകയായിരുന്നു

Ian Baucke, Cevin Cathell and James Zurlinden gave their thoughts on La Cumbre Plaza housing projects, permitting processes and the little issues in District 5 The post District 5 city council candidates dive into the details of their neighborhood at forum appeared first on Santa Barbara News-Press.

La primera unidad del V8 Zagato de 1986 fue propiedad de Rowan Atkinson, que la convirtió en una máquina de 478 CV preparada para competir.

Sembla que el món s’esllavissa, i des de l’economia social i solidària o les esquerres no sempre som capaços d’imaginar alternatives globals col·lectives a l’individualisme, el neoliberalisme i la salvació individual. Això no obstant, hi ha opcions que treballen per un futur, i moltes ho fan des de l’economia social i solidària. És el que va explorar en la conferència ‘Pensar el futur en temps d’apocalipsi: imaginaris, bona vida i acció col·lectiva’, al Curs d’Estiu de la Universitat Internacional de la Pau, la catedràtica de sociologia i investigadora en sociologia de la religió Maria del Mar Griera Llonch. En parlem amb ella.   Parles d’una fantasia col·lapsista i de les seves figures de salvació. Quines i com són? Es va difonent una imatge de col·lapse, de risc. El sociòleg Ulrich Beck ens parla del risc i de la permanent crisi, emergència... I Naomi Klein parla del capitalisme del desastre. Això porta a que en comptes de com a societat ens organitzem per veure què podem fer davant d’una situació de desastre, porta a solucions individuals. Sempre poso l’exemple de la gran apagada de fa un any: l’endemà, en comptes de veure què havia passat, analitzar la xarxa elèctrica o veure si caldria estatalitzar una part del sistema elèctric, la solució que vam veure va ser: compreu-vos motxilles i packs de supervivència. Aquí la qüestió és que sovint es visibilitza la qüestió del col·lapse i s’hi proposen tres solucions. La primera és el búnquer, i creixen les lògiques preparacionistes. Hi ha empreses que ofereixen búnquers, i això l’Eudald Espluga ho explica a Imaginar la fi [Raig Verd, 2026]. Hi explica com són empreses que estan en creixement, i que es basen en “jo tinc diners, tinc un búnquer i em salvaré”. És una idea de salvació individual, que també es relaciona amb la idea de frontera, la segona figura de salvació. Amb l’expansió de Vox i la ‘prioritat nacional’ ho veiem cada vegada més: la idea que hem d’anar establint fronteres, cada vegada més, per a protegir-nos d’aquest col·lapse. La qual cosa és una fal·làcia perquè en una societat de risc global les fronteres es tornen més poroses que mai. I la tercera figura de salvació és l'algoritme. L'algoritme ens salvarà: la intel·ligència artificial (IA), mirar com predir desastres a través de la intel·ligència artificial... No vull dir que la IA no sigui útil, però tendim a imaginar les solucions d'aquest col·lapse a través de frontera, búnquer i algoritme, i molt poques vegades ens plantegem que podem tenir altres tipus de resposta.   “La felicitat no és el contrari a l'alienació”. Deies això, a la ponència. Per què té tan èxit l’autoajuda i la recerca de la felicitat? Què vol dir felicitat? Aquí és la trampa en què vivim sotmesos. Vivim en una societat on la felicitat esdevé gairebé un dogma. Estem gairebé obligats a mostrar que som feliços. Instagram, les xarxes socials, estan plenes. L’Eva Illouz parla de les utopies emocionals, que són aquestes utopies que hem d’assolir des del cafè, amb el cor i un diari al matí, amb un paisatge brillant de fons, passant per la casa amb un disseny de tipus nòrdic, tot de fusta, blanquet i bonic; i fins a les vacances exòtiques. Són com postals que organitzen la imaginació de la felicitat. I que sembla que, si no les assoleixes, estàs fracassant. I que hem d’estar permanentment en la felicitat. A Happycracia [Paidós, 2019], de l’Eva Illouz i l’Edgar Cabanas, parlen de l’obligatorietat de la felicitat i que sembla que, si no ets feliç, sembla que fracassis. M’agrada recuperar un autor que es diu Hartmut Rosa, que diu que tenim molt clarament formulada i estudiada l’alienació. És a dir, el malestar que comporta el capitalisme neoliberal, i a vegades tendim a pensar que el contrari de l’alienació és la felicitat. Aquesta mena de felicitat d’anunci: “Ai, em sento molt bé, estic molt bé”. Però Rosa diu que el contrari de l'alienació no és aquest tipus de felicitat, sinó el que ell en diu la ressonància, que té a veure amb una relació significativa amb el món i amb els altres. És la generació de comunitats, la creació de vincles personals, amb la natura, amb els espais, amb els projectes... El fet de generar relacions significatives, i aquestes relacions significatives no tenen per què ser sempre felices. Treballar per un projecte en el que creus pot ser esgotador. Fins i tot trist, en moments.   “El contrari de l’alienació no és una felicitat d’anunci, d’estar bé, sinó tenir relacions significatives amb els altres, i això pot ser esgotador o trist en alguns moments.”   Moltes situacions quan treballes en projectes col·lectius són difícils, no les definiríem com a felices. Si treballes amb migrants que travessen el Mediterrani pot ser una situació molt i molt trista. Feliç no és, però això vol dir que és alienant? No, potser és significatiu. Aquesta exigència de la felicitat ens aboca a una mena de consum compulsiu d’utopies emocionals i experiències que ens encallen aquí i no ens deixen veure que una vida significativa no té per què ser una vida feliç. I una vida feliç no té per què ser significativa. No vol dir que no puguin anar juntes. Joan Fuster reivindica l’alegria. Hi ha d’haver una reivindicació de la joia de viure, de la comunitat, però que no té per què passar per aquesta idea una felicitat privatitzada. Crec que és important distingir aquesta felicitat privatitzada del que pot ser l’alegria, el compartir, l’amor... crec que és molt important no banalitzar en cap cas, ni renunciar, a l'alegria, a l'amor i a la felicitat. Però tampoc convertir aquesta felicitat privatitzada de les utopies emocionals que passen per reproduir aquesta mena d'imaginaris del benestar, que no tenen per què generar ressonància en termes de Rosa. I a més a més, és un tipus de recerca de felicitat privatitzada en un món que passa pel consum, per la reproducció d'uns estils de vida hegemònics, i que sovint és molt poc conscient.   Quin paper hi fa l'autoajuda en tot això? En les llibreries, l'autoajuda ha passat d'ocupar un prestatge d'una llibreria a ocupar-ne una part molt important. Per què? Hi ha una certa tendència, a vegades d’intel·lectuals, de menysvalorar aquesta literatura, i dir que tot això és cutre. El que m'interessa és preguntar-me per què la gent la compra, per què la necessita, per què li sembla útil. I aquí és on arribem a un subjecte que està gairebé esgotat d’ell mateix. Perquè li diuen que ha de ser feliç, ha de ser productiu, ha de fer esport, que el creixement personal és importantíssim. Aquesta autooptimització constant, aquesta idea de mesurar-te amb el rellotge si has dormit prou hores, si has fet prou passes. Aquesta lògica productivista que primer vam portar al mercat, després vam fer productiva la natura, i que ara ens la portem a nosaltres mateixos. Has de rendibilitzar el teu Instagram i fer stories que arribin a més gent perquè el teu LinkedIn... Entrem en unes dinàmiques de producció sobre també nosaltres mateixos que generen un esgotament personal. L’autoajuda és una mena de crit d'alerta. És una solució? Crec que no, la solució no passa en cap cas per l'autoajuda. És reproduir lògiques neoliberals? Em la seva majoria sí. No té per què tota, pot ser que hi hagi qui llegeixi el [Kohei] Saito i el seu Slow Down [Tigre de Paper, 2025]. Que no deixa de ser literatura alternativa d’autoajuda. El que m’interessa preguntar és que si té tan èxit, és perquè hi ha una demanda. I per què hi ha aquesta demanda? Per què la gent va a buscar això i no va a buscar cursets de cuina.   Què pot voler dir el ‘bon viure’ a Catalunya? Et confessaré que m’és molt difícil explicar-ho i analitzar-ho. Vam començar a pensar en el bon viure amb unes companyes, és a dir, que ha estat una idea col·lectiva. Va ser una recerca amb la Laura Moreno González, l’Almodis Cebrià Salvador i Laia Garcia Muñoz, amb qui volíem plantejar i mirar d’entendre fins a quin punt hi havia experiències d’assaig sobre formes de bon viure. La idea del bon viure ve inspirada pel Sumak Kawsay, quan a Equador, en la primera agenda del govern de Correa, hi va haver Alberto Acosta, un pensador que es va inspirar molt en les comunitats indígenes i en va extreure aquesta idea de viure bé, en comunitat, o plenament. A partir d’això, el que nosaltres volíem entendre era si hi ha ideals de bon viure que no passin per la felicitat privatitzada, i si hi ha persones a Catalunya que siguin el que en dèiem ‘emprenedors del bon viure’, és a dir, que estiguin proposant maneres de viure que escapin tant de la lògica col·lapsista com d'aquesta lògica de felicitat privatitzada.   “L’economia social i solidària és un dels nuclis principals d’imaginació que intenta escapar de les lògiques col·lapsistes o de la felicitat privatitzada.”   