Open Newswire

لعقود طويلة، ارتبطت الفرص الاقتصادية بالهجرة، فاليوم ينخرط الملايين الأفارقة في التجارة العالمية، مباشرةً من منازلهم، ويبنون مسارات مهنية تمتد عبر القارات.

អគ្គនាយកនៃមជ្ឈមណ្ឌលសកម្មភាពកំចាត់មីនកម្ពុជា(ស៊ីម៉ាក់) លោក ហេង រតនា បានប៉ាន់ប្រមាណថា កម្ពុជាត្រូវចំណាយពេលជាង ១០ឆ្នាំ និងថវិកាប្រមាណ ១ពាន់លានដុល្លារ ដើម្បីបោសសម្អាតគ្រាប់បែកចង្កោម ដែលយោធាថៃ បានទម្លាក់មកលើទឹកដីកម្ពុជាក្នុងអំឡុងសង្គ្រាមទាំងពីរលើក កាលពីឆ្នាំ២០២៥។ ការលើកឡើងរបស់អគ្គនាយកស៊ីម៉ាក់ដូចនេះ ធ្វើឡើងនៅក្នុងឱកាសនៃសន្និសីទសារព័ត៌មានមួយ កាលពីរសៀលថ្ងៃទី១១ ខែកញ្ញា ឆ្នាំ២០២៦។

தியாகி இமானுவேல் சேகரன், நக்சல்பாரி புரட்சியாளர் தோழர் பாலன், மாடக்கோட்டை சுப்பு, மாவீரன் மலைச்சாமி. இவர்கள் வெறும் பெயர்கள் அல்ல; தமிழ்நாட்டு மண்ணில் சாதி ஒடுக்குமுறைக்கு எதிராகவும் பண்ணையடிமைத்தனத்திற்கு எதிராகவும் சமத்துவத்திற்காகவும் வீறுகொண்டு எழுந்த போராட்டங்களின் முகவரிகள்.

Hamparan sawah menghijau dengan air yang begitu melimpah dari perbukitan di Nagari Kamang Mudiak, Kabupaten Agam, Sumatera Barat (Sumbar) awal September. Sejumlah petani terlihat sibuk menyiangi gulma yang tumbuh di antara batang tanaman padi. Mereka senang karena beberapa tahun terakhir ini, panen bisa dua kali setahun. Kontras dengan dulu yang rata-rata hanya sekali. Yodiantono, Ketua […] The post Cerita Masyarakat Kamang Mudiak Mendulang Berkah Hutan Nagari appeared first on Mongabay.co.id.