Aquí, vosaltres que treballeu l’economia social: l’economia social i solidària emergeix com un dels nuclis principals d’imaginació que intenta escapar d’aquestes lògiques, amb totes les seves dificultats. Qui pot estar intentant promoure un bon viure a Catalunya que es desplaça de les trajectòries hegemòniques, en termes de treball, propietat i relacions. Vam fer una mica d’exploració i ens vam quedar en tres tipologies. Són les cooperatives d’habitatge, ja siguin sènior, rural, urbanes, etc. Que són formes comunitàries que tant qüestionen els models de propietat tradicional com els models de relació tradicional i que assagen altres maneres de viure a través de la cooperativa. Vam explorar també el que són comunitats neorurals, d’autoconsum, com a espais de sobirania alimentària, ecològica, que intenten una altra relació amb la natura, amb el consumir. Aquestes últimes no són noves, perquè és important entendre que des de la contracultura del 70 hi ha elements que han estat allà, el que passa que en els últims 10 anys han agafat una nova envergadura. I en tercer lloc, vam analitzar també el que per al món de l’economia social potser és un entorn més estrany, que són les comunitats contemplatives. Jo vinc de la sociologia de les religions, i a mi m’interessa què dona sentit a la vida de la gent. I per tant vam explorar comunitats contemplatives, tant budistes com catòliques... però també laiques. Trenquen amb la lògica de la propietat i trenquen també la lògica productivista del treball, i tenen altres relacions amb el temps.   Què n’heu extret? El que hem vist a través d’aquests tres models és que, en primer lloc, no hi ha una forta teorització de la bona vida, i aquí segurament és una feina que encara tenim pendent: intentar fer narratives que puguin fer fàcil imaginar la bona vida més enllà dels entorns on s'estan fent aquests petits experiments. I el més interessant del que vam veure són qüestions com, per exemple, la relació amb el temps. Vivim en una societat en acceleració. Que és externa però també molt interna. La majoria de les comunitats, i en les contemplatives és on es veu d’una forma més clara, hi ha un qüestionament d’aquestes temporalitats. Hi ha un qüestionament, també, de la propietat. Jo crec que és fonamental, en un moment de crisi d’habitatge, generar altres maneres de construir, viure i habitar. És fonamental aquest bon viure: si hem de fer una societat on tothom hagi de poder pagar una hipoteca, condemnem la meitat de la població al fracàs.   “Les formes de bona vida a Catalunya busquen trobar relacions significatives de manera diferent al capitalisme clàssic, però no són models perfectes: depenen del voluntariat, són desgastants...”   I per últim, una altra forma de relacionar-se. Com el compartir pot ser molt diferent: des de comunitats intergeneracionals d’habitatge fins a comunitats contemplatives. Jo diria que no hi ha un únic model que pugui dir: la bona vida és això. El que hi ha són formes que intenten trobar relacions significatives que es construeixen d’una forma diferent al capitalisme clàssic. I això no vol dir que siguin perfectes. Són models que, com que encara ara, depenen molt de la voluntat individual, poden ser molt desgastants a nivell personal per l’exigència de temps que impliquen, d’assemblees... perquè requereix una voluntarietat molt alta. Són models que, si no tenen una ajuda de l’Estat, són massa dependents d’un capital econòmic, social i cultural previ: fer una cooperativa d'habitatge requereix una inversió inicial. I per això crec que és fonamental reivindicar que aquests models han de poder voler o han de poder reivindicar també el rol de l'Estat. A vegades hi ha experiments d'aquest tipus que s'han construït contra l'Estat o d'amagat de l'Estat, però jo diria que hi ha d'haver una exigència, de dir que en una cooperativa d'habitatge l'Estat ha de poder facilitar sòl. Hi ha d'haver aquesta dimensió, perquè si no és impossible, aquest segon problema.   “La narrativa del futur, fins i tot, entre activistes de les formes de la bona vida, continua sent, en la gran majoria, una imaginació col·lapsista."   De fet, sovint el fet de participar en espais de bon viure, o de l’economia social, no eximeix del sentiment d’impotència o pessimisme. Fins i tot formant part activa del canvi, no sempre és fàcil tenir una visió més optimista del futur, o imaginar-lo diferent. Jo crec que no és fàcil per a ningú, perquè primer de tot, el canvi climàtic i les guerres són una realitat, i a més a més, estem més informats que mai i vivim sota aquesta lògica de la crisi permanent. No vol dir que als anys 70 no hi haguessin guerres, però la hipermediatització de la crisi i el conflicte ha creat una idea de l’emergència permanent. Això genera un estat d’alerta constant que fa molt difícil sortir d’aquesta dinàmica. Podem ser optimistes