Tots els experts coincideixen que, per combatre l’extrema dreta, primer cal conèixer-la a fons. És el que es proposa Jordi Mir, doctor en Humanitats i professor de la Universitat Pompeu Fabra i la Universitat Autònoma de Barcelona, a ‘El nostre feixisme’ (Ara Llibres), un llibre en què analitza les arrels i les expressions actuals del supremacisme i l’extrema dreta. Conversem amb ell al FESS Rural, al Santuari del Miracle, on ha reflexionat amb representants de l’economia social i solidària sobre com fer-hi front també des de l’economia.   Què hauríem d’aprendre dels orígens del feixisme per entendre el context actual? Quan estudiem els orígens del feixisme, hem d'anar a Itàlia, a una història que segurament molta gent coneix, i hem d'entendre que, en aquell context, com a Alemanya i a Espanya, el feixisme és una reacció davant de processos de transformació que s'estan vivint. Processos que estan intentant aconseguir unes llibertats i una igualtat que no existia, uns drets. Hem de pensar en la República de Weimar, per exemple, a Alemanya, i en l'anomenada Segona República a casa nostra, on es va impulsar el dret a vot de les dones i la reforma agrària. Un conjunt de reformes que estaven portant per primera vegada idees que associem a la democràcia, a les llibertats, als drets i a la igualtat. Per tant, hem d'entendre que el feixisme històricament ha sigut una reacció davant dels avenços socials, de drets, de llibertats que s'estan donant.   En el cas català, què està provocant aquest auge reaccionari? En aquest moment, tant a Catalunya com en altres països, determinats projectes polítics estan reaccionant als canvis socials que hem viscut en els últims anys. Una crítica clara és al feminisme i als avenços que s'han donat en aquest àmbit. Això no acostuma a agradar en aquests sectors, però la seva via de creixement no ve tant per això com pels malestars que molta gent viu. Hi ha una aparent contradicció: hem viscut una època de canvis socials que han molestat determinats sectors amb poder, però el conjunt de la societat no els està acabant de gaudir i els malestars existeixen. Llavors, davant de la possibilitat de tot el que podia ser i no ha sigut, el feixisme reacciona per intentar que no avanci, però també reacciona aprofitant-se del malestar que una part de la població té perquè no s'han arribat a concretar tots els canvis que voldria.   “El feixisme s’aprofita del malestar que una part de la població té perquè no s'han arribat a concretar tots els canvis que voldria.”   Què consideres que no s'ha fet prou bé? Si pensem en les coses que no s'han fet prou bé, segurament n'hi hauria diverses. N’hi ha dues de molt importants. La primera té a veure amb els projectes polítics transformadors que busquen garantir les necessitats bàsiques de la ciutadania, convertir en drets aquelles qüestions que es consideren fonamentals i avançar en llibertats i igualtat. Tot projecte que intenta avançar en aquesta direcció sap que serà difícil i sap que no necessàriament aconseguirà tot allò que vol. Els discursos triomfalistes que no tenen capacitat d'autocrítica allunyen una part de la ciutadania que entén que tu havies promès o havies dit que faries un determinat conjunt d'actuacions, que avançaries en una determinada direcció, i això no ho acaba de veure. Aquesta crisi de representació et pot portar a prendre altres decisions.   També hi ha partits que, sense ser d’extrema dreta, han assumit part dels seus discursos. Sí. Quan sorgeixen aquests projectes d'extrema dreta, supremacistes, acostumen a fer-ho buscant criminalitzar o identificar qui suposadament són els responsables dels nostres mals. I mentre els projectes de transformació intenten ser esperançadors, els projectes de l'extrema dreta són generadors de por i d'odi. I aquí hi ha el risc que partits que no s'identifiquen amb l'extrema dreta, que dirien que no ho són, que estan en contra, acabin també entrant en aquesta dinàmica, potser perquè ja la tenien abans. Molts dels projectes d'extrema dreta que resulten triomfants aprofiten alguns discursos que ja han fet projectes polítics que no ho eren. Per exemple, la criminalització de les persones migrants o la responsabilització de les persones migrants com a causants dels nostres mals. Això ho fa l'extrema dreta, però hi ha altres partits que no s'associen amb l'extrema dreta que també tenen aquests discursos. Les nostres lleis són, en molts aspectes, racistes.   Com s’hauria de donar resposta a les idees d’extrema dreta? O actuem decididament per frenar-les en l'àmbit discursiu, del relat i del debat públic, o, si no, aquestes idees van fent forat, perquè són idees que s'alimenten de les nostres pors, de qüestions tan bàsiques com és la teva seguretat. I els éssers humans, en aquestes coses, jo crec que som febles i que fàcilment caiem en aquests discursos.   “O actuem decididament per frenar les idees d’extrema dreta en l'àmbit discursiu, del relat i del debat públic, o, si no, aquestes idees van fent forat.”   I més enllà del relat, quina proposta fas per frenar-ne l’auge? Quan identifiquem quines són les causes del seu ascens, estem més a prop de saber com ho podem frenar. Per una banda, si el problema és la crisi de representació, és a dir, que els projectes polítics que m'havien representat fins ara m'han deixat de representar i acabo optant per això, la qüestió és com aconseguir que aquesta crisi de representació no es doni. Hi ha una feina de reconèixer què no s'ha fet bé. Vivim en una societat a la qual li costa reconèixer les coses que no fem bé i crec que no hi ha res que ens vagi pitjor que negar la realitat. Intentar que la gent pensi que tu ho has fet tot bé, que tot el que has intentat està ben intencionat, que la culpa sempre ha sigut d'uns altres, arriba un moment que no funciona. Si parlem de qüestions ara essencialment electorals, els partits han de trobar la manera de reconèixer allò que no ha funcionat quan han governat o allò que no han pogut fer quan han donat suport a governs. I a partir d'aquí, restablir una relació adulta amb la ciutadania sobre el que es pot fer, el que no es pot fer, i sobre promeses que potser tenien poc fonament. Jo crec que la ciutadania està capacitada per entendre la complexitat. L'extrema dreta i els projectes d'aquestes característiques fugen bastant de la complexitat i no té sentit que els altres partits també ho facin perquè en aquell terreny sempre guanyaran.   Com afecten, en aquest sentit, les noves vies d’accés a la informació? Doncs un altre dels factors que fa créixer l'extrema dreta és l'atac que hi ha a la veritat. És a dir, l'extrema dreta, i no només l'extrema dreta, vol jugar en un terreny en què les emocions, les meves opinions i posicions siguin les que tu creuràs. No entrem en l'anàlisi de si allò és o no és. I això és un greu problema per al coneixement en general i per a la democràcia en general. Però si anem a la disputa electoral, també ho és des de la perspectiva que s’està treballant amb mentides, amb desinformacions, apel·lant a baixes emocions, i el debat potser ha de tenir emocions, però no pot quedar fora de la raó i de l'argumentació.   En aquest context, s'està perdent la batalla cultural? Tendim molt a pensar que s'ha fracassat quan s'ha avançat en determinats aspectes, però no s'ha avançat tot allò que segurament voldríem. Abandonar-ho i pensar que ara hi ha uns nous projectes que ens diuen que els problemes que tenim són per culpa de les persones migrants, de les feministes, de la gent d'esquerres o de la gent 'woke', és entrar en un escenari que no té res a veure amb resoldre veritablement els problemes que tenim. Si hi ha projectes que hem cregut que havien de tirar endavant en la línia de garantir drets, guanyar llibertats i igualtat, i no han resultat del tot satisfactoris perquè no s'ha aconseguit tot allò que es voldria, això no vol dir que hagin sigut fracassos.   També s’ha parlat molt de l’auge de l’individualisme. Som una societat cada vegada més individualista? Tinc la impressió que la nostra societat, des de fa dècades, ha avançat en l'àmbit de l'individualisme. El que anomenem el nostre sistema econòmic capitalista vinculat a la variant neoliberal ens incentiva constantment a ser individualistes. En l'àmbit rural, per exemple, fa unes dècades es treballava d'una manera més comunitària i ara es treballa d'una manera més individualista i els incentius ens apunten en aquesta direcció. Aquesta idea que l'individu és la base de la societat funciona molt bé per després aconseguir que tingui por i odi i, a partir d'aquí, animar-lo a prendre determinades decisions. Hi ha estudis molt interessants que ens mostren que en les societats on hi ha més espais de trobada, les idees d'extrema dreta i supremacistes, ho tenen molt més difícil per arrelar, perquè la conversa pública fa que determinats tipus de plantejaments i, particularment, de mentides tinguin un recorregut molt més curt.   Des de l’àmbit econòmic, què pot fer un moviment com l’economia social i solidària per combatre l’extrema dreta? Alemanya, que és un país que ha tractat millor que nosaltres el tema de la memòria i de fer balanç de la seva història, ha arribat a un punt d'assumpció molt clar què poders polítics i econòmics, han assumit que van tenir un paper clau en el creixement del feixisme, en aquest cas del nazisme. I per què van tenir aquest paper clau? Perquè sectors econòmics, en un moment en què estaven creixent els projectes polítics i socials que reivindicaven més igualtat i més llibertat i que reivindicaven tenir democràcia, van entendre que allò era contrari als seus interessos. No parlem prou de com determinats sistemes econòmics, i penso particularment en el sistema econòmic que busca la maximització dels beneficis, són sistemes contraris a les idees de llibertat i igualtat, per no parlar de la crisi ecosocial que vivim. En aquest sentit, és fonamental tot projecte que entengui que l'economia no ha d'estar per sobre de les persones, sinó que ha d'estar al seu servei i al de les seves necessitats. Entendre que l'economia està pensada per maximitzar els beneficis és totalment contrari a allò que necessitem per fer la vida possible.   “A la Universitat Pompeu Fabra tenim més gent fent recerca en la línia dels interessos del sector immobiliari que de les preocupacions dels col·lectius que volen garantir el dret a l'habitatge.”   Com hi ha de contribuir la universitat? Una qüestió clau que s'ha de fer des de la universitat és el pensament rigorós. Una de les seves funcions és la generació i transmissió de coneixement i la participació en el debat públic. Malauradament, la universitat ha sigut i continua sent un espai molt classista i molt patriarcal. Quan parlem de feixisme, a mi m'agrada destacar que el seu origen és el supremacisme, la concepció que algunes persones o col·lectius són superiors a la resta. El patriarcat és una forma de supremacisme, però també el classisme. Per exemple, a la Universitat Pompeu Fabra tenim més gent fent recerca en la línia dels interessos del sector immobiliari que de les preocupacions dels col·lectius que volen garantir el dret a l'habitatge. Hi ha una disputa per fer avançar les idees d'igualtat i llibertat també dins la universitat, i hem de poder socialitzar aquestes eines en el conjunt de la societat.