respecte el futur? Com ser optimista sense ser naïf? Jo crec que és el gran repte. Com generar un discurs o una narrativa que permeti mirar més enllà de la idea de col·lapse, que és la idea de la motxilla de supervivència però sense caure en una idea naïf com a la pel·lícula Avatar, d’estar vivint tots en la natura. Crec que això es fa construint dia a dia, i pensant alternatives. Això és una resposta que gairebé li hauries de preguntar a la gent dels Ateneus Cooperatius d’arreu del territori, de tota l’economia social... com ho fan per sobreviure el dia a dia. Torno a dir que és important no caure en la recerca d'una mena de felicitat privatitzada. Aquesta idea de “com que no soc feliç, com que no ho veig clar, ja no puc fer res”. I entendre que a vegades allò significatiu no té per què concordar amb l’optimisme naïf ni la felicitat, sinó entendre que potser també hem de ser capaços de dir: és difícil, és així, però anem a veure què fem. De fet, és la part que em costa més.   És el dia a dia, en petit, davant dels grans ideals que potser guiaven al segle XX. A nosaltres ens ha sobtat que en les entrevistes de totes aquestes persones que estan treballant dia a dia per altres models, no hi ha clarament la idea d'un futur possible. La gent no fa servir grans paraules: socialisme, comunisme o anarquisme... Els grans imaginaris que havien mobilitzat les classes populars, per exemple amb la Segona República i havien generat idees de canvi, de transformació... Avui en dia, fins i tot la gent que està en moviments d’aquest tipus molt poques vegades mobilitza les grans idees de com podríem arribar a viure conjuntament. Això tampoc és casualitat.   “Les persones de l’economia social i projectes alternatius no fan servir grans paraules com el socialisme, comunisme o anarquisme: és molt difícil tornar a imaginar una narrativa vàlida per a tothom.”   També és cert que els grans somnis, les grans narratives, tant la del progrés, com el comunisme o l’anarquisme, van entrar en crisi, i és molt difícil en una societat com la nostra tornar a imaginar una gran narrativa que estigui vàlida i útil per tothom, sense fissures. Quan a la gent li demanàvem per què s'ha posat en aquests projectes, anava molt vinculat a la vivència de malestars individuals, i sobretot, la necessitat d'alinear els valors personals amb les formes de viure. Això sí que ho detectem, ho identifiquem de forma que ha sigut potser el més constant, tant en les comunitats contemplatives, les cooperatives d’habitatge, i també en les experiències neorurals, La sensació de desajust entre un món que va molt ràpid i que és molt competitiu i els teus valors. Hi ha molt aquesta voluntat individual de crear altres coses per generar altres formes de viure, però no hi ha la imaginació col·lectiva que els hi posi nom. És la part que estem intentant, justament, veure com ho explorem en un nou projecte de recerca per acabar d’entendre aquesta dimensió. Se’ns escapa. Jo pensava que faria aquestes entrevistes i trobaria models de viure que serien extrapolables, escalables. I la majoria de persones que entrevistem consideren que han fet una cooperativa, està molt bé, es pot fer a altres llocs... Però no hi ha una voluntat d’escalar del nivell micro a un nivell macro. Sinó més aviat, petites experiències. Potser és que el futur ha de ser així, de petites experiències, i no tant un macro model, vàlid per tothom en termes estalinistes. Potser canvien les formes. Però no ho sé. Tant micro model... Sempre és una tensió permanent entre un model que pot arribar a ser totalitari, perquè és extrapolable a tothom, escalable, etc, i un model que de tant fragmentat no és capaç d'implementar-se o de transformar la societat realment, sinó que crea espais refugi.   Alertes davant d’aquests “espais refugi”. Penso que la idea de comunitat pot ser molt romàntica, però també és molt perillosa. La comunitat és un espai de transformació, de cures, però també moltes vegades al principi també d'una comunitat refugi, es relaciona amb idees romàntiques, de l’extrema dreta, de protecció... Com ho fas perquè aquestes comunitats siguin comunitats de transformació i no comunitats refugi o tancades? En el món religiós, que jo l’he estudiat més, és molt clar com una comunitat religiosa pot generar transformació, impacte positiu... o pot ser en altres casos una comunitat refugi, tancada, que genera frontera, reacció. I aquí també hi ha una tensió permanent.   