Surrey Police Service (SPS) told BOOM that the video is part of an ongoing landlord-tenant dispute and that the incident had nothing to do with beef, meat, religion or ideology.

Fritz Kingeter, 97, passed away peacefully on Wednesday, Sept. 9, 2026.

Beverly Foster Wilson, 83, passed away on Sunday, Sept. 6, 2026.

Avec le sommet des Brics+ qui s'ouvre ce 12 septembre, New Delhi s’est transformée en vitrine politique sous haute sécurité. Les dirigeants russe, chinois et iranien sont en effet parmi la quinzaine de chefs d’État et de gouvernement présents. Au programme d’un sommet avant tout économique : les débats sur l’émancipation du dollar pour les transactions internationales, le rapprochement sino-indien et le grand écart entre les membres du bloc sur la crise au Moyen-Orient.

El President, Juan Francisco Pérez Llorca inaugurava el curs escolar dimecres passat a Caudiel (Alt Palància) amb un discurs on destacava la inversió en educació del seu govern i, més concretament, en els “14 nous col·legis i instituts” que s’estrenaven aquell dia als que calia sumar-hi els 14 més que obriran al llarg del curs. Una cosa, però, són els discursos públics i l’altre els documents oficials. El que va oblidar d’explicar dimecres Pérez Llorca va ser que aquests 28 centres educatius van ser planificats i licitats durant el govern del Botànic i que si finalment entren en funcionament és perquè el seu govern no ha aconseguit aturar-los. Aquesta és la conclusió que s’extreu de l’argumentari que ha desplegat l’Advocacia de la Generalitat en el recurs al Tribunal Superior espanyol contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJCV) que els obliga a licitar les obres de millora d’una dotzena de centres, els ajuntaments dels quals han demandat la Generalitat per aturar reformes tan “supèrflues” com l’establiment de mesures contra incendis. En l’escrit que la Generalitat ha presentat al Suprem s’argumenta que “els Governs tenen plena capacitat per a imposar les polítiques que creguen oportunes d’acord amb els seus propis programes d’actuació o ideologia” i defineix el programa Edificant com el mecanisme mitjançant el qual “l’executiu planifica les seues polítiques inversores en infraestructures educatives”. Un argument que ve a admetre que la millora o no dels centres educatius públics és una decisió política i que l’actual govern no pensa fer-ho en motiu de la seua ideologia, motiu pel qual han decidit paralitzar-lo i protesten per l’obligació judicial de mantenir ni tan sols aquells contractes que ja estaven signats. La simplicitat i claredat de l’exposició és xocant, ja que en cap moment, ni en el programa electoral ni en les declaracions durant la campanya, cap candidat del PP va prometre congelar el pla Edificant i deixar sense executar les reformes als centres educatius.   Contractes signats per un govern en funcions Ja entrant a la part més tècnica del recurs, els advocats de la Generalitat al·leguen que els contractes paralitzats van signar-se en el temps en que el govern del Botànic ja es trobava en funcions -i que aquests van “hipotecar” 59 milions d’euros del pressupost de la següent legislatura-, període durant el qual, un govern només pot prendre decisions ordinàries i no polítiques. Si bé el TSJCV va considerar que, efectivament, aquests contractes entraven dins de la definició d’actes ordinaris, els advocats de la Generalitat asseguren que són polítics. Un argument, el dels contractes signats en el període govern en funcions que se li pot girar al PP com un bumerang. L’última volta que el PP va desallotjar el Palau de la Generalitat, el 2015, va deixar signats contractes i convenis per pagar per valor de 2.500 milions d’euros. Una xifra gairebé cinquanta voltes superior a la que ara retreu al Botànic. Amb aquest recurs al TS, el PP vol dilatar l’obligació d’iniciar les obres de millora dels centres educatius de Petrer, Burjassot, Casinos, Quartell, Villena, Albalat dels Sorells, Senyera, Sagunt, Mislata, Borriol, Betxí i Benicarló i esquivar l’obligació judicial de portar-los a terme almenys uns altres dos anys, que és el temps aproximat que aquest tribunal tarda en resoldre recursos d’aquest tipus. Des de Compromís, el diputat Gerard Fullana ha definit la decisió com un “salvatgisme institucional”. “Són tots centres de màxima necessitat i aquestes obres ja s’haurien d’haver acabat a aquestes altures i els perjudicats són els alumnes”.

Este verano, la ciudadanía europea, y en particular la española, está pagando dos veces el precio de depender de los combustibles fósiles. Primero, lo pagamos en las gasolineras. Debido a la situación geopolítica y las olas de calor, solo en los meses de verano en España, el precio medio de la gasolina ha subido un 18%; el diésel un 21, 4% y el de la electricidad un 17%. La segunda factura es mucho peor, porque más allá del coste económico supone una catástrofe humana, social y ecológica. Este verano, una ola de calor tras otra han azotado la Península Ibérica, haciendo del otrora idílico verano una estación insoportable, en la que el sudor y el sofoco son el menor de los males. Lo más devastador es que, a finales de agosto ya se contabilizaban más de 5.000 muertes debidas al calor, lo que supone el verano con más fallecimientos por esta causa. Las altas temperaturas también hacen más terribles los incendios forestales, que han vuelto a arrasar el país, batiendo récords imposibles. Solo en julio y agosto, lamentamos la muerte de 14 personas por causas relacionadas con incendios forestales. Son decenas de miles de personas las que han sido evacuadas, y miles de ellas tienen que lamentar incluso que su vivienda se haya visto afectada. Sin olvidar las más de 250.000 hectáreas de montes calcinados en un par de meses. La situación es tan dramática que ya hablamos con normalidad de decenas de miles de hectáreas quemadas, de cientos o miles de personas evacuadas y de poblaciones afectadas en cada incendio. A esta factura también se suman las pérdidas en las cosechas, que el servicio científico de la Comisión Europea JRC, cifra en un 14% por debajo de la media de los últimos cinco años en la UE, dependiendo del cultivo. Solo esto tiene un impacto económico estimado es de unos 2.000 millones de euros de ingresos perdidos para los agricultores. Aunque la factura del combustible o la luz y la que causan las altas temperaturas se presentan como algo diferente, ambas son consecuencias de un modelo energético basado en los combustibles fósiles. Durante años, los responsables políticos europeos han tratado la lucha contra el cambio climático, la seguridad energética y la competitividad como agendas separadas. La realidad es la contraria. La vía más rápida para conseguir una energía más barata y fiable, una industria más resistente y una mayor autonomía geopolítica es la misma que permite reducir las emisiones: acabar con la dependencia de los combustibles fósiles. Ahora Europa necesita una hoja de ruta ambiciosa para hacer frente a su mayor vulnerabilidad estratégica: su dependencia de los combustibles fósiles. El discurso sobre el estado de la Unión que pronunciará la presidenta Ursula von der Leyen en septiembre es el momento adecuado para ponerla en marcha. La presidenta de la Comisión Europea debería centrar su acción y su discurso en responder a la pregunta ¿qué hace falta para que esta sea la última crisis de los combustibles fósiles que sufra Europa? El primer paso es cuantificar el verdadero coste de esta dependencia. El siguiente paso es identificar la vía más rápida y eficaz para abandonarlos. La reducción del consumo, las energías renovables respetuosas con la biodiversidad y el territorio, la eficiencia energética, la electrificación, unas redes dimensionadas y robustas, así como el almacenamiento son soluciones sobre las que ya existe evidencia suficiente para demostrar que funcionan. El reto ahora es desplegarlas. Además, cada euro de dinero público debería someterse a una pregunta muy sencilla: ¿reduce la dependencia de Europa de los combustibles fósiles o la prolonga? Demasiados fondos públicos, demasiadas subvenciones y demasiadas decisiones de inversión siguen reforzando el sistema energético del pasado en lugar de impulsar el del futuro. La transición debe hacerse de forma justa y contando con toda la ciudadanía europea. Las regiones, las personas trabajadoras y los hogares que sostienen la economía europea no pueden quedar simplemente al margen, asumiendo por sí solos los costes del cambio. Al contrario, deben estar en el centro del diseño de las soluciones y de las vías para llevarlas a cabo. Y si hablamos de soluciones rentables, la naturaleza debe formar parte de la estrategia. Los bosques, humedales, suelos y espacios verdes urbanos de Europa no son meros activos medioambientales. Son infraestructuras esenciales: ayudan a enfriar las ciudades, reducir el riesgo de inundaciones, almacenar carbono y reforzar nuestra capacidad de adaptación a un clima cambiante, a menudo a un coste muy inferior al de las alternativas basadas en infraestructuras artificiales. Ninguna de estas prioridades es nueva. Lo que ha faltado hasta ahora es un único marco estratégico capaz de conectarlas. El debate europeo se ha fragmentado, creando una brecha entre la política industrial, la seguridad, la lucha contra el cambio climático, la agricultura y las reglas fiscales. Sin embargo, cada nueva crisis energética demuestra que todos estos ámbitos forman parte de un mismo desafío: la dependencia de la energía fósil importada hace que Europa sea más débil, más pobre y menos resiliente. El discurso sobre el estado de la Unión que la presidenta de la Comisión Europea, Ursula von der Leyen, pronunciará en septiembre debería hacer algo más que responder a las últimas crisis. Debería poner en marcha una hoja de ruta que garantice que nunca más se repita.

Filmes e documentários que revisitam o golpe de 1973, a queda de Salvador Allende e os 17 anos da ditadura de Augusto Pinochet O post Cine Ninja Indica: 6 obras que atravessam o 11 de setembro chileno apareceu primeiro em Mídia NINJA.

We should be demanding our government reverse course, and promptly normalize relations with Cuba.

A DACA Dreamer is not a permanent American resident. There residency must be renewed every two years.

Nueva York guarda silencio 25 años después de los atentados mientras las familias de las víctimas leen sus nombres y reclaman a la Administración respuestas sobre Arabia Saudí. Trump conmemora la tragedia en el Pentágono en pleno conflicto.

Nueva York guarda silencio 25 años después de los atentados mientras las familias de las víctimas leen sus nombres y reclaman a la Administración respuestas sobre Arabia Saudí. Trump conmemora la tragedia en el Pentágono en pleno conflicto.