Expliques una anècdota en relació amb la teva mare, Dolors Llonch, que va ser cooperativista a l’Olivera i va morir aquest mes de juny, quan li demanàveu que descansés. Il·lustra d’una manera molt bonica un caràcter que de fet, és compartit entre moltes persones de l’economia social i projectes solidaris. Jo sempre li deia: “Mare, descansa, fes vacances”. Perquè Can Calopa, l’Olivera... són projectes que si els lideres tens constantment, ara un jove que acaba d’arribar i no té papers, ara un que té un problema, crisis de salut mental. A més fas el vi, a més al mig de Collserola... Diumenge la trucaven i hi anava, i un dia a la nit la trucaven de Mossos i hi havia d’anar perquè un jove s’havia escapat... Ella responia: “Descansar està sobrevalorat, ja descansaré quan em mori, a mi el que m’agrada és això, per què hauria d’asseure’m a mirar el bosc?”. Per a ella, la ressonància i el sentit a la vida el trobava en treballar en els altres. És el que ella en deia treballar amb els marges: de la societat, l’agricultura de marges, periurbana...   Contrasta amb una reivindicació molt present actualment de reduir les hores de feina, de treballar menys, de la que també parles. És un model d’una exigència vital molt significativa. Avui dia, jo crec que davant d'un món amb una narrativa hiperproductivista fins i tot sobre els cossos, com deia abans. Això genera un esgotament vital, d’aquesta permanent autooptimització. El capitalisme neoliberal ha penetrat tant a la nostra vida que podem mirar el que deia Adorno: “En el capitalisme avançat, el temps d'oci és una prolongació del temps de treball”. Quina forma tens de fer-hi un boicot total? Dir: “Paro”. I és un parar en tots els sentits: paro de treballar productivament, però també paro de consumir vídeos d'Instagram, de voler fer dietes, de fer fotos, selfies o de fer vacances. Quan els estudiants comencen el curs els pregunto: “Què heu fet de vacances? Algú de vosaltres s'ha plantejat passar les vacances estirat a un sofà i no fer res en tot el mes?”. Frenar realment pot ser molt radicalment anticapitalista. Jo crec que tots dos exercicis, tant el de la meva mare com el del frenar-ho tot, o la moda a xarxes de vull ser molsa, el girl moss. Jo crec que són eslògans, i que hem de trobar un espai de negociació entre els dos. Amb el Covid ja vam viure que no era el mateix confinar-se en una masia que en un pis de 30 metres quadrats amb cinc fills. És tenir en compte l’element de qui pot reivindicar la mandra i el no fer res i des de quina posició ho reivindica. No és el mateix estar en un sofà a l’agost amb aire condicionat que si no tens ni casa i vius sota un pont. Crec que són crítiques filosòfiques, útils com a forma de qüestionament intel·lectual, però portades a la pràctica són gairebé ridícules.   Ets sociòloga de les religions. Quin pot ser el paper de l’espiritualitat i de la religió en aquests futurs desitjables? La religió històricament ha tingut un paper clau en generar utopies i futurs, per a bé i per a mal. La idea de la salvació per una banda et pot convertir en una persona resignada, de dir, bé, ja el que he de fer aquí és simplement viure, portar-me bé i ja em salvaré, he d’acceptar l’ordre existent perquè l’ha marcat Déu. Però en moments de la història, la imaginació religiosa, que és molt viva, ha estat motor de canvi. Perquè la imaginació religiosa té la potència de tenir una força superior, li atorguem un poder que no és el mateix si no hi ha aquest element. Manel Delgado ho explica de manera molt vehement, ell diu que és profundament ateu però que reconeix profundament aquest poder de l'espiritualitat i la religiositat. Avui dia també vivim en un món molt més fragmentat on l'espiritualitat també moltes vegades emergeix com a privatitzada, i té un paper molt més complex. Trobem una imaginació religiosa de dretes, que és molt potent: Peter Thiel, tot el neoprofetisme evangèlic... que aquests sí que pronostiquen futurs i tenen una imaginació de futurs. Un cristianisme d'esquerres continua present. A mi m'agrada sempre posar sobre la taula que moltes vegades ens imaginem que a Catalunya tot el cristianisme és de dretes, i gairebé només proper a Vox. I no és veritat. La dreta s’ha fet seu el el cristianisme com un marcador simbòlic, però això no vol dir que no hi hagi tot un cristianisme d'esquerres, sobretot a Catalunya, amb tot l'impacte que va tenir la teologia de l'alliberament. Quin paper tindrà això en el futur? No ho sé. Sí que sé que creixen les demandes de recerca espiritual, que no vol dir que es tradueixi en una identitat religiosa, però sí que hi ha una certa voluntat de trobar aquest sentit, aquesta espiritualitat, aquesta busca... Com es canalitza, de quina manera es creen institucions religioses... Ja no ho sé. Al llarg de la història les institucions religioses han sigut fonamentals i avui dia a la dreta tenen un paper clau, a l'esquerra ja no ho sé.