Per Martí Estruch Axmacher   Alternativa per Alemanya (AfD) va obtenir uns resultats excepcionals diumenge passat a les eleccions regionals de Saxònia-Anhalt. Ben aviat sabrem si la ultradreta està en disposició de dirigir un govern regional alemany per primer cop des de la caiguda del nazisme. Òbviament, seria un fet històric, que tindria repercussions directes com a mínim a escala europea. Com s’ha arribat fins a aquest punt? Quines són les causes de l’avenç del populisme i la xenofòbia precisament a un país com Alemanya, que té el passat que té? Ningú no és capaç d’aturar la gestació de la serp no només al cor d’Europa, sinó a escala mundial? Dilluns passat, just l’endemà de les eleccions a la regió alemanya de Saxònia-Anhalt, la Universitat de Magdeburg va difondre un comunicat en anglès i alemany a les xarxes socials. La universitat de la capital del land es mostrava preocupada per la inseguretat que pot implicar la nova etapa política que auguren els resultats electorals, que no dubtava a qualificar de democràtics, i s’adreçava de manera específica als seus estudiants i professors estrangers per recordar-los que formen part d’una comunitat universitària consolidada, que sempre han estat benvinguts i que això no canviarà a partir d’ara. És només una mostra més de les reaccions que han provocat uns resultats electorals que són un autèntic terratrèmol polític. La victòria de l’AfD és indiscutible i abassegadora, amb el 43,8% dels vots i ben a prop de la majoria absoluta, amb 39 escons dels 42 necessaris. Alguns mitjans fins i tot han dit que es tracta de la primera victòria electoral de la ultradreta alemanya d’ençà de l'era nazi, però això no és cert perquè ja van guanyar les eleccions del 2024 a Turíngia. Allà, el cordó sanitari o tallafocs (Brandmauer) que la resta de partits han aplicat fins ara els va deixar fora del govern, però, en canvi, sembla que a Saxònia-Anhalt les possibilitats d’arribar al poder són elevades. Ja fa temps que l’AfD va avançant posicions a Alemanya, sobretot a les regions més orientals.  A banda de ser els més votats a Turíngia, són la segona força a Saxònia i Brandemburg, i el principal partit de l'oposició a Mecklenburg-Pomerània Occidental. A més, com a conseqüència lògica d’aquest creixement i en un avís seriós per a navegants, l'AfD va obtenir el 20,8% dels vots a les eleccions federals del 23 de febrer de 2025, gairebé duplicant la seva representació, ja que va passar de 83 a 152 escons al Bundestag de Berlín. Això la va convertir en segona força política després de la CDU/CSU i principal partit de l'oposició. Poca broma. El fet, però, és que fins ara han fet bons resultats, tenen presència mediàtica i expectatives de futur, però no governen enlloc. Nascut el 2013 i codirigit actualment per Alice Weidel i Tino Chrupalla, l’AfD té algunes alcaldies, participa en governs municipals o de districte i presideix alguns grups parlamentaris i comissions regionals, però no hi ha cap govern regional alemany que l’inclogui com a soci de coalició i encara menys com a partit de govern. Això és el que pot canviar a Saxònia-Anhalt si els 5 diputats de la formació d’esquerres populista Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) mantenen la posició anunciada de no impedir un govern de l’AfD. Aleshores, sí, aquestes eleccions es podran qualificar d’històriques.   Deportacions d’immigrants Com que Alemanya és un país on la descentralització i el federalisme s’apliquen no només en la teoria sinó també en la pràctica, els governs regionals tenen àmplies competències reals en molts àmbits, entre els quals la seguretat interior, l’educació, els mitjans de comunicació i la cultura. Si l’AfD arriba al govern, ben segur que aplicarà una reforma integral de la política d’educació i d’immigració de Saxònia-Anhalt, tal com van anunciar durant la campanya. El programa electoral del partit defensa legalitzar l’educació a casa, eliminar la cadena pública de televisió del land i emprendre una ofensiva de deportacions d’immigrants irregulars. Pel que fa a aquest darrer punt, sembla que Donald Trump ha mostrat el camí a seguir als Estats Units i ara només cal veure qui és el primer que en segueix les passes a Europa. De tota manera, malgrat que poca gent posa en dubte que l’AfD és un partit xenòfob, antisemita i islamòfob, a més de populista, i que la immigració és el boc expiatori perfecte per a aquest tipus de formacions polítiques, cal tenir en compte que la taxa d’immigració a Saxònia-Anhalt és baixíssima. A final de l’any passat, sobre una població total lleugerament superior als 2 milions d’habitants, la població amb nacionalitat estrangera no arribava a les 200.000 persones i se situava en una xifra propera al 8%, quan la mitjana alemanya és del 15%. És cert que els darrers deu anys s’ha duplicat, sobretot amb l’arribada de refugiats de les guerres de Síria i Ucraïna, però això no explica ni de bon tros l’èxit electoral de l’AfD. De causes, com acostuma a passar, n’hi ha diverses. La primera, indiscutible, és trobar el líder adequat. Ulrich Siegmund és un ex-comercial de 35 anys, jove i entusiasta, molt allunyat de la imatge grisa de la majoria dels candidats de la dreta clàssica, a qui pren no tots però molts dels vots. Siegmund ha sabut connectar amb els electors gràcies al seu carisma i un ús intel·ligent de les xarxes socials, sobretot TikTok. També ha donat un gir a la imatge pública clàssica del partit i ha canviat el tradicional lema irat de “Ja n’hi ha prou!” (Es reicht!) per un eslògan molt més optimista i atractiu: “Tot és possible” (Alles ist möglich). El resultat de l’operació és que el partit ha duplicat el suport electoral i ha deixat fora de joc la CDU del canceller Merz, que havia encapçalat el govern regional d’ençà del 2002 i que ara s’ha quedat amb tan sols el 17,1% dels vots. La segona causa és diversa, complexa i conjuntural, i està relacionada amb els greuges històrics i els envits econòmics de l’antiga Alemanya de l’est després de la reunificació. El 1990, de manera bastant brusca i malgrat la fama de bons planificadors que tenen els alemanys, l’economia de l’est es va haver d’adaptar al sistema de mercat occidental. El repte no era impossible, perquè es va fer, però sí que era immens, i les conseqüències també ho van ser. Es van vendre, fusionar i tancar milers de companyies estatals. Dels 8,5 milions de treballadors de l’Alemanya de l’Est, entre 2,5 i 3 van perdre el seu lloc de feina. Sense feina no hi ha plat a taula i milers de joves van marxar cap a l’oest. Amb una població envellida, uns serveis deficients i deficitaris, i una sensació general de manca de futur, el terreny era i és més que adobat per al populisme.   Tallafocs o regeneració democràtica? L’avenç continuat i aparentment imparable de l’AfD a Alemanya demostra que no n’hi ha prou amb qualificar de feixistes i de nazis aquest tipus de partits i de moviments. És evident que una majoria dels seus votants i simpatitzants veuen amb bons ulls el feixisme i fins i tot el nazisme, però també ho és que han modernitzat el discurs, s’han tret la caspa de sobre i són els primers a aplicar amb èxit les regles del màrqueting polític i saben utilitzar les xarxes socials per arribar als electors més joves. Tampoc n’hi ha prou amb tallafocs com els que l’establishment polític alemany ha aplicat d’ençà de la Segona Guerra Mundial per aïllar els partits d’ultradreta. Potser en retarda l’avenç, potser en retarda l’arribada al poder, però no és suficient. Potser fins i tot té efectes contraris i l’únic que fa és augmentar les opcions de victimització d’aquests partits i, en conseqüència, les simpaties entre determinats sectors. Cal regeneració democràtica i cal sobretot que els partits polítics tradicionals repensin i actualitzin el seu rol, les seves activitats, la seva manera de funcionar i la seva relació amb els seus potencials votants. Fa massa anys que massa ciutadans tenen la sensació que l’única ambició dels polítics és, amb sort, ocupar el poder el màxim de temps possible per dedicar-se a gestionar les engrunes que els cedeix el gran capital. Amb menys sort i més corrupció, es dediquen directament a apropiar-se d’aquestes engrunes o miren d’accedir per la porta del darrere a espais més elevats. Semblava que la crisi del 2008 havia aconseguit que l’esquerra de laboratori baixés al carrer i donés veu a la indignació, però al final tot s’ha quedat en foc d’encenalls i pocs canvis reals. Ara bé, una cosa és segura: si els partits d’esquerra no ofereixen cap proposta efectiva i real en temes cabdals com la pobresa, la manca d’habitatge, la degradació de l’espai públic o la gestió de la immigració, n’apareixen de nous que aprofiten l’escenari per arreplegar vots i escampar discursos d’odi. Els ous de les serps sovint són translúcids i tenen la particularitat que a través de la closca deixen veure l’animal que s’està formant a dins. Per això és una metàfora molt adient per descriure perills amagats que aviat es poden fer realitat. “L’ou de la serp” és precisament el títol del llibre que aplega les cròniques que el gran periodista català Eugeni Xammar va escriure des de Berlín a partir de l'hivern de 1922, que mostren una Alemanya derrotada per la Primera Guerra Mundial i on comença a gestar-se silenciosament el nazisme. Aquest mateix títol també el va triar el director de cinema suec Ingmar Bergman per a un film del 1977 en què mostra l’ambient a la capital alemanya just abans de l’arribada de Hitler al poder. Des del 1922 ha passat poc més d’un segle. Cent anys són molt pocs en la història de la humanitat, però sembla que són suficients perquè la gent hagi oblidat un dels episodis més foscos de la història de la humanitat. És així de trist. Fa cent anys, a Alemanya, van ser molts els qui malgrat veure o intuir el monstre que estava naixent, no van fer res per aturar-lo. Potser per indiferència, potser per por, potser per una complicitat més o menys conscient, o potser per no acabar de creure que seria el que va arribar a ser. A Europa, l’extrema dreta i el populisme fa anys que han deixat de ser marginals i cada cop estan ocupant més espais de poder, després d’ocupar les ments de milions de ciutadans. Sense anar més lluny, a un país com França, Marine Le Pen encapçala els sondatges de les eleccions presidencials de l’any vinent. A gairebé tots els països europeus hi han començat a néixer serps. Depèn de tots nosaltres controlar-les i que no continuïn reproduint-se.