Clay traditions in India reflect regional knowledge systems, gendered labour and relationships with land and belief. From hand-built pots in Manipur to monumental terracotta offerings in the south, these practices show how clay continues to function as a living cultural medium in India. Here are few of the many forms that exist in India.  Ayyanar […] The post Heritage, crafted in clay appeared first on Village Square.

«Навіть президенту Путіну була доповідь, що траса Р-280 під контролем. Питання відкрите – під чиїм контролем?»

18-сентябрда президент Садыр Жапаров иш сапар менен Америка Кошмо Штаттарынын (АКШ) Юта штатына барды. “Ынтымак ордо” мамлекет башчысын Солт-Лейк-Сити шаарынын аэропортунан Юта штатынын сенатынын президенти Стюарт Адамс тосуп алганын билдирди. Сапардын алкагында Садыр Жапаров штаттын жетекчилиги менен жолугушууларды өткөрүп, ошондой эле туризм жана тоолуу аймактарды туруктуу өнүктүрүү жаатындагы америкалык тараптын тажрыйбасы менен таанышат. Андан соң Нью-Йорк шаарына барып, Бириккен...

കെഎസ്‌യു, എംഎസ്എഫ്, എബിവിപി തുടങ്ങിയവ സഖ്യമുണ്ടാക്കിയിട്ടും കോളേജുകളിൽ സ്ഥാനാർഥികളെ നിർത്താനായില്ല

หวั่นตัดสิทธิบัตรทอง ‘คดีบัญชีม้า’ กระทบสิทธิพื้นฐานตามกฎหมาย แนะแยกเรื่องสุขภาพจากโทษอาญา

Au Maroc, la santé publique s’est imposée comme l’un des sujets majeurs de la campagne pour les élections législatives du 23 septembre. Il y a tout juste un an, la mort de huit femmes après des césariennes à l’hôpital régional d’Agadir avait mis en lumière les défaillances du système de santé et contribué au déclenchement du mouvement de contestation GenZ 212. Malgré les réformes engagées, l’accès aux soins reste une préoccupation majeure pour de nombreux Marocains.

Réunions « stratégiques » au sommet, définition des mécanismes internes de choix des militants candidats aux investitures, formation des cadres, début de tractations en vue de sceller des alliances... Depuis des mois, la scène politique camerounaise se trouve en situation de « veillée d'armes pré-électorale ». Et ce, alors même que l'organisation effective des législatives et municipales prévues début 2027, n'est pas acquise, en raison d'une éventuelle nouvelle prorogation des mandats des députés et conseillers municipaux élus en 2020.