Kucing merah kalimantan (Catopuma badia), kembali terekam kamera pengintai di Taman Nasional Kayan Mentarang (TNKM), Kabupaten Malinau, Kalimantan Utara. Kucing yang diberi nama berdasarkan warna bulunya ini, merupakan karnivora paling misterius dan sulit dijumpai di Pulau Kalimantan. Rekaman terbaru ini diperoleh di wilayah Resor Mentarang Tubu, Desa Rian Tubu, setelah kamera intai dipasang selama berbulan […] The post Kucing Merah Kalimantan Kembali Terekam Kamera, Bawa Mangsa di Kayan Mentarang appeared first on Mongabay.co.id.

«Є враження, що всередині НАБУ і САП змагаються дві команди: одна істориків-філософів, які тягнуться до античності, а інша – мистецтвознавців і поціновувачів кіно»

El Govern posarà en marxa una nova Comissaria Virtual dels Mossos d’Esquadra, un projecte de transformació digital que vol canviar la manera com la ciutadania es relaciona amb el cos policial. La nova plataforma permetrà fer tràmits i gestions policials per internet, de manera senzilla i segura, sense necessitat de desplaçar-se físicament a una comissaria quan el tràmit no requereixi atenció presencial. El projecte comptarà amb una dotació de 8,6 milions d’euros, corresponent a l’expedient plurianual aprovat pel Govern. L’actuació, però, té un cost total de 9.269.186,84 euros i està cofinançada en un 40% pel Programa FEDER de Catalunya 2021-2027. La iniciativa combina proximitat, digitalització i eficiència amb l’objectiu d’oferir una atenció més àgil i accessible. La Comissaria Virtual actuarà com un nou canal de servei que complementarà les comissaries físiques i facilitarà la realització de gestions que fins ara requerien, en determinats casos, una visita presencial.   Una nova porta d’entrada als serveis policials En una primera fase, la ciutadania podrà utilitzar la plataforma per gestionar telemàticament l’autorització a menors per sortir a l’estranger, la notificació de pèrdua d’objectes, les denúncies per furts i les denúncies relacionades amb ciberestafes. La previsió és que el nombre de serveis disponibles s’ampliï progressivament i que la plataforma incorpori noves accions i canals d’atenció digital. D’aquesta manera, la Comissaria Virtual està concebuda com un sistema que pugui evolucionar i assumir cada vegada més interaccions entre la ciutadania i els Mossos d’Esquadra.   La nova Comissaria Virtual permetrà fer tràmits policials en línia sense desplaçar-se a una comissaria.   Un dels objectius és simplificar l’experiència dels usuaris. El sistema reduirà l’aportació repetitiva de dades i facilitarà una interacció digital més completa, alhora que incorporarà nous canals d’atenció i serveis de teleassistència per donar suport a determinades gestions.   Menys desplaçaments i temps d’espera La digitalització d’aquests tràmits busca reduir els desplaçaments innecessaris a les comissaries i els temps d’espera associats a determinades gestions administratives. Quan una actuació no requereixi la presència física de la persona afectada, aquesta podrà iniciar-la o completar-la a través del canal digital. El projecte parteix de la transformació dels serveis públics per adaptar-los a una ciutadania cada vegada més acostumada a relacionar-se amb les administracions per internet. En aquest sentit, la Comissaria Virtual vol facilitar l’accés als serveis policials sense eliminar l’atenció presencial quan aquesta sigui necessària.   La ciutadania podrà denunciar furts i ciberestafes i comunicar la pèrdua d’objectes per via telemàtica.   La iniciativa també ha de contribuir a descongestionar les comissaries, especialment en aquelles gestions que poden resoldre’s de manera telemàtica i que actualment impliquen una part de l’activitat administrativa dels agents.   Digitalització també dins del cos policial La transformació no es limitarà a la relació amb la ciutadania. La nova Comissaria Virtual també permetrà automatitzar i optimitzar processos interns dels Mossos d’Esquadra, reduint tasques administratives repetitives i la càrrega de paper. Aquesta reorganització busca alliberar recursos policials i permetre que els agents puguin dedicar més temps a tasques de valor afegit, seguretat ciutadana i atenció directa. La digitalització, per tant, no es planteja només com una nova manera de presentar denúncies o fer tràmits, sinó com una transformació més àmplia del model de servei del cos.   El projecte també digitalitzarà processos interns dels Mossos per reduir burocràcia i descongestionar les comissaries.   El projecte s’emmarca en el Programa FEDER de Catalunya 2021-2027, elaborat per la Direcció General de Fons Europeus i Ajuts d’Estat del Departament d’Economia i Finances, i compta amb un cofinançament europeu del 40%. Amb aquesta nova infraestructura digital, els Mossos avancen cap a un model d’atenció en què els tràmits que no requereixen presencialitat es puguin resoldre de manera telemàtica, mentre que les comissaries continuïn concentrant aquelles actuacions que necessiten una intervenció directa dels agents.