Con esfuerzo y propuestas culturales, el centro social y cine okupado de Sant Andreu de Palomar ha cumplido diez años aguantando las arremetidas de las instituciones. Temas principal: Centros socialesLeer artículo completo

Las comunidades del pueblo indígena garífuna anuncian una movilización masiva hacia Cayos Cochinos ante la presencia de 200 policías mientras ‘Supervivientes’ cambia la localización del rodaje.Temas principal: HondurasLeer artículo completo

Lanzan un campaña de financiación por crowdfunding para la creación de Furor.tv, una plataforma para unir a creadores de contenidos bajo la figura jurídica de la economía social.Temas principal: Medios de comunicaciónLeer artículo completo

Кыргызстанда банктар санкцияга кабылган компаниялардын бирдиктүү “кара тизмесин” түзүп жатат. Бул тууралуу экономика жана коммерция министри, президенттин санкциялык саясат жана санкциялык тобокелдиктерди азайтуу боюнча атайын өкүлү Бакыт Сыдыков The Times of Central Asia басылмасына берген маегинде айтты. Ал Кыргызстанда санкцияларды айланып өтүүгө тиешеси бар компаниялардын ишин тез арада токтотуу менен иш алып барган жумушчу топтор түзүлгөнүн жана коммерциялык банктар менен да жумуш...

ദൃശ്യങ്ങൾ സോഷ്യൽമീഡിയയിൽ പ്രചരിച്ചതോടെ ഉദ്യോ​ഗസ്ഥനെതിരെ വ്യാപക പ്രതിഷേധം ഉയർന്നു.

“El dret a la pau justa, tots els drets a tots els pobles”. Amb aquestes paraules, l’any 1999, l’article “Bases per a definir i orientar una solidaritat internacional”, publicat a 'Europa de les Nacions', expressava una idea que ha vertebrat bona part de la trajectòria del CIEMEN: la pau no és només l’absència de guerra. Per ser real i duradora necessita drets, llibertat, reconeixement i justícia. Més de dues dècades abans, el 1971, Pau Casals havia convertit aquesta mateixa convicció en música, paraules i acció. La seva defensa de la pau no va significar mai neutralitat davant la injustícia, ni va entendre l’universalisme com una renúncia a la pròpia identitat. Davant les Nacions Unides, Casals podia adreçar-se a tota la humanitat i, alhora, proclamar que era català. El seu “I am a Catalan” no va ser un parèntesi dins d’un discurs universalista, sinó l’expressió d’una idea molt concreta: no hi ha cap contradicció entre parlar al món sencer i fer-ho des de la pertinença a un poble, reivindicant-ne la història, la cultura i la dignitat. Els llegats de Pau Casals i del CIEMEN dialoguen, així, a través del temps amb una força especial i partint d’una mateixa convicció: la pau només pot ser duradora quan descansa sobre la dignitat de les persones i sobre els drets dels pobles. Pau, llibertat, democràcia i dignitat humana formaven part, en Casals, d’un mateix compromís, i és aquesta mirada la que recupera l’espectacle 'Pau', en el 150è aniversari del seu naixement. Una proposta que no pretén construir una biografia dramatitzada del músic, sinó acostar-nos a les idees que va defensar amb la paraula, la música i els actes, i reivindicar l’art com un espai de resistència, de memòria i de transformació. La voluntat és que aquest llegat no sigui només recordat, sinó que continuï interpel·lant el públic contemporani. L’espectacle 'Pau', una obra composta per Dani López i interpretada per l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC), compta amb la participació i la col·laboració estreta del CIEMEN. L’entitat contribueix al projecte des de la seva experiència en la defensa dels drets humans i dels pobles, reforçant-ne les dimensions ètica, política i social. A través d’un llenguatge artístic contemporani, l’obra situa la pau i la dignitat humana al centre del discurs i reivindica el llegat humanista de Casals com una font de reflexió sobre les guerres, els desplaçaments forçats i les vulneracions dels drets fonamentals que continuen marcant el nostre temps. Des de fa dècades, el CIEMEN defensa una idea que pot semblar elemental, però que té conseqüències profundes: els drets humans tenen una dimensió individual, però també una dimensió col·lectiva. Les persones no existeixen en abstracte. Parlen llengües, formen part de cultures i comunitats i construeixen la seva identitat en relació amb els altres. La llibertat d’una persona difícilment pot ser completa si la llengua que parla és perseguida, si la cultura de la qual forma part és menyspreada o si el poble al qual pertany no pot decidir lliurement el seu futur. Aquesta concepció no és una incorporació recent al pensament del CIEMEN. Ja el 1988, en un número d’'Europa de les Nacions', l’entitat es presentava com una organització que treballava pels drets col·lectius dels pobles, a través de la documentació, la solidaritat i la cooperació amb organitzacions d’arreu del món dedicades a la defensa dels drets ètnics i nacionals. Els mateixos textos fundacionals de la UNESCO advertien que una pau construïda exclusivament sobre acords polítics i econòmics entre governs no podia ser duradora, sinó que havia d’assentar-se sobre la dignitat, la igualtat, els drets humans i una solidaritat intel·lectual i moral entre els pobles. Dit d’una altra manera, no n’hi ha prou a posar fi a una guerra per construir la pau. Aquest principi és també al centre de la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles, aprovada el 1990 per la Conferència de Nacions sense Estat d’Europa i revisada posteriorment amb una participació destacada del CIEMEN. Els drets col·lectius no pretenen substituir els drets individuals, sinó completar-los. La Declaració parteix de la mateixa tradició de la Declaració Universal dels Drets Humans i afirma que els drets a la igualtat i a la diferència només poden assolir plenament el seu sentit dins dels pobles concrets amb els quals les persones s’identifiquen. Quan Pau Casals proclamava davant les Nacions Unides que era català, no reduïa el seu missatge universal, sinó que el situava. Podia defensar la humanitat sencera sense renunciar a la seva llengua, a la seva cultura ni a la seva pertinença nacional. Podia convertir "El cant dels ocells", una melodia arrelada en una tradició concreta, en un símbol de pau escoltat arreu del món. La universalitat no exigeix esborrar la diferència. La igualtat entre persones i pobles no implica uniformitat, sinó el dret a existir i a ser reconeguts en la mateixa diferència. Commemorar els 150 anys del naixement de Pau Casals no hauria de consistir només a recordar una de les grans figures de la música del segle XX, significa també preguntar-nos què en fem, avui, del seu compromís. En un món novament travessat per guerres, desplaçaments forçats, persecucions, intoleràncies i vulneracions dels drets humans, en Pau Casals, mestre, exiliat i humanista universal ens interpel·la i ens recorda on reposa l’essencial. L’espectacle Pau de l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) es preestrena al Teatre Tarragona el 26 de setembre i s’estrena el 16 d’octubre al Teatre Kursaal de Manresa, en el marc de la Fira Mediterrània.

Será el domingo cuando se dará mayor subida, con máximas que tendrán ligero moderado en la Sierra y ligero en el resto, oscilando entre los 30 y los 32 gradosTormentas en el sureste el sábado y viento fuerte en Cádiz: el tiempo este fin de semana con temperaturas todavía de verano Después de un cierto alivio de las temperaturas esta semana en la Comunidad de Madrid, las máximas vuelven a estar por encima de los 30 grados, alcanzando hasta los 32 grados el domingo, según la previsión de la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET). Así, AEMET no prevé fenómenos meteorológicos significativos ni alertas, pero un ascenso de las temperaturas, especialmente de las máximas y el domingo. Y es que la jornada del sábado el ascenso será ligero, aunque casi sin cambios, con mínimas que oscilarán entre los 13 y 16 grados, y máximas entre 28 y 30 grados. Será el domingo cuando se dará mayor subida, con mínimas que ascenderán de forma más intensa en la Sierra, entre los 14 y 17 grados, y con máximas que tendrán ligero moderado en la Sierra y ligero en el resto, oscilando entre los 30 y los 32 grados, este último valor pudiéndose alcanzar en localidades como Alcalá de Henares. Cielos despejados para el domingo De esta forma, la jornada del sábado se espera que esté predominada en la Comunidad de Madrid con cielos poco nubosos o despejados, con posibilidad de nubes bajas matinales e intervalos nubosos de evolución en la Sierra. En cuanto al viento, soplará flojo de componente nordeste, que girará a mediodía a componente este y sureste. El domingo, por su parte, la jornada será mayormente de cielos despejados, con un viento que soplará flojo, con predominio de componente este.